La meva poesia

A sis anys, per pròpia iniciativa, recitava de memòria, amb més entusiasme que intel·lecció , uns suggestius pentasíl·labs de José Selgas titulats "La Infancia". 

Em complaïa a declamar els versos dels llibres de lectura i a imitar els oradors. Recitava  l'«Oda a Barcelona» d'En Verdaguer amb la mateixa passió amb que ara ho faria. D'aquí , del meu gust de la declamació , procedeix la meva vocació poètica .

Pels volts dels disset anys, feia una poesia tota caòtica, producte de la cobejança creativa combinada amb les influències de la meva manera monstruosa i abstracta d'interpretar les lectures . 

Una conferència de l'ultraista castellà Pérez-Domènech, i diversos espècimens de poesia d'avantguarda, m'iniciaren en una expressió pròpia de la meva personalitat lírica.

Orientada i envigorida la meva vocació poètica, resolent-se i depurant-se a través de moltes provatures, gosaré a dir que la meva lírica ha aconseguit algunes fórmules d'expressió satisfactòries .

La bellesa no és exclusivament el vestuari verd i blau que la majoria admiren. La poesia, com l'art, no és precisament "la idolatria del paisatge". La poesia són les maneres de la reacció del poeta. Per tant, lleialment no he renunciat a formular impressions desballestades.

Així com seleccionem les menges i les amistats, i a manera que ens fem inopinadament tota una concepció del món, anem constituint i modificant la nostre estètica.

De tres grans poetes he rebut influències d'esperit: Verdaguer, Carner i Rubén Darío. D'altres poetes m'han influït, però no amb la intensitat d'aquells.

La forma, indispensable a l l'expressió artística, no hauria d'ésser mai un motlle. La forma és el resultat de conjugar la inspiració amb l'habilitat tècnica. És la part més difícil de la producció artística, perquè és la producció mateixa de l'obra d'art. Cal donar a cada inspiració la seva forma.

La poesia revesteix formes de música auditiva, en tant que és expressió. I per tal com a la música de la idea poètica formulada, correspon una musicalitat particular.

Només els poetes poden fer poesia. Aquest argument no és gaire comprès ni practicat. Qualsevol persona relativament culta s'atreveix a versificar fantasies o emocions, que passaran impunement, i fins gloriosament, com a poesia.

Bé, doncs; un sonet sàviament estructurat, escrit correctament, a base d'amor i de bell paisatge, pot no ésser poesia.

Les flors, per exemple, amb tota llur varietat substantiva i accidental, no són poètiques ni antipoètiques. És el poeta que en fa poesia quan les eleva a expressió.

I faig poesia d'objectes i poesia de sentiments, i poesia mixta de sentiments i d'objectes, compel·lit per l'emoció de crear, sense altre límit que l'expressió.

El català, llengua eminentment poètica, és ric de qualitats substantivades. La perfecció de l'idioma facilita la perfecció poètica. És identificant-me amb el geni substantiu del català com jo esdevinc un poeta català substantiu.

Una característica, potser la més personal, de la meva poesia és la monstruositat per excés de subtilesa:

A l'esperit se'm fon la dolça neu,

i l'ombra del perfum és tan fina

que no fereix ni el fil de teranyina

que fa el dèbil cor meu.