Resum REVISTA 16 : OFICIS
D'ABANS ABRIL 2004 |
Tornar a la pagina "revistes ja publicades"
Llegir la revista
completa |
Polsa damunt de la imatge per vore ampliada la portada de
la revista 16
|
Fragment:
Editorial
Hi va haver una època, no massa
llunyana, en la qual certs oficis passaven de pares a fills. O en la qual, als deu, dotze
o catorze anys s'entrava d'aprenent -actualment, un arcaïsme- a un lloc de treball, per
dependre com desenvoldre's en aquells quefers. Eren, però, altres temps, i per tant,
altres els treballs, les professions, els oficis. El temps discorre, els dies passen, i
també els anys. La vida segueix i els oficis desapareixen, i canvien, i se'n creen de
nous. ¿Quin dels nostres pares hagués ni tant sols somiat, que avui en dia es pogués
viure -guanyar-se ben bé les garrofes- sent, per exemple, escaparatista, sexador de
pollets o dissenyador de pàgines web? |
Fragment: Per Xeresa i fent camí. Itenerari 12
Els dies se'ns escapen de les mans, els
mesos discorren amablement, els anys passen, un darrere l'altre, sense quasi
adonar-nos-en. El temps s'esmuny dels dits com les llefiscoses anguiles o el sabó dins
l'aigua, que deia el meu "tocaio" Gómez de la Serna. Cada vegada més de pressa
ara que, jubilats, tenim tot el temps del món -diuen aquells que no tenen ni
"punyetera idea"- per endavant.
El temps atmosfèric no ha estat últimament propici per fer moltes passejades. La pluja,
el vent i les baixes temperatures no convidaven a eixir de casa i també, una espècie de
mandra ens ha deixat clavats a la cadira o al sofà, davant el televisor apagat, -la
majoria de les vegades-. És per això que ens hem dedicat a fer un inventari de les
possibles "eixides profitoses", en diferents èpoques de l'any, sense un
itinerari concret a recórrer.
Ramon Navarro |
Fragment: Aproximació a
certs oficis.
Esmolador, “Afilador”.
Venia cada dos o tres mesos. Primer, un xiulet ensordidor, potent, continuat. Després, el
crit: "Eiiii, xiqueeees! L'afilaoooor!" En principi, els hem conegut amb una
bicicleta, portant al darrere, aguantada al portaequipatges, una roda d'esmolar. I les
dones eixien al carrer, per fer valdre de nou aquelles tisores menjades, o per donar tall
als ganivets gastats...
Calafat. De vegades, era el mateix fuster especialitzat -el mestre d'aixa- qui
posava l'estopa entre les juntes de les quadernes i emprava el quitrà o el betum per
impermeabilitzar la fusta, i permetre la navegació evitant el risc de l'entrada d'aigua a
la barca.
Ramon Navarro |
Fragment: Enrique Canet Margener
Enrique Canet “Madrilenyo”, el
margener, ens explica que aquesta faena és una rutina, no hi ha mides, tot va a ull. No
és igual que l’obra que com es fan les coses basant-se en mides es difícil
enganyar-se. La faena consisteix a ficar la llença i anar pujant la paret mantenint el
nivell. Has de tindre en compte posar la part més ampla de la pedra a la cara de la paret
per aprofitar-la al màxim.
Mirant-lo treballar sembla que és fàcil alinear les pedres al marge;
però ell mateix conta com algun amic l’ha vist treballant i li ha dit :
-No patisques que jo t’ajudaré.
Però, en posar-se a la faena podia comprovar que no era gens senzill
el treball.
Ell confesa que algunes vegades, a pesar de l’experiència, també
s’enganya i diu:
- Un dia que tingues qualsevol mareig més val que te’n tornes a casa perquè res
t’ix bé.
Enrique ens ensenya part de les seues obres: la caseta, el pou i els
murs de pedra fets utilitzant diferents tècniques. Des de “La Cisterna” li
agraïm la seua col·laboració. |
Fragment:
L'ofici de Forner.
La imatge més
popular del forner és la del ruc carregat a gom de llenya. Les muntanyes en tenien poca,
a les cases no es disposava de gas, tothom la buscava, i l'únic recurs per escalfar les
llars i coure menjars era la llenya. Els forners en necessitaven grans quantitats, doncs
per aquest menester s'havien de recòrrer molts quilòmetres per les muntanyes buscant
ací i allà el que trobaven i el que necessitaven. De vegades, el forner no anava a
fer-la, era una manera de guanyar-se el jornal els hòmens del poble.
Tota la fusta no feia el mateix profit, una per encendre i fer flama
era més fluixa, el llum, argelagues, branques de pi i algunes frigoles; la forta, més
bona per coure, la que feia brasa, els xipells, el mesto, els coscolls, romers,
ginebrises, aborcers i branques de carrasca, garrofer i olivera. Els forns no funcionaven
amb altra cosa: llenya i més llenya.
A més de coure pa també coïen les llandes que portaven les
mestresses, com que a les cases es cuinava amb foguerets de llenya, quan s'havia de torrar
alguna llanda de carabasses, pebres o altra cosa anaven al forn del poble.
Vicent Serra |
Fragment: Pouers, "els
Cames".
La necessitat d'aigua per al camp
sempre ha sigut un bé molt preat i buscat pel llaurador. Fer-te un pou era la manera més
segura de disposar d'aigua quan es desitjara.
Al poble hi havia una família que, per tradició, s'havia dedicat a fer pous: eren els
pouers Pepe "Cama" i Francisco "Cama", els dos, germans.
Si algú necessitava fer un pou els contractaven i ells feien la feina. Això sí, l'amo
manava i el pou era cavat on els hi assenyalaven.
Vicent Serra |
Fragment: El noble
ofici del ferrer
Encara que, en sentit estricte, el ferrer
és "la persona que treballa el ferro", a les nostres latituds se l'ha
assimilat, sobretot a les últimes èpoques, quasi exclusivament a un segon significat de
diccionari, amb el de "ferrador". I és que sempre foren ells qui s'encarregaven
d'aquesta feina, compaginats amb els altres treballs de l'edat mitjana, com fer espases,
coltells, armadures, esperons, i altres utensilis. Acabades les guerres, en temps de pau,
fabricaven i recomponien aixades i destrals, estenalles i claus, arades i forcats. Fa
segle i mig, però, comença la indústria metal·lúrgica, i el treball manual de forja
és reemplaçat per la màquina, menada per operaris qualificats: la farga deixà pas al
forn, el martell de bolla fou substituit per martells mecànics, la clauera i la auvera es
convertiren en motlles, el tallantó en una cisalla mecànica. Després, vingueren l'acer
inoxidable, l'alumini i el PVC.
Ramon Navarro |
Fragment: Eusebio Hernández,
sabater de Xeresa.
L'ofici de sabater a la nostra localitat
el mantenia amb molta professionalitat i prestigi el ti Eusebio el sabater. Des de l'any
39 fins el 85 va ser l'únic a Xeresa, quasi cinquanta anys protegint peus de senyoretes,
cavallers de casino, xiquets i xiquetes de comunió i, bàsicament, hòmens del camp.
La sabateria, una habitacioneta de la casa, al carrer Font de la Pila
en els seus inicis, i posteriorment al carrer Pocotrigo, avui La Verge on viu Lurbe, era
el lloc de visita de veïns i forasters. De Xeraco també en venien malgrat haver-ne una
al poble pròxim.
Vicent Serra |
Fragment: oficis entorn els
animals de treball.
Fins no fa massa temps a la
majoria de cases hi havia tota classe d'animals domèstics. Era el cas d'ases, haques,
matxos i també bous que s'utilitzaven en les feines més feixugues del camp. Al voltant
dels equins existia tot un seguit de professions dedicades tant al manteniment dels
animals com a fornir les eines emprades en les diverses tasques. És cert que alguns
d'aquests oficis encara es conserven en l'actualitat, però també és indubtable que ha
canviat el modus operandi, i aleshores, els verbs s'han de conjugar en passat quan es
pretén descriure el tràfec d'antany.
Joan L. Mollà
 |
Fragment: El mestre d'aixa.
Amb la combinació dels treballs del
fuster i del ferrer els mestres d' aixa que originàriament projectaven i construïen tota
mena d'embarcacions a les drassanes, juntament amb els calafats, es dedicaren
posteriorment a fer carros i a reparar-los.
De les diverses parts del carro les d'elaboració més complicada eren
les rodes que anaven protegides per un encintat de ferro al qual s'acoblaven les pines i
els radis que convergien en el cub. Les dues rodes anaven unides per un sòlid eix de
ferro tancat dels dos extrems per les respectives peçoneres.
Sobre les rodes es fixava l'armadura consistent en una caixa per a la
carrega amb una o dues posts baix i els laterals o varals. Si els materials de carrega
eren molt llargs podia afegir-se davant i darrere de la caixa una peça addicional
coneguda amb el nom de telera. Una travessanya unia els dos varals per impedir que la
caixa s'obrira.
Toni Martí
 |
Fragment: Una passaeta
d'Estiu
Els esquiladors eren persones que es
dedicaven a tallar els pèls als animals o la llana a les ovelles, habitualment arran de
pell.
Els animals que s'esquilaven normalment eren els cavalls, ases, matxos,
mules, de tant en tant algun gos i les ovelles.
També, segons he sentit contar, de vegades s'aprofitava al mateix
temps per a tallar els cabells als xiquets i alguna persona major de la casa on estaven
realitzant la seua tasca.
No tenien un lloc concret per a treballar
sinó que anaven per les cases.
Ací a la Safor quasi tots els esquiladors que hi havia eren vinguts de
Terol i més concretament d'un poble anomenat Visiedo.
En un principi, i açò ocórria pels inicis del segle passat, baixaven
com si fos una quadrilla, o tal vegada dues, del mateix poble per a oferir els seus
serveis a aquesta comarca.. Una d'aquestes quadrilles, la del tio Antonio, tenia la seu a
Xeresa i des d'ací anaven als pobles del voltant. Segons tinc entés baixaven per
l'hivern, doncs per l'estiu tenien feina al seu poble a la sega del blat i esquilar els
ramats d'ovelles que allà hi havia.
Pere Marín |
Fragment: Cartes de guerra.
Melilla a 9 de julio de 1921
Querida y nunca olvidable madre me alegrare que al recibo de estas mis cuatro letras de
que se hallen de una completa salud que la mia queda sin novedad.
A D G
Querida y nunca olvidable madre despues de saludarle con todo el corazon, paso a decirle
lo siguiente pues madre le hago saber como el motivo de no escribirle mas pronto que no ha
sido culpa mia que ha sido porque no nos dejaban escribir porque esto esta con muy mal la
fortuna que no sabemos como saldremos de esta porque esto esta la cosa muy seria y muy
peligrosa con mucha sangre.
Querida y nunca olvidable madre le digo como nos ha faltado mas de medio regimiento de
soldados de nosotros en un combate y una bateria de artilleros y no hemos podido encontrar
nada mas que 430 entre heridos y muertos y los demas los tienen prisioneros y ahora (...)
en vez de nosotros ir (ganando) pasa que vamos perdiendo (...) territorio que vamos p
(...) como los cangrejos a (saber) que por ahi en España estaran contando muy mal de aqui
pero es mas lo que aqui hay que lo que diran por ahi y madre tambien le digo desearia que
usted mandara una carta al señor Jefe de (seriñola) diciendo que usted esta muy mala y
desearia que me mandaran con permiso por asuntos de familia y que este firmada por el
medico y por el alcalde madre que no dude de su hijo que todos estan haciendo los
imposibles para no estar el mes (...) aqui por que tiene (que entrar) mi regimiento (...)
(día) 1 de agosto de batalla en el fuego a si es madre que deseo que haga todo los
imposibles que pueda por que esto esta muy grave que mire si esto estara malo que hay
muchos soldados y que estan tomando medicinas para ponerse enfermos de miedo que da esto
que hasta los mismos oficiales se ponen malos para marcharse al hospital a si es madre que
esto esta muy grave y como no tenemos coronel que lo que tenemos es teniente coronel si
usted le manda una carta de seguida y (...) con permiso (...) pues una bella persona madre
mande la carta para el teniente coronel certificado con el cuño del pueblo y la firma del
medico y del alcalde a Dios hasta la suya que sea pronto.
M. C. |
Fragment: Una passaeta
d'Estiu.
Al llarg del segle passat, a Xeresa, hi
va haver una activitat teatral digna de ser recordada en totes les seues etapes i amb tots
els seus protagonistes.
Possiblement, qui la va encetar va ser Tomàs Castelló Aparisi.
Tomàs Castelló Aparisi, Tomaset de Pacal, era casat amb Saoreta García "la
Ferrera", que tenia una tenda al carrer Poco Trigo.
Sent jovenet era amic del fill del metge, Don Daniel, i ja feien teatre a l'escola i al
quarter vell, sempre a benefici d'alguna cosa.
Ells dos, Antonio i Tomàs, enviaven missatges al "Tio Cuc" perquè foren
publicats en aquella revisteta satírica que s'imprimia, en valencià, a Alacant. En
alguns números d'eixa revista, Cuquet observava amb els seus binoculars alguns
personatges de Xeresa.
Quan encara no tenia 18 anys se'n va anar a Cuba. Allà es va enrolar en una companyia de
teatre d'un espanyol que es deia José Crespo.......
 No va passar molt de temps a
Xeresa sense rependre les activitats artístiques. Amb un grup d'amics i amigues van
formar una modesta companyia teatral integrada en els seus principis pel propi Tomàs com
a director i actor principal, Carmen Armengol "la Randera", Consuelo Pellicer
Roselló "la Carolina", Consuelo Xaixo "la Xula", Francisco Fuster
"Bacorero", Ismael Armengol Roselló "Randero", Paco Frau, Antonio
Peiró "Segonero" Pepe "Pacalet", Tonico "Pacalet (els dos
últims germans de Tomàs) i Vicente Visó com apuntador......
A més, van representar obres com Colombaire de profit; Pare vosté la burra, amic; Nelo
Bacora; Els senyors de Rosquilleta; Els aguilots i altres sainets valencians.
Però les representacions no sols es feien a Xeresa. Amb el carro del ti Nicasiet i amb el
de Tonico Tomaqueta van córrer tots els pobles de l'Horta de Gandia: Bellreguard,
Almoines, Potries, Beniarjó, Palma, Ador... On més hi anaven era a Palma i Ador que com
que són dos pobles que estan junts atreien un major nombre d'espectadors.A més, van
representar obres com Colombaire de profit; Pare vosté la burra, amic; Nelo Bacora; Els
senyors de Rosquilleta; Els aguilots i altres sainets valencians.
Alguns dels integrants del grup de teatre. Drets: Carmen
Armengol Roselló "la Randera", Vicentet de Visó, Consuelo Pellicer "la
Carolina", Paco Fuster "Bacorero", Antonio Peiró "Segonero".
Asseguts: Maria Castelló "de Pacal" germana de Tomàs i Antonio Arlandis
"Catina". Aquests dos eren nóvios i no actuaven.
Vicent Puig |
Fragment: El nostre Patrimoni.
L'exemplar que anem a estudiar és una
moneda de coure d'època romana, concretament d'època imperial, del segle I d.C. La seua
denominació és la de "As", i es necessitaven 16 asos per a obtenir un denari.
Per tindre una idea del seu valor, en el segle primer després de Crist, els epigrafistes
(són les persones que estudien les inscripcions) es basen en una inscripció en la qual
un hostaler li demana a un client, que s'ha allotjat, unes quantitats de diners per
diversos serveis. Entre aquestos serveis destaca el demanar per una barra de pa i una
certa mesura de vi la xifra d'un as, i per un plat calent la xifra de dos asos. Així
doncs, veiem com amb aquesta moneda una persona podia fer una menjada encara que fora
d'escassa qualitat.
Tota moneda te dues cares, anomenades anvers i revers. L'anvers és la part principal ja
que és on es posa l'efígie o imatge de la persona que es vol representar. En les peces
actuals seria la imatge del rei d'Espanya. En el cas de l'as que tractem, l'anvers
posseeix el bust de l'emperador Claudi mirant cap a l'esquerra, a més de tindre una
llegenda incompleta escrita en llatí que posa:
TI CLAVDIVS CAESAR AVG P M TR P IMP Emili Moscardó Sabater |
