Poeta català
1904 - 1974
 |
||
|---|---|---|
 |
||
 |
||
 |
||
 |
||
 |
||
 |
||
 |
||
Suggeriments
|
||
Estadisticas Gratis | |
 |
|---|
APUNTS PER A UNA BIOGRAFIAEntre l'avantguarda independent i el neopopularisme confessionalAutor: Joan Cornudella i Olivart(Professor de l'IES Lo Pla d'Urgell de Bellpuig) |
|
|---|---|
(Article publicat a la revista URTX REVISTA CULTURAL DE L'URGELL Per mor de la brevetat, hem abreujat algunes de les seves il·lustracions poètiques que es troben en altres llocs, [i fins n'hem suprimit alguna]).
|
|
Els seus pares, Melitón i Isabel (1903).
Sebastià Sànchez-Juan va néixer al barri de Sants el 10 de novembre de 1904, en la llar d'una família humil. Va ser fill únic. El seu pare, Melitón Jorge Sánchez Cortes, havia nascut a Caravaca de la Cruz (Múrcia) l'any 1860. Deixà la seva terra per guanyar-se les garrofes fent de guardaagulles a Barcelona. En més d'una ocasió, l'ofici del seu pare ocuparia un espai privilegiat en la seva faceta creativa. N'és testimoni, per exemple, aquesta pinzellada dels seus "Petits poemes ferroviaris": (1)
La seva mare, Isabel Juan Torres, originària de Sant Antoni de Portmany, feia de planxadora. Li tenia una gran devoció. Se sentia molt atret per les seves arrels illenques. Ella, malgrat que s'havia educat en una Eivissa aïllada, fosca i provinciana, li encomanava els aires de mar que evocaven paradisos perduts. Així ho recorda al seu poema "Núvols blancs",(2)
Es formà al Centre Catòlic del barri. De petit, havia estat escolà a Santa Maria de Sants. N'hi va quedar una simpatia bastant estesa vers els sacerdots. Ell mateix havia tingut el desig de fer-se capellà, però als catorze anys va comprendre que aquell no era el seu camí. A casa, el seu pare havia imposat una sola llengua: el castellà. És ben expressiva la frase irònica i escèptica del seu pare: "El catalán te dará pan". Després d'haver acabat els estudis primaris, entrà al mon laboral. Són els anys que, per tal d'ajudar a la precària situació econòmica familiar, faria d'aprenent de barber, de taverner i de dependent en una fàbrica de botons al Poble Nou.(3)
Havent madurat a batzegades, ben aviat es mouria per un desig exaltat d'afanys culturals i de fervors catalanistes, al capdavall per integrar-se al món intel·lectual que havia desconegut. Encuriosit i obstinat per recuperar el temps perdut, s'afecciona, com a incentiu personal, a la llengua catalana. Anys més tard, ho confessaria en un qüestionari de La Revista: "Per bé que català de naixença, vaig descobrir Catalunya a l'edat de nou anys, llavors que, junt amb la llengua catalana, em fou revelada, per mitjà d'estampetes de l'església, la poesia de Verdaguer, el qual ha estat sempre més una de les meves adoracions màximes". Farà estudis de català en una acadèmia i aconseguirà, amb els anys, entrar, primer, de corrector als diaris La Nau i El Mati i, després, treure's el títol de professor de llengua catalana. Considerat un poeta de formació autodidacta, Sebastià Sànchez-Juan, amb el pseudònim de David Cristià, publica el "Segon manifest català futurista", que encapçala amb un titular: Contra l'estensió del tifisme en literatura. El full, amb el qual Sànchez-Juan es dóna a conèixer en l'ambient literari -fins al cap de dos anys no publicarà el seu primer llibre de poemes-, no és sinó una reivindicació de Salvat-Papasseit i, a través d'ell, d'una poesia d'avantguarda més o menys inconcreta. Aquest manifest futurista va rebre una crítica molt heterogènia. Octavi Saltor, després de fer una anàlisi de la poesia avantguardista catalana d'aquells anys, afirma que "no pot acceptar-se el futurisme com un camí definitiu sinó com una tendència contingent o una moda circumstancial; ni és possible creure que sigui aquesta la via per on pugui produir-se una superació en la poesia; acceptant-la però en el sentit que -com diu Salvat- dintre la revisió de valors futurs, l'avantguarda tingui un lloc al costat de les altres escoles". I, a més, fa una imprecació als crítics del seu temps perquè no el jutgin només per "un manifest d'estridència pueril, sinó que s'esperi a conèixer la seva obra poètica". I així va ser. Quan semblava acabat gairebé el procés avantguardista a Catalunya, o almenys la febre de produccions avantguardistes, al mes d'octubre de 1924, Sebastià Sànchez-Juan publica el seu primer llibre de poemes, Fluid. El volum aplega un seguit de composicions poètiques que, segons confessava el mateix Sànchez-Juan en una carta enviada a Marinetti, eren netament influïdes pel Futurisme. Per corroborar-ho, els poemes de Fluid, impresos en tinta blava, s'estructuren en tres parts que s'encapçalen amb elements significatius del temari futurista: "Films", "T.S.F." i "Finestres", als quals caldria afegir d'altres elements com el jazz, l'esport o la velocitat. Recicla elements avantguardistes i apunta expressions netament particulars: l'ús del cal·ligrama, la gairebé substitució del ritme del vers per la imatge, l'humorisme subjectiu amb una habilitat tècnica imaginativa o la manca de forma que es redueix a un codi de preceptes reguladors d'una estètica insospitada. N'és una mostra la "Marxa radiant núm. 2":(4)
Es, a més, un recull ple d'experimentació i de pirotècnia, que combina amb la recuperació de formes tradicionals. No hi trobem arrels anarcoides o polítiques. És el refinament verbal de qui de jove ja era amic de Foix i de Dalí. L'autor serà titllat de líder de l'avantguardisme pairal, en uns anys en què el futurisme a Europa ja no tenia acòlits i en què només s'aguantava amb força el surrealisme. Tomàs Garcés, a la secció Els llibres de La Revista, puntualitza que Fluid és un llibre "cronològicament inoportú, de l'únic autor avantguardista actual, almenys a Catalunya". Aquest aspecte no treu mèrits a l'autor i justifica el retard d'aquest recull poètic per raons de la seva joventut. A partir de 1924, més sensible a la idealització de la realitat que al gest inicial de rebel·lia, desplegà una activitat -en molts aspectes- contradictòria. Així, s'integrà a la tradició noucentista, es depurà, cercà enderiat un estil personal i s'emparà en les formes populars del romanç i de la cançó, sobretot en els reculls Constel.lacions (1927) i Elegies (1928).(5)
No obstant això, gràcies a la seva participació en la tertúlia de Rafael Barradas, en la revista L'Amic de les Arts i en l'acte programàtic "Els 7 davant del Centaure" a l'Ateneu de Sitges, tornà a les files de l'avantguarda. Una avantguarda més aviat cautelosa i més reclosa en la poesia d'arrel tradicional. Aquesta alternança poètica sorprèn ja que, esdevingut civilíssim, conviurà literàriament amb Josep Carner a la pàgina central de La Veu de Catalunya i hi publicarà deliciosos sonets, on supera el seu Fluid inicial. Aquests sonets(6) consagraran definitivament el seu prestigi.
A més col·laborarà assíduament en publicacions d'àmbits culturals molt diversos, fins al punt que es retrobarà amb les inquietuds de revistes de barriada com és el cas de Poble Nou. Es veurà obligat, per seny, a comptar amb el fons tradicional i clàssic. I, a més, se sentirà còmode en l'anomenada Escola del Suburbi. En aquesta etapa més revolucionària, la seva poesia naixerà de la topada entre el món exterior i el món interior. S'esplaia en l'exaltació de la vida senzilla i la quotidianitat és elevada a una dimensió còsmica. Aquest nou valor anirà madurant amb els nous reculls poètics i sempre sabrà incorporar-lo, en el moment oportú, en la seva obra. Amb pocs mesos de diferència, l'any 1929 apareixen dos nous llibres de poesia: Cua de gall i Divagacions. El primer, potser és l'obra que li donà més renom. Hi ha un equilibri harmoniós entre el lirisme postsalvatià i el futurisme. S'evidencia un moment de plenitud personal. En el segon, tempta la creació mitjançant una pura actitud d'intuïció sensible, de vegades incontrolada.(7)
Armand Obiols li recrimina la seva obsessió per la rectificació. Ja ho havia observa
I, més enllà de la poesia espiritual, defensa altres possibilitats creatives a contracorrent tant a Cua de gall com al nou llibre Divagacions. "I faig poesia d'objectes i poesia de sentiments, i poesia mixta de sentiments i d'objectes, compel·lit per l'emoció de crear sense altre límit que l'expressió". En tot cas, sembla que clourà una etapa per encetar, a partir de 1930, una època de creació poètica marcada per l'afany de normativisme i per la tendència a la intimitat, a imitació de la poesia moderna europea. Aquell any moria el seu pare, a l'edat de 70 anys.
En l'àmbit personal, feia pocs anys que havia conegut la junedenca Maria Bosch, amb qui es casaria l'any 1931 a l'església de la Mare de Déu del Roser de Barcelona. Ell es considerava home de ciutat de manera que no tenia excessius neguits per sortir al camp o anar d'excursió. Era un poeta eminentment urbà que quedava encisat pels racons insòlits, pel paisatge de llençols estesos als balcons, pels rètols de les parets, per les botigues d'antiguitats o pels objectes diaris.
Després de les seves adhesions a la trobada d'intel·lectuals entre escriptors catalans i castellans celebrada a Barcelona (març de 1930) i als actes del desè aniversari de la fundació de la companyia teatral Belluguet (desembre de 1931), s'integrarà al col·lectiu dels Amics de l'Art Nou. I a la vora de J. V. Foix intervindrà en diverses sessions dels Amics de la Poesia. La seva trajectòria poètica, ben valorada en els diferents àmbits de la intel·lectualitat catalana, serà reconeguda a l'hora de ser inclosa en diverses antologies. L'any 1933, per primera vegada, la seva poesia serà catalogada en una antologia de prosistes i poetes catalans, a cura de Carles Rahola, i en el primer número de la revista avantguardista Art de Lleida. I, sobretot, els seus poemes formaran part, l'any 1936, de l'Antologia general de la poesia catalana de Martí de Riquer, Josep Maria Miquel i Vergés i Joan Teixidor.
Amb el pas dels anys, Sànchez-Juan anirà incrementant la seva afiliació al catolicisme per influència de la seva muller, de mossèn Carles Cardó i de les lectures poètiques de Jacint Verdaguer. Adoptarà també un aire neopopularista i accentuarà la deu poètica religiosa perquè responia a una convicció molt íntima. I, a més, perfeccionarà els seus mots gràcies al mestratge de Pompeu Fabra, amb qui compartirà espai de corrector a l'Institut d'Estudis Catalans fins a les acaballes de la Guerra Civil. Cal recordar també que als anys trenta treballava a les Oficines Lexicogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans i hi feia un diccionari de rima. En una altra oficina del mateix Institut el poeta era, amb Emili Guanyavents i Emili Vallès, qui revisava els originals de la docta institució. Guillem Diaz-Plaja, l'any 1932, ja havia qualificat la darrera etapa de creació de Sànchez-Juan com a "acte de presència en el període neopopularista". Hi tenen cabuda Cançons i poemes i Poemes de promès. Aquest darrer poemari, una apologia a la filosofia de l'enamorament, un himne a l'amor i al matrimoni, és dedicat a la seva muller, Maria Bosch, filla de Juneda. Ella s'havia convertit en el puntal del poeta. Sacrificada, discreta i realista, tenia aquell toc del món rural que mancava al poeta de Sants. En més d'una ocasió, se l'havia definit com un poeta massa urbà, pràcticament sense paisatge. Amb el nou recull poètic, editat a les publicacions de La Revista, trencava una llança per la imatgeria romàntica i destil·lava un llibre molt mes sensible i ingenu, amb alguns ressons salvatians. El misticisme i l'afecte conjugal arribaven a transformacions i graus de depuració excessiva realment sorprenents i, a vegades, s'hi intuïa una tendresa amarada amb ironia.
Jaume Bofill i Ferro, un dels crítics que més havia valorat i defensat la poesia sanxesjoanesca, oferia una síntesi deliciosa de la seva trajectòria al seu llibre, pòstum, Poetes catalans moderns: "Per a Sànchez-Juan no hi ha antic ni modern, en les seves mans tot es torna viu i ple d'interès. Tot és jovenívol en aquest poeta, fins quan es recorda de la retòrica que ens hauria pogut semblar més caduca; tot hi és jovenívol, i potser una mica arrauxat. És el poeta dels tendres i perfumats malabarismes: un constant jugar amb coses brillants i acolorides, les paraules, els signes de les coses, als quals sap comunicar la seva pròpia emoció d'existir". La decisió d'allunyar-se definitivament de l'avantguarda com a finalitat pura i rupturista, malgrat l'ús de certs mots o d'alguns detalls futuristes, farà de Sànchez-Juan un poeta cotitzat. El seu estil i el seu ofici han cristal·litzat en un esperit classicitzant que serà reconegut en els àmbits literaris del moment. Entre d'altres espais, formarà part activa en les tertúlies dels Amics de la Poesia, col·laborarà com a crític literari i d'art a les revistes Art i La Paraula Cristiana, serà membre del jurat del premi Joaquim Folguera de poesia catalana, l'any 1935, i assistirà a la lectura de poemes de la cloenda de curs de l'Escola d'Assistència Social a la vora de Josep Maria de Sagarra, Clementina Arderiu i Tomas Garcés. I en el camp de la creació literària presentarà poemes originals -fins i tot en altres llengües- a La Revista (1935) i a Quaderns de Poesia (1935- 1936). Després d'aquestes aportacions poètiques, encara rebria un premi als Jocs Florals de Barcelona el dia 3 de maig de 1936. Sota la presidència de Prudenci Bertrana, i en el marc del Palau de la Música Catalana, li era concedit la Viola pel poema "Cinc avemaries". La crítica del moment, gràcies a haver donat a la poesia de tonalitat moderna una base essencialment i específicament cristiana, li reconeixeria el lideratge indiscutible de l'Escola Espiritualista Catalana. L'arribada del nou règimEls crims de la Guerra Civil, sobretot els assassinats de preveres i la crema d'esglésies, van fer patir molt Sànchez-Juan -catòlic fervorós-, fet que apregona el seu sentiment religiós. (15)
I no cal dir que es veié superat per poder nodrir la seva família nombrosa. A casa van passar molta por durant la guerra, no tan sols pels bombardejos sinó també perquè eren molt de missa, Durant la persecució religiosa, van obrir les portes a diversos sacerdots, que hi celebraven l'eucaristia sigil·losament. Molts veïns els miraven amb desconfiança. Van tenir dos registres i Adelaida, la seva sogra, va haver d'anar a trobar membres del comitè de la FAI per dir-los que el seu gendre era home de pau i que no era capaç de fer mal a ningú. Només somiava en una situació de represa de l'Església, castigada sense pietat per la revolució. (16)
Aleshores idealitzà el franquisme i es convertí en un catecumen del nou règim, al qual dedicà un llibre de poemes, molt per sota de la seva saviesa literària. Per guanyar-se la vida va acceptar un càrrec secundari a l'oficina de censura del Departament de Prensa y Propaganda. S'ocupava dels programes d'espectacles, dels actes d'entitats i, els primers temps, de llegir-hi algun llibre. Va perdre moltes amistats i va haver d'aguantar el silenci i el rebuig de molts intel·lectuals catalans, amb un ressentiment molt més contundent que en d'altres escriptors que s'havien compromès amb Franco. Durant anys no va cobrar el sou que li correspondria com a subsidi pels fills. La situació econòmica es feia insostenible ja que moltes despeses de casa s'havien de demorar fins que cobrés la paga. Aleshores es va haver de buscar altres feines per poder mantenir la família. Una d'aquestes seria exercir de secretari de la Asociación de Bibliófi1os de España. A més, el llibreter-editor Josep Porter li forniria textos per corregir i li editaria els llibres, a canvi d'ensenyar gramàtica als seus fills. Curiosament l'any 1939, Sànchez-Juan hi publicava la seva antologia Prismes, pocs dies abans que entressin els vencedors. Malgrat haver de passar per la formalitat d'afiliar-se a la Falange, sempre va conservar el seu criteri que manifestava en privat per por a represàlies. Mirava de passar desapercebut i evitava, al principi, cap mena de compromís antifeixista. Tot i això, no podia suportar la brutalitat que implantaven els militars en els anys de la més immediata postguerra. (Nota del fill Joan: Podem comprendre la situació viscuda pel pare. Al principi el nou règim representava per ell un alliberament respecte de la persecució religiosa viscuda, però després no podria estar d'acord amb tota la brutalitat amb què es va imposar la dictadura. Val la pena interpretar bé la subtilesa d'aquests versos que va publicar al seu llibre "Principat del temps", 1961
Amb tot i així va fer tot el possible perquè es publiquessin llibres en català encara que només fossin els relacionats amb la cultura. A les seves converses recordava que no tenia més remei que adaptar-se a les imposicions del règim, per això en el seu càrrec de censor aconsellava a tothom que si una cosa es podia dir de dues maneres que subtilment busquessin la forma de fer passar el que realment es volia dir) Propens com era a idealitzar les coses i a absentar-se de les obligacions quotidianes, procurava atendre les atencions que li demanaven els seus fills, sense massa estridències. La seva muller era sacrificada, discreta i realista. Ell poc s'implicava en els afers domèstics o en les activitats del col·legi o del barri. No obstant això, feia les correccions pertinents quan tot just s'iniciaven en l'aprenentatge de la llengua. El fet de ser poeta li donava una aurèola de misteri entre els seus fills, el feia ser diferent dels altres pares més avesats a feines més essencials. La seva incomoditat amb el règim el portava a fer actes de militància personal a favor del català. Ajudat per la seva vena bohèmia, assistia a reunions amb literats i poetes i sovint arribava tard a casa, en part perquè el xivarri dels nou fills no ajudava a la seva concentració i en part per fugir de la realitat que no el convencia. Aquestes tertúlies van ser una continuació de les sessions dels Amics de la Poesia. El cenacle del passatge Permanyer es convertí en un oasi cultural obert a tothom. En un esforç de conciliació, a l'entorn de la poesia i de la llengua, escriptors de totes les generacions i tendències hi trobaren el seu lloc, sense que en fossin exclosos els que havien subscrit la instauració del nou ordre. Les seves accions les justificava socialment recordant que a ell el pagaven com a funcionari, però que cobrava com a poeta.
Home de costums, assistia cada diumenge, amb l'esposa i els fills, a la litúrgia de Sant Felip Neri o a la Capella Francesa, on va coincidir -en més d'una ocasió- amb Paul Claudel. Hi portava uns fulletons en català, editats a Montserrat, amb la missa del diumenge. Quan va venir la reforma litúrgica, s'unia amb entusiasme al cant del poble. No fallava mai en la benedicció de la taula, resada davant de tots en actitud reverent. Transmetia alegria quan cantaven nadales davant del pessebre. I vivia religiosament el pas del viacrucis pel seu barri. Les seves actituds de catòlic practicant van ser-li motiu de marginació en diversos ambients. Ell mai no claudicà de les seves conviccions.
I, malgrat tot, mantingué moltes amistats amb qui compartia les seves inquietuds intel·lectuals i humanes. Hi sobresortien les veus sàvies de Manuel Bertran Oriola i del Dr. Carles Cardó, a qui li dedicà aquests versos (21) de reconeixement mutu.
També comptaven com a bons amics seus, amb qui mai no va perdre contacte, Josep Ros i Artigues, mossèn Pere Ribot, mossèn Miquel Melendres i el pare Hilari d'Arenys de Mar, qui va ser el seu confessor els darrers anys de la seva vida. I en la llista de poetes, inacabable, s'accentuava la seva amistat amb Emili Guanyavents, Marià Manent -sempre tan delicat i generós des de l'Editorial Joventut-, J. V. Foix, Josep Lleonart, Miquel Saperas, Vicenç Solé de Sojo i trobades més esporàdiques amb Josep Carner, Manuel de Montoliu o Ricard Permanyer. Amb Carles Riba (23) van tenir uns anys de distanciament, però, al final, hi va haver temps per a una cordial reconciliació. La seva dilatada relació amb Pompeu Fabra venia de quan va col·laborar, abans de la guerra, amb l'lnstitut d'Estudis Catalans. Es va sentir estimat pel mestre.
Ell va ser més fabrista que Fabra perquè fins al dia de la mort parlava i volia que es parlés d'acord amb les normes de l'Institut. Per això el tema del "bon català" era habitual en les converses de taula. Ventura Gassol i Pompeu Fabra, l'any 1933, signaren el diploma que l'acreditava "ésser apte per a ensenyar aquesta llengua". Per tant, se l'incloïa en el cens de professors de català de la Generalitat de Catalunya. La feina de professor de català no la va deixar ni tan sols quan ocupà la plaça de funcionari del Ministerio de Información y Turismo. Com a corrector d'estil, sempre recordava la seva col·laboració amb Josep Lleonart en la traducció del Faust de Goethe. Molts confirmaren la seva perfecció d'estil, fins al punt que va ser considerat un dels millors correctors de l'època.
El seu domini de les llengües era sorprenent. No coneixia l'alemany, tot i que en tenia nocions i una gran admiració per aquella cultura, de manera especial per l'obra de Goethe i Rilke. Havia anat més a classes d'anglès. També es defensava en italià, portuguès i francès. El castellà era un altra qüestió, perquè era la llengua que ell, com a fill de ferroviari murcià, havia parlat de petit. Per això no era estrany que en algun moment se li despertés la idea d'escriure en la llengua del seu pare. En aquest sentit, podem veure com a fruit natural Blanco y rosicler (1946), Antología poética del Barrio Chino (1949), sota el pseudònim de Abel lniesta, i els seus Sonetos (1949). I sobretot, els seus Veinte poemas traducidos del catalán (1940), que poden representar una reivindicació, tot just després de la guerra, dels valors de la poesia catalana. El mal és que, juntament a aquests versos, publicava vint pàgines de poesia circumstancial sota el títol de Régimen. Malgrat la seva ocupació oficial, on exercia de "catalán simpático", anava continuant amb tota naturalitat la seva obra de poeta català, donat a compondre una segona versió de l'obra Poemes de promès i una versió, també refinada, de la seva producció fins a l'any 1939. Aquesta era l'antologia que va presentar al premi Ciutat de Barcelona de 1951 sota el nom de Claror. El va guanyar. Aquest fet era un altre pas en l'acceptació pública de la nostra llengua, pas que va continuar, per exemple, en una proliferació de Jocs Florals, en els quals va obtenir un bon nombre de premis. Poc abans que l'editor Josep Porter presentés en públic aquesta antologia, la seva mare moria.
Durant els darrers anys de la seva vida, l'artrosi li va limitar la seva mobilitat. Malgrat aquesta malaltia, el seu interès i dedicació a la seva obra literària no van decaure mai El fet de jubilar-se va representar un alliberament, ja que podia dedicar tot el temps del món als llibres i a la poesia. Passava hores i hores al seu despatx, una habitació plena de llibres fins al sostre i una taula farcida de papers en "desgavellat equilibri". No s'havia queixat mai de la seva malaltia. Tenia el seu món i era feliç. A la seva manera, se sentia alliberat del neguit de les passions.
Amb la ment encara lúcida, moria, el dia 2 d'octubre de 1974, a la clínica de l'Esperança de Barcelona arran d'una insuficiència cardíaca. Tot un bagatge tan ric de cultura desapareixia amb ell, així com el llibre de les seves memòries (malauradament perdut), el document més fidel del que representava la Barcelona de bona part del segle XX, del seu ambient, de totes les vivències i del seu entorn humà.
La seva obra poètica, però, va continuar patint un handicap important: el fet que no fos inclosa -d'una manera decidida- a les antologies dels anys cinquanta i seixanta no ajudà a la poca difusió dels seus llibres. Res no semblava que podia esborrar el seu passat més immediat. Havia pagat molt cara la seva afiliació al nou règim, tot i que mai no se sentí franquista. I de retruc se'n ressentí la seva poesia, oblidada durant molts anys.
Home amb un bon sentit de l'humor. Irònic, fins i tot sarcàstic, però sense mala intenció, perquè no li agradava gens la burla. La seva bondat tenia un caire d'ingenuïtat que no va arribar a perdre amb els anys. I dots de gran conversador. Tenia molta sensibilitat per totes les manifestacions culturals, expressions artístiques, qüestions filosòfiques i religioses. A més, excel·lia pel seu bon gust i afecció exquisida per la música. Per això no s'estava de comentar que la música era poesia i que la poesia era música. En el seu cas, profundament sensitiva. Mostrava interès per tota mena de teories. Era una persona molt receptiva, que acollia amb expectació qualsevol opinió i sabia descobrir sempre algun aspecte interessant. Com a bon autodidacte era un eclèctic. En realitat, només l'interessava l'aspecte estètic o poètic de la realitat. Les teories filosòfiques no l'atreien com a recerca profunda de la veritat, sinó com a expressió de la bellesa. Cada vegada més, anava dret a la veritat de les coses importants, sense compromisos ni deutes amb ningú, i sense perdre mai l'elegància de poeta que sempre el va acompanyar. Una mirada poètica cap a PonentSebastià Sànchez-Juan era un poeta eminentment ciutadà: era més inclinat a veure poesia en un tramvia o en una botiga d'antiguitats que no pas en un camp florit. La seva vinculació amb el mon rural, i concretament amb Juneda, va venir de Maria Bosch, filla de "Pepe el pastisser", que va començar anant a les seves lliçons de català i va acabar sent mare dels seus nou fills i companya inseparable fins al moment de la mort. Josep Bosch, el pastisser de Juneda, havia mort el 1919, deixant la muller Adelaida i quatre fills en mig d'una penúria econòmica insostenible. Aquesta situació delicada va fer que mare i fills haguessin d'emigrar a Barcelona, cercant un mitjà de vida que els dignifiqués. El mes de març de 1923 ja eren a la ciutat comtal. La Maria treballaria una temporada en una fàbrica de sabons. La malaltia pulmonar que patia, però, l'obligà a allitar-se durant sis mesos en un hospital barceloní. Un cop ja recuperada, tornaria a la vida normal. Cap a l'any 1925, en una reunió d'intel·lectuals a casa d'una cosina germana del seu pare, Na Pilar Rufí Bosch, professora de cant i de piano, coneix el jove poeta Sànchez-Juan.
La Maria estava avesada a afrontar la duresa de la vida amb una confiança total en Déu. Sebastià, poeta, descriu el trobament amb l'amada:(30)
Els set anys de llarg festeig de la parella, elevat a la categoria d'art poètic a Poemes de promès, culminen el dia 15 d'octubre de 1931 amb la celebració del matrimoni a l'església de la Mare de Deu del Roser de Barcelona. Anys mes tard, recordaria amb nostàlgia i dolçor aquells temps de prometatge.
El poeta i gran amic J. V. Foix se'n fa ressò d'aquest casament i publica un article de to avantguardista al periòdic La Publicitat (10 de febrer de 1932) recordant l'efemèride personal del poeta de Sants. Fins i tot els seus fills -anys després- acostumarien a anar, tot sovint, en corrua a buscar postres a la pastisseria del poeta de Sarrià.
El jove matrimoni va anar a viure a Horta amb la mare de la seva muller, Adelaida. Poc temps després, en Sebastià i la sogra van agafar les febres de malta. El metge els va recomanar que canviessin d'aires. Per aquest motiu, van estar de llogater durant els mesos de l'estiu de 1932 a ca l'Espardenyer, al carrer Prat de la Riba de Juneda. Divertia la gent amb la seva ignorància sobre les coses del camp, però va quedar corprès de la bondat d'aquella gent i, com a lletraferit, observava amb fruïció totes les característiques de la parla lleidatana. "Com a junedenc consort, em represento més la infància de la meva muller a Juneda que no retinc la impressió de les cases velles i del camp amb gust d'eternitat que me n'he endut. Però no em puc sostreure al record de la fruita, saborosa com tots els fruits de les terres lleidatanes, de secà o de regadiu. Aquelles cireres, aquells albercocs, aquelles maduixes... La fruita de Juneda és una mel. I la mel, doncs? Què en direm de la mel de Juneda? Dir que la mel junedina és excel·lent és no dir res. S'ha de tastar. 0 almenys jo en tinc un record indescriptible. I jo, que dono importància als valors humans més que al paisatge, he trobat en alguns cors junedencs una ambrosia tan fina, una delicadesa de sentiments i una intensitat de benvolença tan gran, que m'he sentit transportat al clima diàfan i respirable que necessito per a viure. Afortunadament, no és sols Juneda qui permet espigolar estols d'ànimes selectes, sense afectació ni presumptuositat, senzilles i bondadoses. Però a Juneda n'hi ha un esplet".(33) Les terres de Lleida son descrites com la terra ferma. Per a Sànchez-Juan la promesa-esposa va ser la "terra ferma" on aterraven totes les seves vacil·lacions:
Retornats a Barcelona, al cap de pocs mesos, decidiren traslladar- se al carrer Còrsega. La família va augmentant en els anys precedents a la guerra. Quatre fills van néixer abans de l'acabament de la contesa: Josep (1932), Jordi (1934), Anton Maria (1936) i Manuel (1937). No es mourien de Barcelona. Durant la dècada dels quaranta, neixen la resta de barons que conformaria la totalitat de la família Sànchez-Bosch: Ferran (1940), Joan (1941), Jaume (1943), Isidor (1945) i Andreu (1947).
En molt poques ocasions s'atansen a Juneda ja que la seva vida és vinculada al ritme urbà de la ciutat comtal. No obstant això, els seus fills passen algunes temporades a casa dels parents junedencs. Més enllà dels avatars barcelonins, Sebastià Sànchez- Juan mantindria una relació intensa amb el món ponentí, sobretot, amb l'Institut d'Estudis Ilerdencs.
A més, assistiria, des de l'any 1958 fins al 1970, a les sessions literàries del cafè dels dissabtes al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona on visqué moments emotius i nostàlgics amb els "Amics de Juneda" i amb diverses personalitats de la cultura lleidatana, afincats a Barcelona. No ens ha d'estranyar que dediqui alguns versos a aquests homenots lleidatans com ara Anton Bergós, Leandre Cristòfol, Josep Estadella Arnó, Ricard Vinyes, Jaume Torrent o Joan Baptista Xuriguera. Aquest espai de tertúlia va ser un veritable bàlsam per a la seva jubilació. En la producció global del poeta, a la vora de la ciutat, de la família, de la fe cristiana i de la llengua, l'amor a la muller és un dels temes fonamentals. Observem que si els Poemes de promès (1933) representen el punt culminant de la seva poesia de preguerra, diríem que Seny d'amor (1969) representa la culminació de la seva etapa més madura: subratlla la paradoxa que ell veia en la seva muller, que era "l'amor" i, al mateix temps, vessava "seny" per tots cantons. Recordem-ne aquests versos:(37)
El mateix any de la seva mort, el 1974, publicà el volum Escaiences, on recollia poemes ocasionals, que haurien pogut quedar inèdits per manca d'un títol aglutinador. S'hi enduen més espai els "In memoriam", d'altíssim valor anecdòtic, on fa memòria de persones traspassades i la dedica a persones vivents. És un fervent homenatge a l'amistat. Entre ells hi figura, com a poema dedicat a Anton Bergós, la memòria de Ramon Borràs, "entreparent de santa Teresa Jornet, d'Aitona", que "coneixia Lleida pam a pam" i deia: "Un lleidatà no saps mai si parla formal o en broma". Recordem també la memòria dels poetes mossèn Anton Navarro (38) i Màrius Torres o del periodista Miquel Capdevila,(39). del qual diu:
Una secció important d'aquelles Escaiences s'anomena les "Santes Maries": són una bona representació dels poemes que cada any dedicava a la seva muller el quinze d'agost, dia del seu sant. En un d'ells evoca el temps de guerra, i també la "terra ferma", l'espai geogràfic i sentimental que completaria el seu bagatge literari de regust urbà.
Home de temperament idealista, no gaire traçut. Honrat, ingenu, sensible i nerviós. Educat en les formes. Impecable en el vestir, i en la usança del barret. Tenia el nas allargat i un front ample que feia pendent. De mirada misteriosa i absent, amb ulls intermitentment maliciosos i de cos petit, va ser seduït per la poesia, pels seus amics, pel seu país i, en els afers quotidians, per la seva muller. Enamorat de les fruites ponentines i de Catalunya, malgrat que hagué de sobreviure en temps difícils com a censor franquista. Maniàtic de la llengua. Amb el pas dels anys, viuria un exili interior a contracor. I tanmateix seria recordat com el poeta dels tendres i perfumats malabarismes. BibliografiaBalaguer, Josep Maria: "Joan Teixidor, una revisió de Verdaguer en els anys 30" dins de l'Anuari Verdaguer (1993- 1994). Eumo Editorial. Col·lecció Estudis Verdaguerians, núm. 8. Vic- Barcelona, maig de 1995; p. 179-212. Bonet, Juan Manuel: Diccionario de las vanguardias en España (1907-1936). Alianza Editorial. Madrid, 1995. Casas-Mercadé, Ferran: "Un poeta: Sebastià Sànchez-Juan". Cultura, núm. 440. Valls, abril de 1985; p. 5-9. Cornudella, Joan: Antologia de poetes "junedencs". Pagès editors. Publicacions de la Casa de Cultura, núm. 3. Juneda, juliol de 1994. Cornudella, Joan: "Tot recordant la memòria del poeta Sànchez-Juan". Fonoll, núm. 134. Juneda, maig-juny de 2004; p. 40-41. Cornudella, Joan: "El compromís poètic de Sebastià Sànchez-Juan". Serra d'Or, núm. 540. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, desembre de 2004; p. 32-39. Cornudella, Joan: "Clarobscurs d'un poeta oblidat". Caràcters, núm. 30. València, gener de 2005; p. 18-19. DD.AA: Avantguardes a Catalunya (1906-1939). Fundació Caixa de Catalunya. Barcelona, estiu de 1992. Guillamon, Julià: "El hijo del guardaagujas". La Vanguardia. Barcelona, 25 d'agost de 2004. Manent, Albert: "Sebastià Sànchez-Juan, poeta marginat". Serra d'Or, núm. 17. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 1975. Manent, Albert: Escriptors i editors dels Nou-cents. "Notes sobre l'obra poètica de Sebastià Sànchez-Juan". Biblioteca de Cultura Catalana, núm. 56. Editorial Curial. Barcelona, 1984. Article publicat a la revista Els Marges, núm. 11. 1977; p.109-115. Manent, Albert: "Sebastià Sànchez-Juan, ric de poesia, orfe de praxi" dins de Semblances contra l'oblit (Retrats d'escriptors i de polítics). Edicions Destino. Col·lecció El Dofí. Barcelona, octubre de 1990; p. 145-158. Manent, Albert: Marià Manent. Biografia íntima i literària. Planeta. Col·lecció Ramon Llull. Sèrie Biografies i Memòries, núm. 4. Barcelona, abril de 1995. Manent, Albert: "El centenari del poeta Sànchez-Juan". Avui. Barcelona, 20 d'abril de 2004; p. 23. Mas, Ricard: Dossier Marinetti. Publicacions de la Universitat de Barcelona. Les Arts i els Artistes - Breviari, núm. 4. Barcelona, maig de 1994. Masoliver, Juan Ramón: "Sebastià Sànchez-Juan: poemas". Camp de l'Arpa. Revista de Literatura, núm. 15. Barcelona, desembre de 1974; p. 2-7. Molas, Joaquim: La literatura catalana d'avantguarda. 1916-1938. Antoni Bosch editor. Barcelona, 1983. Molas, Joaquim i Massot i Muntaner, Josep: Diccionari de la literatura catalana. "Sànchez-Juan, Sebastià". Edicions 62. Cultura Catalana Contemporània, IX. Barcelona, novembre de 1979. Molas, Joaquim: "Els moviments d'avantguarda. Altres poetes: Sànchez-Juan" dins de Història de la Literatura Catalana. Vol. IX. Editorial Ariel. Barcelona, juliol de 1987. Obiols, Armand: Buirac. Fundació La Mirada. Col.lecció Ragtime, núm. 4. Sabadell, 1996. Ripoll, Joan: "Un poeta per reivindicar". Diari de Sabadell. Sabadell, 6 de novembre de 2004; p. 29. Sànchez Bosch, Jordi: "Sànchez-Juan i Juneda". Programa de Festa Major. Juneda, agost de 2004. Sànchez-Juan, Sebastià: Poesia completa I (1924- 1933) a cura de Rosa Sayós. Editorial Claret. Barcelona, febrer de 2004. Reedició a partir de l'antologia publicada per Columna (Barcelona, novembre de 1995). Sànchez-Juan, Sebastià: Poesia completa II (1934- 1974) a cura dels seus fills. Editorial Claret. Barcelona, febrer de 2004. Soberanas, Amadeu-J: Epistolari de Joan Salvat-Papasseit. Edicions 62. Antologia Catalana, núm. 100. Barcelona, abril de 1984. Subiràs, Marçal: "Relectura de l'obra poètica catalana de Sebastià Sànchez-Juan, 1924-1939". Reduccions (Revista de Poesia), núm. 64. Vic, desembre de 1994-1995; p. 69-95. Subiràs, Marçal: "La revista Joia (1928)" dins de Revista de Catalunya, núm. 114. Barcelona, gener de 1997; p. 122-125. Subiràs, Marçal: "La revista Poble Nou" dins de Revista de Catalunya, núm. 141. Barcelona, juny de 1999; p.133-145. NOTES(1) Del recull poètic Cançons i poemes. Llibreria Verdaguer. Barcelona, 1931. (2) Del primer volum de poemes, intitulat Fluid. Edicions Nova Cultura. Barcelona, 1924. (3) Les seves col·laboracions i visites assídues, durant els anys 1924-1928, a l'Ateneu Democràtic i Regionalista i a la Cooperativa de la Pau i Justícia del Poble Nou -motivades a més per l'amistat que l'unia amb Xavier Benguerel- el portaran a escriure un dels millors poemes del segle XX sobre aquest barri obrer. Apareixerà publicat, per primera vegada, a la Revista de Poesia (Barcelona, març de 1927). (4) Del recull poètic Fluid (1924). (5) Poema recollit al volum Constel·lacions. Llibreria Verdaguer. Barcelona, 1927. (6) Aquest sonet va ser publicat per primer cop al diari La Veu de Catalunya, el dia 25 de desembre de 1925. Compartí espai amb dos poemes de mossèn Anton Navarro. (7) Poema editat per Publicacions La Revista, l'any 1929, dins del recull Divagacions. (8) Del recull poètic Cua de gall. Edicions Herma, A.G. Badalona, 1928. (9) Vegeu nota núm. 1. (10) Poema publicat a la revista L'Amic de les Arts de Sitges el dia 30 de setembre de 1927. (11) "Et porto gessamins..." és un poema que forma part del recull Poemes de promès, editat per publicacions de La Revista l'any 1933. (12) Vegeu nota núm. 1. (13) lbidem. (14) Vegeu nota núm. 1. (15) Fruit d'aquest sentiment d'impotència davant dels fets consumats, escriu aquest poema el Nadal de 1936. Seria publicat per l'editor Josep Porter, l'any 1952, a l'Antologia poètica 1930- 1939 amb el títol de Claror. , (16) Entre els mesos de juliol i setembre de 1936, busca refugi en la creació poètica per superar les injustícies que viu el món religiós. Aquest poema també serà recollit a la seva antologia Claror . (17) Del recull poètic Principat del Temps. Editor Josep Porter. Barcelona, 1961. (18) Vegeu nota núm.17. (19) Del recull poètic Somnis i èxtasis. Edició pròpia. Barcelona, 1967. (20) Vegeu nota núm.19. (21) Del seu darrer poemari Escaiences. Edició pròpia. Barcelona, 1974. (22) Ibidem. (23) Sebastià Sànchez-Juan ho deixava escrit, en un vers apariat, al poemari Escaiences de l'any 1974, poc abans de morir.
(24) Vegeu nota núm.21. (25) Vegeu nota núm. 17. (26) Vegeu nota núm. 19. (27) Aquest poema forma part de l'antologia poètica (1939-1961) Principat del Temps. Editor Josep Porter. Barcelona, 1961. (28) Aquest poema, autèntica confessió literària, el va incloure en la secció In Memoriam del recull poètic Escaiences (1974). (29) Aquest poema porta per títol "Recital". És inclòs al recull Cua de gall (1929). (30) Primers versos del poema "Qui em despertava el cor en carn celeste?", publicat a Poemes de promès (1933) (31) Vegeu nota núm. 27. (32) Del recull Poemes de promès (1933). (33) Sebastià Sànchez-Juan, "La mel de Juneda". Butlletí Interior del Centre Comarcal Lleidatà, núm. 68. Barcelona, octubre de 1963; p. 5. (34) Versos que formen part del poema "Qui em despertava el cor en carn celeste?", publicat a Poemes de promès (1933). (35) De l'antologia poètica (1930-1939) Claror, editada per Josep Porter. Barcelona, 1952 (36) Poema publicat al butlletí interior del Centre Comarcal Lleidatà, núm. 15. Barcelona, maig de 1959. (37) Primers versos del poema "A la meva muller", inclòs al poemari Seny d'amor (1969). (38) Sebastià Sànchez-Juan va conèixer el poeta de la Ribagorça en l'època que ell visqué a Barcelona. El llegí a fons i li atorgà el reconeixement de ser el successor de mossèn Cinto Verdaguer. Lamenta profundament la seva mort en mans de grups incontrolats durant l'esclat revolucionari dels primers mesos de la Guerra Civil.
(39) Vegeu nota núm. 21. (40) lbidem. PEUS DE FOTO
Sebastià, a l'edat de 10 anys (1914).
Sebastià Sànchez-Juan, Joan Cristòfol i Xavier Benguerel al peu d'un pi de Collserola (1927-1928).
El jove Sebastià, a l'edat de 24 anys (1928).
A la redacció del diari barceloní "El Matí" (1929).
D'esquerra a dreta: Joan Teixidor, Sebastià Sànchez-Juan, Marià Manent, Manuel de Montoliu, M. Luz Morales, Ignasi Agustí i Lluís Montanyà, en una reunió dels Amics de la Poesia (1935).
La familia Sànchez-Bosch: la iaia Adelaida i els sis fills (1945).
Diploma de professor de català (1933).
Cerimònia literària del Premi Ciutat de Barcelona (1951).
Diploma del Premi Ciutat de Barcelona (1952).
Emissió de la pàgina literària en català a Radio Nacional de Barcelona (1949).
Llegint el poema "Oda a Lloret de Mar" (1972). Fotografia que il·lustra l'esquela mortuòria de l'escriptor.
Fotografia d'estudi de Sebastià Sànchez-Juan (1941). Maria Bosch Pedrós (1925). Sebastià i Maria, a Barcelona (1931). El matrimoni amb els seus fills Josep i Jordi (1934).
Sebastià i Maria, en una celebració familiar (1960).
Sànchez-Juan a l'edat de 66 anys (1970). |
|
t en alguns dels poemaris anteriors, però, sobretot ara, a Cua de gall, es fa malaltís. No és d'estranyar que retoqui molts dels seus versos fruit d'aquest perfeccionisme que viu des del seu ofici. Havia après el català tan a fons que va arribar a tenir manies lingüístiques. Busca tresors amagats en els cants meravellosos de la infància, en les imatges recreades de la Mare de Déu i de l'àngel de la guarda. Aquestes figures simpàtiques de la innocència, els records de l'adolescència o els sentiments socials recobren vida en la sensibilitat del poeta. 
La seva vinculació amb el món rural vindria de Maria Bosch, filla de cal pastisser de Juneda, de qui aprendria nous paisatges poètics. L'any 1931 es decantà clarament cap als corrents postsimbolistes, però amb l'ofici de qui havia fet d'aprenent d'avantguarda. A Cançons i poemes (1931) i Poemes de promès (1933) hi cantaria una mena d'intimisme quotidià i confessional, amb trets carnerians. A més dels magnífics epitalamis, (11) hi descobrim un tarannà enamoradís, allunyat de l'erotisme salvatià. Més enllà d'unes dosis d'onirisme, pocs rastres quedarien dels experiments de poeta rebel dels seus inicis. 
Els versos de postguerra, però, van ser desiguals, potser per una pruïja excessiva de depuració o de formalisme. Quan tornava als orígens reprenia la seva millor inspiració lírica. Hi recuperava antics motius, sobretot la infantesa, el sentiment religiós i l'amistat. Encara que no mantenien gaire unitat, van ser com un mirall de la seva vida reclosa, oberta als records i a les lectures. Després, va publicar Miralls, versions de lírica europea (1955), la segona edició de Prismes (1957), Principat del Temps (1961), Somnis i èxtasis (1967), Seny d'amor (1969), Versiones líricas (1972) i Escaiences (1974), sense rebre un cèntim de subvenció oficial. El sou a la Delegació i a Radio Nacional -on va ser assessor literari i autor d'una pàgina setmanal sobre literatura catalana- anava íntegrament a la manutenció familiar. Per tal de finançar la seva activitat poètica, van crear una caixa paral·lela amb el producte de llibres venuts, premis i retribucions esporàdiques. D'aquesta manera s'evitava la seva condemna a la inactivitat poètica. 