INFORME ARQUEOLÒGIC DE "LA SERVANA" (XERESA)
Pasqual Costa Cholbi, Arqueòleg,
nº col. 13911.
Inici
Altres al·legacions Tornar a Resum
Servana *L'altre informe
Índex.
1.- Indroducció.
2.- Localització.
3.- El mas de la Servana.
--------3.1.- Descripció de l’edifici.
--------3.2.- Característiques generals.
--------3.3.- Evolució de la casa i cronologia.
4.- La documentació escrita.
5.- La documentació arqueològica.
--------5.1.- El mur de tàpia. La construcció.
--------5.2.- El registre de material ceràmic. Restes de
l’ocupació.
--------5.3.- El soterrament. La possible necròpolis.
6.- Conclusions.
7.- Consideracions finals.
8.- Bibliografia.
9.- Inventari de material ceràmic.
10.- Material gràfic.
Aquest informe ha estat encarrregat pel Centre d’Estudis i Investigacions Xeresans (C.E.I.X.), una associació cultural que, entre altres coses, està preocupada per la conservació del patrimoni històric del terme municipal de Xeresa.
L’informe té com a objectiu realitzar una primera lectura històrica i arqueològica de l’anomenada "Finca de la Servana". Aquest espai està format per una casa, patis, estructures diverses (bassa, sèquies, etc.), bancals, etc. A més del caràcter patrimonial històric i etnogràfic d’aquest edifici, cal dir que el conjunt se situa al damunt d’un jaciment arqueològic anterior que intentarem analitzar.
L’àrea on s’inclou la Finca de la Servana està
immersa en un fort procès de transformació. El que eren camps de conreu de taronger, des
de l’eixida de l’autopista A-7 fins les mateixes portes del poble de Xeresa, es
convertirà en una zona industrial. Tota la banda esquerre de la carretera d’accés a
Xeresa s’est
à
urbanitzant (vials, parcel·les per a naus industrials, infraestructures vàries, etc.),
aviat s’iniciaran les obres de la banda dreta on es troba la Finca de la Servana, i
si no es posa remei, tant la casa amb les diferents estructures anexes com el jaciment
arqueològic desapareixeran. A la banda esquerre de la carretera ni tan sols s’ha
realitzat cap estudi de caràcter arqueològic.
Advertim que al tractar-se d’una intervenció superficial sobre els camps i les estructures, les conclusions són provisionals i queden obertes a posteriors estudis arqueològics (prospeccions, excavacions, anàlisis d’estratigrafia mural, etc.), obres de restauració del mas, etc.
2.- Localització. Inici
La Servana es troba situada al terme municipal de Xeresa, a la Safor, en un lloc a mig camí entre el peu de muntanya i la marjal. Es localitza a les coordenades 0º 12’ 45" de longitud oest i 39º 06’ 02" de latitud nord de la fulla de Tavernes de Valldigna amb el nº 770-IV (29-30) del Mapa Topogràfico Nacional de España, Dirección General del Instituto Geogràfico Nacional, escala 1:25.000, 1979. (Veure figura 1).
L’edifici s’inclou en una zona quasi plana, amb una molt lleugera pendent cap a la marjal de Xeresa. Es tracta d’una àrea de reg on es conrea el taronger, amb amplis bancals dividits per marges i séquies. La finca es troba molt a prop de la carretera que comunica la CN 332 i l’eixida de l’autopisa A-7 amb el poble de Xeresa.
3.- El mas de la Servana. Inici
Dins l’estudi del conjunt de la Finca de la Servana tractarem l’edifici per una banda i posteriorment ens centrarem en el conjunt arqueològic. Ambdos estan relacionats amb les mateixes estructures, però molt diferenciats cronològicament. Tant un com l’altre es tracten d’elements patrimonials d’importància etnogràfic el primer i arqueològic el segon.
3.1.- Descripció de l’edifici.Inici
El mas està format sobre tot per un edifici principal i un pati tancat, a més, hi ha altres elements de caràcter secundari que no tractarem en aquest estudi, ens referim als elements relacionats amb el reg (basses, sèquies, etc.) i d’altres com l’empedrat de la zona exterior de la façana. El primer reuneix la zona d’habitat i el segon l’àrea més relacionada amb l’activitat agrícola i ramadera del complex.
3.1.1.- El cos principal de l’edifici.
La casa està formada per dues navades paral·leles a façana, separades per murs de càrrega, amb planta baixa i una altura. La primera navada, orientada al SE, és una zona oberta a l’exterior, està formada per un riu-rau, amb quatre arcs en la fatxada (més un tabicat) i altre a la cara S. A més, hi ha altra obertura allindanada en el cantó NE i N amb ambdos pilars. (Veure fig. 3)
A la planta baixa la porta principal es disposa en el mur entre la primera i la segona navada, actualment descentrada cap el sud. L’accés principal està enfrontat amb l’arc central de la façana, es a dir, el segon des de la cara sud, i la porta interior que comunica amb el pati. Tots tres es troben en una mateixa línia recta.
No és casual que l’arc que s’enfronta amb la porta principal, té major altura que la resta d’arcs del riu-rau. Mentre que aquest permet l’accés de carros i animals cap el pati, la resta d’arcs són més baixets per a protegir la pansa de la pluja quan es disposa a l’interior de l’estança.
La façana principal estaria formada per la successió dels quatre arcs (més el tabicat) i el pilar a la planta baixa. A la planta alta tot l’espai està ocupat per una estança que formaria part de les habitacions de la casa.
Actualment l’arc SO i el primer de la façana estan paredats ja que es crea una habitació a la planta baixa, segurament per a guardar maquinària, eines agrícoles, etc. A aquesta estança s’accedeix pel riu-rau amb una porta de grans dimensions.
A la part alta de la façana hi trobem una finestra-balcó centrada respecte de l’arc principal o d’entrada. Aquesta presenta una reixa que ocupa tot l’espai i a la part superior hi ha una mena de teuladeta. Aquest element i el fet que no disposa de més vans, a excepció del que hi ha a l’ampliació posterior, li dóna un aspecte de fortificació. Aquesta finestra-balcó podria funcionar com a element defensiu en els moments del bandolerisme del segle XIX.
En conjunt, la casa també es caracteritza per tenir poques obertures a l’exterior. A la cara SO tan sols hi ha una finestreta de 0,5 metres. Això ja és habitual a les construccions tradicionals pel tema d’insolació, etc. (Veure fig. 7)
La segona navada de la planta baixa presenta totes les característiques de la zona d’hàbitat de l’edifici: al sector sud hi trobem la llar, els bancs de la cuina, etc., la resta, la major part de la sala, seria el lloc on es realitzarien les activitats quotidianes de la casa, actuant de menjador, sala d’estar, etc. A l’extrem nord hi ha una habitació i l’escala d’accés al pis superior.
La planta alta o primer pis estaria destinat a dormitoris i fins hi tot alguna habitació funcionaria de magatzem, etc.
La coberta és a dues vessants, per una banda cap a la façana i per altra cap el pati. Presenta teula corba.
L’edifici presenta una ampliació cap el nord de les dues navades i una altra habitació a la zona del pati, per la part exterior d’aquest. Per una banda, la primera navada i a la planta baixa s’amplia però aquesta vegada amb un espai obert, allindanat, amb dos pilars de pedra picada a ambós extrems nords, amb unes bigues de fusta que connecten els arcs amb els pilars i que sostenen el pis superior. Aquesta estructura li dóna un aspecte més "senyorial" al conjunt, a més, és el primer que es veu des del camí d’accés a la finca ja que queda desviada respecte del vial, possiblement per a que quede fora de la vista i de curiosos, garantint així la intimitat dels residents. Al pis superior hi ha un balcó amb la reixa de ferro a mitja altura.
Els pilars són de molt bona factura, la part inferior és de planta quadrangular, mentre que la part intermitja és hexagonal, està rematat per un capitell. Tots dos són de pedra calcària de bona qualitat, molt blanca, i realitzats d’una sola peça.
A la segona navada hi trobem una habitació amb una gran porta que s’obri cap el riu-rau. També hi ha una finestra a la cara nord, amb un banc a la zona exterior.
L’habitació posterior és de planta quadrangular i coberta a una aigua cap a la zona nord. S’accedeix a ella per l’interior de la segona navada i no presenta gaires vans. (Veure fig. 4)
3.1.2.- El pati posterior.
La porta que dóna al pati, com s’ha dit abans, enfrontada amb la principal, permet accedir als corrals, coberts, estables, etc. Aquest espai estava delimitat per murs molt alts i, originàriament, tots els costats estarien ocupats per construccions senzilles que albergarien els diferents espais. Actualment sols hi queden en peu la quadra, només s’entra al pati a mà dreta i amb un estat ruinós; i un cobert al fons, també a la dreta, que actualment s’utilitza per tancar gossos. En mig hi hauria tot un espai obert, a mena de pati interior i element vertebrador de tots els coberts del corral.
Actualment també presenta una porta a la cara nord del pati, entre l’estable i l’altre cobert. És de grans dimensions i connecta directament el corral amb l’exterior.
3.2.- Característiques generals. Inici
Malgrat que els murs presenten, majoritàriament, els enlluits, revestiments, etc., en general, l’edifici està construit per murs de maçoneria travada amb morter de calç. També s’utilitza la rajola en ràfecs, sotabalcons, finestres... També hi trobem restes d’un pis de rajoles de fang estampillades, decorades amb motius geomètrics i vegetals. La producció d’aquestes rajoles de caràcter popular podria situar-se en el segle XIX i principis del XX.
La llinda dels vans (portes i finestres) està formada per una biga de fusta. Les reixes i balconades són de forja. Els pilars de pedra picada, com ja s’ha comentat.
Cal destacar el paviment del pati que es troba al davant de la façana principal, realitzat amb còdols de riu que, formant una quadrícula, presenta decoracions geomètriques i florals a l’interior de cada quadre.
3.3.- Evolució de l’edifici i cronologia.Inici
La casa de la Servana presenta una evolució poc complexa. El cos principal, amb les dues navades paral·leles a façana, i el pati posterior són els elements originaris del complex. Sobre aquests aniran, posteriorment, afegint-se altres, es compartimentaran espais i es taparan vans. L’edifici tindria una reforma important que consisteix amb l’ampliació cap el nord, l’eliminació de gran part del mur de càrrega nord, l’obertura d’espais en el riu-rau, afegint noves habitacions tant a la planta baixa com a la superior, i la construcció del cos posterior en el lateral nord del pati. L’arc sud del riu-rau i el primer de la façana est també es tabicaran per formar un espai tancat dins del porxe, que sembla ja una cosa quasi contemporània.
Així doncs, la construcció primitiva seria la formada per un edifici de dues navades paral·leles a façana en la que el mur que forma aquesta està oberta a l’exterior i forma un riu-rau. Justament aquest tipus de cases les estudia J.M. del Rey Aynat que les anomena "la casa porticada de la Marina":
Es tractaria d’una casa rural amb el riu-rau inclòs en el conjunt de la construcció, en el mateix volumen d’aquesta, no com en els casos en que és una estructura afegida. Això ens aporta dades en el sentit de la seua cronologia i la evolució del model. Sembla que el riu-rau com a construcció senzilla afegida a la casa seria més antic que aquest nou tipus de porticat.
El riu-rau està íntimament lligat a la producció de la pansa de una forma quasi industrial. Es relaciona amb l’escaldat del raïm, i no tan sols amb les formes antigues de secat al sol, i això aparéix ja al segle XIX. Per a la construcció de l’alqueria de la Servana podriem estar parlant d’unes cronologies que rondarien la data de 1850.
Amb tot i amb això, l’alqueria de la Servana és el model perfecte, poc transformat i per tant amb quasi totes les característiques, d’un tipus de casa que com bé diu del Rey és una construcció dins la cultura del riu-rau però amb una evolució pròpia, original i genuina dins l’arquitectura rural valenciana moderna. A més, es tractaria d’un exemple que si bé té els màxims exponents a les comarques de la Marina Alta i la Baixa, aquest seria un exemple molt important ja que es troba geogràficament molt al nord.
4.- La documentació escrita. Inici
Ara per ara, la referència escrita mès antiga respecte de les troballes arqueològiques a la zona ens la dóna A.J. Cavanilles que visita la comarca el 1792 i publica algunes coses sobre Xeresa en el seu llibre "Observaciones sobre la Historia Natural, Geografia, Agricultura, Poblacion y Frutos del Reyno de Valencia", del 1795. Reproduïm el fragment que ens parla de les troballes arqueològiques de Xeresa:
P. Madoz, a la meitat del segle XIX, ens parla de Xeresa en el Seu "Diccionario geográfico-estadístico ..." i reprodueix les mateixes dades arqueològiques de Cavanilles:
De la bibliografia emprada, el text més interessant és el que ens presenta J. Sanchis Sivera, publicat el 1922. En aquesta obra, que repassa quasi tots els pobles de la diòcesi de València, quan li toca al municipi de Xeresa, a més de parlar dels habitants, de part de la seua història, de recordar-nos altra vegada el tema de les troballes de monedes i làpides, ens diu:
Per tant, Sanchis Sivera ens especifica que les tradicionals troballes arqueològiques romanes (monedes i lápides) es feien pels voltants del "caserio de la Servana, lo mismo que trozos de muralla antigua que se conservan". Així doncs degué veure el mur de tápia que posteriorment en parlarem, i que el identifica como "trozos de muralla antigua". També ens parla de les troballes de restes humanes i monedes "a últimos del siglo pasado haciendo excavaciones". Segurament arreplega notícies orals referents als treballs de roturació de terres de la finca on apareixerien les restes de la necròpolis.
En aquest mateix sentit, i ja en el 1940, arreplegant notícies orals i la pròpia experiència personal, F. Bou Serralta escriu en un diari personal sobre les transformacions de terreny de la finca i l’aparició de restes arqueològiques:
Com es pot veure ja des del segle XVIII són contínues les referències a les troballes arqueològiques, tant de restes romanes (làpides, monedes), com d’altres tipus d’estructures "muralla antigua" i sobre tot, ja fins l’actualitat de l’aparició del que podria ser una necròpolis amb restes d’inhumacions.
Per altra banda, a la Revista La Cisterna del C.E.I.X. hi ha un article signat per dues arqueòlogues R.I. Torres Gorrita i M.C. Fernández Morgado amb el títol "La Servana: un lloc en la memòria" on fan esment a la troballa de restes ceràmiques de l’Edat del Bronze Valencià (datats al voltant del 3.000 a.n.e.) i trobades a la mateixa finca la Servana. Les arqueòlogues, que visitaren el jaciment el 1997, apunten l’existència de ceràmiques amb decoracions incises.
5.- La documentació arqueològica. Inici
Com s’ha comentat abans, hem diferenciat per una banda l’edifici de la Servana (segle XIX fins l’actualitat), del que són les restes arqueològiques del jaciment que també anomenarem a partir d’ara de La Servana. Les restes arqueològiques es dispersen per tota l’àrea de la finca i com es veurà es diferèncien en quant a característiques (estructures arquitectòniques, materials ceràmics, etc.). Tots aquests corresponen al jaciment arqueològic que majoritàriament podriem enquadrar a l’Edat Mitjana, i sobre els que posteriorment en parlarem.
L’element més important són les restes d’un gran mur de tàpia islàmica que està reaprofitat amb la façana SO de l’edifici de la Servana.
5.1.- El mur de tàpia. La
construcció. Inici
El mur de tàpia es localitza reaprofitat en la façana SO de l’edifici. Aquesta paret la trobem principalment en el que és la tanca del pati, però també s’inserta en la tanca de la segona navada de la casa. Es traca d’un mur realitzat amb terra humida repastada i maçonada dins un motlle (format per unes posts de fusta anomenades "tapieres"), que, en assecar-se, adquireix certa resistència, sobretot si a la terra, com és el cas, s’hi afegeix calç. Aquest tipus d’estructura es diferència molt bé de la resta de murs de la casa ja que aquests darrers són de maçoneria, amb blocs de pedra calcària. Això fa que es segueixca tot el perfil de la tàpia respecte de la resta del mur on s’inserta.
5.1.1.- Mesures.
El mur té 12,8 m de llarg, encara que a l’extrem est es
troba tapat amb els lluits de morter de la casa i no es veu massa bé el final. Presenta
una altura màxima conservada de 2,07 m, encara que continúa per sota del nivell actual
de terra. L’amplada està al voltant dels 0,5 m. (Veure fig. 8)
La cara exterior del mur presenta un lluit de morter de calç que pren la forma de la tapiera i on es queda reflectit el negatiu de les fustes que la constitueixen. Aquestes fustes tenen uns 22 cm d’altura cadascuna.
A 1,4 m del terra aparéix una línia molt marcada que coincideix amb una fila de forats, tapats posteriorment, que correspondria al nivell de les agulles. Això es així perquè al final de cada caixonada es col·loquen unes agulles, de ferro o de fusta, transversalment a la paret, per a sostenir la tapiera del nivell superior i continuar construïnt l’estructura. Quan el caixó està ple i assecat, es desmunta i es treuen les agulles, el forat que queda és el negatiu d’aquestes i es tapa amb el mateix morter que s’empra en la construcció del mur.
Aquestes agulles tenen una modulació, ja que es disposen cada cert espai en la tapiera que en aquest cas varia entre 57 i 67 cm. Cal dir que hi ha un espai on hi trobem 140 cm, però es pot deure a que el lluit ha estat molt bo i no ha quedat empremta. Les mesures dels forats ronden entre 15 x 20 cm.
Possiblement una de les caixonades medeix 4,2 m de llarg. La seua alçada ens és desconeguda de moment, ja que no s’observa altra línia d’agulles en tot el mur. Sense dubte per sota del nivell del terra actual, hi trobarem l’inici de la caixonada, però per conéixer-la caldria realitzar una excavació arqueològica.
5.1.2.- Composició.
El mur està compost per un formigó de calç amb graves, còdols, argiles, arenes i algun bloc. Els més abundants són les graves i els còdols. L’argila li dóna una col·loració molt vermella. La calç és escassa i malgrat això el resultat és una estructura molt dura i compacta. (Veure fig. 9)
Els elements són d’origen terrestre, no estan rodats i els cantos són lleugerament angulosos. Els escassos blocs que aparéixen no presenten cap tipus de treball i es disposen aleatòriament.
En alguns tipus de tàpies la calç es disposa en tongades horitzontals, però en aquesta no sembla que siga així, també cal apuntar que sols es veu la cara exterior. Aquesta característica apuntaria a una cronologia antiga.
5.2.- El registre de material ceràmic. Restes de l’ocupació.
Els bancals del voltant de l’alqueria de la Servana, almenys a 100 m a la rodona i en totes direccions, aparéix abundant material ceràmic dispers en superfície. Cal especificar que com més ens acostem a la casa i per tant al mur de tàpia, els percentatges de ceràmica augmenten. En la visita al jaciment del dia 11 de març, acompanyat pels membres del CEIX, s’arreplegaren alguns fragments de ceràmica per constatar que el jaciment es tractava d’un assentament antic.
Els gros dels materials ceràmics, aproximadament un 75 %, corresponen a l’època andalusina, hi hauria un 10 % de materials gòticò-mudéjars, un 10 % de materials contemporanis (amb d’altres variats), i finalment un 5 % de ceràmiques romanes. A mena de resum del tipus de materials que aparéixen en el jaciment arqueològic es pot consultar l’inventari de materials arqueològics del final de l’informe.
D’època romana, que sembla l’època d’ocupació mès antiga, tan sols hi trobem restes d’àmfora i algun fragment de teula plana. En aquest sentit ja apunta la documentació escrita dels historiadors, etc. Les àmfores romanes Dressel 2/4, com en el cas d’algun fragment aparegut a la zona, foren molt abundants i comuns a finals del primer segle a.n.e. i, sobre tot, en el primer segle d.n.e.
La fase islàmica és la de major quantitat de materials ceràmics. La vaixella de taula i de luxe està ben representada amb els ataifors i les escudelles que s’empraven per a servir els menjars. Es tracta, a l’igual que la resta de ceràmiques andalusines aparegudes en el jaciment, de les típiques produccions dels segles XII i primer terç del segle XIII. Els vidriats en verd turquesa són abundants.
Respecte de la ceràmica comuna o d’ús diari a qualsevol casa andalusina hi trobem una gran quantitat de cànters, pitxers, gerretes, tots relacionats amb la contenció de líquids. O també vasos de grans dimensions: uns oberts i de gran diàmetre com són els llibrells per a fer la bugada, etc., i altres amb formes tancades per a emmagatzemar el gra o altres productes, com les tenalles ... Cal destacar un fragment del cos d’una gran tenalla d’emmagatzematge amb decoració aplicada i en relleu que representa una arquitectura formada per una successió d’arcs de ferradura totalment islàmics; a sota hi han restes de decoració incisa a base de reticulats. En el conjunt de materials del jaciment de la Servana hi ha molts més exemples de decoració incisa, i se segueixen els patrons típics de la decoració islàmica.
S’hi troben, a més, vasos que serviren de brasers o per a contenir foc, com els anafres o trespeus, etc. Com no els objectes que anaven al foc hi estan representats: són les olles, les cassoles ... Fins hi tot hi ha un fragment de ceràmica feta a mà o a torneta lenta, amb abundantissim desgreixant micaci i de cocció reductora que, a més de ser una possible olla islàmica, també podria tractar-se d’un fragment de ceràmica de l’Edat del Bronze. Tan sols és un sol fragment però això ens enllaça amb les troballes que realitzaren R.I. Torres i M.C. Fernández que apunten cap a l’existència de ceràmiques del voltants del 3000 a.n.e. Nosaltres no n’hem trobat més però també és veritat que la visita estigué molt superficial i ràpida, caldrien estudis molt més detallats per certificar de debó totes les ocupacions de la zona.
És molt interessant l’existència d’un xicotet conjunt de ceràmiques post-andalusines, que s’engloben dins la nova cultura gòtica i arribades amb motiu de la conquesta d’aquestes terres per Jaume I. El jaciment arqueològic de la Servana també presenta una fase d’ocupació de la segona meitat dels segles XIII i del segle XIV. Les ceràmiques que representen aquests moments estan formades pels típics pitxers de cos globular i peu resaltat, gerros, etc., també hi podria haver escudelles i talladors, així com un fragment que hem interpretat com un vas del tipus "ordenyadora".
El darrer moment d’ocupació està relacionat amb la casa de la finca de la Servana, amb la construcció que coneguem actualment del segle XIX. A més de la ceràmica contemporània quotidiana (cànters, botiges, olles, cassoles, tenalles, etc.), hi han fragments de les produccions maniseres de més luxe d’eixos moments, representades per les pises polícromes.
Per altra banda, els membres del C.E.I.X. també arreplegaren ceràmiques de la zona que es desenvolupa entre la carretera que ens porta al poble de Xeresa i el barranc de Xeresa, just enfront de la finca la Servana. Aquestes ceràmiques estaven en la superfície de la zona i sobre els muntons de terra degut a les obres de construcció dels vials del polígon. El conjunt de les ceràmiques no es diferència gaire del que trobem a la finca la Servana: encara que els percentatges majors corresponen a ceràmiques contemporànies (segles XIX i XX) també hi han restes pertanyents als períodes medieval i romà (restes d’àmfora i de teula plana).
De l’Edat Mitjana cal destacar algun fragment de pisa daurada i decoració en blau i altre de la base d’una forma de sucre. Aquest darrer és molt interessant ja que Xeresa tingué el primer trapig per a la producció de sucre de tota la Safor i possiblement un dels primers de tot el País Valencià. A diferència de la zona de la finca de la Servana, l’índex de materials andalusins és molt baix.
Aquestes troballes són puntuals però caldria realitzar també una prospecció arqueològica en tota regla a la zona que actualment s’està urbanitzant o si més no a les parcel·les on es construiran les naus industrials en un futur molt pròxim.
5.3.- El soterrament. La possible necròpolis. Inici
A més de les notícies que aparéixen en la documentació escrita, també es conéixen referències orals de gent major del poble que a mitjans dels anys cinquanta del segle passat, treballaren a la finca de la Servana en obres relacionades amb el reg i en el conreu del taronger, que encara se’n recorden de l’aparició d’esquelets humans a poca profunditat de la superfície dels bancals.
Un dels casos més recents es dóna amb les obres de construcció d’una sèquia pròxima a la zona de la bassa de la Servana, entre aquesta i la carretera d’accés al poble de Xeresa. Aquestes notícies orals ens parlen de l’aparició d’una calavera humana d’almenys 1,90 cm d’alta que es corresponia amb un individu que "estava tot estirat". La destaparen superficialment i un dels treballadors s’allargà al seu costat per comparar l’alçada, la del cos soterrat era més alta. La troballa es deixà en el seu lloc i al damunt es construí la séquia. Desconeguem les característiques del soterrament, el tipus d’inhumació, la posició del cos, si tenia aixovar, etc. Pensem que per la seua proximitat a les estructures de l’alqueria islàmica deu correspondre a la seua necròpolis. (Veure fig. 6)
6.- Conclusions. Inici
Com s’ha pogut veure al llarg de l’informe, tant la documentació escrita com l’arqueològica i les notícies orals, ens parlen d’unes troballes arqueològiques que ens remunten almenys a l’època romana. No sabem, de moment, si també n’hi ha un assentament prehistòric ja que els materials que hem trobat són dificultosos d’adscriure’ls a l’Edat del Bronze i dels que esmenten les arqueòlogues R.I.Torres i M.C. Fernández els desconeguem.
Des del segle XVIII amb Cavanilles, els diferents historiadors ens indiquen de les troballes al terme de Xeresa de làpides amb inscripcions, monedes de plata i coure, restes de ceràmica, etc. tot de l’època romana. Sanchis Sivera, un bon entés en la matèria malgrat escriure el 1922, ens especifica que tot això es troba "en los alrededores del caserio de la Servana". A més, ens especifica de l’existència de "trozos de muralla antigua", pel que ja coneixeria el mur de tàpia, i l’aparició de "restos humanos", de la necròpolis.
Tenim restes ceràmiques de l’època romana però, per la seua quantitat, no sembla que es tracte d’un assentament en el mateix lloc de la casa de la Servana; si que deu estar molt pròxim, en els voltans. Per a poder esbrinar-ho caldria prospectar tota la zona acuradament.
Si els vestigis romans no són espectaculars, si que ho són els d’època islàmica. Les troballes arqueològiques actuals i les notícies orals confirmen l’existència d’un jaciment arqueològic que té una fase d’ocupació molt important en època andalusina. Es confirma la presència de restes arquitectòniques (mur de tàpia) associades a abundants materials ceràmics que s’inclouen en el segon terç del segle XII i primer terç del segle XIII. A aquests, també s’afegiria la possible necròpolis o almenys les troballes de soterraments humans de què en parlen les persones majors del poble i que han vist amb els seus ulls a les obres de la finca.
Aquesta alqueria islàmica deuria correspondre a una de les alqueries de hisn de Bairen, es a dir, segurament estaria sota el domini i administració del castell i s’inclouria dins el seu àmbit.
Després del període islàmic i els anys convulsos de la conquesta cristiana, l’assentament també continuaria amb una fase d’ocupació de la segona meitat del segle XIII i segle XIV. Les persones que hi viurien continuarien sent musulmanes però gran part dels objectes que utilitzen ja s’inclouen dins la nova cultura "cristiana". En aquests moments l’alqueria continuaria estant controlada pel castell de Bairen.
Ja que desconeguem si existeix una fase d’hàbitat a l’actual poble de Xeresa que corresponga a aquests moments (època andalusina i fins el segle XIV), l’assentament de la Servana podria ser-ne el nucli originari del poble, que en un moment posterior es traslladés al lloc actual. Ara per ara, no sabem si l’assentament de la Servana és l’alqueria que Jaume I donà el 16 d’abril de 1249 a quatre famílies: Arnaldo, Raimundo i Berenguer Carnicer, i a Arnaldo Veyt.
Siga com siga, no sembla que la Servana estiga ocupada a partir del segle XV. Ho tornarà a estar en el segle XIX, quan es reaprofitaran les estructures que queden en peu de l’antiga alqueria (mur de tàpia) per a construir la casa que coneixem actualment. En canvi, dels segles XV i XVI si que hi trobem restes ceràmiques a la zona esquerre de la carretera d’accés a Xeresa, entre aquesta i el barranc. Aquestes ceràmiques, a l’igual que les d’època romana, podrien ser residuals, producte del transport, etc. però si que ens parlen d’un lloc d’assentament pròxim. Possiblement altre assentament o el mateix poble de Xeresa ?.
Xeresa fou un lloc molt important, i primerenc, amb la producció de la canya de sucre. El cavaller Galceran de Vich va fer grans plantacions i construí un trapig el 1417. Entre els materials que s’han trobat a prop del barranc hi ha el fragment d’una forma de sucre (el vas en forma de con on es cristalitza el sucre després de la cocció). Està pròxim el famós trapig?.
A mitjans del segle XIX es construeix la casa de la Servana, segueix els models de les cases amb riu-rau de la zona de la Marina, i està molt directament relacionada amb el conreu de la pansa. L’edifici, com ja s’ha dit abans, és un exponent molt important d’aquest tipus de construccions. Aquest edifici amb poques remodelacions ens arriba fins els nostres dies, i esperem que continue en peu molts més.
7.- Consideracions finals.Inici
Com ja s’ha expresat a la introducció, la realització d’aquest informe pretén obtenir un primer acostament a la génesis i evolució històrica de la casa de la Servana; a més del coneixement de les successives ocupacions humanes de la zona al llarg de la història. Però això no és més que el preludi d’un estudi molt més ampli en el que deurien tenir-se en compte les prospeccions, les excavacions arqueològiques, els estudis d’estratigrafia mural, etc. pertinents que en definitiva puntualitzaran els resultats que hem obtingut en aquesta primera aproximació.
Aquestes activitats arqueològiques i etnogràfiques deuen realitzar-se a la Finca de la Servana, però també cal que s’estenguen a tota l’àrea afectada per les transformacions del futur polígon industrial. Només així es previndran les possibles destruccions del patrimoni històric i etnogràfic.
Pedreguer, 1 de juny de 2001.
Pasqual Costa Cholbi.
Arqueòleg, nº col. 13911.
8.- Bibliografia. Inici
ARTIGUES, J., COLL, J. i LLULL, P. (1998): "Mallorca i el comerç de la ceràmica a la Mediterrània". Fundació La Caixa - Govern Balear, Conselleria d’Educació, Cultura i Esports. Barcelona.
AA.VV. (2001): "Referències bibliogràfiques sobre les troballes arqueològiques a Xeresa". Rev La Cisterna nº 5. València. Pg. 15.
DEL REY AYNAT, J.M. (1998): "Arquitectura rural valenciana. Tipos de casas y análisis de su arquitectura". Generalitat Valenciana. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. Dir. Gral. de Patrimoni Artístic. València. Pg. 251 a 277.
GISBERT, J. BURGUERA, V. i BOLUFER, J. (1992): "La cerámica de Daniya -Dénia-. Alfares y ajuares domésticos de los siglos XII-XIII". Ministerio de Cultura. Madrid.
LACARRA, J. i SÁNCHEZ, X. (1996): "Les observacions de Cavanilles. Dos-cents anys després". Bancaixa, Obra Social. Llibre segon. Pg. 258.
LERMA, V. et alii (1986): "Sistematización de la loza gótico-mudéjar de Paterna/Manises". III Congreso Internazionale La Ceramica Medievale nel Mediterraneo Occidentale (Siena-Faenza, 1984). Florencia, pg.183-203.
MADOZ, P. (1847): "Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar". Madrid. Tomo IX. Pg. 614.
PASCUAL,J. i MARTÍ,J. (1987): "Nuevos datos para el estudio de la cerámica valenciana del siglo XIV". II C.A.M.E. Madrid, pg. 599-612.
SCIALLANO, M. i SIBELLA, P. (1995): "Amphores. Comment les identifier?". Edisud.
TORRES, R.I. i FERNÁNDEZ, M.C. (2001): "La Servana: un lloc en la memòria". Rev La Cisterna nº 5. València. Pg. 14.
9.- Inventari de material ceràmic. Inici (A la foto ceràmica dels voltants de la
Servana. No es correspon amb la numeració) 
001.- Fragment de vora, amb el llavi engrossit a la cara exterior, d’una àmfora romana de vi, segurament una Dressel 2/4. Ceràmica a torn de cocció oxidant. ø vora: 13 cm.
Cronologia: finals del primer segle a.n.e. - primer segle d.n.e.
Bibliog.: SCIALLANO - SIBELLA, 1995.
002.- Fragment de vora d’un ataifor islàmic, del tipus II-2. Es tracta d’un vas obert de parets corbes amb la carena alta i la vora recta que forma una xicoteta ala horitzontal, amb el llavi de secció triangular. Ceràmica a torn de cocció oxidant. Coberta vidriada en verd oliva. ø vora: 26 cm.
Cronologia: segon terç del segle XII - primer terç del segle XIII.
Bibliog.: GISBERT et alii, 1992, pg. 88.
003- Fragment de vora d’un ataifor islàmic, del tipus IV. Es tracta d’un vas obert de parets corbes i divergents. La vora presenta el llavi de secció triangular i, a més, està trencat. Ceràmica a torn de cocció oxidant. Coberta vidriada en verd turquesa bastant alterada. ø vora: 26 cm (interior).
Cronologia: segon terç del segle XII - primer terç del segle XIII.
Bibliog.: GISBERT et alii, 1992, pg. 88.
004.- Fragment del cos d’un ataifor islàmic. Conserva part del fons del vas i de l’arranc del peu anellat. Ceràmica a torn de cocció oxidant. Coberta vidriada en verd turquesa però sols a la cara interna del vas. Presenta una decoració a la cara interna consistent en una acanaladura que marca el fons del vas. ø base: N.P.
Cronologia: segon terç del segle XII - primer terç del segle XIII.
Bibliog.: GISBERT et alii, 1992, pg. 88.
005.- Fragment del cos d’un ataifor islàmic. Conserva part del fons del vas. Ceràmica a torn de cocció oxidant. Coberta vidriada en verd turquesa però sols a la cara interna. Presenta una decoració a la cara externa consistent en una acanaladura. A la cara interior hi trobem part d’una espiral que podria interpretar-se com una marca de terrisser de les terrisseries de Daniya (Dénia).
Cronologia: segon terç del segle XII - primer terç del segle XIII.
Bibliog.: GISBERT et alii, 1992, pg. 134.
006.- Fragment menut del cos d’un ataifor o escudella islàmics. Ceràmica a torn de cocció oxidant. Coberta vidriada en verd turquesa, a la cara externa l’estat de conservació és molt dolent.
Cronologia: segon terç del segle XII - primer terç del segle XIII.
Bibliog.: GISBERT et alii, 1992.
007.- Fragment de la base d’un pitxer de ceràmica gòtico-mudéjar. La base és de peu anellat, diferenciada i amb el llavi engrossit. Ceràmica a torn de cocció oxidant. Coberta vidriada en melat a la cara interna del vas i amb grans goterons a la cara externa. A la cara exterior de la base hi trobem un goteró gros. El perfil és similar al tipus C-1 de Pascual-Martí. ø base: 11 cm.
Cronologia: finals del segle XIII - segle XIV.
Bibliog.: LERMA et alii, 1986, pg. 186.
008.- Fragment de la part central de l’ansa d’un pitxer gòtico-mudéjar. Presenta una secció circular amb dues acanaladures longitudinals i paral·leles a la cara exterior. Ceràmica a mà de cocció oxidant i reductora, la pasta és unes vegades gris i altres de color beige. Coberta vidriada en un color entre melat i verdós, un poc transparent.
Cronologia: segona meitat del segle XIII.
009.- Fragment de la base de peu anellat d’una escudella de ceràmica medieval. Ceràmica a torn de cocció oxidant. Coberta vidriada sols a la cara interior en color melat. ø base: N.P.
Cronologia: medieval indeterminada, podria ser tant islàmica com gótico-mudéjar dels primers moments.
010.- Fragment de l’arranc superior d’una ansa i part de la vora d’un vas possiblement tancat, que podria correspondre a una "ordenyadora" gòtico-mudéjar. La vora és exvasada i sembla lleugerament engrossida. L’ansa és de secció acintada. Ceràmica a torn i a mà de cocció oxidant i reductora. Coberta vidriada en un color melat-verdós un poc transparent.
Cronologia: segona meitat del segle XIII.
Bibliog.: PASCUAL i MARTÍ, 1987, pg. 604.
011.- Fragment de base plana i arranc del cos d’un vas tancat, que sembla un pitxer, de pisa polícroma contemporànea. Ceràmica a torn de cocció oxidant. Pasta de color blanc amb tons grocs típica de la pisa de les produccions de Manises. Coberta vidriada estannífera (en blanc) interior i exterior però no a la base. Amb les dimensions tan reduïdes del fragment sols conserva una decoració monòcroma en manganés, d’un color albergínia, però sembla de l’estil vuitcentista de les produccions maniseres. ø base: 12 cm.
Cronologia: primera meitat del segle XIX.
Bibliog.: ARTIGUES et alii, 1998, pg. 174.
012.- Fragment de la base de peu anellat a penes indicat, d’un plat de pisa polícroma contemporània. Ceràmica a torn o a motlle (?) de cocció oxidant. Pasta blanquinosa amb tons grocs. Possible producció de Manises. Coberta vidriada estannífera. Decoració sols a l’interior del vas amb motius florals en blau, verd i manganés. ø base: 16 cm.
Cronologia: primera meitat del segle XIX.
Bibliog.: ARTIGUES et alii, 1998, pg. 176.
10.- Material Gràfic. Inici (Les imatges s'afigen a l'informe presentat a l'ajuntament i a Patrimoni però no estan presents en aquesta pàgina).
10.1.- Figures.
Figura 1.- Plànol de localització de l’edifici de la Servana (negre), del jaciment (cercle gran) i de la necròpolis (cercle menut).
Figura 2.- Plànol amb la localització de la troballa del soterrament a mitjants del segle passat (cercle). En ratllat la possible extensió de la necròpolis.
Figura 3.- Façana principal de la casa de la Servana. En primer pla el riu-rau i l’ampliació nord.
Figura 4.- La casa de la Servana des del nord.
Figura 5.- La casa des de l’oest, amb la paret que aprofita el mur de tàpia i part del jaciment arqueològic.
Figura 6.- La bassa i les séquies de la Servana. L’àrea de la necròpolis.
Figura 7.- La façana sud-oest, amb els arcs paredats del riu-rau i la localització del mur de tàpia andalusí.
Figura 8.- El mur de tàpia andalusí, amb les empremtes de les agulles i de les fustes de la tapiera.
Figura 9.- Detall de la composició del mur de tàpia i de l’empremta d’una de les agulles.
10.2.- Plànols.
Plànol 1.- Planta de la casa.
Plànol 2.- El mur de tàpia andalusí de la façana sud.