Tornar a la pagina "revistes ja publicades"
Llegir la revista
completa
Polsa damunt de la imatge per vore ampliada la portada de
la revista 17
De bell nou "La Cisterna". Un número més, ja anem pel dèsset. Després d'un recés tornem a eixir al carrer i a entrar a les cases. Aquesta vegada ens hem permès allargar una mica l'eixida. Una mena de vacances, podíem dir, mai l'abandó del vaixell. Després de quatre anys, donar-nos un respir per tal de ventilar idees potser ens ha vingut bé. La conclusió més encertada: continuar com fins ara.
La intenció i el propòsit que m'havia fet per aquest passeig -el número de la sort, el 13!-, una vegada entrenat el cos i les cames llestes per una dotzena de caminades anteriors, era el de seguir una ruta pel terme que em portara a mostrar els lectors la major part de les "pintades" -grafits, "graffiti"- que ens trobàvem als murs i parets, fóra en vies urbanes o semiurbanes, al casc de la població, a alguna caseta. O a l'asfalt, que també n'hi ha hagut! Però vet ací que, de la nit al matí, allà on n'hi havia més, -i n'hi ha persones que opinen que allí hi estaven els més interessants des d'un punt de vista sociocultural- , sota el pont de la general, queden tapats per algunes capes de pintura. El perquè s'esborren precisament estos i no altres són qüestions en les quals no vull mesclar-me ni m'interessen.
Ramon Navarro
Fragment:
L'ermita de Xeresa. 
He arribat, a Xeresa. Feia alguns anys
que no havia entrat al poble. Xeresa era, llavors, un poble apartat de la carretera
general, molt cenyit al si d'unes remarcades muntanyes cingles i pinars, verds i grisos,
que prometien excursions meravelloses.
Xeresa, hui, també està apartada de
la carretera perquè el poble sembla una banalitat el que vaig a dir no és mogué dels
seus fonaments. Però Xeresa és una altra, distinta. Hui, en entrar pels seus carrers, la
trobe pavimentada d'asfalt: són com pistes negres, com rius de betum, entre els caixers
de les seues cases de façanes blanques.
Xeresa ha col·locat voreres i rastells
de pedra, i fins i tot ha amansit el seu tradicional barranc, aquella espina dorsal de
torrent que creuava el llogaret acovardint-lo amb l'estrèpit d'unes aigües de crescuda
quan la pluja espessa queia sobre les penyes del Colom, Negra o el puntal de la Font Nova,
o s'escorria pels altius roquers del Mondúver amb els seus huit-cents quaranta-un metres
d'altura: una alçària impressionant a tan sols huit quilòmetres de la platja.
Luis B. Lluch Garin
No seria oportú ni escaient, i a més a més, seria faltar a la veritat històrica, englobar quasi una quarantena d’anys amb un model únic i immutable d’escola. Ans bé, el franquisme va tenir unes etapes bastant ben definides, les quals donaren lloc a models diferents i canviants en els continguts del currículum, així com en la manera de transmetre’ls.
Encara que els estudiosos de l’època no classifiquen aquests períodes de la mateixa forma, entre 1939 i 1975, a grans trets, el règim dictatorial franquista pot subdividir-se en els següents:
- "Postguerra" (1939-1950). Caracteritzat per la repressió, l’autoritarisme, l’autarquia econòmica, l’aïllament internacional, la manca de capital inversor estranger.
- "Apertura" (1950-1960). Encara que els principis ideològics del règim es mantenen inalterables, comença tímidament una etapa d’obertura cap a l’exterior i una certa liberalització tant a nivell polític com a nivell econòmic."
- "Desarrollisme" (1960-1973). És un temps de modernització i desenvolupament i creixement de l’economia, impulsats pels govern tecnòcrates de l’Opus Dei. Hi ha una certa liberalització dels costums i es desplega el turisme.
- "Acaballes" (1973-1975). Anys de la fi del franquisme, governats per homes-forts del règim. Fase de crisi econòmica i política.
Ramon Navarro
De darrere cap avant i d’esquerra a dreta: 1.- Mª Carmen Pellicer Alario, 2 Amparo Pellicer Velló, 3 Pepita Perelló, 4 Dª Vicenta Gabarda Galarza, 5 Pepita Roselló, 6 Rosa (neboda Guàrdia Civil) 7 Maruja Escrivà 8 Rosa Sebastià, 9 Pilar Bou Xaixo 10 Isabel Ferragud, 11 Adela Blanquer Cebolla 12 Rosa Gorrita 13 Amparo Torres 14 Emilia Velló 15 Tere Sorribas 16 Consuelo Pellicer Serralta 17 Fuensanta Llopis (filla secretari D. Ángel) 18 Filo Pellicer Serralta 19 Anita Peiró 20 Tere Seguí Visó 21 Emilia Roselló. Foto de Consuelo Pellicer.
Fragment: Qui no vulga pols que no vaja a l'era.
La mà d'obra esdevenia des de la primavera, quan començaven a omplir-se els quadros, fins l'Aurora, allà al mes de setembre, portant i separant-se el gra a les eres, o més modernament a la trilladora, després d'haver sigut segat per les quadrilles dels segadors, alguns del poble, mentre que altres vinguts de terres foranes.
Quines coses de l'existència que, on fa uns pocs anys, les marjals eren una font de riquesa o, almenys, de subsistència per a les famílies, i en els temps moderns que vivim, diuen algunes ments privilegiades que les nostres marjals no són productives i cal edificar-les o convertir-les en camps de golf, però deixem aquestes especulacions per a altres ocasions. El comentari venia a fer-se perque la zona arrossera abarcava des de la via del tren fins el camí Reial de Sueca, a la sèquia Devesa. Tot el que es coneix com el Sindicat i el Canyar, és a dir, la Marjal en majúscula.
Vicent Serra
Fragment:
Terratrèmol: Quan la trerra tremola.
Vicent Altur
Grau
José Andrés Sanchis Blay
Ja fa temps que pensàvem en anar a visitar Emilio Sebastià. Estàvem interessats que ens contara els seus records de quan els de la seua família treballaven de forners a Xeresa; tant al forn de Dalt com al forn del Mig. A més, sabíem que anàvem a passar una estona molt entretinguda ja que una de les virtuts de Milio Capot és el gran sentit de l'humor. Ens acompanyava també la seua dona Maria i el seu amic Vicentico, el Tècnic. De seguida que arribarem la seua dona, mig en broma, ens va dir que el seu home no tenia memòria. Nosaltres li contestàrem que d'allò que no se'n recordara no calia que ens ho contara. I començàrem l'entrevista:
CISTERNA.- D'on li ve el sobrenom de "Capot"?
MILIO.- Ma "uelo" Vicent tenia costum de portar capa i en valencià també es diu capot, per això acabaren cridant-lo "Vicent de Capot". Mon pare era Francisco Sebastià, Quico Capot. El meus "uelos" Vicent i "Sunsion" crec que venien de Benissa i tenien cinc fills...
Vicent Bou
Foto Vicent Puig