EDITORIAL Inici

Aquest havia de ser un número més de LA CISTERNA. Havíem decidit que el tema central fóra les publicacions de Xeresa, i d'aquesta forma fer un repàs de totes les revistes, llibres, etcètera que s'hagueren publicat al poble. Però l'enderrocament parcial de la Servana ens ha fet canviar la contraportada i alguns continguts.
Potser, aquest fet siga el reclam definitiu perquè parem atenció a allò que està passant al nostre voltant. La comarca en general ha entrat en una dinàmica de canvi profund que ja està afectant, sens dubte, la nostra forma de viure. Caldria repetir ací aquella frase de Brossa on deia que "la tradició no s'ha de repetir, sinó que s'ha de continuar". Defensar la tradició, doncs, no és defensar la misèria de fa algunes dècades, ni tindre una visió romàntica i floral del camp, ni caure en els mateixos errors comesos temps enrere. Defensar la tradició és evolucionar sense impostos morals, avançar com a persones i com a poble seguint simplement el millor camí per fer-ho, que és aquell que ens han deixat els de darrere i no aquell que ens imposen.
Tampoc anem a dir que l'enderrocament de la Servana és un gran cataclisme. Hi ha coses molt més importants, però l'actitud amb què s'ha tractat tant la incorporació de l'edifici com a part del patrimoni del poble com la seua protecció, no deixen de demostrar una desatenció palesa en tot allò que no aporte negoci. Des d'aquest punt de vista, s'entén també perquè fa uns anys no es va comprar la cantera del Carritx per un preu ridícul i d'aquesta forma que passara a ser del poble; perquè convertir-la en un bé de tots els xeresans, rescatar el Carritx de la desaparició, això no era negoci.
A falta d'explicacions convincents sobre l'esdeveniment ocorregut a la Servana, el CEIX ha encarregat un estudi tècnic sobre l'ensorrament que pot consultar-se íntegrament en la pàgina web de la revista, i del qual donem un resum en aquest número. És obligatori afegir que la nostra pàgina web rep nombroses visites, al voltant de tres mil cinc-centes entrades al mes hem arribat a tindre, la qual cosa ens satisfà i ens esperona entre altres coses a seguir endavant. A més, amb aquest número, LA CISTERNA es converteix en la publicació amb més continuïtat a Xeresa; ja que del Racó de la Ferradura, en les seues tres èpoques es publicaren un total de 18 números.

PER XERESA I FENT CAMÍ Inici

TINERARI 14
GRAFFITI-2

Deixàrem pendents a l'itinerari anterior aquelles pintades de dins del poble i aquelles que trobaríem fent una passejada per la "part oest" del casc urbà, cap a la muntanya.
Ara hi fem un passeig, adobat d'algunes consideracions que se'ns ocorrien conforme anem caminant i veient aquesta variant de l'expressió "artística" dels valencians... Perquè sempre s'ha dit que els valencians som un poble d'artistes.

Si fem un poc d'història, als grafitti hi ha hagut una evolució constant i, al meu entendre, a millor. Han millorat les grafies, les imatges, la tècnica, el contingut... Dels primers, escrits amb guix o llapis, fins els actuals amb aerògraf i a tot color, va un abisme. Del primari i escatològic "Aquí se caga/aquí se mea/quien tiene tiempo/se la menea" als filosòfics i esperançats "Hoy utopia/mañana realidad" o "El present és lluita, el futur és nostre" hi ha tot un món; del senzill i ingenu "Parlem valencià!" a l'elaborat i sarcàstic "Si torejar és art / el canibalisme és gastronomia" , ha eixit i s'ha amagat el sol moltes vegades.
    Però no tenim a Xeresa aquestes perles de grafits. Al poble i al terme, els "lletreros" que trobem són més d'anar per casa, si fem algunes excepcions. Una, i la més cridanera, és un gran i típic graffiti de l'escola estadounidenca, a la paret nord de l'última casa, esquerre, del carrer Hortes.

Dins el poble, pràcticament no hi ha, de graffiti. Uns quants a la paret d'entrada a l'escola ("xeraqeros" (sic) ); una signatura en roig, molt visible, al lateral de l'ajuntament, el que dóna al carrer Alcodar, i algun altre "desperdigat" en qualsevol lloc.
    No podem considerar com a tals, per la intenció, sobretot:
-la paret "pintada" del solar primer del mur, enfront l'edifici de l'ajuntament, per ser una manifestació escolar, feta amb el permís dels propietaris.
-els dibuixos i noms dels menuts, normalment amb guix, blanc o de colors, que trobem ocasionalment al passeig Fronton, a la "Placeta Roja" que comunica aquest amb la de l'església o a la paret sense pintar dels "columpios"
-les "pintades" al terra, a l'asfalt, que des de fa uns anys, acostumen a fer els amics/les amigues dels/als nuvis, el dia de noces. (Encara que en aquest darrer cas no posaria la mà al foc per assegurar-ho: s’hi modifica un bé públic, la via urbana, per persones adultes).

Els graffiti que trobem "a la part de la muntanya" són, la majoria, completament diferents als de la "part de la mar". No tenen, no solen tindre, una component reivindicativa o de protesta. Són més propis de "tribu urbana": missatges més críptics i més personalitzats: signatures, noms propis, noms de "quadrilles", algun que altre de caràcter xenòfob, algun insult, o del tipus "fulanet vol a menganeta", etc.

És per això que no els incloem tot, sinó una mostra representativa:


Final Bailia, mur Perelló

SOC
OJO, (blau verdós)

MANOLO...? (id.)

PUNK (roig)


Als bancs del Calvari
ANGELA "LA DE PILES"
MARIA B.


Llavador
(La majoria, en blanc, a les bigues de fusta que sostenen la teulada)

PERIS
PAQUITO
PABLO

JUANRA= MARRON
ROGELIOS
(Tatxat) PIU OUS BENPOSATS

VIVA ESPAÑA (en verd, a la paret)

Sota pont AP-7 (Camí Racó Verneta...)

WANTED'S (mig esborrat)
YO 97 ?!
(Tatxat) = DELINCUENCIA
WHITE POWER
SHIT POWER
( Nom mig tatxat, però llegible) CABRON
....TEVA TERRA
RAP (fletxa)N...(il·legible)
SOY DE....
(Vàries esvàstiques)
JODETE CABRON (en roig)
MOROS NO
RAMADAM ST
(Signatura il·legible, més elaborada)
YO Y ELL FOR EVER (en roig, enmig d'un cor ?)
(Un altre cor, tatxat)
PONT AERI (dues vegades, amb l'emblema)
LOVE 7 Z
(Tatxat en negre i escrit en blanc a sobre: "Mister BURNS") Y ALÁ A FER LA MÁ
F. MARIA 1º (en verd, amb una fletxa cargolant-lo)

    Torne a repetir que l'interés que té deixar constància escrita d'aquests "grafitti" és simplement documental. Potser aprofitaran, un dia, per ajudar a fer un seriós estudi sociològic d'un temps, d'un espai, d'un país.

Ramon Navarro

SENDES DE MUNTANYA Inici

En aquest article anem a endinsar-nos passejant i gaudint dels bonics racons del nostre terme creuant llomes, plans, collaos, recinglons, sospalmes i barrancs per les sendes de muntanya.
Les sendes són xicotets camins fets del xafat constant que els jornalers avantpassats empraven per a desplaçar-se d'un poble al veí, omplir les esbardes i sàries dels animals per a encendre el forn, segar un fes de garzerà als barrancs i ombries per als pescadors de sèpies del Grau; també les han recorregudes els emboscats per fugir dels guàrdies, i els caçadors i buscadors d'esclata-sangs per matar l'afició en dies de pluja i de festa.
A hores d'ara, les sendes van esborrant-se per falta de vianants, i diuen, que algunes ja s'han perdut -a la muntanya no es perd res, el que cal és trobar-ho, però sense endur-s'ho-. Els altres perills són les urbanitzacions de muntanya, per les seues vistes panoràmiques, la seua tranquil·litat i per omplir-se el sac, alguns, i les canteres d'extracció de terra i pedres. En aquestos casos les sendes no es perden, sinó més bé, les fan desaparèixer per sempre, sense més ni menys.
La presentació de les sendes seguix un ordre geogràfic de ferradura, tal com es coneix el terme des de la carretera cap amunt. Si seguim les fites de terme, començarem pel costat sud de Gandia, seguirem per Barx, Simat de la Valldigna i finalitzarem pel nord-oest al terme de Xeraco, és a dir, tot el Racó de la Ferradura.
Les partides que fiten amb els termes anteriorment citats són: la Creueta, el Càmping Caudeli, el Piló de Pepito, el Piló dels Beatos, la Penya Roja, la Penya del Colom, el Cingle Tancat, la Penya Negra, la Caldereta, el Coll de Rafela, el Mondúver, el Molló dels Quatre Termes, la Mallà Fonda, la Vela, el Pi Sec, el Barranc de la Codolla, el Pla Negret, les Oliveres d'Andrés de Costa, el Racó de Mestre o de Verneta, el Coll Garreta, la Pedrera, el Racó Puig, la Barcella i el Calamau.
Aclarides les partides de referència, passem a descriure les sendes:
Senda del Piló de Pepito
Comença al Racó Borràs, concretament, al Racó Beato, prop de la caseta de Licàsio, i va a parar dalt del Pla del Càmping Caudeli.
Senda de la Terra Roja
La podem agafar al començament del barranc de Campanero i ens coduïx a la Terra Roja, terme Realenc. Ens ho indica un molló (vore foto) situat prop de la senda.
Senda del Piló de Justo
El seu origen es troba situada al costat de la bassa de la finca de Luis Castelló, dalt de la Covota, i ens du al Piló. Podem visitar la Cova Calenta al mateix piló, i la Cova dels Canallons, un poc més amunt.
Senda dels Gats
Senda curta i de difícil trajecte. La mamprenem de dalt casa Tério, al carrer, Mayorazgo. Passem pels dos dipòsits d'aigua, costegem de prop el Rajolar i el naixement de la Font de la Pila, -podem asomar-nos i observar si xorra aigua-, i entre les mallades que va rabassar Perelló pararem a la finca del Visco -aquest racó l'anomenaven el racó de les xàbies-. La senda dels Gats empalma amb la dels Vinyaders i/o amb la vereda del mateix nom, si volem anar a Marxuquera o als plans de la Penya Roja.
Senda dels Vinyaders
Com hem dit abans, comença empalmada amb la dels Gats, des de la terra del Visco, i ens conduix dalt del Pla fins al Barranc de Paco el Nap dirigint-nos a Marxuquera. També és coneguda com la senda dels burros.
Senda de l'Ombria del Molí
El seu origen es trobava on avui és el túnel de l'autopista, baix la Penya Roja, i creua tota l'ombria del Molí a parar al Carritx, passant per baix el Cingle Tancat, on Terrible va anar a buscar la parella de falcons que es menjaven els coloms (Cisterna nº 7). També es coneix aquest cingle com Cingle del Falcó.
Senda de la Solana del Molí
Começarem per la Bassa l'Horta, passarem enfront del Molí on s'inicia ja l'ascens per la Solana i va empinant-se per les mates de pebrella, xipell, argelagues i timó a buscar les crestes de la muntanya, però sense arribar mai damunt del tot, i enllaça a la punta Sud del Pla la Vella, una vegada passat el pla del Racó Tabal, amb la Senda de les Senilleres.
Creuer de les Sendes
Més que una senda és una confluència on es creuen la senda que puja al Carritx i la que puja a la Font de Mondúver. (Abans de fer-se la mina era un camí de carros del Molí cap al Carritx).
Senda de la Penya Negra
El seu inici es troba al Creuer de les Sendes, puja pel Barranc de la Font del Carritx a parar dalt la Penya Negra; des d'allí seguix a la Caldereta. Prosseguix pel Coll de Rafaela, on observarem el Barranc de Mauro, i al fons, el Pla de la Vella. La senda finalitza a La Drova.
Senda de la Font del Mondúver
Comença al Creuer de les Sendes, passa pel corral de Senent, la font de la Rabosa -actualment no la trobareu- i prop del corral de Milores continua en direcció Oest fins els covarxons del Barranc de Mondúver on trobem la font del mateix nom.
Senda de la Mina de l'Or
El seu inici és a la Font de Mondúver, al centre del Barranc. Traça una pujada costosa i mitjanament llarga i pesada en direcció nord, fins que, bordejant el planet del Picaio, ens duu un centenar de metres més al Sudoest a la coneguda Mina de l'Or, on el ti Bacorero el de la tenda i tres homes forasters més, anaven a buscar riquesa allí.
Senda del Barranc de Mauro
L'inici d'esta senda, encara que ens resulte estrany, a hores d'ara, és uns metres davall de la Font del Carritx, la qual pujava costejant la sospalma de l'esquerre a buscar el Corral de les Cabres, passant arrimat a ell, i creuava tota la Pinà dels Gorrites, la zona de l'ombria, fins acabar baix els recinglons del Barranc de Mauro, metres davall el Coll de Rafaela. Aquests últims metres de la senda, una vegada dins del barranc, rebia el nom de Lligador dels burros.
Senda de la Solana del Picaio
Comença uns metres més amunt de la desapareguda Font de la Rabosa. En lloc de girar a l'esquerre, si pugem, per anar a la Font de Mondúver, continuem recte, creuem el Barranc de la Font de Mondúver i per la sospalma de la solana del Picaio, costegem tot el Barranc dels Butifarres i arribarem a creuar-nos amb la senda que ve del Pla Negret permetent prendre tres destinacions: pujar a la Mina de l'Or o al Picaio per la Senda de l'Ombria del Picaio, curteta però empinada; visitar el corral i les Oliveres de Fòquio, i una vegada allí comprovar el revolteig de les abelles en la Codolla, o si volem tornar a casa, girar en direcció Est i pel Pla Negret, avall.
Senda de l'Ombria del Picaio
Com hem dit abans, al pla que forma a la part Oest del Pla Negret, baix mateix del Picaio, trenquem en direcció Sudoest i sense que ens pegue el Sol pugem al Picaio. Si ens asomem al seu morro, i el dia és clar, gaudirem de les vistes a les costes de Dénia, amb el Montgó al fons entrant-se'n dins la mar i la sinuositat de l'autopista d'Alacant creuant plans i muntanyes fins perdre-la a la Serra de Segària.
Senda de la Covarxota
Comencem al Creuer de les Sendes, passem pel Corral de Senent, ara tot tapat d'esbarzers i alguna figuera acompanyada de baladres i demés males herbes. Un centenar de metres més amunt la seguirem vorejant el barranc, allí on està l'autobús La Jeresana, que els forasters trobaran inexplicable com ha arribat allí amb l'estat del camí. Nosaltres seguim i ara creuem el barranc de la Font del Mondúver i uns metres més amunt, salvant un garrofer, trencarem a la dreta. La senda emprén una xicoteta pujadeta i ens du, tenint al front els Huracans, al Barranc de la Covarxota. A aquest Barranc, esta senda empalma amb la que ve del Pla la Vella creuant el pla pel costat Oest. Passarem per davant d'una gran covarxa -d'ací el nom del barranc- amb un vell i solitari pi blanc que ha resistit tots els incendis, la soca així ens informa, fent de sentinella a la seua entrada.
Senda del Pla la Vella
Començava a la caseta de Juan Antonio o també conegut este tros com els Ametlers de Fèlix és el que avui coneguem com Les Senilleres; la senda començava uns metres més amunt de la coetera de l'aigüera de les Senilleres-. S'encara amunt i voreja la Mina de Ferro, penseu què traurien allí, i sense perdre mai de vista les Senilleres arriba a la punta Sud del Pla la Vella si ens asomem vorem el Racó Tabal als nostres peus, enfront el Cingle Tancat, i al fons, el començament del Barranc de Calafat fent revoltes i passant de llarg pel Molí i pel Piló de la Bassa l'Horta a buscar el poble. Seguim nosaltres. Ara que estem al Pla la Vella tenim de creuar-lo de punta a punta pel costat Est, cara el mar, i arribarem a les Oliveres d'Andrés de Costa, és a dir, a l'altra punta, Nord-oest, i ens creuarem amb la Senda de la Covarxota. Podem fer vàries coses: parar a les mallades d'Oliveres i esmorzar, si és matí; visitar, uns metres més avant, la codolla observant els tamanys de les petjades dels porcs senglars i, al mateix temps, contemplar la Trona i el Penyó de Ferragud, al terme de Xeraco; o seguir en direcció al Mondúver per la Senda del Pla Negret.
Senda del Pla Negret
A la Foto El Barranc de Pacal i al fons el Mondúver

Comença a les Oliveres d'Andrés de Costa -terratinent afincat a Xeresa-, creua el Pla Negret, -no és que siga negre el Pla, rep aquest nom pel seu propietari Vicent del Negret-. Si volem podem desviar-nos pel barranquet que forma als rodenos i veure les restes d'un forn de calç, el trobarem, també com en la Covarxota, custodiat per un esvelt pi blanc que ha patit la picada d'un insecte i dona la sensació d'haver dalt seu un niu d'àguiles per la seua grandària de pinotxa seca. Seguim la senda pels bevedors i menjadors de les perdius, i quan finalitzem el pla ens veurem encisats per un barranc majestuós que descendeix fent revoltes des del Mondúver; és el Barranc de Pacal. Si ens asomem a la seua caiguda contemplarem una de les zones més boniques del terme, la Font de l'Esbarzer, coneguda al nostre poble com la Font de l'Ambraser, envoltada pels recinglons de La Randonera, ja en terme de Xeraco. Val la pena la vista. Anem a seguir, hem creuat el Barranc de Pacal o també anomenat de Moscardó i arribarem al pla, on ens trobarem el corral i les Oliveres de Fòquio, també cremades i rebrostades pel foc, seguirem la senda que ens du dalt del següent pla costejant mallades d'oliveres. De lluny vorem la Codolla al mig del Barranc, on observarem, a pesar de la distància, centenars de pinyes seques caigudes del frondós pi rodeno que fa nit i dia al seu costat, i que no anem a omplir el sac per encendre la llar per no dur amb nosaltres l'animal, donat que la distància a casa és considerable; passem prop de l'altre corral, el Corral de l'Obreret, seguim avant i creuem tota la Mallà Fonda el Pi Sec l'hem deixat al Nord- contemplem la Vela, una obra d'art de la Natura, i enfront, la Cova Oliva, en terme de Xeraco. Acabem el recorregut a la fita del terme, la Font dels Madallars on tenim un turonet anomenat el Molló dels Quatre Termes, lloc on es partixen els termes de Barx, Simat, Xeraco i Xeresa.
Realment, la Senda del Pla la Vella ens duu a la finalització del terme, és a dir, a la Font dels Madallars, encara que nosaltres l'hem seqüenciada en dos trossos: la del Pla la Vella i la del Pla Negret.
Senda de la Font de l'Ambraser
Un dels indrets més meravellosos i captivadors del nostre terme i del veí. La senda l'agafem a les Oliveres d'Andrés de Costa i per la fita del terme en vistes a la Trona, de Xeraco, entrem a una gran raconada de la muntanya rodejada d'alts i voluminosos recinglons tallats en vertical. La senda, després de baixar per unes malladetes ens endinsa baix de la caiguda del Barranc de Pacal per topar-nos amb una figuera bacorera i, als seus peus, la Font de l'Esbarzer; prop d'ella, mates de pebrella, de poliol, de murta i de garzerà. La senda seguix costejant els recinglons fins a parar a les figueres de la Randonera, darrere del Corral de Fòquio, sempre en terme de Xeraco.
Senda de l'Escaleta
Senda curteta, la qual era servida per anar a treballar els garrofers de l'Escaleta. L'agafem enfront del Corral de Senent, creuant el barranc, i s'empina fins el pla, on finalitza. És el turonet al Nord del final del Barranc de Mauro, on aquest aboca les aigües al Barranc de la Font de Mondúver.
Senda del Recullalot
La podem prendre a les faldes del Racó Verneta; de referència tenim un eucaliptus. La senda se n'entra dins la pinada, passa per damunt d'unes mates de segamà, en la qual caçadors lliguen llaços per agafar raboses. Metres més avant creua el Barranc del Racó de Mestre, també admirarem un dels pocs forns de calç que ens queden; aquest és el forn de Joaquin d'Arturo i, a partir d'ací, comença a empinar-se fins creuar el Coll de Garreta i finalitzar al Recullalot -fons que forma entre la Font de l'Ambraser i la Trona- en terme de Xeraco.
Senda que travessa l'Ombria de Verneta
La prenem prop del Motor de Cipriano, a l'Empeltà, i travessa tota l'ombria fins juntar-se amb la Senda del Coll de Garreta.
Ramal del Cocó
No podem considerar-la senda donat que és curteta i servix per prendre una senda ja més llarga. La comencem al Racó del Cocó, la part Nord-oest i ens puja al Coll de l'Empeltà. Una vegada dalt podem prendre i continuar la Senda que travessa l'Ombria de Verneta.
Senda del Racó Puig
Naix de dalt del Piló de la Barcella, i per damunt la cresta del Racó Puig ens duu al Coll Garreta. Una vegada allí podem continuar amunt o avall; si ens decidim per pujar arribarem al Recullalot, mentre que preferim tornar a casa prendrem la Senda del Recullalot citada anteriorment baixant la solana.

Actualment, les sendes són utilizades esporàdicament i en dies assenyalats. Els caps de setmana pels irrespectuosos motoristes, i pel senderistes, normalment forasters que volen pujar al Mondúver, alguns del poble per estirar les cames, també de preparació per al caminyo, i al mateix temps rebaixar el sucre i cremar el colesterol, altres per buscar pau al soroll social, i en la temporada de l'esclata-sang per recordar el roglet que l'any passat vaig fer una menjadeta.
Sense ànim d'haver avorrit a ningú, sols ens queda calçar-nos els peus amb bones botes, una cantimplora d'aigua, per si de cas, i amb la companyia del nostre gos o gossa, que no farà falta preguntar-li si vol vindre, tirem amunt a la muntanya; ara, és bon temps. Un consell: si ens pilla la boira perdrem l'orientació. Millor detindre's i esperar que s'aclarisca. La senda romandrà als nostres peus.

Vicent Serra Mascarell
Agraïm a Antonio Sales (vore foto), guarda de terme, caçador de conills i amant de la muntanya per la seua paciència en contar-nos coses.

JOVES UNITS I A TRANSICIÓ POLITICA
    EL RACÓ DE LA FERRADURA 1a ÈPOCA Inici

Indiferents o mistificats, els valencians vivim
presos en una espècie de passivitat confusa,
que no encertem a superar: passivitat concertada
sobre la nostra condició de valencians, més que res.
Joan Fuster, Nosaltres els valencians.

L'any 1973 s'inicià una crisi econòmica internacional que arribà també a les nostres terres provocant un augment de l'atur (3% en el 75 i 5 % en el 77), una pujada de la inflació que es situà al voltant del 20% el 1976 i la devaluació d'un 10% de la pesseta el mateix any. El règim franquista estava en decadència i els moviments socials reivindicatius anaven en augment a marxes forçades. Durant el mes de febrer de 1976, es calcula que es posaren en vaga un total de 200.000 treballadors valencians. La proliferació de partits d'esquerres era espectacular: PCE, PCE-ML, FRAP, ORT, PTE, Bandera Roja, PSAN, UCE... Les manifestacions que anaven convocant-se, per tot arreu de la geografia espanyola, eren fortament reprimides pels grisos (nom amb què era coneguda la policia nacional pel color del seu uniforme). Algunes notícies internacionals també anaven afectant la consciència de les persones com el colp d'estat de Pinochet contra Allende a Xile pel setembre de 1973, l'atemptat de Carrero Blanco el 20 de desembre del mateix any, la Revolució dels Clavells a Portugal l'abril de 1974, la Marxa Verda dels marroquins al Sahara occidental el 1975, l'execució de 2 etarres i 3 membres del FRAP el 7 de setembre de 1975...
   
    El 20 de novembre de 1975 el cap de l'Estat, el general Franco, moria i les ànsies de canvi anaven en augment. A Xeresa els joves estàvem farts de no tindre res per distraure'ns, perquè el poble no oferia cap opció d'oci i tampoc era habitual disposar de cotxe per eixir fora. Aleshores, començàrem a pensar en formar una associació i utilitzar l'antic local de l'"OJE" per realitzar activitats d'acord amb els nostres anhels i sense la tutela de cap adult.

    En aquell temps la gent reclamava informació; per això proliferaven les publicacions, sobretot les revistes de caire polític. A més, a l'abril del 76 aparegué el diari Avui i al mes següent El País. Aqueix any, a Xeresa, també començaria a publicar-se una revisteta.

    Al llarg del curs escolar 75-76 Vicent Moscardó, el major de tots nosaltres i capdavanter de la idea, anava fent els tràmits pertinents per tal de legalitzar l'associació. Jo el vaig acompanyar algunes voltes a la Delegació de la Joventut, que era on hi calia lliurar la documentació precisa. Recorde que quan visitàvem aquelles dependències ho fèiem amb quimera; sabíem que qui allí treballava, necessàriament era addicte al règim; per tant, nosaltres intentàvem dissimular, com podíem, el nostre excessiu esperit rogenc; ja que en aquells moments no era massa prudent segons davant de qui- mostrar-se crític amb el sistema. Nosaltres ja érem sospitosos per voler inscriure una associació amb el nom en valencià. La cosa no anava en broma, fins i tot després de mort el dictador, l'intent de sufocar el creixement de les mobilitzacions obreres i estudiantils provocava un augment de la repressió i quan anaves a una manifestació havies de calçar les espardenyes corredores per si calia fugir de la "porra" dels grisos o del fum dels pots que hi llançaven. I podia ser pitjor; el 1970 la policia disparà contra una manifestació obrera a Granada i causà 3 morts i el 1972 passà el mateix amb 2 treballadors ferrolans. La primera manifestació a València reclamant Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia del 16 de gener del 76 fou fortament reprimida. El 24 de febrer del 76 la policia, a Elda, va disparar a uns obrers que eixien d'una assemblea i mataren el treballador Teófilo del Valle. El dia 3 del mes següent, enmig d'una situació de vaga a Vitòria, la policia matà cinc treballadors a la sortida d'una assemblea a l'església i; en convocar-se vaga general a Euzkadi, Fraga Iribarne, ministre de l'Interior, declarà: «La calle es mía». I no ho he contat tot, sols alguns exemples.
    Quan els funcionaris de la Delegació s'assabentaven que érem de Xeresa de seguida ens recordaven el radicalisme dels xeresans en oposar-se al pas de l'autopista pel nostre terme i quan nosaltres defugíem el tema ells insistien:
- Diuen que a Xeresa van traure les escopetes i tot en contra de l'autopista!
    Finalment es mostraven simpàtics i en eixir d'allí nosaltres pensaven que en el fons no eren males persones i que possiblement també estaven esperant els canvis que exigíem estudiants i obrers, o podia ser que la seua amabilitat fora fruit del nom que preteníem posar-li a l'associació que, fins i tot a nosaltres, ens sonava un tant falangista.
    Entre els documents que hi havíem de presentar estaven els estatuts que es vam redactar a la cambra de Vicent Serralta que després seria secretari de l'Associació. Com era preceptiu, havia de constar que érem una associació filial de la "Secretaria General del Movimiento" i per tant acatàvem els seus famosos "Principios". Aquesta legislació franquista entre altres coses deia que "España és una unidad de destino en lo universal" o "La Nación española considera como timbre de honor el acatamiento a la Ley de Dios, según la doctrina de la Santa Iglesia Católica, Apostólica y Romana, única verdadera y fe inseparable de la conciencia nacional, que inspirará su legislación." En acabar el curs escolar estava tot solventat ja que segons consta als arxius l'Associació, amb el nom de Joves Units o Jovens Units, començà a funcionar el juliol de 1976.

    Aqueix mes, Vicent Moscardó i jo participàvem a la primera Escola d'Estiu del País Valencià que es celebrava al col·legi del Jesuïtes de València, i mentre en el recés de migdia dinàvem a un bar de la zona; quan ja ens empassàvem les últimes cullerades de paella, per televisió ens anunciaven el canvi de president de govern. Arias Navarro seria substituït per Adolfo Suàrez, un altre personatge del règim suposadament més progressista. Nosaltres ens mostràrem escèptics sobre la validesa del nou president; però estàvem convençuts que s'encetava un camí cap a una societat diferent.   

    A l'Escola d'Estiu escoltàrem xarrades de diversos líders polítics, alguns d'ells encara il·legals, i presenciàrem actuacions de cantants o grups musicals valencians com és el cas de Lluís el Sifoner, que després l'Associació va contractar per a què actuara a Xeresa. Un dels cursos que realitzàrem tractava sobre les "Tècniques Freinet" que, entre altres coses, proposava com a activitats entre els escolars el text lliure i l'ús de la impremta escolar. Aquesta impremta rudimentària suplia la falta de mitjans d'aquella època, ja que es podia construir fàcilment. Nosaltres l'anomenaven col·loquialment "coca"; doncs es feia amb el recipient que s'usa per fer la "coca en llanda". Allí se li abocava una mescla feta; si no recorde mal, amb cola de peix, sucre i glicerina que s'escalfava i, quan es refredava quedava com una gelatina semitransparent on es ficava un foli marcat per un clixé (full de calcar) i se'l deixava durant un temps perquè absorbira la tinta. Després es llevava el full marcat i se'n ficaven d'altres en blanc on es marcava el que hi havia copiat. Amb aquesta operació es podien fer unes 20 o 25 còpies i en acabar calia netejar la tinta de la "coca" amb una esponja humida.
    Recent acabada l'Escola d'Estiu, el dia 12 de juliol, es convocava a València una nova manifestació amb el lema "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia" que aquesta vegada fou autoritzada

    Durant l'agost del 76 es pretenia realitzar un aplec musical a Gandia amb actuacions de cantants valencians, catalans i mallorquins. L'organitzador era Carles Donet. A última hora es van denegar els permisos i, davant la queixa dels que preteníem gaudir de la música, els grisos van actuar contundentment per primera vegada durant la transició a Gandia. Les carreres pel passeig eren contínues i a la primera línia de foc hi havia alguns Joves Units.

    El 18 de setembre a l'estadi del Llevant es celebrava el festival musical "La Trobada dels Pobles" al que assistiren 20.000 persones. Dies abans la ultradreta havia fet esclatar uns artefactes, i el dia del festival la policia l'interrompé i desallotjà la gent de l'estadi.
    A l'octubre l'editorial "Tres i Quatre" fou multada amb mig milió de pessetes pels discursos i crits realitzats durant la celebració dels Premis d'Octubre.

    Una vegada legalitzada l'Associació, començàrem a organitzar-nos repartint carnets entre els socis i fixant una quota de 50 pts mensuals. Donàrem a conèixer els Estatuts i el Reglament de Règim Intern aprovats. També decidírem publicar una revista -El Racó de la Ferradura- que seria el butlletí intern de l'Associació. Parlàrem amb l'alcalde, Luis Aparisi, que ens autoritzà a utilitzar l'antic local de l'"OJE" com a local social de l'Associació Joves Units i decidírem que l'horari d'ús del local seria de 19 a 21,30 hores.

Des de l'estiu fins novembre en què es publicà el primer número preparàrem moltes activitats, i el mèrit principal d'aquestes era que estaven organitzades per joves, dels quals, sols un d'ells havia complit els vint anys.
    Les activitats realitzades foren:
-Cinefòrum de la pel·lícula "Los hermanos Marx en el Oeste". Haguérem de llogar el local del cine tancat. En finalitzar la pel·lícula es va produir un debat entre els assistents. L'activitat va tindre molt d'èxit de participació, ja que ho havíem anunciat per tot el poble i els joves estaven ansiosos de participar.
-Disc-fòrum de les cançons de la pel·lícula "Jesucrist Superstar". Donat el contingut religiós de la pel·lícula vàrem convidar el rector del poble, don Antonio Santonja, a participar, i no va quedar massa content amb la visió que teníem els joves sobre Jesucrist.
-Conferència sobre els contractes laborals realitzada per l'advocat laboralista Ciprià Molinero. Una de les coses que ens movien era la defensa dels drets dels treballadors, per això les conferencies d'aquest tipus es van repetir més vegades. Per poder realitzar-les s'havia de demanar autorització a Govern Civil; després, el Cabo primer del Quarter enviava a cridar Vicent i l'informava que se'ns havia concedit el permís per realitzar l'activitat. Recorde que a les conferències acudia una parella de guàrdies civils que es posaven a la porta provocant una certa inquietud entre els assistents.
-Excursió a Benidorm. D'una manera inconscient organitzàrem un viatge a Benidorm on ens quedàrem a dormir. Llogàrem l'autobús, però dormírem sobre l'arena de la platja. Érem joves.
-Concurs de dibuix i pintura per a xiquets.
-Carreres d'atletisme tant de relleus com de fons en les festes del poble. Tant aquesta activitat com l'anterior tingueren molt de ressò en el poble.
-Classes de Valencià, sexualitat i primers auxilis.
A més molts caps de setmana organitzàrem balls, i fins i tot, férem reformes al local.

    Els redactors habituals d'aquesta primera època del Racó de la Ferradura en què la revista fou el butlletí intern de l'Associació Joves Units eren Vicent Moscardó, Vicent Serralta, Voro Velló Vila, Vicent Caballero i jo que, com a tresorer, m'encarregava de redactar la informació de les activitats realitzades i dels comptes de l'Associació. Però l'èxit de la revista eren les portades i els dibuixos de Paco Sales. Paco era, com solen ser els artistes, un informal i quasi mai tenia a punt els dibuixos quan havien d'eixir; per això, moltes vegades ens constava anar a sa casa per forçar-lo a acabar la feina. Valia la pena, en publicar-se la revista, tothom comentava els acudits de Paco que els dibuixava per iniciativa pròpia sense seguir instruccions de ningú. El seu estil estava en la línia dels còmics de l'època; crítics amb la dictadura, amb l'església, amb l'exèrcit i fins i tot amb l'oposició al règim. Em ve a la memòria el Papus com a revista de còmics semblants als que feia Paco. En aquesta primera època també escriviren articles Josep Bou, Francesc Ibáñez, Josep Peiró, Isabel Daviu, Joan Roselló i Joan Josep Morant. Quasi tots els articles d'aquesta primera època estaven escrits en valencià, encara que n'apareixia algun en castellà.
    Hi havia vàries seccions que eren habituals: "Coses del Treball" en la que es tractava la problemàtica dels treballadors del camp, "Xeresa eixe paradís" on es denunciaven deficiències del poble i "Vocabulari" on fomentàvem l'ús correcte del valencià corregint els castellanismes.

Primera revista. Novembre 1976
    La primera revista aparegué el novembre del 76, tenia 18 pàgines i estava escrita tota en valencià excepte la pàgina de Paco. La imprimírem a la pallissa dels meus pares amb la tècnica apresa en el curs de "Tècniques Freinet" ("coca"). Com que vam traure uns 50 exemplars, de cada full havíem de fer dues passades de clixé. Ja en els últims números d'aquesta primera època arribàrem quasi als 300 exemplars, que a partir de la segona revista els traguérem mitjançant fotocòpies i buscant sempre el lloc més barat. Primer a la secretaria del col·legi Maristes de València on anàvem amb por, ja que pensàvem que si se'ls ocorria controlar el contingut podríem tindre problemes; però mai va passar res. Després trobàrem un lloc més barat, prop del port, l'impremta Trilce.

    A la portada apareixia una ferradura plena de tarongers que representava el poble amb un rètol que deia Xeresa i amb la "X" pintada ben gran que expressava el desig de canvi del nom del poble que, encara en eixe moment, oficialment es deia Jeresa. A més, hi havia unes ratlles que representaven l'odiada autopista que havia destrossat el nostre terme. En aquesta revista, en l'editorial escrita pel president de l'Associació Vicent Moscardó, es denunciava l'abandó del poble i el poc futur que tenien els joves en ell, i es manifestava la intenció de defensar l'ús del valencià. També es publicaren els Estatuts i el Reglament de règim intern de l'Associació. A la secció "Coses del treball" es resumia la conferència sobre contractes laborals ja esmentada. Altres articles tractaven sobre "Instrucció sexual", feminisme, defensa del valencià i passatemps.

    Després de fer la primera revista i amb una cinquantena de socis, l'Associació comptava amb un saldo de 9.076 pessetes.
    En desembre realitzàrem tres sessions de disc fòrum, la conferència "Problemàtica agrícola al País Valencià", una excursió a la "Virgen de la Vega".....
    Al mateix temps que l'Associació el grup d'amics format per Pepe Ascó, Fernando Miralles, Pepe Aparisi, Juan A. Perelló, Vicent Moscardó i jo formàrem un grupet de música valenciana que assajàvem al mateix local de l'Associació i que irònicament anomenàvem "La Coral Polifònica Ricardeta i elèctric and son grup". Eixos Nadals anàrem a cantar a València al col·legi dels Salesians. Després sol·licitàrem participar a un festival d'Alzira on ens inscrivírem amb el nom de "Xeresa 77" i amb les cançons: "Ningú no ens compren ningú" de la Trinca i "La cançó de l'avi Oriol" composada per Vicent Moscardó. Passat un temps des d'Alzira ens contestaren que el festival es suspenia perquè l'administració havia denegat els permisos. Era molt habitual en aquella època. Recorde que els organitzadors, esperançats amb poder organitzar-lo amb posterioritat, ens convidaven sarcàsticament a canviar el "77" del nostre nom perquè, podria ser obsolet quan es poguera fer el festival.

    La majoria dels membres de l'Associació participàvem activament en política i en el referèndum del 8 de desembre del 76 per aprovar la Reforma Política defensàrem l'abstenció que era l'opció dels partits d'esquerres perquè el PCE no s'havia legalitzat. Resulta curiós que férem campanya quan nosaltres encara no podíem votar. Teníem "pegatines" demanant l'abstenció que anàvem enganxant allà on ens semblava. Llevat del País Basc l'esquerra va tindre poc d'èxit, ja que a la resta de l'Estat l'abstenció no va ser massa significativa.
    Poc després alguns dels membres de l'associació érem militants o simpatitzants del PSPV. Un partit polític que es defenia com a socialista i nacionalista i que estava prou enfrontat amb el PSOE. Tot començà en una reunió que tinguérem amb dos membres del Consell General del PSPV a un bar de València: Ximo Mafé, xeresà que vivia a la capital des de feia algun temps i Vicent Soler que anys després seria Conseller d'Economia. Ens intentaven convèncer d'entrar al partit i nosaltres, que no érem gens monàrquics, no teníem clar com ells s'havien aliat amb el Partit Carlí que, malgrat ser crític amb la monarquia imposada, el que defenia era un altre candidat a la corona.
    Una poqueta nit anàvem pel poble penjant "cartellets" on reclamàvem cabines telefòniques públiques i espills per millorar la visibilitat del trànsit als cantons. El cabo primer de la Guàrdia Civil cridà Vicent al Quarter i li ordenà: "No quiero que haga actividades nocturnas o le daré....". Obeírem deixant les activitats nocturnes; però com no ens havia dit res de les diürnes l'endemà acabàrem la feina. Temps després enviaren un guàrdia al local de l'Associació per què prenguera els noms dels responsables. Malgrat la falta de democràcia finalment tot es quedava en intimidacions, i encara que al Racó de la Ferradura les crítiques contra l'Ajuntament eren prou fortes, mai s'atreviren censurar la distribució de la revista quan, fàcilment, ho hagueren pogut fer. Però per a la llibertat d'expressió pitjor que la dictadura és la falta d'ètica; i al 2003, oblidada ja la dictadura, des de l'alcaldia s'envià un policia local als bars i tendes del poble per pressionar-los a que no distribuïren LA CISTERNA.

Segona revista. Gener 1977
    El 23 de gener de 1977 uns feixistes mataren 5 advocats laboralistes al carrer Atotxa de Madrid. En eixe mes publicàrem la segona revista i davant la polèmica creada per la publicació de la primera revista en valencià en l'editorial ens refermàvem en la seua defensa; però aclarint que no rebutjàvem el castellà. De fet, en aquesta, a més dels dibuixos aparegué un article de Vicent Serralta, en castellà, titulat "Jo tampoco voté" en què denunciava el que els joves no podíem votar fins els 21 anys. La resta d'articles seguien en la mateixa línia de la primera i cal destacar-ne un en què es feia un estudi sobre la població de Xeresa que indicava que l'edat mitjana del poble era de 41 anys i per tant com a conclusió s'afirmava que "Xeresa es un poble d'habitants joves" i també un altre de Vicent Moscardó que va tindre molt de ressò i que es titulava "El tio el globus i el nebot" que tractava d'uns personatges que des d'un globus i amb uns prismàtics criticaven com veien Xeresa des del cel. Un dels motius de l'èxit de l'article és que estava inspirat en escrits apareguts, durant la República, en una revista molt seguida a Xeresa que s'anomenava "El tio Cuc" i de la que escriurem en el futur. En aquesta revista; i també en la quatre i la cinc, recomanàrem música d'Al Tall i Lluís Llach; revistes com "Opinión", “Cambio 16” i la publicació feminista "Dossel"; a més, llibres com "L'art d'Estimar" d'Erich From i "Siddharta" de Hermann Hesse que junt al "Nosaltres els Valencians" de Joan Fuster foren molt llegits per la joventut d'aquella època.

    Després de la segona revista realitzàrem un campionat de dards i una exposició d'art lliure on es presentaren poemes, escultures i fotografies. Hi hagué molta participació i es donaren premis.

Tercera revista. Febrer-Març 1977
    Aquesta revista ens costà 4000 pts de fotocopiar i després de pagar-la ens en quedaven 13.000 pts.

    En la secció "Coses del Treball aquesta vegada es feia referència a la legislació que regulava el treball al camp: "Ordenanza general del trabajo en el campo" i es feia menció als articles que defensaven drets dels treballadors; però que en la realitat "no veien ni per una espillera". A més s'instava als llauradors a sindicar-se.

    Amb l'article "Con la iglesia hemos topao" criticàvem el fet que el senyor rector, don Antonio, no ens deixara fer ús del local parroquial, quan anteriorment havia promés ajudar-nos. Sincerament crec, i és una opinió personal, que va rebre pressions de qui estava molest amb la nostra activitat i en compte de defensar el que creia més just va optar per enfrontar-se al més dèbil. Des d'aquell moment ja no tingueren cap relació amb la parròquia ni amb el rector; temps després però, quan estàvem preparant la revista 8 de la segona època que finalment no es va publicar; Vicent Serralta i jo entrevistàrem el nou rector Vicent Martí. Era una persona molt senzilla i tolerant amb qui de segur ens haguérem pogut entendre; però la seua estança a Xeresa va ser curta i els Joves Units ja començaven a deixar de ser joves. Com a bon coneixedor del valencià, de manera molt respectuosa i amb tota la raó, ens criticà per la gran quantitat de faltes que fèiem en escriure en la nostra llengua.

    A la secció "Xeresa eixe paradís" denunciarem la falta de cabines telefòniques públiques, el perill que el barranc estaguera destapat, el mal estat del carrer Calvari (hui Bailia) i la falta d'un polisportiu. També reivindicàvem la recuperació del nom autòcton del nostre poble ja que el 21 d'abril a l'Ajuntament de La Font d'En Carròs aleshores Fuente Encarroz- es presentà una moció demanant el canvi de nom del poble per recuperar la seua autèntica toponímia.
    En aquest número vaig escriure el primer article d'opinió titulat "La política eixe monstre" en el que criticava que moltes persones pretenien no prendre partit mantenint-se al marge de l'activitat política, però fent això recolzaven l'opció del poder.
    Voro Velló va descriure una caricatura de l'Espanya Franquista en l'article titulat: "Producte nacional: L'art".

Quarta revista. Abril-Maig 1977
    Quan publicàrem la quarta revista faltava un mes per a les primeres eleccions generals des de la República i els acudits referents als polítics foren abundants. Explicàrem com exercir el vot i instàrem a la gent a informar-se de totes les opcions; però des de la revista no en recolzàrem cap.
    A l'editorial li demanàvem als xeresans que no s'adormiren "que era hora d'alçar-nos" ...., "que el despertador ja havia tocat"... i "no havíem d'esperar que vingueren altres a solucionar els nostres problemes".

    En un retall de premsa que apareix a la revista es manifestava ja la intenció de crear una Associació de Veïns.

    En aquesta revista i en la següent va aparéixer publicitat de la llibreria "Concret Llibres".

    El 21 de maig organitzàrem una de les activitats més importants: "Al Tall" actuà a Xeresa i el senyor alcalde pujà a l'escenari enarborant una senyera quatribarrada.


Cinquena revista. Juny-Juliol 1977
    En l'editorial ens queixaven de la falta de diners i de la poca ajuda que rebíem de les institucions. En la contraportada apareixien tres fotos que denunciaven tres problemes del poble: el pas inferior de la carretera pel camí Casals que s'omplia d'aigua quan plovia, la destrossa del carrer Calvari per culpa dels camions que baixaven de les canteres i la prohibició d'entrar al poble pel camí Gandia.
    Després de les eleccions generals del 15 de juny informàrem dels resultats tant a l'Estat, com al País Valencià i a Xeresa. Les eleccions les guanyà l'UCD; però al País Valencià fou el PSOE -amb 7- el que mes escons tragué, l'UCD 5 i PCPV, AP i PSP un cadascú. El PSPV no aconseguí representació, encara que a Xeresa amb 194 vots (15,73%) el resultat fou molt acceptable. UCD aconseguí 560 vots al poble, el PSOE 239, el PCPV 90, UDPV 43 i AP 39.
    Els resultats no foren els que esperàvem. Segons Ismael Saz en "Historia del País Valencià l'organització valenciana del PSOE, el febrer de 1976, sols comptava amb un centenar de militants, molts menys que altres partits com el PCPV i el PSPV; però la realitat va demostrar que els vots no necessàriament han de ser proporcionals a la quantitat de militants. Un any després d'aquestes eleccions el PSPV es va integrar al PSOE que va adoptar el nom de PSPV-PSOE.

Sisena revista. Octubre-Novembre 1977
    Tant en aquesta revista com en l'anterior ja es parlava de l'existència de l'Associació de Veïns i de la intenció de presentar-se com a tal a les eleccions locals. Malgrat les nostres inquietuds polítiques sabíem que, per la nostra edat, no se'ns reconeixeria la suficient capacitat per governar un poble; per això decidírem buscar a les persones adultes que formarien part de la candidatura de l'Associació de Veïns. També informàvem de la presentació del sindicat Unió de Llauradors al poble que ja comptava amb alguns afiliats que també els Joves Units havíem buscat.
    En aquesta última aparegueren les fotos dels equips de futbol que s'havien format a Xeresa i que prompte podrien jugar al camp que estava adequant-se.
    A la secció "Xeresa eixe paradís" ens queixàvem de les males condicions de l'edifici escolar, que per cert actualment està igual. També criticàvem que no es respectara la prohibició de pas als camions de les canteres que superaren les 20 tones de pes i que estaven fent malbé l'asfaltat d'alguns carrers.
    A l'article "Vaga dels collidors" explicàrem els resultats d'aquesta mesura de força que obligà la patronal a firmar el conveni que incloïa un sou de 1100 pts per cinc hores de jornal.
    Ens alegràrem que finalment, en agost, s'havia celebrat l'esperat Aplec Musical a Gandia i recordàrem l'èxit de les manifestacions tant del 8 d'octubre a Gandia com del dia següent a València en les que participàrem els Joves Units. Per anar València omplirem un autobús i quan la manifestació, en la que participaren 600.000 persones, arribà a l'anomenada plaça del "Caudillo" cantàrem allò tan repetit de "el burro i l'haca fora de la plaça". Allí, Al Tall, ens convidava a l'Aplec del Puig que es celebraria el 29 d'octubre amb la cançó "Darrer diumenge d'octubre". Anàrem a l'Aplec i en algunes revistes de l'època aparegueren fotografies que ho testimoniaven.
    Tres dies abans de la multitudinària manifestació del 9 d'octubre, l'alacantí Miquel Grau fou assassinat d'una pedrada mentre pegava cartells demanant l'Estatut. El 8 i 9 d'octubre es signaven els pactes de la Moncloa i el 15 del mateix mes es promulgava l'última Llei d'Amnistia. El 23 de desembre del 1977 el Consell de Ministres aprovava el canvi de nom de La Font d'En Carròs.
    Les obligacions laborals, el Servei Militar Obligatori i la incorporació al món adult dels Joves Units posava fi a la curta història de l'Associació; però estava preparat el traspàs de poders i a l'agost del 78 s'iniciaria una nova etapa de la revista com a butlletí de l'Associació de Veïns. Però eixa és una altra història.

Vicent Bou Serralta

BIBLIOGRAFIA
ISMAEL SAZ, VICENT SOLER I ALTRES. Historia del País Valencià. Volum V (1990). Edicions 62
ANTONI FURIÓ, JUAN VICENTE GARCÍA MARSILLA, JAVIER MARTÍ. Història de València (1999). Ed. Premsa Valenciana
JOSEP PICÓ, RAMIR REIG I ALTRES. Historia del pueblo valenciano (1988) Ed Levante
LL. AGUILÓ LÚCIA, V. FRANCH FERRER I M. MARTÍNEZ SOSPEDRA. Volem l'Estatut (1977). Ed. Prometeo.
AMADEU FABREGAT . Partits polítics al País Valencià (1977) Ed. Eliseu Climent
JESÚS SANZ. El Movimiento Obrero en el Pais Valenciano (1936-1976) (1976) Ed. Fernando Torres-Editor

EL RACÓ DE LA FERRADURA 2a ÈPOCA Inici

Agost de 1978. Reapareix la revista, que va ser abans la veu dels " Joves Units", en la seua segona època, ara com a portaveu de l' "Associació de Veïns". Em sona tan lluny i té uns ressons tan dèbils ja, que he d'escarbar molt al fons de la memòria per aconseguir reviure aquelles situacions. I no em sorprèn que la joventut d'ara desconega l'ambient de la dictadura del generalíssim, inclús ignore el significat de la paraula. Han nascut en llibertat i no noten a faltar tot allò que a nosaltres ens furtaren, tan físicament com mental. Una educació marcada per la ideologia del règim amb ressenyes importants com les d' "Imperio " , "Hispanidad", "Patria, Pan y Justicia" i un camí cap a l' endarreriment i la ignorància. "Planes de Desarrollo" que no desenvolupaven res, sinó les butxaques de quatre espavilats que eren addictes al franquisme i sabien "untar" voluntats i poc més ...
    Si sentiu curiositat per la manera d'ensenyar a les escoles d'abans, fullegeu aquella vella enciclopèdia " Álvarez" de primer o segon grau, que les dues eren ben conegudes, i llegiu el contingut de les matèries, sobre tot, la història, i assaboriu tot el que trobeu; o l'anomenada "aritmètica" ( les quatre regles i avant, que tampoc era convenient que el poble sabera massa ). Però és de destacar l'apartat " Urbanidad " ( A què vos sona la paraula ? ) Una mena de recopilació de les normes de comportament, ( recordeu que al trinquet hi havia un lletrero que deia " Prohibido blasfemar" ? Doncs això ), "aseo" personal ( no he pogut vore cap lloc on s'aconsellara llavar-se les dents), manera de vestir ( aquelles espardenyes de mitja cara ... ).
        Al poble, la joventut i gent major, sentíem la necessitat d'una llibertat que se'ns negava i continuàrem la lluita dels estudiants de " Joves Units", però ja amb un objectiu més enfilat de cara al municipi i a les actuacions del polítics d'aquells dies a l'àmbit local. Ja no sols era la joventut la que cridava, sinó tot el poble amb inquietuds, el que ens acompanyà en l'Associació de Veïns.
    Cal recordar que aquelles autoritats anomenades des de "Gobierno Civil" a València, sense que la gent del poble tinguera participació ni fora escoltada per a res, es feien eternes als seus càrrecs perquè al senyor "Gobernador Civil" li resultava més fàcil mantenir-los allí que trobar-ne de nous que foren addictes al règim ( sí, es dia "addicte", què li hem de fer ? ). Els "concejales" eren elegits per "tercios" del que era l'únic conegut el " tercio familiar". La resta dels components de la corporació devien completar els altres dos "tercios". Es proposava una llista de tres noms i d'entre ells, el "Gobernador" (sona a colònies d'ultramar ) elegia al que li pareixia, segons informes de la pròpia alcaldia o de persones de fidelitat reconeguda: falangistes, ex-combatents del bàndol nacional, membres del "Movimiento", etc. També hi havia llistes negres de gent que no podia, ni per broma, ocupar cap càrrec per xicotet que fora. ( Eren tots els altres: rojos. republicans, dubtosos en les idees, etc. )
    Es governava l'Ajuntament mitjançant un Plenari compost per tots els "concejales " i una Permanent on decidien els tinents d'alcalde i algun regidor. Cada una d'aquestes juntes tenia les seues funcions.
    L' "Associació de Veïns", com abans " Joves Units", volia el canvi. No podia ser i plantejàrem les nostres reivindicacions de la millor manera que podíem, i poguérem, escrivint o dibuixant a la revisteta, tot i que el batlle, el darrer de la dictadura, no destacava pel seu tancament ( no s'entén que un alcalde de la dictadura onejara en públic una "quatribarrada" ) i ens consentia, encara que ho fèiem sense permís de cap classe, escriure el que vam escriure o dibuixar el que vam dibuixar. Allí es feia públic tot el que en les assemblees de l' Associació es tractava, es donava al poble tot el que sabíem o podíem "averiguar"... Era el nostre mitjà de comunicació.

    Permeteu-me que separe en dos grups el que publicàrem als diversos números que arribàrem a imprimir. Per una part els dibuixos ( del bon Paco, quasi sempre ) i el articles i diversos escrits. Penseu que apareixien en uns temps sense llibertat d'expressió i amb una repressió molt forta en tota Espanya i doneu-li el valor que té.
    Sols dos exemples en quant a l'humor.

    Recordeu el dedicat als concejals on se'ls tractava de borregos? Apareixia un plenari on la primera autoritat feia una proposta i la resta de components, dibuixats com un ramat de borregos, contestava ¡¡¡¡¡ BEEEEEEEEEEEEEEEEEE !!!!. No ens digueren res. No ens amonestaren ni ens advertiren que allò podia portar-nos problemes. Tal vegada l'alcalde estava d'acord amb nosaltres i també opinava el mateix dels seus companys de corporació.
Recorde que mon pare em va advertir dient-me que tinguérem molta cura perquè ens donarien un disgust.
Alguns "concejales" es donaren per al·ludits i, en mig dels quatre cantons, ens digueren de tot;no hi havien tacos que no aparegueren en les seues boques. Però tingueren de tragar a boca plena. Eren les persones elegides, eren els representants del poder al poble, eren les màximes autoritats i portaven bastó de mando en les processons. Con ens atrevíem a qualificar-los així ?
Encara em sent satisfet d'haver participat en aquella moguda.
    Recorde uns versets del tio Barbarroja que em recitava un veí del carrer, i que dien:
" Ja no es senten trompetes,
ni repiquen els tambors,
ja no porten camises blaves,
que... heu sentit males aulors ? "

    Tal vegada fora el talant d'un home que veia que el règim anava de capa caiguda o que tot i " estar todo atado y bien atado" no veia futur i podia passar per on van passar el contraris. No ho sé. però ens deixà tirar endavant i haguera pogut borrar-nos d' una sola paraula.
           
L'altre era més saborós i menys polític.
En un primer número, Paco va prometre que al proper dibuixaria o publicaríem unes " ties en conill". Tots esperàvem uns dibuixos ben gustosos, amb unes dones de bandera, com es dia en aquella època, mostrant un poc més que el genoll o la regata dels pits. Però no. Ell ho va complir.
El següent tenia una bonica pàgina. Dues o tres monges amb uns conills peluts i amb uns bigots com a graneres. Monges, res més que monges. I conills. Tenia sal el dibuix. Es clavava amb un dels estaments més intocables en aquells temps: l'Església. Haguera pogut triar models, o dones de la neteja, o dones públiques. Doncs no, monges.
Tampoc aquesta vegada va passar res. El clero no es va donar per al·ludit o no va creure convenient fer un escàndol d'allò que pareixia cosa de joves. Però hi hagué un sector de creients, tal vegada més fanatitzats, que va fer el impossible per boicotejar-nos la venda de revistes aconsellant a familiars, amics, coneguts i a tothom, que no compraren un fulletó d'aquella mena: mal educat i irreverent que devia ser cremat en una bonica foguera amb aquells que el venien.
És una xicoteta mostra de tota una sèrie de dibuixos, tots amb un fort contingut de crítica, que anaren apareixent segons anàrem publicant els números. No dubtàrem en fer públic, d'aquesta manera clara i molt fàcil de ser entesa par la gent, tota mena de problemes del poble, decisions de la corporació, dits de la gent, frases que ens aplegaven a oïts i ens serviren per informar al veïns.

Publicàrem també articles sobre assumptes de transcendència per a tots. Vos ens mostre alguns. Tots, seria molt llarg.
Rústicas S. A. va presentar el primer (crec recordar) pla per a urbanitzar les marjals. Era un projecte salvatge. No sé qualificar-lo d'altra manera: salvatge. Encara estarà, o deuria estar, en la "hemeroteca" de l'Ajuntament.
Plantejava una zona urbanitzable que comprenia tot el Canyar. Una extensió de milions de metres quadrats tots amb una proporció metre quadrat / metre cúbic, ( metre cúbic a edificar per metre quadrat de solar edificable ) tan exagerada per que tots els tècnics als que consultàrem ens digueren que una proporció com aquella no l'havien coneguda mai.
La zona verda obligatòria la marcaven dins dels terrenys del Sindicat, on els propietaris eren tots del poble i, com bé sabeu, en estes zones no es pot fer ni una barraca.
Estos senyors sabien i tenien molt clar on estaven els diners i per a qui devien de ser.
No hi havia camp de golf, no. Tot el terreny s'edificava. Salvatge.
La corporació municipal va aprovar esta monstruositat en un plenari, per unanimitat. No podia ser d'altra manera, en uns temps en que la paraula del batlle era llei. I tal vegada, sense haver-lo estudiat a fons, creien que una obra així seria un atractiu més per als turistes     que comen-çaven a omplir-ho tot.
Ho publicàrem al número 2 del "Racó de la Ferradura"
Aconseguírem que no anara avant i que quedara oblidat en qualsevol calaix, encara que no ens va resultar gens fàcil.
Un altre assumpte va ser la necessitat de construir un mur al barranc entre el pont de dalt i l'ermita, a la banda dels penals del carrer "La Baldia". Era un projecte que, nosaltres consideràvem que tenia una finalitat molt particular: sols beneficiava el pas de camions de les canteres, una d'elles propietat del mateix alcalde.
Si es volia donar solució a un problema tan greu, veíem la necessitat d' aconseguir que el benefici fora per al poble, solucionant el problema dels carrers desfets pel trànsit pesat ( l' estat del carrer Calvari clamava al cel ), als propietaris de les cases amb penals al barranc, a l'adequació del llit, corrent i aigües del mateix, i a tots els del poble.
Plantejàrem una alternativa més ambiciosa des de la revisteta i després a l'Ajuntament, que consistia en tapar tota la zona. Fer dos murs laterals i una coberta amb capacitat per soportar el trànsit de camions pesats encara que es tinguera que limitar el pes.
No se'ns va escoltar i el projecte va anar avant, fins i tot es va donar una subvenció ( després es va perdre per desinterès ) de la Diputació Provincial.
Des de "El racó de la Ferradura" informàrem al poble de les nostres alternatives a esta construcció i el recolzament fou total. Lluitàrem fins a un extrem tal que aconseguírem que els diputats provincials ens escoltaren i pararen el projecte per a remodelar-lo segons es proposava des de l' Associació de Veïns. No es va fer res. El desinterès cap a un projecte que no naixia de la corporació va ser tal que allí va dormir durant alguns anys. Desprès es va realitzar i ahí el teniu.
De l' autopista millor ni parlar. És un mal que hem patit dues vegades i que ens ha deixat el terme dividit en dalt i baix, a més de sorolls, contaminació i no pocs problemes de tota mena.
La primera part d'aquell projecte es va viure de manera molt rara. La informació que es passava al poble en general ( sempre hi ha algú que en té més i creu que els altres també la tenen o que la té i se la queda per donar-se importància ) era sesgada, malintencionada, manipulada i mutilada en tots els aspectes de l'obra: traçat, preu, model d'expropiació i un llarg etc., que omplia de confusió el cap de l'afectat preocupat. El poble, i en particular, el propietari afectat tenia tal confusió que no va saber defensar-se ni va trobar a ningú que el defensara.
Era un abús fet amb tot l'autoritarisme dels senyors de Madrid (i de València que també se les tragaren ben dolces ) front a tota una sèrie de pobles amenaçat, tal vegada, i acovardits.
En Xeresa ho van fer tan descarat com per a plantejar-li la construcció del pont de Camilor, la principal entrada al poble, com el forat d'un cau de raboses. Un pont redó, amb un pas tan angost que un camió mitjà no podia passar.
Ho solucionaren acceptant, els representants d'Aumar, fer un pont més gran i esborrar aquell tan ridícul que més era una burla que una solució.( Es va anomenar molt pel poble la punyada del senyor Alcalde a la taula del Governador Civil i con este el va tirar al carrer, però... va ser certa ?)
Aquesta solució també va ser una burla perquè el primer "trailer" que passà per baix es va quedar enganxat al pont i tingué pegues per a soltar-se. Altra nova xapusa: rebaixar el nivell de l'asfalt i fer un clot on l'aigua, al formar una bassa, creava problemes. Burla rere burla i per a més vergonya, allí s'ha quedat.
I una lluita desesperada que sabíem perduda abans que començara.
El nostre " Racó de la Ferradura" publicà tot el poc que va aconseguir arreplegar i va mostrar la seua disconformitat en dibuixos i articles com els que aparegueren en el número 7 de novembre del 80. Ací hi havia que filar molt prim, doncs tot el que pareixia veritat era mentida i allò que tothom tenia per fals resultava cert.
A l'hora de firmar l'expropiació, el senyor Alcalde va prometre que no en firmaria cap, però de la nit al matí ( tal vegada hi hagué alguna telefonada des de dalt o algun altre motiu que el convencera ), ell i tots els afectats, com a borreguets mansos i inofensius, posàrem la firma en l'acceptació de totes les condicions, sense haver-ne llegit cap, al document que ens presentaren.
Jo també. Déu meu !!!

Amb la convocatòria de eleccions municipals i a la qual l' Associació de Veïns presentà candidatura i guanyà, el fet reivindicatiu de l' Associació, a la que se li donà amplia participació en els assumptes del poble tractats pel nou Ajuntament, va perdre força i sense ella l'Associació i el "Racó de la Ferradura" anaren gelant-se fins acabar per desaparèixer.
Aquella segona època de la nostra revista va tenir el mèrit de ser el portaveu d'una part molt important del poble i del seu pensament en uns moments en que el futur estava a la vista, el canvi era un fet i el mostrar les idees de cadascú, d'una importància tal, com per a marcar la direcció dels nous dies que ens portarien la tant desitjada " Llibertat, Amnistia i l'Estatut d' Autonomia “

Josep Peiró Chuliá

EL RACÓ DE LA FERRADURA 3a ÈPOCA Inici

    Aquesta va ser una publicació efímera, de només deu mesos (març-desembre) de durada i cinc números (0-4) publicats a multicopista i/o fotocopiadora.
    Comença a gestar-se quan un grup heterogeni d'habitants del poble, de diferents edats i pensaments, es reuneix als locals provisionals de l'Associació Cultural, - encara que la revisteta naix com independent d'aquesta entitat- i decideix provar sort, perquè els components creuen en la possibilitat de tirar-la endavant.
    Per març de 1995 apareix el número zero, amb els noms dels col·laboradors i amb una editorial com declaració de principis, explicant el seu intent de "aglutinar totes les idees i expectatives que el poble de Xeresa ha de tenir" i volent "ser una continuació d'aquella que (amb el mateix nom).. s'editava al nostre poble". Pretenen ser uns papers d'actualitat i "arribar, amb el seu beneplàcit, a sa casa, ja que volem que vosté puga assabentar-se de tot allò que hi està passant". Declara que està oberta a qualsevol veu i a tota associació , siga del signe que siga. I per aquest desig de ser completament lliure, de no tindre les mans nugades per cap tipus de pressió, per voler ser autosuficient econòmicament, ofereix espais publicitaris.
    Sembla que la proposta és aceptada, i el quiosc, el "pub JRD", "Instalaciones eléctricas S. Naya", "Frutas y Hortalizas Ferragud e Hijos s.l.", l'estanc i "Mapfre" apareixen anunciats al número 1 , exemplar de 29 pàgines. Ja col·laboren diferents associacions: Ràdio-Club, Societat de Colombicultura, Club Muntanyer i Espeleològic, Club d'Escacs ... A més de redactors nous. Però, ai, mare!, dues "editorials". I un avís a la pàgina 15: "La revista no es fa responsable de les diferents opinions publicades". Alguna cosa no rutlla com cal i ja s'han avistat núvols. Ho demostra l'opinió de dos lectors, en cartes obertes als redactors. Tots dos en el sentit de lluitar per la indepèndencia de la revista, de no permetre la influència d'agents externs; i al mateix temps encoratjant a la continuació.
S'enceta un apartat nou: "A cau d'orella", que, copiant textualment "... vol ser una secció eventual sense més pretensions que les de comentar idees captades al vol. Potser clavarem la pata una mica, però són això, comentaris recollits a cau d'orella perquè de nou els reculla qui calga".

    Al número 2 (juliol) continua l'augment de redactors, de cases comercials anunciades, i l'aspecte de la revisteta és més acurat, tant des del punt de vista tipogràfic com en la maquetació. S'hi copsa la total llibertat en l'expressió de qualsevol idea. Algun article i algun acudit poden alçar polèmica. Hi ha hagut eleccions municipals. UV, per majoria, forma l'equip de govern del consistori, en coalició amb el PP i UPV (amb un regidor cadascun). La revista també se'n fa ressò. Continua tenint dues "editorials", amb uns matisos clarament diferenciats. Una negra nuvolada s'aproxima i sembla que vinga acompanyada de trons.

    El número 3 (octubre) ix molt cuidat. Amb una portada i un interior veritablement acceptable, amb cinquanta pàgines, més les cobertes. Els anunciants augmenten, i per això es pot dispensar més. Fins i tot la qualitat del paper ha millorat. I els articles i les il·lustracions són més actuals i més lliures. Com correspon, només té una editorial. I el contingut sembla més homogeni. Ara, la tirada s'ha reduït: només se'n fan 150 exemplars. Però la gent que la fa està contenta. Sembla que la continuïtat està assegurada. Per això s'inclou una butlleta per subscriure's. És tot un èxit, a Xeresa.
Hi destaquen:
-Dos articles d'A. Mompó. Un sobre la "cordà", amb una queixa sobre la conminació de la màxima autoritat municipal sobre parar-la, i l'altre entorn el conveni entre patronal i sindicats sobre els collidors i treballadors dels magatzems, indicant el poc cas que es fa al poble, per part de la patronal, del citat conveni.
-Articles de V. Puig sobre minador de cítrics i taronja del Marroc, una crítica entorn un plenari famós, escrit per J. Peiró; un altre sobre el consum de productes propis, de S, Roselló F.; les activitats del 3er. Trimestre del CMEX.. I en l'humor, els acudits del "Barón Rojo" referents al canvi polític al municipi.

    Hi ha altres apartats com escacs, cuina, literatura, esport, comentaris variats, etc. Són uns papers normals de qualsevol diari o revista d'un país civilitzat, que ja té consolidada una època democràtica de llibertats.

    El número 4 apareix a desembre. Té ja 58 pàgines, nous anunciants ("Salvador Merí," Ranult Xeraco-, "F, Castelló"- Assegurances-,"Bar Cafeteria Patri" ) i un contingut temàtic molt variat. Hi participen les associacions habituals (Escacs, Club Muntanyer, A. Cultural, Club Esportiu, Penya), hi ha un article de F. Lloret Regidor de M. Ambient, Turisme i Joventut-, convocant un debat obert sobre un projecte de futur per al poble (..."un projecte global presidit pel respecte als ciutadans i, com no, al medi ambient.."); uns sucosos articles d'Andreu Mompó entorn taronges i magatzems, l'avortament, una màxima zen, taronges i magatzems ("Poder, orgull, vanitat i prepotència són els genets de l'apocalipsi que viuen en aquest poble (i en altres)"-; un llarg article de V. Puig titulat "Taronges, govern i premsa" amb abundants fotocòpies de titulars dels diaris-; a més de les receptes de cuina menús pel Nadal i Reis-; l'humor, el racó literari... etc. S'hi convoca un concurs de portades per al pròxim número, celebració de l'aniversari...
    Aquest "pròxim número", el 5, no veu la llum....Sembla que un comentari sobre l'ATS aparegut a la secció "A cau d'orella" del número 3 va ser el desencadenant de la desaparició de la "revisteta". Un comentari repetit i escoltat pel carrer i pels bars mils de vegades, però ara posat en lletra impresa. Sembla que van ser citats al jutjat de pau de l'ajuntament tres responsables de la revista. Sembla que acudiren amb un advocat que els assessorés davant qüestions legals.. Sembla que els esperaven dos advocats de l'ATS demanant una forta indemnització per injúries, l'honor malmès. .... Sembla que la cosa no va anar avant... Però sembla també que aquells papers d'actualitat no eren massa ben vists per "las fuerzas dominantes". Molestaven. Feien nosa.
    Això m'han contat. I els "incausats" decidiren que no valia la pena els esforços, les penúries, el patiment de traure una revisteta al poble, davant els entrebancs que possiblement els afectaren... I es va decidir no seguir endavant, no publicar més.

    La revista mor precisament per la seua declaració de principis i intencions, i per portar-la a la pràctica: la seua llibertat... Pràcticament, va ser afusellada per "delicte d'opinió". Potser no érem tan lliures com pensàvem.

Ramon Navarro

INVENTARI BIBLIOGRÀFIC DE XERESA Inici

Primerament, caldria dir que al nostre poble sovint hi ha hagut allò que se'n diu inquietud cultural -unes vegades més que altres-, i que en algunes ocasions aquesta s'ha vist plasmada sobre el paper. Ha sigut el cas de les diverses revistes, més o menys periòdiques, aparegudes en distintes èpoques, i també, de l'edició d'alguns llibres els darrers anys.
Aquestes últimes publicacions han sigut editades majoritàriament pels ajuntaments. La temàtica, tot i ser molt dispar, té com a contexts el municipi. Aquest és un inventari sobre les publicacions fetes per xeresans o sobre Xeresa, referides al nostre poble.

El llibres:

Títol: El llibre de Xeresa
Autors: "Grup Racó" Col·legi Públic Sant Antoni de Pàdua.
Edició: Ajuntament de Xeresa, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, Centre de Professors Comarcal. 1988
Es tracta del "llibre de treball de l'alumne" (Caneixement del Medi) del 1er. Nivell del Cicle Mitjà de Primària.
Aquest treball va ser premiat al II concurs d'Innovació Educativa convocat per la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, l'any 1987.
És innovador a la metodologia de l'època, en presentar un concepte inductiu en l'aprenentatge de les ciències naturals i la geografia. L'alumne no treballa sinó les pròpies vivències, amb un fort arrelament al medi que l'envolta.

Títol: "Josep Blanquer. Centenari d'una voluntat".
Direcció de la publicació: Vicent Moscardó Mascarell
Text: Carmen Roselló Seguí
Col·laboradors: Josep Moscardó Bou, Paco Sales Fenollar, Josep Peiró Chuliá,
Enric Naval Llorca, Isabel Navarro Mora, Rosa Morant Lacomba
Edita: Ajuntament de Xeresa. Desembre de 1992.
Es tracta d'un llibret que repassa la vida del polifacètic i autodidacta Pepe Blanquer. Apareixen notes sobre el seu naixement, els viatges a Amèrica i Àfrica. S'incideix també en el tarannà creatiu d'aquest personatge. Així, es presenten els resums de les dos novel·les "Primavera de mi pueblo" i "Amor cautivo". També hi consta un inventari de les composicions i arranjaments musicals amb exemples gràfics de partitures. Diverses fotografies del propi autor il·lustren paisatges, persones i demostren la passió creadora d'aquest xeresà.

Títol: "Diagnòstic de Salut Municipal. Xeresa"
Autor: Vicent Serralta Bou
Diversos col·laboradors
Edita: Diputació de València. Àrea de Salut Pública. 1993
Llibre de caire tècnic amb dades sanitàries i socials. Conté una descripció de les condicions higiènico-epidemiològiques del municipi i dels recursos socials sanitaris. Es fa també una ressenya de l'estat de salut de la població.

Títol: "101 fotografies"
Autor: Zubillaga
Direcció de la publicació: Vicent Moscardó.
Maquetació: Paco Sales
Edita: Ajuntament de Xeresa. 1992
Aquest és un llibre de gran format a mode d'àlbum fotogràfic. Mostra una bona col·lecció d'imatges tant de detall com generals. Tot i que al seu dia no va tindre molta acceptació i l'edició del qual va ser criticada, hui constitueix un document commovedor de com era el nostre poble fins fa poc i en què ha esdevingut.

Títol: "Xeresa V Centenario. 1497-1997".
Autor: Salvador Roselló Ibáñez.
Edita: Ajuntament de Xeresa. 1997.
Llibre que té com a contingut central la reproducció del document corresponent a la presa de possessió de Xeresa per l'hereu Joan de Borja, l'any 1497. Aquesta va ser una important troballa que va fer l'autor en la Secció de la Casa d'Osuna de l'Arxiu de la Noblesa de Toledo. Al llibre s'inclouen també una introducció històrica, una transcripció al castellà del document i una breu cloenda.

Títol: "El Ravalet de Xeresa".
Autor: Salvador Roselló Ibáñez.
Edita: Ajuntament de Xeresa. 2004.
Publicació dedicada al Ravalet de Xeresa on apareix un exhaustiu compendi de dades cadastrals d'aquest carrer . També es poden llegir anècdotes de les gents que vivien al Ravalet, la instauració de la festa de carrer, la construcció de l'ermita, etcètera.
A més l'autor aporta diverses dades autobiogràfiques que donen una visió intimista i emotiva d'aquest barri del poble.

Altres publicacions:

Títol: BIM (Butlletí d'informació Municipal)-Xeresa
Autor i editor: Ajuntament de Xeresa

Butlletí d'Informació Municipal aparegut a primeries dels anys noranta. Es tractava d'una publicació mensual que tenia un format molt senzill. Això no obstant, comprenia moltes seccions fixes entre les que destaquen: "Una imatge val més que mil paraules", "coses d'interés" (informació agrària, telèfons d'interés, informació sobre cursets, contribucions, etc) i "Acords de plenari". Altres seccions eren: "Obres en fase d'execució" i "Àlbum de fotografies".

Títol: "La música vella".
Autor: Societat Instructiva Unió Musical Xeresa.
Edita: SIUMX. 1999.

En aquest cas es tracta d'un CD amb sis peces gravades per la banda de Xeresa, entre les que destaca la "Diana" del mestre Eliodoro Frígola.
S'inclou un llibret explicatiu amb dades sobre la fundació de la banda, els diversos directors i una biografia de Joan Antoni Castelló Cardona, actual director de la corporació musical.

CD: "Els pirates". La filada "els Pirates" de Villena va promoure l'any 1995 aquesta gravació se la SIUMX amb la música que empren per a desfilar.

Joan Ll. Mollà

VICENT ARLANDIS BARBOSA "TRAQUET" Inici

Una de les persones amb qui ja fa temps teníem ganes de parlar és Vicent Arlandis Barbosa. Home de gran vitalitat i envejable estat de salut als seus 88 anys, encara és recordat com a gran jugador de pilota. Amb la pilota vam començar la nostra conversa, però també ens va contar altres vivències molt interessants:

-Quan jo tenia 15 anys feren el trinquet del poble. El va fer el tio Rafel, i jo, com tots, quan no podíem jugar al carrer, anàvem al trinquet. Allí jugava i jugava i vaig començar a despuntar; anava amunt. En això que jo anava amunt, li vaig dir a Vicentico l'Agutzil:

- Quan jo siga xicon no t'enganyaran tantes vegades com t'enganyen.
    I als 17 anys vaig començar a jugar amb Vicentico contra els de Xeraco, i anàrem guanyant i guanyant partides fins que un dia va esclatar la Guerra Civil. Jo tenia 19 anys i estava en un bon moment de forma per jugar a pilota.
    Em van allistar i de Gandia m'enviaren a Sogorb. A Sogorb hi havia trinquet i en poc de temps em vaig fer l'amo de tots els jugadors d'allí. Galán, un germà de Roberto, que era capità i Casimiro el Manyo que era tinent ens van donar permís als de Xeresa per tornar a casa i acomiadar-nos de la família perquè ens n'anàvem a servir...al front. També estava el pare del tio Vicent de Bocoi, que portava el motor de Piera.
    Quan vam vindre era dissabte i férem la volteta pel poble, i el diumenge a la vesprada em vaig acostar al trinquet. No hi havia partida, però en veure'm entrar, els qui hi estaven van començar a dir:
- Xe, ja hi ha partida, ja hi ha partida.
- Ja hi partida, per què?- vaig preguntar jo.
- Ara jugaràs amb Vicentico mà a mà.
- No, que ell és jugador de diners i li guanyaré, i jo no he de traure cap de gallet.
I em fan fer jugar, entre altres coses perquè Vicentico va dir que jo tenia por. Li vaig fer tres jocs seguits i al que feia quatre passem de part a part; jo passe a traure i ell al resto i em diu:
- Me cague'n..... que vas a deixar-me net.
- La culpa és teua. T'he dit que podia guanyar-te i vaig a guanyar-te.
Però vaig perdre eixe joc i fem 1 per 3, i es girà cara a l'escala dient
- Ja va!, ja va!
I el tio Pau, que quan jo jugava travessava a la meua part se'n ve i em diu:
- Vicentet ..........
- No patisca-, i en quatre jocs més el vaig acabar.
    Vaig tornar a Sogorb i d'allí ens enviaren a Ademús i després a Casas Altas i a Casas Bajas. En eixos pobles estiguérem fins desembre, que atacaren les nostres posicions els enemics. Allí ens parapetàrem, i es va acabar tot el món de la pilota per a mi.
    Em van ferir l'ull i el braç i ja no vaig jugar més. Era el dia de cap d'any de l'any 37, jo tenia 20 anys, de la quinta del 37 (vaig nàixer el 25 de juliol del 1916). Va vindre l'aviació d'ells i vam començar a retirar-nos fins que vam arribar a un pinar i en eixe lloc vaig caure. Això va ser a Javaloyas. Em van enviar a l'hospital i després a casa.
    Encara vaig provar a tornar a jugar, però ja no vaig poder. Puc dir que em vaig retirar sent el campió del poble. Si no hi haguera hagut res que em parara, haguera arribat lluny en el món de la pilota. A Sogorb, en el batalló Gandia, format per gent de tots els pobles de la Safor, i amb bons jugadors d'Oliva, de Xeraco i d'altres pobles, jo era el nº1.
    L'amo del trinquet tenia un fill de 16 anys -me'n recorde molt d'ell- i li va dir:
- Ara et faré una partida.
    Jugàrem ell i jo contra els dos més jugadors de Sogorb. També guanyàrem. Un es deia Ismael, era el millor del poble i del nom de l'altre no me'n recorde. Tampoc del nom del xiquet; fa massa anys. Aquell xicot sabia molt bé traure les pilotes. Ell treia i en acabant tot anava a càrrec meu. A aquell poble jugaven a escala; però quan vam arribar nosaltres, els soldats de l'Horta de Gandia, jugàvem a raspall. Jo jugava de resto i també treia i tot.
    Allí estaven, entre altres, Vicentico Vitoria “Menina”, Antonio Armengol Randero, Tomàs Fayos Barbosa, Salvador Lloret “Polero”, Higinio, Emilio Fuster Hernández “Sidro”, Paquito Caio, Antonio Fuster Bacorero, Roberto Galán, Salvador Viñó, Antonio Mahiques i Alfredo Aparisi “Minxa”. Ara sols quedem Antonio Mahiques i jo.
Per cert, la meua dona Matilde, que aleshores tenia 14 anys, va anar amb sa mare a visitar el seu germà Alfredo i em va veure guanyar una partida contra uns de La Font.

Jugava molt bé amb les dues mans. Una vegada, treballant a la muntanya, em vaig clavar una punxa a la mà dreta i se'm va inflar tot el braç. Aleshores el metge, Don Daniel, en veure com ho tenia li va dir a ma mare:
-Prepara la robeta i el taüt que el xiquet este se'n va.
El metge em va fer un tall a la mà per traure'm el pus i em vaig salvar. Com tenia la mà dreta ferida em vaig acostumar a jugar amb l'esquerra i va arribar un moment que tenia igual pegar-li amb una o amb l'altra.

    A Xeresa, qui més jugava a pilota era Vicentet de Faena, era l'únic que podia enganyar (guanyar) Vicentico l'Agutzil, i era el més jugador de l'Horta de Gandia. Era família de Romualdo. També jugava Pepe Pironet, Pepito Carnisser que el mataren a la guerra, i també el ti Leandro.

    Vaig passar tot el temps, des que em van ferir fins el final de la guerra, en hospitals: primer en un hospital de campanya, després a l'Hospital Provincial de València i, per últim, a Benirredrà. Encara vaig haver de fer un viatge a Ontinyent, una vegada acabada la guerra, a passar revisió, però em van donar inútil per a la "mili".

    Després de la guerra.... Ai mare! Ai mare! Quan es va acabar la guerra jo estava ferit a l'hospital i de seguida em van tancar. El fiscal condemnà tots els qui havien participat en afusellaments, i a mi, a la pena capital. Jo sabia què era la pena capital, però una senyora que estava en el judici, en escoltar-ho va dir:
-Mira! Encara se'n van a passar la vida a la capital!
I quan el fiscal va acabar va demanar:
-Si algú té alguna cosa que al·legar que ho diga.
I jo vaig dir:
- De tot el que m'acusen a mi és fals. Del que m'acusen jo no he fet res. Jo úni-cament em vaig presentar el 15 d'agost a les milícies i vaig continuar en les milícies. Aleshores em van llevar la pena de mort.
Eixírem de la sala, "Cara el Sol con la camisa nueva ..... " tots cantant i, de seguida, per darrere, em toquen l'esqueneta.
Jo vaig pensar:
-Ja estic...
I l'oficial em va dir:
-Quan "rompan filas" et presentes a l'Ajudantia.
I d'allí em van tirar a una cel·la. ¡Mare de Déu Senyor quant patien aquelles persones pobretes que estaven allí dins! Allò estava tot "atacuat" a l'altura d'una persona i la goteta d'aigua que et queia al cap... I encara vaig tindre sort perquè em van traure i em van preguntar:
-Se'n recordarà?
- No patiu que me'n recordaré - vaig contestar jo.
No de recordar! Encara me'n recorde ara.
A Gandia, tinc quimera que, vaig estar tancat 3 o 4 mesos; però després, a San Miguel de los Reyes vaig estar 3 anys, 5 mesos i 21 dies. Això no se m'oblidarà tampoc.
Un dia un oficial va preguntar per Vicente Arlandis, però hi havia un altre xicot d'Alzira que li deien igual i va eixir, però en arribar a ajudantia li preguntaren el nom complet i se n'adonaren de l'error. Tornaren i preguntaren per Vicente Arlandis Barbosa. Aleshores vaig eixir i em van dir:
-Arregle's el macuto que se'n va, que se'n va cap a casa.
- Redéu quina alegria més gran -vaig dir jo.

Vaig vindre a casa i ací em feien anar tots els diumenges a missa i a presentar-me al quarter tots els dies. I un dia li vaig dir al meu amic Vicentico l'Agutzil:
-Xe Vicentico, jo ja estic avorrit d'anar tots els dies al quarter i els diumenges a missa sense ganes i si vull anar a fer faena no puc.
I en vore que ell no podia fer res vaig anar a parlar amb l'alcalde del poble que era el ti Juan del Cine i li vaig dir:
-Don Juan....
- Xe, ja estàs ací. Què vols?- em va preguntar el ti Juan.
Li vaig dir el que volia i ell em va contesar:
-No vages més al quarter.
-I a missa?
Es va quedar pensant un poc i em va contestar:
- Fes el que vulgues.
I ja no vaig anar ni al quarter ni a missa. I en acabant ja me la ventilava per on podia.
Jo vaig pensar :
-Açò és una cosa que m'obliguen. Però per què he d'anar si no em naix? I la culpa és d'ells perquè quan jo era xicotet un rector, don Tomàs, ja em va pegar. Això va ser quan el rector feia escola a sa casa i els xiquets hi anàvem a aprendre a llegir i escriure.
Després de parlar amb el ti Juan ja no vaig tindre més problemes.

A llegir i escriure em vaig ensenyar quan estava a la presó, amb Vicentet de Visó a Gandia, amb una llibreta que vaig demanar a casa; i després a València amb dos germans (que tampoc els mataren). Quan vaig eixir sabia també les quatre regles. Ho vaig aprendre tot amb més de 20 anys.

    En aquell temps el clero tenia molt de poder: el ti Alejandro se n'anava al mareny amb el carro i sense mala intenció va exclamar:
-Arre haca me cague'n Déu!
I la Guàrdia Civil que ho va sentir el va fer parar i li va costar 1000 pts d'aquella època que no hi havia diners.

Jo era fill d'una família gran i, en general, es vivia molt malament, però tenia una mare com no hi havia altra en el món. Amb huit fills s'alçava tots els dies de matí i anava a buscar-se la faena on hi podia, normalment a llavar cases. Mon pare anava a treballar per al més ric del poble que era el ti Arturo i quan jo tenia huit anys li deia a mon pare:
-Jo vull anar amb vosté.
I ell em contestava:
- Tu voldries vindre amb mi i jo voldria anar amb tu.
Després de la guerra em vaig casar i ja no vaig patir més. Amb els meus braços tenia prou per guanyar diners per a mi, per a la meua família.
Guanyàvem 14 pessetes de jornal i un quilo de farina de dacsa valia 15 pessetes. Però sobrevivíem perquè anàvem a l'estraperlo. Estraperlàvem farina, arròs, oli, dacsa...
Anàvem a comprar el gra a la Vall, o a Cullera, Sueca, Fortaleny..... i a Xeresa.
Ací a Xeresa vaig comprar blat a Enrique Regalíssia. Em baixava els sacs amb una corda per la finestra cap avall mentre la dona dormia. Jo agarrava el sac de blat el carregava a la bicicleta i cap a casa.

    I el que vaig a contar-vos no s'ho creu ni Lusbel i és veritat. Julio Fèlix i jo ens n'anàrem un dia a la Vall i ens quedàrem a ull uns sacs d'arròs. Vam carregar un sac darrere i un altre davant i quan els vam descarregar els vam pesar i passaven de 300 quilos. Per tant portàvem més de 150 quilos cadascú en la bicicleta.
Els qui ens venien el gra també treien benefici de l'estraperlo. Naturalment.

Jo he anat a Villena, que està a cent quilòmetres, a baixar 100 quilos de farina amb la bicicleta. Pujava amb la bicicleta al tren d'Alcoi i baixava a un poblet on es fa molt d'oli, Beniarrés. Des d'allí continuava per carretera. Arribava a Villena, carregava la farina i després tot el camí de tornada amb bicicleta. Quan començava a fosquejar el dia ja estava per Alfahuir i, ja de nit, arribava a casa.
Una vegada que portava blat i arròs blanc em van pillar a l'entrada de Xeresa i em van requisar el gènero. Vaig agarrar el meu cunyat - Antonio Minxa - que era molt amic de Vernetta. Aleshores Vernetta va avisar el Brigada i em va fer de pagar una "convidà" que em va costar 50 pessetes d'aquell temps. El gènero no el vaig recuperar, però em van llevar la multa.

Jo no tenia ni un pam de terra, amb l'estraperlo i el jornal portava casa. I també vaig criar animals. Un dia el tio Mollonets em demanà que l'acompanyara a Guadassuar i anàrem amb el ti Pepe Daviu a comprar animals. Jo vaig comprar una jònega i un jònec Pepe va comprar dos jònegues i un jònec i el ti Mollonets en va comprar prou doncs era aparellador. La vaca la vaig fer parir dins de casa i d'aquella vaqueta em va vindre tot el que tinc. No tinc molt; però tinc una casa per a viure i 10 o 12 fanecades ahí baix a la marjal.

    El ti Mollonets era un home a qui li agradava cantar, i no cantava res que no fóra veritat.

Per a l'estraperlo es necessitava tindre bona cama per a la bicicleta. També vaig fer unes carreres amb els del poble. Una volta vaig córrer amb Milio Sidro. Anava guanyant-me però li van donar aigua i li vaig passar. L'altra volta vaig córrer amb Nàssio i quan anava guanyant-lo vaig punxar.

Quan es va acabar l'estraperlo em vaig dedicar a segar brossa per a vendre, portar els animals avant, segar arròs... He sigut molt segador i amb la corbella no he tingut mai por a ningú. He anat a segar a la Vall, a Sueca, a Cullera, a Sollana,........ i a la Catalunya, a Amposta.
He aplegat a fer mil garbes de borró en un dia, que es diuen molt prompte, i lligadetes, que això no ho ha fet ningú del poble. Jo segava i el meu germà Ambròs carregava les garbes i me les treia.

També vaig estar 13 anys de cap de quadrilla, collint taronges per a un comerç d'Almenara.

I ara a última hora m'he dedicat a jugar a escacs. Quan tenia 72 anys encara no havia jugat mai, encara que portava molt de temps mirant com jugaven Perfecto i Manolo. Un dia Perfecto em pregunta:
-Vols que fem una partida?
-Va home va.
-Em llevaré la reina.
I jo li vaig contestar:
-Doncs si et lleves la reina ja estàs bé.
Ens posàrem a jugar i de seguida el vaig tabollar.
Vam tornar a jugar llevant-se la torre i el vaig tornar a guanyar i al final vam jugar amb totes les peces i em va guanyar perquè m'havia de guanyar.
Fins i tot, vaig anar a jugar a Ador. Vaig guanyar unes partides i els contraris s'estranyaven de com jugava, amb més 80 anys.
Però ara ja no jugue; el metge m'ha dit que no gaste tant el cap
Enguany (2005) faré 89 anys, i a la meua edat, tots els dies vaig cap avall i cap amunt amb la bicicleta, a la meua terra.

A hores d'ara tinc bona salut, ni jo mateix em crec com estic. Potser perquè no he begut mai. Bé, el que jo he begut no es pot dir beure. A mi m'agradava, quan venia de treballar, fer-me una palometa, una Tenis, de correnta res; i si anava al bar, també. Però ajuntar-me a beure no. I fumar tampoc.... Vaig comprar un paquet per fumar i li'l vaig donar a un altre perquè vaig pegar dues pipades i el vaig trobar molt roí. La mistera no la vaig donar perquè em feia falta.

Per cert, mai m'ha sabut mal que em cridaren pel malnom de Traquet. M'ho van traure Vicent de Moratal i José Maria Moratal perquè feia botiges. Jo els deia Dos Jaques, un malnom que van arrossegar prou de temps.

Vicent Puig Daviu
Vicent Bou Serralta

SOBRE L'ENDERROCAMENT DE LA SERVANA

El passat vint-i-tres de novembre part de la Servana va ser enderrocada. Per a molts va ser un esdeveniment d'aquells que se'n diuen anunciat, ineludible. Malgrat els esforços de molts per salvar aquest edifici, malgrat ser un bé de tot el poble, no es va saber o no es va voler protegir com calia.
Des del CEIX tenim el convenciment que aquest fet en cap cas s'ha degut a causes fortuïtes. Tot al contrari, va concórrer la voluntat expressa de tombar-la. Els arguments que avalen la nostra tesi són:
L'estructura del pilar vençut era sòlida i sense cap fissura com es pot apreciar tant en els enderrocs com en les nombroses fotografies que existeixen de l'edifici abans de l'ensorrament.
La zona pitjor conservada de l'edifici no és la que es va enderrocar, sinó la zona nord que es manté intacta. Aquesta és una apreciació constatada en un informe tècnic de l'Ajuntament de juliol de 2004.
L'absència, tant el dia de l'ensorrament com en les setmanes anteriors, de condicions meteorològiques que pogueren causar o induir l'enfonsament.
I el que és més important:
La presència en el lloc i el moment del fets d'alguns individus amb un camió carrejant les jàsseres de mobila procedents de l'ensorrament, segons consta en la documentació oficial. Aquesta és una fusta molt preuada, i en el cas de la Servana, aquestes bigues eren evidents per a qualsevol transeünt.
L'existència d'empremtes de les rodes d'un camió paral·leles a la línia d'ensorrament.
La posició en què es va quedar el pilar fracturat que fa pensar en una força de tracció, possiblement una corda nuada a un vehicle per tal de desestabilitzar el pilar i fer que el voladís vencera.

L'explicació oficial: el silenci, creuar-se de braços, no fer res. La negativa de l'Ajuntament perquè aquest edifici entrara dins del Catàleg de Bens i Espais Protegits del poble segons les recomanacions fetes per Direcció General de Patrimoni, la falta de qualsevol mesura protectora, ni tan sols indicativa que assenyalara que es tractava d'un edifici protegit i no d'una simple ruïna, ens fa pensar també en una actitud negligent de qui, tot i tindre el deure i l'obligació de protegir l'edifici, no va posar els mitjans oportuns.
De ben segur que enrajolar les portes d'accés de l'edifici no va ser la millor solució per preservar-lo. Simplement va ser fer-se el sord. Però hui en dia, en què ja molts xeresans estan adonant-se de les brutalitats "urbanístiques" que s'han comés al nostre poble, dels metres i metres de seranda que ens impediran d'ara endavant el pas per la nostra pròpia terra, de la penjada de cables d'alta tensió que ens ha canviat l'horitzó, pensem que la Servana és com a mínim un símbol de la nostra lluita i del nostre rebuig contra tot allò que tan baldament s'ha fet al nostre poble.

C.E.I.X

Pepe Ascó al safareig de la Font de Dalt.

Tornar