cisterna15

LA CISTERNA 15. DE L'ESTIU A L'HIVERN. Desembre 2003

Editorial	Pels camins de l'aigua 3.
Al meu país la pluja no sap ploure.	Baldomero Serra Morant
La venta.	El Senyor Carlos.
Una pasaeta a l'estiu.	Diuen.

Les pàgines de "la Cisterna" sempre han pretés contar, fer reflexionar, qüestionar -si es vol-; fins i tot polemitzar en aspectes que trobem importants. Hem intentat que mai no hi hagueren dobles lectures on pensàvem que no les devia haver, i aleshores, hem sigut clars i rasos manifestant conscient i conseqüentment la nostra postura quan així ho hem trobat oportú.
De la mateixa manera, han hagut temes que mai no hem tractat ni tractarem, assumptes que entenem no ens incumbeixen. També hem sabut que la llibertat d'expressió no és tan sols parlar o escriure d'allò que a u li ve de gust. Sempre hem intentat que la nostra fóra una publicació digna, i així, cada vegada que hem tret una revista hem fet una revisió exhaustiva d'allò que s'ha escrit i de com s'ha fet.
També ens hem referit a totes les persones que han aparegut a les nostres pàgines amb el major respecte i mirament possibles, encara que -segons criteris- de vegades, haurem pogut errar. Però tot això és comprensible. Com és natural, han d'haver lectors que, bé siga per un motiu o per un altre, puguen ser contraris a les nostres opinions i, per tant, allunyats dels plantejaments que des d'aquesta revista s'han fet; i ho respectem. Però aquesta qüestió res té a veure amb l'atac institucional -dissimulat d'oficiós- que se'ns ha dispensat per tal de fiscalitzar els establiments que ajuden a repartir "la Cisterna". Alguns som de la opinió que hi ha coses infinitament més importants i transcendents que atendre. I tot per opinar sobre aspectes d'interès públic i general que ens pareixen recriminables, com són la passivitat de les autoritats en temes que afecten al nostre patrimoni i a la idiosincràsia del poble.
Des d'un primer moment hem intentat separar els aspectes purament polítics dels temes culturals, patrimonials, etcètera, que per altra banda es tracten en altres publicacions diferents a "La Cisterna". I és en aquest punt on cal deixar ben clara la diferència entre els distints fòrums.
Per la nostra banda mai no hem volgut encetar cap guerra, a no ser que es considere pensar distint i atrevir-se a dir-ho com una provocació oberta. Mai no hem pretés exaltar ningú, però s'ha d'entendre també el dret d'opinar com nosaltres reconeguem el dret de què no agrade allò que fem.
Les passejades pel terme, les anècdotes o les receptes de cuina han de ser compatibles amb la crítica social, si es vol dir així. Al capdavall potser d'ací a uns anys es recorde aquest infructuós intent per fer callar "La Cisterna" com una “passada” més dels que manen amb actuacions massa sovint desafortunades.
Repartim al voltant quatre-cents exemplars que lligen tantes altres famílies. Molta gent que no es mereix cap persecució policial, personal ni política en uns temps com els que corren. Potser açò tan sols haja sigut la demostració inútil i furiosa de no saber contestar d'una altra manera.

C.E.I.X.

ITINERARI 11

Xeresa- Sèquia Travessera-Palangana- "Revisió"-Xeresa
Durada aproximada: 1h. 45m.

* PELS CAMINS DE L'AIGUA (3)*
    Amb aquest passeig acabem els tres que prometérem en començar a seguir els "camins de l'aigua" (vegeu CISTERNA 13 i 14). Estos itineraris, però, no esgoten ni de bon tros totes les excursions i caminades que podem fer per aquesta privilegiada, protegida -i cobejada!- part del terme. Fer un tomb, donar una volta per qualsevol lloc, senderol o via d'aquest paratge sempre us reservarà coses noves, sorpreses imprevisibles, records inoblidables.
    El començarem pel "Camí la Platja", entre les partides del Pont de "Francisco" i La Carabina, després de creuar l'entrada a l'A7 i la via del tren, seguirem paral·lelament al curs del barranc, deixant-nos de banda esquerre el camí vell de Xeraco, fins arribar a la sèquia Travessera. És en aquesta sèquia, actualment, on es marca de forma clara la divisòria entre "marjal cultivada" i "marjal verge", aprofitada aquesta última gairebé exclusivament per pasturar el bestiar i per la cacera, en època permesa. Si anem a la primavera, serà un plaer per la vista contemplar els abundants exemplars de lliri groc (Iris pseudacorus) als dos costats del camí, el que ens indica el pas de ramats d'ovelles -o semblants congèneres- doncs aquesta espècie vegetal s'aprofita de la matèria orgànica que el bestiar deixa al seu pas. Per això la considerem una planta nitròfila. Cal dir que els seus rizomes han estat utilitzats en la medicina popular com astringents, purgants i vomitius.
    És exactament en aquest indret -caseta de motor a la dreta- quan cal que ens dirigim a la mota est de l'anomenada sèquia, en direcció Xeraco. Vorejant-la, no serà gens estrany que es trobeu amb una remor produïda per una espècie de rata d'aigua, vegetariana, que anomenem talpó (Arvicola sapidus). (En temps de fams i d'escassesa, ha estat una de les fonts alimentàries comuns al poble i comarques limítrofes. Jo les he vistes vendre, penjades i ben peladetes, als mercats de la Ribera Baixa). És molt diferent de la rata comuna (Rattus norvegicus), molt més abundant allà on l'home posa la seua empremta i que ha colonitzat Europa des del segle XVIII. I que, a més a més, ha esdevingut un dels depredadors marjalencs no humans més considerables.
    A partir d'ara podrem gaudir del vol d'alguna garça blanca (Egretta garcetta) o potser d'un esplugabous (Bulbulus ibis), als qual haurem molestat amb el nostre caminar. Anant amb més cura, probablement ens toparem amb un collverd (Anas platyrhynchos) nadant a l'aigua. Prompte desapareixerà de la nostra vista, que potser romandrà fixa a l'espècie verda que ens crida l'atenció per la prestància de les tiges i les fulles, la creixenassa (Ranunculus baudotii), al costat d'una altra que potser mai havíem vist: la corda (Ricciocarpus natans), una hepàtica flotant que acostuma a desenvolupar-se als canals naturals d'aigua lenta, o de vegades estancada. (Sí, abans l'havíem trobada, a la partida de les Galerasses).
    Descansem, asseguts a l'herba de la mota, i esperem el pas, volant, d'algun coll-verd o d'un agró (Ardea purpurea), ambdós nidificants a la marjal i ambós de vol inconfusible: el primer per l'aleteig i el coll allargat; el segon pel vol pausat i la seua envergadura, més d'un metre d'ala a ala. De sobte, mentre mire el cel blau intens, recorde que som a vint-i-u de juny. Hui comença l'estiu. Tothom sap que l'estiu és l'estació de l'any que segueix la primavera i precedeix la tardor -o primavera d'hivern, com també s'acostuma a dir a certs llocs geogràfics de la nostra llengua-. Molts sabem de cor que l'estiu comença el dia vint-i-u de juny i acaba el vint-i-u o el vint-i-tres de setembre, segons diversos paréixers. Són menys, però, els que coneixem que, iconogràficament, s'acostuma a representar l'estiu com una dona jove coronada d'espigues, sostenint amb una mà una corbella i amb l'altra una garbeta de qualsevol cereal. O també, molt sovint, senzillament com un corn de l'abundància, imatge que sustentaven els antics escuts municipals de Xeresa i present al reformat actual. ( Ara, a la marjal, em ve a la memòria que l'any passat em mostraren un rebut municipal de l'arbitri per "guardería rural" i, si no recorde malament, es trobava precisament al quarter inferior dret si es mira de front). I la majoria ignorem que, encara que la distància de la Terra al Sol és més gran durant aquesta estació que en hivern, la major incidència dels rajos solars fa que siga la més càlida de totes a l'hemisferi nord. I encara són menys els que sabem que, al nostre idioma, s'origina probablement de l'adjectiu llatí "aestivu" "estiuenc"-. I que, en castellà, el nom de l'estació és una abreviatura que procedeix del baix llatí "veranum tempus" que, -agarreu-se!- podríem traduir per "temps primaveral". (Són molt bromistes, estos castellans! Si no, que ens ho pregunten als nadius, que coneixem estius insuportables, xafogosos "a manta"). Per acabar amb les curiositats, i per aquells aficionats a l'astrologia, direm que el 21 de juny el Sol ix del signe dels Bessons (Gèminis) i entra al del Cranc (Cancer), mentre que el 21 de setembre ix del de Verge (Virgo) i entra al de Balança (Libra).
    Després d'haver divisat una parella de colls-verds, que han aterrat a unes mates de serreig (Setaria adhaerens) a una cinquantena de metres i haver vist un gran ocell, que no sabem ben cert si era un agró o una garsa reial (Ardea cinerea), de tan alt com anava, continuem amb el nostre itinerari, fins arribar a "La Palangana", espècie de trastellador que regulava l'aigua de la sèquia, al seu pas cap el terme de Xeraco. Una vegada arribats ací, per la vereda dels Vinaders, podem elegir entre anar en direcció la mar, travessant El Canyar, fins arribar a la carretera Natzaret-Oliva, just enfront de la Casa Cigró Simeó?- i des d'allí tornar a Xeresa, o bé seguir aquesta camí en sentit oposat, arribant a l'antiga “Duana de cítrics" -Revisió"- i tornar al poble pel Camí Vell de Xeraco, passant pel motor del Sindicat molt utilitzat quan es cultivava arròs a les marjals. (Ja en parlarem, en una altra ocasió, de l'arròs i d'altres cultius contemporanis seus).

Ramon Navarro

o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Raimon, 1983

Any rere any comprovem en carn pròpia, o a través dels mitjans de comunicació, com les pluges de la tardor, ací a la Mediterrània, provoquen greus inundacions que generen elevats danys materials sobre les cases, les indústries i els cultius, inclús, en alguns casos, pot endur-se fins i tot la vida d'algunes persones. La història recent ens mostra un panorama caracteritzat per la repetició cíclica d'aquest tipus de fenomen originat, en la majoria dels casos, per una determinada situació meteorològica anomenada gota freda. La conseqüència és la formació de núvols de desenvolupament vertical que provoquen precipitacions de forta intensitat, entre 50 i 100 mm per hora (el que pot representar fins 900 mm en 24 hores) sobre una àrea de reduïdes dimensions. Encara que resulta difícil de creure aquesta intensitat es troba entre les més altes registrades al planeta.
    Les conseqüències d'aquestos episodis són conegudes per tots: els rius, barrancs i rambles, secs o amb escàs cabal la major part de l'any es converteixen en poques hores en forts corrents capaços d'arrossegar tot el que troben al seu pas. Els llits són insuficients per desaiguar la gran quantitat d'aigua provocant, primer ací i després allà, la inundació de camps, pobles, carreteres i camins. En poques hores les valls i planures van quedant anegades a mesura que les aigües van descendent de les muntanyes i és concentren a les parts més baixes. L'aigua d'avinguda no és neta, tots ho sabem, la forta intensitat de la pluja i la velocitat de l'aigua arrossega al seu pas gran quantitat de sediments i residus de tot tipus, agreujant els coneguts processos d'erosió i fent malbé tot allò que toca: vehicles, maquinaria, mobles, electrodomèstics,...     Nogensmenys, incrementen la fertilitat de les terres anegades, emulant a les conegudes crescudes del Nil, fins i tot donen el nom a importants comarques agrícoles com la Ribera filla de les incomptables avingudes patides o agraïdes al llarg de molts segles del seu pare el riu Xúquer.
    La història ens parla d'importants inundacions provocades pels 3 grans rius que tenim al nostre territori, el Túria, el Xúquer i el Segura, documentades a partir del segle XIV que inunden les ciutats de València, Alzira, Carcaixent i Oriola, entre altres. Més pròximes en el temps estan les famoses crescudes del riu Xúquer de 1864 (Sant Carles), 1982 (Pantanada) i 1987; les del riu Túria el 1957 (la Riuà); i les del riu Segura el 1879 (Santa Teresa), 1946 (Divendres Sant), 1973 i 1987. Cal afegir també a aquesta relació de desastres les inundacions a la Marina Alta, la Marina Baixa i les Valls d'Alcoi de 1985 i 1986, a la Safor el 1987 (Gandia), 1996 (la Valldigna), 1998 (Xeraco) i 1999 (Oliva i Gandia), i a la ciutat d'Alacant el 1997, per parlar només de les més importants i pròximes.
    Davant la successió d'aquest fenomen la població reacciona demanant la declaració de zona catastròfica que facilita la percepció d'ajudes econòmiques per a la reparació dels danys i exigint la construcció d'infrastructures que eliminen la possibilitat de que torne a repetir-se. Aquest procediment que tantes vegades hem vist repetir-se sembla no ser l'única ni la millor manera d'enfrontar-se a un risc que a força de repetir-se ha deixat de ser extraordinari. Cal una reflexió sobre el que està passant, no es pot seguir culpant únicament a les precipitacions "extraordinàries" i a la falta d'infrastructures de defensa.
    Com a conseqüència dels desastres del Càmping de Biescas al Pirineu Aragonès el 1996 i de la riuada del Cerro de los Reyes a Badajoz el 1997, amb 87 i 24 morts respectivament, els organismes responsables de Protecció Civil plantegen la necessitat de dotar-se de cartografia oficial que determine el risc d'inundació de tot el territori espanyol, encarregant aquesta tasca a les distintes comunitats autònomes. Disposar d'aquestos mapes servirà per tenir una idea de la distribució espacial del risc i la seua aplicació en l'ordenació del territori (distribució d'usos i normativa urbanística), les mesures de defensa estructural (priorització de les inversions), el disseny de les infrastructures lineals (carreteres, ferrocarrils, canalitzacions, etc.) i la protecció civil (mesures d'emergència).
    Donades les especials característiques del nostre territori, amb 1257 Km2 inundables i més de 400.000 persones directament afectades pel risc d'inundació, la Generalitat Valenciana a partir de 1992 va impulsar una sèrie d'estudis amb l'objectiu de elaborar un mapa de les àrees potencialment inundables segons distints nivells de risc a partir de la quantitat de precipitació, les característiques de la conca vessant (grandària i capacitat d'infiltració del terreny) i de les condicions de drenatge. En un primer moment és tipificaren els riscos d'inundació possibles en funció dels mecanismes d'inundació més habituals i l'àrea afectada: vall fluvial, con al·luvial, desaparicions de llit, endorreismes i semiendorreismes, marjals i pla d'inundació. En total s'identificaren unes 400 zones amb risc d'inundació apreciable de dimensions dispars: des de les inundacions massives dels rius Xúquer i Segura fins a les desaparicions de xicotets barrancs.
    Dins de les zones costaneres de la província de València foren analitzades en detall les generades pel Barranc de Xeresa (VC38) caracteritzada per la insuficiència del llit aigües amunt de la carretera N-332 que afectava a cultius i als accessos de l'autopista A-7, per a posteriorment connectar amb la marjal; i la Marjal de Tavernes de la Valldigna (VC34) que s'estén des del riu Xúquer (Cullera) fins el barranc de Beniopa (Gandia), alimentada pels desbordaments del Xúquer i els barrancs de la zona com ara el Beniopa, el Vaca (Tavernes-Xeraco), el Badell (Tavernes), les Fonts (Xeraco) i el de Xeresa.
    Per a l'elaboració de la cartografia definitiva es va obtindre la probabilitat o freqüència de que es produira una inundació i el calat màxim assolit per les aigües. Respecte a la freqüència els nivells serien: Alta (període de retorn inferior a 25 anys o probabilitat anual major o igual al 4%), Mitjana (període de retorn entre 25 i 100 anys o probabilitat anual entre 4%-1%) i Baixa (període de retorn entre 100 i 500 anys o probabilitat anual entre 1%-0,2%). El calat màxim es va classificar en Baix, quan el nivell d'aigua esperat no supere els 80 cm (pèrdues econòmiques limitades i mesures a adoptar senzilles) i Alt, quan el nivell siga superior als 80 cm (danys importants). Per combinació dels factors anteriors s'obtindran els 6 nivells de risc, que serà la classificació definitiva que es farà servir als mapes de risc d'inundació i que podem veure a la llegenda del mapa.
    En 1997 l'antiga Conselleria d'Obres Públiques, Urbanisme i Transports (COPUT) de la Generalitat Valenciana publica la Cartografia sobre Delimitació del risc d'inundació a escala regional a la Comunitat Valenciana, que és la primera de tot l'Estat Espanyol a escala 1:50000. En 1999 aquesta cartografia és declarada per la COPUT d'obligada inclusió per a la redacció dels plans urbanístics i territorials i el Govern Valencià aprova el Pla Especial davant del Risc d'Inundacions a la Comunitat Valenciana sobre la base de la mateixa cartografia. En aquest Pla, Xeresa és classificat com a municipi amb risc d'inundació mitjà, el que suposa l'obligació per part del govern municipal de l'elaboració i aprovació d'un pla d'actuació municipal, per tal de fer front a les emergències per inundacions, que posteriorment haurà de ser homologat per la Comissió de Protecció Civil de la Comunitat Valenciana.
    En aquesta cartografia part del terme municipal de Xeresa apareix amb Risc Nivell 3, que representa una probabilitat de que es produeisca una inundació superior al 4% anual, equivalent a un període de retorn inferior a 25 anys i amb un calat màxim de l'aigua inferior als 80 cm. Aquesta àrea ocupa una superfície total de 3.853.800 m2, el 22,8% del terme municipal, dels quals 254.543 m2 (el 6,6% de la zona inundable) són generats pel Barranc de Xeresa (VC38) i la resta per l'anomenada Marjal de Tavernes (VC34).
    En 2001 la COPUT presenta a exposició pública el projecte del Pla d'Acció Territorial de caràcter sectorial sobre Prevenció del Risc d'Inundació a la Comunitat Valenciana (PATRICOVA) amb els objectius, entre altres, de proposar les mesures d'actuació, l'articulació amb el planejament municipal i territorial i l'aprovació d'una normativa tècnica i de protecció. En aquest any la COPUT obté el Premi Nacional Aqua de Medi Ambient, per l'elaboració del projecte de PATRICOVA. Durant l'any 2002 supera el procediment d'Avaluació d'Impacte Ambiental i es resolen les al·legacions presentades. Finalment, a principis de 2003 és aprovat definitivament el PATRICOVA que consta de memòria, programa d'actuacions, plànols d'ordenació i normativa urbanística, tenint tan sols caràcter vinculant els dos últims i la seua vigència és indefinida, mentre no es revise.
    En el document de PATRICOVA aprovat definitivament figuren una sèrie d'aspectes que afecten al municipi de Xeresa com són: la delimitació cartogràfica de la zona inundable amb el Risc Nivell 3, el tractament d'aquest risc en el planejament urbanístic, l'adequació de l'edificació i de les infrastructures, a més d'actuacions de restauració hidrològico-forestal a la conca del barranc i la canalització i cobriment d'alguns trams. Dels anteriors aspectes destaquen per al cas de Xeresa els següents: rev15_01.jpg (26158 bytes)

·    El planejament urbanístic, en cap cas, podrà donar lloc a un increment significatiu del risc d'inundació en el seu terme municipal o en el d'altres municipis.
·    El sòl no urbanitzable afectat pel risc d'inundació, no podrà ser objecte de reclassificació com a sòl urbà i urbanitzable.
·    Es prohibeixen, en el Risc Nivell 3, els usos i les activitats següents: habitatges, estables, granges, gasolineres, indústries amb risc químic, hotels, càmpings, centres hípics, zoològics, serveis funeraris i cementeris, abocadors i dipòsits de residus, centres d'emergència, parcs de bombers, quarters, escoles, centres sanitaris, pavellons esportius coberts, plantes potabilitzadores i centres de producció, transformació i emmagatzematge d'energia.
·    En el sòl urbà i urbanitzable afectat pel risc d'inundació, l'Ajuntament, haurà de verificar la incidència del risc i imposar, quan procedisca, condicions d'adequació de les futures edificacions.
·    En quan a les condicions generals de les edificacions en zones subjectes a risc d'inundació hauran de complir les següents especificacions: les edificacions d'una planta hauran de tindre un cobert o terrat accessible des del seu interior, la disposició de les noves edificacions es realitzarà de forma que s'orienten en el sentit del flux desbordat, la planta baixa de les futures construccions se situarà per damunt de la rasant del carrer.
·    No es permetran les plantes de soterrani o semisoterrani, excepte en ús residencial intensiu sempre que es complisquen les condicions següents: l'accés siga estanc, el sistema de drenatge no estiga connectat a la xàrcia de clavegueram i dispose d'un sistema de bombejament independent, l'ús siga exclusivament per aparcament de vehicles, la rampa d'accés estiga sobreelevada 10 cm sobre la vorera i les conduccions de sanejament hauran de ser estanques.
·    Les connexions a la xàrcia de clavegueram no permetran el flux de l'aigua en sentit contrari, per mitjà de vàlvula automàtica o manual.
·    En edificacions d'ús residencial, industrial, comercial i de serveis ja existents en zona inundable es realitzaran les adequacions següents: la planta baixa se situarà a 80 cm del carrer, les portes, finestres i tancaments de façana seran estancs fins una alçaria d'1,5 m del carrer, els elements més sensibles (caixa general de protecció) es situaran a 70 cm de la planta baixa.
·    Les tanques i els murs de tancament de les parcel·les seran permeables al flux de l'aigua a partir de 40 cm i en tot el seu perímetre.
·    Els fonaments, les estructures i els tancaments d'edificis hauran de calcular-se per a suportar la pressió produïda per una alçària d'aigua d'1,5 m.
·    El Pla General d'Ordenació Urbana adoptarà mesures de defensa, estructurals o no estructurals, per a disminuir el risc d'inundació present.

    Com podem comprovar, almenys sobre el paper, l'administració autonòmica ha arbitrat les mesures per a frenar l'ocupació indiscriminada d'aquelles zones amb risc d'inundació. El temps ens dirà si han sigut capaços de fer complir aquestes determinacions o per contra s'ha seguit pel camí de l'eterna ciutadania damnificada que reclama als poders públics la reposició dels danys provocats per les inundacions.
    Al mapa que us hem preparat podreu comprovar quines zones del terme municipal de Xeresa estan afectades, almenys segons la cartografia oficial. Uns diran que falten algunes zones per incloure, altres que les zones inundables estan mal cartografiades i que allí mai ha aplegat l'aigua. El debat i l'estudi de la qüestió no està tancat, el risc d'inundació és un fenomen dinàmic que va canviant a mesura que l'home amb les seues actuacions modifica els usos i les activitats. En un futur caldrà buscar un major detall per aquesta cartografia de risc d'inundació que ens ajude a prendre les mesures d'adequació de les nostres activitats a les condicions naturals de la zona.
José Andrés Sanchis Blay
Vicent Jesús Altur Grau
Tardor de 2003
Referències documentals:
-Decret 156/1999, de 17 de setembre, del Govern Valencià, pel qual s'aprova el Pla Especial davant el Risc d'Inundacions a la Comunitat Valenciana (DOGV núm. 3593, de 20 de setembre de 1999).
-Acord de 28 de gener de 2003, del Consell de la Generalitat Valenciana, pel qual s'aprova definitivament el Pla d'Acció Territorial de caràcter sectorial sobre prevenció del Risc d'Inundació a la Comunitat Valenciana (PATRICOVA) (DOGV núm. 4429, de 30 de gener de 2003).

En aquest número anem a dedicar la secció a una persona que va estar molt relacionada en l'estació de l'estiu, a l'igual que el tema central de la nostra "Cisterna", donat que Baldomero, avi meu per part de pare, pertanyia al ram o professió del món dels gelats i dolços. Qui no recorda el sabor agre-dolç del granitzat de llimó en un dia d'estiu a "La Venta"?. Encara que els seus arrels no pertanyien a Xeresa sinó més bé a Xixona, cuna de la pastisseria i dolços en general, ja en catorze anys, orfe de pare, anava a fer la temporada de l'estiu, uns anys a Melilla i altres a Malllorca.
    En un dels recorreguts als pobles per vendre els seus apreciats i refrescants productes, va prendre residència a Lorxa on es va casar amb Teresa.
    No va ser fins els primers anys dels cinquanta quan la família Serra vingué per primera vegada a Xeresa, i no ho feren per dedicar-se a l'hosteleria, com tothom el coneixíem. Baldomero i la seua dona els van encomanar la faena de fer-se càrrec del Molí de Xeresa, on es molia blat i dacsa; a Lorxa ja portaven el Molí del riu, i durant els anys 51 i 52, el nostre Molí va treballar a les mans de Baldomero. Al mateix temps també s'encarregà de la molta del Molí de Xeraco, situat al primer carrer a la dreta per l'entrada Sud del poble. Com que els molins anaven a menys, se li va proposar a Baldomero d'encarregar-se del de Xeraco.
    La primera persona en la que establiren contacte i més relació fóu amb el ti Andrés de Fermín (pare dels germans Andrés, Pepe, Salvador, Paco i Consuelito Ascó). El motiu no va ser altre que Andrés era l'encarregat de les terres de Salvador Pérez, l'amo de la finca del Molí. Com que Baldomero vivia allí hi havia un contacte quotidià. Andrés els deixava el seu carret i la burreta per transportar la mercancia de Xeraco a Xeresa.
    Després del seu pas pel Molí, van llogar el bar de La Pista "Puerta el Sol". Posteriorment, emigraren, durant uns anys, a les Canàries per provar més sort en la seua professió de gelater. La temporada era més llarga que a les nostres terres.
    A Tenerife el tractaren com un gran mestre, de fet, ho va demostrar en les gelateries on treballà, i tant era el seu prestigi que els establiments de més renom de la ciutat li feren ofertes per a que fos l'encarregat dels seus locals. Però, els anys passaven i, sense saber quines decissions serien les més adients, van acordar tornar a Xeresa. A partir d'aquestos moments llogaren "La Venta" fins l'any 1.974 quan va ser assolada.
    Va ser durant l'estada a "La Venta" quan els veïns de Xeresa conegueren amb més apronfudiment alguns dels dots de Baldomero en el granitzat de llimó, el café gelat, la llet merengada o la combinació d'aquest dos: el blanc i negre. Però no era tot el que sabia. En la seua professió, apresa de menut i desenvolupada al llarg de la seua vida, dominava l'elaboració de tota mena de dolços, tals com el torró amb totes les seues varietats, els confitats, els pastissets, els polvorons, ametles ensucrades, puros de brea, les fruites confitades, els massapans, els gelats, orxata, caramels,… el que vulgueres.
    Però, no només era treballar, als nostres avis també els agradava divertir-se en les poques hores que els quedaven lliures a la setmana. Es feia de manera més senzilla que a hores d'ara, però, de segur, amb més intensitat. El cas és que Baldomero tenia afició a la guitarra, la bandúrria i el llaüt; ja a Lorxa va participar en teatrets. Representava la part còmica i recitaven i versaven, entre altres, versos de Lope de Vega. A Xeresa, s'ajuntava amb veïns que compartien la seua afició i, normalment, els dissabtes es reunien i sopaven bé a casa Lluís de Martinot, Pepe Ramon del Ferrer, Pepico Tomaqueta o Vicentico l'Agutzil, passant després a fer serenates per les cases dels amics o bé a casa d'algú que celebrava el seu sant.
    Esdevinguda la notícia que "La Venta" anava a terra, va ser l’hora de buscar algun local pel poble per poder continuar la seua activitat hostelera. Va tindre l'oportunitat d'aquirir el local del conegut "Bar Serra" i pocs anys després li esdevingué l'edat de retirar-se després de tants viatges i hores passades davant màquines, neveres, llimes, ametles, fruites,... i clients, als quals, procurava fer-los l'estància agradable amb el seu caràcter amable, còmic i tranquil.
    A hores d'ara, tan sols els més majors recorden al meu avi despatxant un suculent i desafiant got de granitzat de llimó que moments després passaria gola avall tant de menuts com de majors, i ompliria, per uns moments, el goig i desig d'una estona de l'estiu segut al carrer davant "La Venta". Els que sou més joves, la pena de no haver tingut l'ocasió de passejar els diumenges carrer estació avall i saborejar un granitzat de llimó preparat amb productes naturals, llimes de llimera, elaborat per unes mans mestres de tacte delicat com no cap altres conegudes a les del iaio Baldomero.

Vicent Serra Mascarell
(Han fet memòria Baldomero i Vicent Serra Picornell)

La tan recordada i enyorada Venta de Xeresa ubicada en un lloc de pas on avuí topem en la revolta de l'entrada a Xeresa per l'eixida de l'autopista, fins l'any 74 lindava a l'est per la carretera nacional, al sud pel camí dels Casals o camí l'estació i a l'oest pel magatzem Camilor, separada d'aquest per un estret camí de pols.
    No coneguem amb exactitut l'any de la seua construcció, calculem que serà anterior als anys quaranta, però les rajoles emprades per alçar-la van ser fabricades en Xeresa, en la Fàbrica de rajoles.
    "La Venta" sempre ha sigut d'un mateix propietari, dels pares de Luis Aparisi, l'alcalde, però en tot temps va ser arrendada a altres persones que, segons hem pogut saber, va passar per quatre arrendataris diferents canviant-li el nom alguns d'ells però mantenint-li sempre el substantiu "Venta". Al principi es va anomenar Venta de l'aire -per ser un lloc on bufava molt d'aire-, els seus arrendataris eren Els Teruels, una família de Terol; després se li va oferir a un home baixotet, cambrer, de València, el qual venia a passar les vacances a Xeresa i es quedava al Carritx a la caseta del ti Vicent de Barxeta; com coneixia l'ofici li feren la proposta del lloguer. Aquest home vivia sol i, una vegada, se n'adonaren que el local feia tres jornades que no obria les portes. Van sospitar que alguna cosa li hagués pogut passar. Decidiren botar pel corral i, a l'entrar dins de la vivenda se'l trobaren estés al sòl i mort. La tercera arredatarària fóu la ti Consuelo Senent , i per últim, amb l'arrendament del local per Baldomero Serra, l'any seixanta-u, es va anomenar Bar-Venta Serra fins el 30 de març de 1974 que se li varen entregar les claus de l'establiment a l'empresa "Aumar", al ser expropiada "por desaucio". El motiu: allí s'havia de construir un pont que creuaria la carretera nacional, en aquells moments, i la via. La qual cosa no està massa clara, simplement perquè el pont no s'ha fet mai i això fa pensar als membres de la família Serra que algun "personatge" del poble tindria alguns interessos particulars per a que la històrica "Venta" desaparegués per sempre. Se li va indemnitzar una quantitat a Baldomero Serra pels drets d'haver-la tinguda durant quinze anys, i una altra quantitat desconeguda al propietari del local.
    Quan Baldomero va arrendar el local era propietat de Teresita Aparisi -germana de Luis Aparisi, l'alcalde-.
    La Venta no era una superfície massa gran, posseïa dues cambres amb llits, una cambra per a les feines domèstiques, una cambra de traster i un local comercial -el bar- amb dues portes: una amb accés a la carretera i l'altra al camí Casals. També posseïa un corral amb un pou, al costat un banc amb una ximeneia i dues piques per escurar i guisar. Més endavant l'escusat o servei general, dos coberts: l'un emprat com traster -lloc on es gitava el gos- i l'altre estava tapat i es criaven conills; també hi havia un tros de corral al ras amb una gran parra que servia d'ombra, de vegades, als clients que s'asseien a prendre el fresc. Posteriorment es va construir una cuina, agafant un tros de corral, i un menjador de la vivenda amb una llar.
    "La Venta" feia la funció de bar. Era situada en un creuament de molt de pas tant per a les persones del poble que se n'anaven a treballar, als treballadors de "Camilor" que eixien a l'hora de l'esmorzar a fer-se el café, les dones, i menjar-se l'àpat, els homes, en el poc temps que disposaven; com als viatgers de la carretera, els quals allí tenien una zona de repost i descans. Altres també passaven per allí a l'anar al baixador del tren, enfront mateix de "La Venta"; la ti Cecília i el ti Jesús vivien a l'estació i despatxaven els bitllets, a més, la ti Cecília s'encarregava de passar la cadena quan el tren arribava; lloc de pas també per aquells que volien agafar l'autobús "La Unión de Benisa" o "La Gandiense" que els duria a València o "La Simatense" per anar als pobles de La Valldigna, la seua parada era al pontet, a pocs metres de "La Venta". Però els que anaven expressament allí ho feien els diumenges o dies de festa on molt de personal del poble, principalment a l'estiu, baixava passejant pel camí dels Casals a berenar i a degustar el suculent llimó granitzat o el blanc i negre -café gelat i llet merengada- preparat per Baldomero.
    Les llimes eren comprades al ti Pepito de la plaça de l'hort tancat de la parà, o eren collides a les llimeres d'Ismael Barxeta a l'hort del Cementeri Vell.
    A "La Venta", els dies de festa es posava de gom a gom, al carrer solien traure's una vintena de taules. Tots sabem de l'escassetat de neveres amb llum, doncs, com es granitzava el llimó i el café? A l'estil tradicional. Una vegada fet el preparat es col·locava a unes neveres de suro que tenien un dipòsit on s'abocava el producte i un espai buit entre el dipòsit i el suro on es distribuïa el gel trossejat barrejat amb sal. El llimó
o demés productes eren remoguts manualment amb la tapadora que feia girar tot el dipòsit i, de tant en tant, amb unes aspes o rascador manual es raspaven les parets de l'interior del dipòsit per que no s'apegara a aquestes. El que vertaderament donava més fred era el contrast de la gel amb la sal.
    Amb tot això, l'artesania en l'elaboració dels productes granitzats estava en Baldomero, natural de Xixona i mestre artesà en tota mena de dolços i gelats, els quals va seguir preparant-los i oferint-los als clients el seu fill Vicente durant els primers anys del "Bar Serra".
    Altres detalls de "La Venta" eren el suministre del vi: el portaven en barrils de 60 litres, mentre que el suministre d'aigua es feia mitjançant una font d'aigua correnta i una altra d'aigua fresca, refrescada pel seu pas per un serpentí amb una gran barra de gel col·locada damunt d'ell.
    Quin xereser o xeresera dels anys cinquanta i seixanta no guarda algun record de "La Venta"? Qualsevol conta quelcom d'ella, com fent memòria d'uns records que no mai mereixien ser esborrats ni fets desaparèixer. La història del nostre poble no pot anar quedant-se sense aquells elements que han construit la identitat i els costums de Xeresa. El mateix respecte mereixia l'apeadero com La Venta.

Vicent Serra Mascarell
(Han fet memòria Baldomero i Vicent Serra Picornell)

Per l'any 60, o tal vegada 62, va aparèixer per Xeresa un personatge que pel temps va arribar a ser-nos familiar a tots. Es tractava de Carlos Kiefer; un home alemany, menut, de pell clara però bronzejada, ulls blaus claríssims i pel blanc com la neu.
Qui primer va establir contacte amb ell va ser Manuel Canet Aparisi, Manuel el Blasco. Carlos Kiefer estava acampat al costat de la Casa Blanca, en un secà de garrofers, amb un amic, Martin, i una amiga que els acompanyava. Estaven passant uns dies en una tenda de campanya i allí mateix tenien una furgoneta aparcada.
Com que Manuel anava tots els dies a la Casa Blanca i ells estaven acampats en front de la seua terra, i es tractava d'uns personatges encuriosits per la nostra forma de vida i amants de la natura, del camp i dels seus productes, el contacte es va produir quasi immediatament. Així va ser com van visitar la casa de Manuel i el poble de Xeresa.
A Carlos li va encantar el nostre paisatge i va decidir que des d'aleshores Xeresa anava a ser un punt important en els seus viatges. Viatjava constantment des que s'havia jubilat. Tenia una petita pensió i d'ella vivia, i com era fadrí no tenia cap lligam familiar especialment fort que el retinguera en un lloc determinat.
Al llarg dels 20 anys que va anar visitant Xeresa, Emília Armengol, la dona de Manuel, el convidava sovint a dinar o a sopar i ell hi anava moltes nits d'hivern a calfar-se a la llar i a conversar. Es quedava a la pensió de Remedios Roselló Pla la Caminera.

A Reme li va contar que ell i el seu amic Martin, que era vidu, venien des de feia molts anys a Espanya, des d'abans de la guerra i que ja en guerra els detingueren per sospitosos (per anar molt per la muntanya) i els tancaren a la presó. Carlos estava prou tranquil, però Martin estava molt excitat per aquella situació. Els van retindre la documentació però els van deixar enviar un escrit al cònsol alemany, que els va avalar i a les 24 hores estaven altra vegada al carrer. Després de la guerra van seguir visitant Espanya tots els anys. Lamentablement, Martin va morir relativament jove i va deixar a Carlos sol en els seus viatges.

Conta anecdòticament Emília, que una vegada el va convidar a dormir a sa casa; li va preparar l'habitació i li va fer el llit. L'endemà de matí en anar a fer-li el llit de nou el va trobar molt ben fet, així que li va dir:
- Señor Carlos, que bien que ha hecho usted la cama.
- No la he hecho, es que he dormido en el suelo en el saco de dormir -va contestar ell.
Eixa va ser una de les primeres sorpreses d'aquest singular personatge. Era naturista: vegetarià en l'alimentació (encara que no li feia ois a un bon putxero de carn; això sí, sense menjar-se'n cap trosset); feia exercicis gimnàstics abans de gitar-se i en alçar-se, sempre a la mateixa hora, cosa que considerava molt important; li agradava nedar a les basses del terme en èpoques que a nosaltres, per la temperatura, ens pareixeria una bogeria; prenia banys de sol, fins i tot per l'hivern, i rebutjava els tractaments mèdics.
Una vesprada, Manuel el va dur al casino Musical perquè vera els hòmens jugant la partida i prenent café. Ho va aguantar estoicament, però en eixir del bar va dir que no el tornaren a dur a ambients com eixe, tan tancat i carregat de fum. El que volia ser una "gràcia" del seu amfitrió es va convertir en una de les poques coses que no li va agradar de Xeresa. Considerava que els bars devien tindre un reservat per a no fumadors, i així ell podria anar a conversar, activitat de la qual era devot. També s'estranyava que els trens espanyols no tingueren vagó de no fumadors, com a la resta de països europeus.
Era un apassionat dels productes del camp, especialment de les taronges, però no gosava tocar res si no li ho donaven.
Viatjava en una moto de 49 cc., amb 2 bosses i una gran motxilla, per Alemanya (els seu país), Suïssa, França, Itàlia i Espanya.
Una vegada, de viatge cap a Xeresa, va caure un bac (per Castella) i es va fer mal al muscle. No se sap si va anar o no al metge, però va aconseguir d'arribar a Xeresa i a casa d'Emília i Manuel es va curar, arrimant el muscle a la calentor de la llar, fent-se fregues i negant-se a prendre cap medecina, ni tan sols aspirines. Per les expressions de la seua cara s'endevinava que patia forts dolors. Després, quan es va recuperar, ho recordava tot amb rialles.
Gaudia d'una salut envejable i d'una agilitat mental impròpia d'una persona de la seua edat. Açò l'animava a dir que si no moria d'accident no moriria mai.
Era cordial en el tracte i molt afectuós, però no era molt donat a parlar de la seua vida personal. Confessava que havia fugit dels nazis a Anglaterra durant la II Guerra Mundial, i que allí havia treballat fins la seua jubilació. No deia en que havia treballat, encara que a mi em va contar un dia que havia sigut traductor de llibres.
Jo havia parlat algunes vegades amb ell. Per ser familiar d'Emília em coneixia i li agradava de preguntar-me pels estudis. Un dia ens trobàrem a la bassa del Secretari. Era per Pasqua; acabava de baixar del Mondúver i anava a banyar-se. Allí vam parlar una estona i em va dir que s'havia dedicat a la traducció literària. Pot ser que així fóra perquè dominava a la perfecció l'alemany, l'anglés, el francés, el portugués i el castellà, com es pot comprovar en les seues cartes i postals. També tenia nocions d'italià.
A la pensió de Remedios va coincidir un temps amb els portuguesos que treballaven a la carretera i practicava l'idioma amb ells.
El fet de fugir de l'Alemanya nazi i no parlar gens de la seua vida personal feia que algunes persones que el coneixien pensaren que podia ser jueu, o tenir-ne ascendència.
Quan se n'anava de Xeresa podia anar a qualsevol lloc: a Schorndorf, el seu poble a Alemanya, prop d'Stuttgart, on tenia casa; a Suïssa, on tenia una germana; a França; a Itàlia; o dins d'Espanya. En els viatges preferia quedar-se en càmpings o en qualsevol lloc on poguera plantar la tenda. Abans d'eixir planificava les etapes dels seus trajectes: on hi havia de parar, on hi havia de menjar, on hi havia de dormir.
Dins d'Espanya tenia tres punts de referència claus: el Coto de Doñana, les Lagunas de Ruidera i Xeresa. Açò ens ha de fer pensar el marc incomparablement bell que tenim (o, més bé, teníem).

Semblava que tots els seus actes estaven fets amb una gran satisfacció personal, acompanyats d'un somriure quasi permanent. Entre les seues afeccions preferides destacaven la fotografia i passejar pel camp o per la muntanya. Feia fotos de les persones que trobava treballant en l'agricultura o en activitats que li cridaven fortament l'atenció. A la pàgina següent, tenim una foto de Pepito Daviu amb l'haca al Molí, feta mentre baixaven soques de pi de la muntanya, una altra del ti Toni Chuliá del Forn amb l'ase carregat de llenya, també baixant de la muntanya.
Després de revelar-les preguntava qui eren els qui apareixien en les fotos i anava a les seues cases a donar-los-les personalment.
Era tal la seua passió per la fotografia que era capaç de passar-se hores seguint alguna palometa (papallona) per tal d'obtenir una bona foto. Si alguna vegada se li feia tard per la muntanya, no dubtava a buscar un amagatall on poder passar la nit i continuar fent fotos l'endemà. Curiosament, no tenia moltes fotos d'ell.
Visitava totes les muntanyes del terme havia fet del muntanyisme una part esencial i imprescindible de la seua vida però sentia una predilecció especial pel Mondúver. Pujava moltes vegades i al cim, al peu de la imatge que hi ha de la Mare de Déu va gravar el seu nom en una pedra amb escalpel i martell. Cada dia en feia una mica.
Aquesta activitat torturava i feria els seus pantalons, i Reme li'ls apanyava amablement.
Quan s'acomiadava, abans d'anar-se'n de viatge, mai deia "adéu", sinó un "hasta pronto" endolcit amb el seu accent característic. Quan havia de tornar, li trucava a Remedios dos o tres dies abans d'arribar perquè li arranjara l'habitació.
Però l'última vegada el Sr. Carlos es retardava, i ell no tenia eixe costum. Reme va començar a sentir-se preocupada.
Un bon dia va arribar una carta des de Suïssa a ca Reme i una altra a ca Manuel i Emília. La remetent era Dina Kiefer, germana de Carlos. En ella donava la trista notícia de la seua mort a França en un accident de circulació quan venia cap a Xeresa. Un camió li va pegar un colp i va morir a l'hospital l'endemà. Va morir de l'única manera que pensava que podia ser: d'accident. La seua salut de ferro no permetia que fóra d'altra forma.
Les seues restes descansen a Condom, localitat francesa on va morir, prop de Burdeus. Era desig seu reposar en el lloc on morira. Així ho tenia dit als seus familiars, i així va ser.

El 18 d'agost del 1981, als 90 anys, moria el Sr. Carlos Kiefer, un viatger enamorat de Xeresa, d'on es considerava un ciutadà més.

Vicent Puig Daviu

Fotos cedides per Emilia Armengol, Remedios Roselló Pla i Tere Chuliá.

UNA PASSAETA A L'ESTIU Inici
Un dia del mes de juliol de l'any cinquanta i pico, Toni Pastor i Pauet -en aquell temps tenien uns setze anys- estaven al cine d'estiu. L'Ajuntament, presidit pel ti Paco Gorrita, tenia un carret per apagar el foc i per a altres menesters. Se li va manar al ti Fernando Moliner i al pare d'Alfonso el coeter que havien d'anar a netejar els escusats del quarter. Quan venien de tan escrupulosa obra portaven dalt del carro quatre bidons plens de m..., i quina casualitat que passaren per davant del cine en el moment del descans. El ti Alfonso anava enganxat a les barres del carro i al passar per davant la porta del cine, allí estaven les dos penyores esmentades al principi, com esperant-los, que no se'ls va ocórrer cap altra millor idea que botar al cul del carro. Allà va anar el carro! Es va desencular i els bidons rodolant pel mig del carrer passejaren les "necessitats" dels guàrdies i deixaren l'ambient en tan desagradable aroma i amb les rialles de Xeraquero i els companys, i potser d'altres espectadors, que desaparegueren de l'esdeveniment en l'acte.
En aquell temps, qui la feia la pagava. Només rodolaren els bidons, de seguida aparegué al lloc un guàrdia civil anomenat Don Juan. Xeraquero el recorda com un guàrdia més mal que cent lleons. Va aferrar al ti Alfonso del braç preguntant-li amb crits qui havia sigut el graciós. Alfonso no volia delatar-los ja que eren xiquets i li donava l'escusa al guàrdia que havia sigut tan ràpid i era ja fosc que no havia pogut veure'ls bé, però Don Juan insistia i amenaçava a Alfonso en pegar-li amb la corretja. A la fi va desistir. No aconseguí que li revelara els noms.
Menuda palissa s'haguessen emportat Pastor i Pauet si Don Juan els posa les mans damunt! Mare de Déu!
Vicent Serra Mascarell

(Contat per Salvador Ferrandis)