|
|
EDITORIAL Inici
Amb aquest exemplar de La Cisterna es
compleixen tres anys de l'aparició de la revista. Sembla que va ser l'altre dia quan us
la presentàrem a la Casa de la Cultura.
Segurament ningú no pensava que el nostre projecte anava a durar tant de temps. També
nosaltres teníem un bon grapat de dubtes, però amb l'esforç de tots i la vostra
col·laboració hem arribat al número 12 amb una periodicitat anàrquicament trimestral.
Hem d'agrair el suport rebut per tots i, al mateix temps demanar disculpes a totes les
persones que se senten molestes perquè no hem publicat les seues fotos o les
experiències que ens han contat. Per això volem aclarir algunes coses.
Quan començàrem, la gent, en general, es mostrava reticent a deixar-nos fotografies
antigues, algunes de gran valor sentimental. Tenien por que no els les tornàrem. En poc
de temps va passar eixe temor i, fins i tot, hi ha qui ens ha deixat àlbums sencers. Hui,
el fons documental de La Cisterna és d'aproximadament 4.000 fotografies. Podeu comprendre
que la immensa majoria d'elles no hagen estat publicades.
També tenim un bon recull d'anotacions sobre temes variats i vivències que ens heu
contat i que voleu compartir amb tots que veuran la llum en properes edicions de la
revista. El nombre de pàgines limita la quantitat d'articles que podem traure i n'hi ha
seccions fixes que pretenem mantenir.
Comptem amb documents gràfics, escrits i testimonis d'un immens valor. Per això
necessiten un tractament i una elaboració més acurada. Esperem poder pesentar-vos-els
prompte i que seguiu gaudint de la revista i col·laborant amb ella com heu fet fins ara.
PER XERESA I FENT CAMÍ Inici
Una passejada pel Mondúver
A Anna i Vicentet
El matí ha eixit nuvolós i s'agraeix. La humitat que puja de les marjals arrossegada per
la brisa del matí s'atura de ple en arribar a les muntanyes. Fa basca.
Aplegar a les Senilleres és una tasca fàcil i coneguda; seguir la ruta que puja fins el
Pla la Vella és retrobar una antiga senda emprada pels caçadors i els calciners.
Aquest racó del terme esdevé una gran escala apaïsada de graons gegantins. Amb
infinitat de mallades que van ordenant la terra per treballar-la millor. Els marges són
de pedra seca. Resten immòbils com a testimoni dels margeners d'antany, com una firma ben
traçada. Evidencien com les hores d'abans no s'havien de mesurar igual que les d'ara,
doncs, imaginar els innumerables jornals deixats cara sol per aixecar-los, a hores d'ara,
sembla un disbarat del capritx humà, immersos com estem en un progrés tan pràctic. Les
parets dels marges s'aixequen guardant un angle d'uns quaranta cinc graus per tal de
defensar-se del seu pitjor: l'aigua enrabiada que busca llit en les barrancades.
L'arquitectura rural moderna destaca entre el verd dels tarongers: cremadors de brosta i
infinitat de casetes del rec per degoteig. Ambdues construccions queden immerses en el
regne de les obres impersonals, prefabricades. Amb la uniformitat estrident que donen els
blocs grisos i el formigó. Res a veure amb qualsevol paret obrada fa uns anys. En elles,
cada rajola duia el sentit pràctic de la perdurabilitat en sí mateixa. L'estalvi de
banalitat i de força.
Hom encara pot contemplar les canals -en desús- amb un sentit perfecte del desnivell per
transportar l'aigua. Les casetes de camp, les parets grosses i massisses de les basses,
com si s'haguessen arribat a un compromís amb l'aigua perquè no se n’eixira mentre
elles saberen retenir-la amb dignitat.
Des de baix del tot, encetant el camí que puja cap a les Senilleres, es veu a ponent el
cavalló gegantí i petri que forma des de baix el Pla la Vella. Com el símbol d'una
cultura antiga i llunyana que mesurava els homes per la rectitud amb la que arrengleraven
la terra.
En aquest punt l'ordre és adjunt al desordre. El domini domèstic es toca amb el
feréstec. Hom pot veure la hibridació fortuïta de la Natura amb la terra ben llaurada.
El romaní, els pins i el lligabosc omplin les vores de les rebassades en un intent per
guaitar la urbanitat vegetal.
Aquest racó, les Senilleres, presenta l'engonal esquerre per tal de salvar el desnivell
de la pujada. Per ací, com una mena de plec en la pell, puja una senda marcada pel
caminar. S'empina, es calma. Altra vegada zigzagueja. I des d'aquesta cal·ligrafia
topogràfica es torna a contemplar l'orde obsessiu del llaurador. La perfecta geometria
dels paral·lelograms que han fet dels camps.
El Sol tot just està rodant, desenganxant-se de l'horitzó que forma amb la mar. Amb els
espills de les basses lluint a les marjals. Entre la sangonera tibant per on s'arrosseguen
els cotxes que deixen un rot prolongat delatant-se allà baix.
Els núvols al més d'agost sempre són d'agrair quan es camina per la muntanya. Les
nuvolades viatgen per ací confiades, fent un camí que han corregut infinitat de vegades.
Aquest, però, és un viatge domèstic. Deixen que la seua ombra s'arrossegue pel damunt
de muntanyes i plans. Tot el més pròxim que poden estar de la terra abans de
convertir-se en aigua.
La pujada al Pla la Vella convé fer-la amb algunes parades per tal de superar el pendent
que a hores d'ara resulta un tant insolent. En arribar dalt de tot, a la dreta, es veuen
les tres gepes que fa la muntanya en acostar-se al poble. La més urbana és el Piló de
les Hortes; tota la resta forma la Pinada de Canots. Al costat, salvant el camí que puja
al Carritx, es queda el Cingle del Falcó; immòbil i elegant, com un bastiment triomfal.
Una pedra ben plantada que ha sigut testimoni de carreteres i camins, de barrancs i
aigües en moviment.
Hom pot guaitar a llevant, en una mena d'assaig contra el vent, l'espai que l'aire deixa
enfront per mostrar una immensitat casolana. Amb l'austeritat del blau planer de la mar.
Els disciplinats estrats que s'amunteguen uns sobre els altres, fins i volanders als
nostres, peus formen bandes paral·leles que rodegen la muntanya. Són unes costelles
descarnades que cerclen els tallats dels voltants.
El cel des d'ací es veu immens i obert cap a orient. El Sol continua pujant, lluent,
buscant el migdia. El camí del Pla la Vella recorre la muntanya a peu pla per la mateixa
vora d'una cinglera. La sendeta és estreta. Encara es pot contemplar el xafogor tèrbol
que es va desprenent del blau de la mar.
Ací hi ha un redol isolat de murta que esguita de verd fosc la terra blanquinosa i seca.
Tot i estar sol, resultaria difícil d'abraçar per deu persones agafades de la mà.
La murta es una planta de festa, perfumada, a primera vista discreta. Amb unes flors
blanques i fines tan oloroses com les fulles.
Abans es collia -potser fos d'aquesta mateixa mata- i s'enramava pels carrers del poble el
dia de Sant Antoni. Aleshores el poble despertava amb un aroma sublim d'estiu i fulles
assecant-se al Sol. Els carrers esdevenien matollars de joc. No deu haver cap engalanament
més encertat per un carrer.
Entre les mates de timonet que amb les últimes plogudes presenten un blanc enlluernador,
es belluguen infinitat d'insectes atrafegats. Uns porten llavors, els altres s'amaguen, hi
ha que caven forats o volen brunzint en un aire que va escalfant-se cada vegada més.
A poc de caminar, cap al nord hi ha un mun d'oliveres espectrals que han estat ennegrides
per un foc vell. Les flames acabaren d'arruïnar aquest conreu de supervivència oblidant
per l'evolució a les nostres terres. D'allà ençà, tan sols queden les branques més
dures, com a forques negres, aixecant cap al cel uns dits prims i nus que fan un clam
sord.
El romaní, però, esborra prompte les nafres més fondes, i així el sòl s'atapeeix de
fulles oloroses i d'argilagues punxants.
Una fallega en mig del camí pot detenir els pas. Cal esbrinar el contingut, les llavors
que transporta per assabentar-se de quin animal és el rastre. En tot cas, hi ha que saber
llegir-les, si porten garrofí o llavors de figuera. També és d'agrair el vol ras d'una
merla que com sempre creuarà perpendicular i decidida el camí donant-se a conèixer.
Més endavant, a l'esquerre, està el Picaio, un mont menor. Una mena de promontori que no
va créixer i al que la senda que el corona sembla cosida a un costat com una randa.
Des d'ací ja es poden guaitar els pins del Corral de Foquio. Una de tantes construccions
que resten desbaratades, isolades entre els seus propis murs. Hom pot imaginar la feina de
pujar les rajoles i la calç
per fer el morter. La tasca de buscar la pedra i aixecar unes gruixudes parets de
càrrega.
Un bon refugi per al ramat i un amagatall digne pel pastor, pel collidor d'olives o
l'arreplegador de garrofes. Les teules ací ja no fan sostre i esdevenen estavellades
contra un sòl erm que deixa créixer les males herbes per combatre l'avorriment.
L'escultura dels plans i les mallades, dels recinglons i les voreres és del tot ondulant
i de vegades amb el suficient atreviment per formar algun pic llunyà amb arestes
evidents. Els camins són dibuixos mil·limètrics que donen moviment a l'espai.
Tot just al davant de l'últim esforç abans de coronar el Mondúver, el pi pinyoner del
Corral de l'Obreret dóna una benvinguda amb una ombra rodona. Amb pinyons si hom té
sort.
Aquest és un lloc sempre amb vent. Un indret amb un aire bufador que pentina les agulles
dels pins i les fa xiuxiuejar.
L'última senda que puja cap amunt és la més estreta i empinada. Ascendeix per l'ombria
i es fa inacabable per les cames. Cal aturar-se per tal de prendre alè i, en tot cas,
mirar els flarets humanitzats i estàtics que es disfressen de pedra. Ací, també, com en
moltes altres muntanyes ni ha una pedra foradada, una finestra que mira la mar des de
l'altitud. Més bé, aquesta sembla una anella descomunal. Un rotllet d'aiguardent oblidat
per algun gegant en desbandada. Això no obstant, es pot veure el món al seu través.
Al poc de maleir, a cas de preguntar-se que porta a u a mamprendre aquestes fetes,
s'arriba dalt del cim. Ací, la remor de les antenes de tota mena és infernal. S'aixequen
rectes, desafiants, tan hostils com qualsevol cosa irrompible que ferís el cel. Ens fa
replantejar-nos la qüestió d'haver pujat dalt de tot per a redescobrir un paisatge
ocupat per la infàmia.
Malgrat això, l'esguard pot torbar-se amb les faldes de la Drova. Una vall oberta de
gents acollidores on a l'hivern bufarà un fum tèrbol que escalfarà les llars.
Des d'ací hom pot veure tots els termes de la contornada: Xeresa, Xeraco, Gandia, Barx i
d'altres de la Valldigna. Amb senderols minúsculs i torts, que semblen -en tot cas-
transitat per formigues.
Les visites al cim ja no són per la majoria cap conquesta. Cap lloc per a contemplar el
paisatge assegut mentre s'encen una cigarreta. L'atropell dels cotxes ha fet fàcil i
insípida l'arribada.
És una estona només la que cal estar-se abans de baixar: el vent bufa suau però gela.
La tornada, però, està plena de sol, de mates de timonet i pebrella. La nostra herba. La
més estimada.
Per tal de regressar triem un altre camí: el que baixa pel Corral de Milhores, tot
seguint el barranc que descendeix des de la Font del Mondúver. Ara porta prou aigua
perquè ha sigut un estiu plovedor. No hi ha res com la remor de l'aigua solta i fresca en
una muntanya mediterrània. Ací, les fonts solen ser tímides i escrupoloses i s'amaguen
al darrere de falagueres i molses. I a prop, sovint tenen figueres amb els pàmpols ben
oberts i desvanits per l'estiu.
La senda es mampren cara avall i se segueix el mateix camí que fa l'aigua, vorejant el
barranc. A l'alçada de l'eixuta Font de la Rabosa, el cant dels abellerols ens fa
buscar-los amb l'esguard. Fan un voleteig jugarrí sobre nosaltres, sense pretencions
acrobàtiques. I de lluny se'ls pot veure un colorit balafiador i preciosista. Els
abellerols assenyalen canvi de temps. Ho diuen els que saben.
Ara per ara el Sol sembla no tindre prou cel per desennuvolar-se. Com un forn magnífic
amb una bona càrrega de carbó, descarrega sobre les pedres nues i el cant de les
xixarres.
El poble que va apropant-se es veu com un campanar llarg i adolescent. Les cases
esmortides per el calor es tapen de blanc per espantar-lo.
Els que saben, però, diuen que aquesta nit l'oratge canviarà. Serà una nit de tronada.
Ho han dit els abellerols, i ells, de segur que no s'enganyen.
Joan L. Mollà
(Estiu 2002)
LA PRODUCCIÓ DE SUCRE A LA SAFOR 2A PART Inici
Com assenyalàrem en l'article
aparegut al número anterior de "LA CISTERNA", el procés d'elaboració del
sucre començava al camp amb la safra de la canyamel i continuava amb la mòlta de les
canyes en l'establiment industrial que indistintament rebia els noms de trapig o enginy,
per extensió dels homònims que designaven la màquina de triturar.
Sembla que en un principi s'utilitzà la tècnica preexistent que s'emprava per a triturar
les olives però el nom d'almàssera (d' ''al-maçara'': lloc on s'exprimeix) fou
substituït pel nom d'origen llatí trapig (de ''trapetum'': pedra de molí) per a
distingir el molí del sucre del seu anàleg oliver.
El trapig era pràcticament una almàssera primitiva que variava segons la forma i nombre
de moles tronco-còniques.
L'enginyer italià Juanelo Torriani en una obra titulada Els vint-i-un llibres dels
enginys i màquines, descriu detalladament la màquina de triturar canyes de sucre i com
només les hi havia en el Regne de València:
"Després de recollides (les canyes), les tallen a pedaços xicotets i després les
molen amb una roda de pedra grandíssima que té almenys nou pams d'alt (dos metres) i un
de gros (vint-i-cinc centímetres), i aquesta és una pedra molt forta, i així es mol com
es molen les olives, més es mou la roda amb animals(...)"."1
En concret, a la comarca de la Safor hi havia ja al segle XV cinc trapigs: Oliva, Gandia,
Ràfol, Real i Xeresa. A aquests se'n sumarien molts més a principis del segle XVI:
Guardamar, Bellreguard, Almoines, Miramar, Piles/Palmera/Rafelsineu o Gandia, tots
propietat dels Borja.
A Xeresa fou el cavaller Galceran de Vic, lloctinent del duc de Gandia, qui hi féu grans
plantacions de canyamel i qui ja al 1417-1418 va construir-hi un trapig, possiblement
mogut pels substanciosos beneficis que proporcionava aquest cultiu.
La ubicació del trapig de Xeresa és avui en dia una incògnita per resoldre, doncs les
seues restes o bé romanen encara inèdites o no resistiren el pas del temps. Tanmateix,
en els últims anys s'han aventurat diverses hipòtesis sobre la seua possible
localització.
Una primera hipòtesi situa el trapig al final del carrer Major, enfront mateix d'on
anteriorment s'havia localitzat un edifici identificat com la possible casa del senyor de
la vil·la i que era conegut pel "castell" o "palau"2. Cal tenir en
compte la possible relació d'ambdues construccions ja que a l'interior de l'edifici es
trobaren eines i altres artefactes relacionats amb el procés d'elaboració del sucre3.
Així, és probable que els dos edificis formaren part del mateix establiment sucrer o que
en la casa senyorial es realitzara alguna activitat relacionada amb la fabricació
d'aquest producte.
No obstant, s'ha barallat una altra possibilitat i és la de situar el trapig a l'altre
costat del barranc, al Ravalet de la Trinitat, atenent al paregut d'aquest carrer amb el
que podrien ser possibles restes d'una factoria de tractament de sucre4. A més a més,
com assenyala J.A. Gisbert, cal tenir en compte l'existència en aquesta àrea d'un hort
amb un mur de tanca que podria relacionar-se amb l'emplaçament del trapig. Segons Gisbert
aquest mur, la tipologia del qual es remunta als segles XVI-XVII, tanca un espai d'horta
relacionat amb la propietat de la senyoria.
Finalment una tercera hipòtesi, probablement la més encertada, és la que situa el
trapig en el que avui en dia és el carrer Ramón y Cajal, a l'altura de l'entrada del
carrer Bailia. Aquesta hipòtesi es basa en el document de presa de possessió de Xeresa
per part de la duquessa María Enríquez en nom del seu fill En Joan de Borja, duc de
Gandia i que diu el següent:
"(…) los dits Reverents Procuradors anaren al trapig del dit lloc lo qual està
contigu de la casa e ort del senyor (…)".
Així, es situa el trapig en aquest emplaçament considerant que la casa del senyor es
trobava al final del carrer Major i que l'establiment sucrer estaria, com bé s'assenyala
al document, contigu a aquesta.
Malgrat tot, a hores d'ara, no s'ha trobat cap estructura que puga adscriure's a l'edifici
del trapig de Xeresa ni tampoc cap element que puga determinar amb seguretat el seu
emplaçament.
Tampoc en sabem res dels elements que formarien part d'aquesta construcció però per
analogia als trapigs que s'han conservat i, tenint en compte que la seua tipologia
constructiva és present a altres arquitectures sincròniques, podem dir que l'establiment
sucrer estaria format per tres estructures complementàries: la casa, el trapig i l'hort.
Reconstrucció de la casa, trapig i
hort.
La casa, com la resta d'estructures que formaven l'establiment sucrer, era propietat del
senyor feudal. Solia ocupar una superfície considerable, al voltant d'uns dos-cents
metres quadrats i, com a norma general, presentava una planta rectangular, dues altures, i
una coberta a dues aigües. La façana solia bastir-se amb un gran mur de tàpia i el seu
interior solia presentar aquesta divisió: un vestíbul/corredor, un pati descobert, una
escala, la sala i la resta d'habitacions. Al final de l'escala es trobaven els estatges
més grans de la casa i del trapig, on s'amuntegaven les formes de sucre i els porrons.
El trapig solia ser una gran nau també de planta rectangular i normalment s'adossava en L
a la casa. Podia tenir també
dues altures, totes dues cobertes i moltes vegades presentava un element arquitectònic
repetitiu en les façanes: les arcades.
Finalment, l'hort, solia ser un espai tancat on es realitzaven diverses activitats:
emmagatzematge, conservació i preparació de la canya i, també, emplaçament i custòdia
de les plantes. A més a més, podia albergar als operaris durant el període de
funcionament del trapig. També podia haver-hi un sector dedicat al planter de les canyes
i un altre per a altres tipus de cultiu. Prop de la casa i dins del mateix hort, solia
haver-hi una bassa.
Del que no hi ha dubte és que Xeresa fou un lloc important i primerenc pel que fa a la
producció de sucre i que comptà amb el seu propi trapig (almenys fins al 1590, quan fou
traslladat al Raval de Gandia o Vilanova), com es pot comprovar en el document de venda
del lloc de Xeresa per part de Joan de Vic, senyor de Xeresa, a Pere Lluís de Borja, duc
de Gandia:
" (…) E primerament és pactat e acordat e convengut que lo dit mossén Johan
Vich vena, així com s'acorda en els presents capítols, al dit il·lustre don Pere Lois
de Borja, duc de Gandia, lo lloc de Xeresa, situat dins dels termes generals de la vila de
Gandia, e lo qual afronta amb lo castell de Bayrén, e amb lo territori de Xeraco e ab
terme de la Vall d'Alfandech.
E la qual venda li fa amb tots el drets, rendes e emolument a senyor pertanyents, e amb lo
trapig lavorant, casa del senyor, terç del delme, morabatí, molí, forn, almàssera, e
tots e qualsevol cases, terres e possessions al dit mossén Johan de Vich pertanyents
(…)".5
Cap a la meitat del segle XVI, però, la necessitat i l'experiència substituïren els
trapigs per una nova màquina per a esmicolar les canyes la qual suposà una important
innovació que prestà agilitat i rapidesa en una operació urgent, doncs, les canyes, una
vegada tallades, no resistien més de 15 dies sense que començara a notar-se la
deshidratació i la posterior alteració de les substàncies químiques. Aquest mecanisme
fou denominat enginy (''ingenio'' en l'accepció d' ''artefacte''). Bon exemple d'aquesta
innovació va ser el bastiment en aquest període de dos enginys a la comarca de La Safor,
un dins dels murs de la Vila d'Oliva i l'altre a l'Alquerieta de Martorell, a Gandia.
La diferència entre el trapig i l'enginy era simple i consistia en les característiques
de la màquina de triturar i en la força per a posar-la en moviment: al trapig s'aplicava
la força animal, a l'enginy la força hidràulica.
No obstant, degut a la innata resistència popular al canvi de costums, seguí aplicant-se
indegudament el nom de trapig a tota màquina de triturar les canyes i al mateix complex
industrial de les fàbriques sucreres.
Les parts essencials de l'enginy eren la roda hidràulica i uns corrons ajustats a una
espècie de laminador. L'aigua arribava per un aqüeducte i des de considerable altura, es
precipitava sobre la gran roda vertical d'aspecte semblant a les que formen part de les
nòries de fusta. Però és molt possible que els primers enginys rodaren amb l'impuls de
l'aigua que arribava a les paletes inferiors de la roda per un canal en declivi.
La roda hidràulica, girant a gran velocitat movia les dues moles de fusta, introduïdes
en dos mànecs de ferro col·locats en posició horitzontal i sobreposats un a l'altre. El
superior tenia unes planxes de ferro que actuaven com a falques o paletes incisives que
trituraven les canyes.
Junt a aquest artifici hi havia una tramuja inclinada i acoblada a les moles. En ella es
buidaven les senalles de canyes que havien estat prèviament fragmentades a cop de matxet
sobre els pilons de fusta. En esmunyir-se els trossos per la tramuja, eren empresonats per
les paletes dels corrons que els esbocinaven i, recollits amb ganxos, pales i garfis per
la part oposada. Després, passaven de nou a la tramuja fins que les canyes quedaven
exprimides i seques com la palla.
El suc queia sobre el safareig disposat sota les moles i des d'allí passava per un
conducte net al pouet, vas encastat en el paviment amb vora a ras de terra. Aleshores el
suc ja estava a punt per al procés d'elaboració. Mentre, els encarregats de la cuita
havien preparat totes les eines necessàries per a dur a terme l'elaboració del sucre,
que es desenvoluparia entre els mesos de desembre i febrer.
El primer pas a seguir en el procés d'elaboració del sucre era transvasar el suc a unes
grans calderes de coure que prèviament havien estat disposades en el foc. Al mateix temps
que el solatge es dipositava en el fons de les calderes, possiblement per l'acció
d'alguna substància defecadora, es procedia a retirar l'escuma amb esbromadors. En el
moment oportú
es colava el suc amb llenços col·locats sobre cossis, sense dilatació i estant encara
calent. A continuació, era de nou transvasat a altres calderes perquè fos cogut una
altra vegada fins arribar al punt de llent o punt de cuita.
El xarop obtés es posava a refredar en altres cossis durant vint-i-quatre hores i a
continuació era sotmés a la segona cuita i sacsejat amb cassos per evitar que es
cremés. Sense deixar de remoure'l passava als tangils i era batut amb rumiols fins al
punt de sucre.
Aleshores s'omplien uns motlles de fang cuit , com el de la foto, en forma de con invertit
i amb un orifici en el vèrtex, tapat amb una estopada. La barreja es cobria amb una
pasterada de greda o una altra terra neta i poc greixosa, remullant-la sovint i afegint
una altra porció si pareixia convenient.
Als set dies la greda, ja seca, s'esquerdava deixant veure la blancor de la barreja,
suficientment condensada. Era l'indici que es devia procedir a la purgació. Retirada
l'estopada del vèrtex, els motlles (formes de sucre) s'ajustaven a les gerres (porrons)
que rebien la destil·lació del bagàs, obtenint un líquid terrós-obscur, viscós i
molt dolç, anomenat melassa.
La melassa es deixava reposar fins que la greda descendís cinc o sis centímetres i fos
retirada. Aleshores s'invertien les formes per a traure els pans de sucre, anomenats
pilons, que eren seleccionats horitzontalment en quatre fragments, corresponent el més
superior al sucre més blanc i d'excel·lent qualitat.
Era aquest el moment de procedir a la classificació.
El sucre corresponent a la secció més ampla del pa s'anomenava ''de careta'' o ''sucre
de flor'', si la refinació havia estat molt cuitada.
El ''terciat'' de la segona secció era de color terrós clar i quan no es refinava solia
utilitzar-se per a preparar xarops.
El ''mascabat'' de la tercera secció tenia un major percentatge de melassa i el seu
destí era l'obtenció de ''mesturasses'' i ''escuallats''.
La punta del pa de sucre rebia el nom de ''cogus'' i es destinava a la preparació de
rossos.
Amb un procés més entretingut s'obtenien cristalls de sucre transparent que es coneixien
amb el nom de ''candi'' o ''cande''.
La melassa i l'escuma s'exportaven als països nòrdics en tonells que havien servit per a
transportar peix salat. Durant el trajecte sedimentaven i s' obtenia un deliciós
almívar.
A partir d'aquest moment el sucre ja estava a punt per a procedir al seu l'empaquetat i
comercialització.
La comarca de La Safor fou la productora per excel·lència del sucre valencià com bé ho
indiquen Ferran García i Santiago La Parra, doncs, en aquesta comarca trobà la canya de
sucre el clima i la terra idonis per al seu cultiu.
"(...) La Safor va ser escenari d'uns impulsos econòmics desconeguts a la resta del
País Valencià, amb la introducció
de la canya de sucre durant els primers anys del segle XV(...)".6
"(...) la vertadera riquesa de La Safor durant els segles XV al XVIII descansa en el
cultiu de la canyamel i la comercialització del sucre. Sense arribar a parlar d'una
agricultura comercial podem comparar mutatis mutandis el que significava aquell producte
amb el que significa avui en dia la taronja".7
I foren sobretot l'horta de Gandia i el terme d'Oliva els centres productors més
destacats.
Cal tenir en compte que el sucre saforenc, malgrat ser un producte molt consumit en
l'interior, tenia un excedent tan abundant, que s'exportava als grans centres europeus de
distribució o era utilitzat com element preferent per a l'intercanvi amb altres productes
del país. Aquest, solia eixir refinat de les factories, però moltes vegades els
comerciants europeus preferien embarcar-lo en brut, ja fóra per urgència o pel risc
d'hidratació que la travessia marítima comportava, i que si succeïa, obligava a un
tractament posterior en les refineries de destí.
El sucre que eixia sense refinar no necessitava preparatius especials per al transport:
era suficient assegurar la bona conservació dels pans de sucre perquè
arribaren en bones condicions a les refineries europees. En canvi, el sucre refinat
constituïa una qüestió de prestigi i competència de la qual estaven ben previstos els
productes saforencs. Així, els pans de sucre eixien de la factoria envoltats en cotó i
embalats en atractius estoigs amb fulla de palmera.
Altra forma de presentació era la del sucre ''candi'' o ''cande'', també anomenada de
''pedra'', que s'oferia en cristalls transparents.
Finalment també haurem de recordar la melassa que era aprofitada per a fabricar xarops,
donant guanys importants.
El fet més notable en l'expansió del sucre és el que oferí, sense dubte, l'àrea
alemanya i en concret la gran societat comercial de Ravensburg: la Grosse Ravensburger
Handelsgesellschaft.
L' any 1.460 aquesta companyia decidí instal·lar una factoria sucrera en les proximitats
del Real de Gandia. Sembla que en un principi va obtenir bastants beneficis però quan el
sucre de La Safor entrà en el seu apogeu no pogué suportar la competència i va haver de
tancar la factoria, que en 1.477, quedà definitivament desmantellada.
Les remeses de sucre saforenc seguien diverses rutes. Per via terrestre arribaven a
Castella, Catalunya i Aragó i, a través de les regions meridionals, a França. No
obstant, la major part del tràfec sucrer es realitzava per via marítima. Des dels ports
d'Alacant, Dénia, Gandia, el moll d'Oliva (amb un servei de barcasses) i el port de
València partia el sucre de La Safor cap als seus punts de destí que eren els grans
centres distribuïdors dispersos per Europa: Itàlia (Gènova i Milà), Suïssa (Ginebra i
Basilea), França (Lió, Marsella i Avinyó), Alemanya (Colònia, Constança, Nuremberg,
Ravensburg i Hamburg), Països Baixos (Bruixes i Amsterdam) i Anglaterra (Londres).
Així, com hem vist, el treball en les fàbriques sucreres requeria una gran quantitat de
personal tant de tècnics com d'operaris i era un procés en el qual no cabien moltes
concessions al descans.
La direcció general d'aquests establiments corresponia al mestre sucrer, que estava
assistit per capatassos en les següents seccions: colliters, transportistes,
fragmentadors, carrejadors de les canyes fragmentades, trituradors, carrejadors del
bagàs, premsadors, trafegadors del suc, cuiners, experts per a precisar el punt de llent
i el punt de sucre i classificadors del sucre. D'entre aquests, el tècnic més important
era, sense dubte, el mestre cuiner, de qui depenia l'encert en la cocció. Però no podem
oblidar tampoc la resta de treballadors: operaris, ajudants i mossos afermats, sense els
quals aquest procés tan costós i complicat no hagués pogut funcionar.
D'aquesta manera al llarg dels segles XV i XVII la professió de sucrer arribà a estar
molt ben considerada, doncs, la direcció de l'establiment sucrer exigia esma i
experiència. Sembla que fins i tot, l'experiència i els ''secrets'' de la professió
arribaren a constituir una reserva familiar.
Però, malgrat el seu esplendor, al segle XVII aquest cultiu entrà en una profunda crisi
per dues raons fonamentals: la competència del sucre de Madeira, Canàries i les Antilles
i, l'expulsió dels moriscos, que eren els seues principals cultivadors.
Així, a partir del 1.754, ja no es plantaria canyamel a La Safor.
Laura Campos García
Raül Verdú Moncho
REFERÈNCIES
1.- PÉREZ VIDAL, J. (1973): La cultura de la caña de azúcar en el Levante español,
Madrid, pág. 60
2.- ESCOLANO, G. (1610-11): Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad y
Reino de Valencia.
3.- Document de la presa de possessió de Xeresa per part de la duquessa María Enríquez
en nom del seu fill En Joan de Borja, duc de Gandia, datat a 5 d'agost de 1497 en ROSELLÓ
IBÁÑEZ, S. (1997): Xeresa. V Centenario. 1497-1997, Xeresa, Excmo. Ayuntamiento de
Xeresa. El document editat en aquest llibre és una còpia amb data de 1767 conservada en
el Archivo de Nobleza de Toledo, llig. 551.
4.-ALTUR GRAU, V.J. (2002): "Evolució del casc urbà" en La Cisterna, 11, pàg.
15.
5.- Document de venda dels llocs de Xeresa i Alcodar a Pere Lluís de Borja, duc de
Gandia, datat al 24 de gener del 1487. El document original no es conserva però si la
còpia realitzada per Joan Bta. Porcar, notari de Gandia, el 1837. Arxiu Municipal.
6.- GARCÍA GARCÍA, F. (1983): "De la conquesta als Borja" en El llibre de La
Safor, pàgs. 264 - 265.
7.- LA PARRA, S. (1983): "Entre el Renaixement i el Barroc" en El llibre de La
Safor, pàgs. 270 - 271.
BIBLIOGRAFIA
- ALONSO, J.E. (1998): Història de la Safor, Simat de la Valldigna, Edicions La Xara,
pàgs. 81-82.
- ARDIT, M. (1997): "El sucre dels ducs de Gandia" en Història. Política,
societat i cultura dels Països catalans, 4, pàgs. 156 - 157.
- COSTA CHOLBI, P. (2001): Informe arqueològic de la Servana (Xeresa).
- GISBERT SANTONJA, J.A. (2000): Sucre & Borja, la canyamel dels ducs: del trapig a la
taula, Gandia, Publicacions Alfons el Vell, 462 pàgs.
- GISBERT SANTONJA, J.A. (2002): "Azúcar de caña. Su secular viaje hacia Occidente.
Historia e impronta arqueológica de una técnica medieval" en La herencia árabe en
la agricultura y el bienestar de Occidente, Valencia, Editorial de la UPV, págs. 118-163.
- PONS FUSTER, F. (1981): Aspectos economico-sociales del condado de Oliva (1500-1750),
València, Ayuntamiento de Oliva, 338 pá
gs.
- PONS MONCHO, F. (1979): Trapig. La producción de azúcar en La Safor (siglos
XIV-XVIII), Gandia, Publicacions Alfons el Vell, 127 págs.
EL PROCÉS D'ELABORACIÓ DE SUCRE SEGONS MARTÍ DE VICIANA Inici
en “Crónica de la ínclita y
coronada ciudad de Valencia y de su reino, 2ª part”.
" E pues tratamos del açúcar e d'él no se coge en otra parte de España sino
en este reino de Valencia, y el más e mejor que se coge es en la Conca de la Çafor.
Razón es que hagamos mención de su manufactura e de la orden que se tiene en prepararle.
(…)
El duque tiene para hazer el azúcar siete casas que se nombram trapig y en todas ellas ay
cinco piedras molares que machucan las cañas dulces (11v,b) y para cozer el çumo de
ellas de que se haze el azúcar, noventa y seis calderas grandes, y para el servicio de
trascegar el çumo tiene muchos perols, langils, caus, caçes, rumiols, esbromadores e
otros muchos vassos diferentes en hechura. En estas calderas e aparejos de los trapigs,
que todos son de alambre, tiene de caudal hasta quinze mil escudos. El exercicio de los
trapigs comiença ordinariamente a XXV de noviembre y dura hasta cincuenta días poco
más. Y en todos estos días trabajan y sirven en él día y noche quinientos y cincuenta
hombres e dozientas e veinte azémilas. Gástase de leña a las calderas quarenta mil
quintales, que valen tres mil escudos. Y de sacos, sayales, marragas, algodón, azeite e
formas de tierra, que son los moldes para hazer los panes de azúcar, hasta mil escudos. Y
para governar e tener en orden cada una casa de trapig, tiene puesto un mayordomo a quien
todos los de aquel trapig obedescen. El mayordomo pone sobrestantes en cada un ministerio
de esta manera: que unos descodan las cañas, otros las carrean a una officina, en la qual
ay hombres que las resciben e cortan sobre pilones en pedaçuelos como los dedos, otros
las llevan a las piedras a trullar, otros las trullan, otros las llevan a la prensa, otros
las prensan, otros llevan el çumo a las calderas, otros hazen el llent e cuezen el
azúcar, e otros que conoscen el punto del azúcar lo ponen en vassos de tierra donde se
resfría y quaja y se hazen los panes de azúcar. Y assí, en cada ministerio ay personas
ábiles que lo entienden y saben hazer, e ninguno toca ni trata sino el exercicio que le
ha sido encomendado. Y de esta manera la mucha gente bien ordenada sirve y trabaja sin
turbarse unos a otros, y esto abasta para saber cómo se haze el azúcar que dezimos de
una cuyta.
Cuando el azúcar de una cuyta está (12a) quajado en sus vassos, llévanlos a las
cámaras donde les conservan y assiéntanles en orden, el cabo más angosto del vasso a lo
baxo sobre sendas jaricas, porque tienen los vassos un agujero y por aquél se derrite el
humor demasiado del azúcar, al qual nombran miel y da en la jarica y assí, el azúcar
queda purgado.
Y para que esta purgación se haga, ponen, ensima de la boca ancha del vasso y sobre del
azúcar, un poco de barro hecho de tierra, que la nombran grita. De esta tierra ay buena
copia en el término del estado. El maestro de este exercicio conosce el pan del azúcar
haver bien purgado el humor quando se ha abaxado en el molde o vasso tres o quatro dedos,
entonces, el maestro saca el azúcar del molde y rompe el pan de azúcar en pedaços, y de
la parte de arriba que está junto a la grita se haze el azúcar fino. Y de la parte que
después suscede, se haze el azúcar para xaraves, e de la otra parte tercera se hazen
mesturasses y escuallats, y de la quarta parte, que está junto a la punta e agujero del
molde o vasso, que a esta parte nombran cogollo o cogus, se hazen rossos. Y todas estas
diferentes obras y partes del azúcar siempre se purifican con tierra grita, en la forma
que antes diximos. Las mieles que salen de la purgación de los azúcares en qualquier
manera de las sussodichas operaciones, se rescuecen en la caldera en muchas vezes y en
diversas maneras, y se van purificando y se saca azúcar de ellas. De manera que del
azúcar por purgación de la grita, sale miel, e de la miel por el cozer se haze azúcar
hasta la última purgación, que nombran melasas, que ya no se pueden cozer. Estas melasas
en otro tiempo las echavan fuera a perder, como cosa sin provecho, pero agora embótanlas
en barriletes y cargan dellas para Flandes, y en el mar se purifican, que hallá son
buenas y se venden bien.”
FONTS, CODOLLES I AIGUAMOLLS Inici
Hi ha qui pensa que la
muntanya no aprofita per a res, són terrenys perduts, i per tant, l'únic profit és fer
xalets. La societat i la manera de pensar ha canviat molt en pocs anys. Sembla ser que la
única cosa que té valor són els malvats diners, i després resulta que quan ens morim,
anem a parar tots a la mateixa casa, hages sigut ric o pobre. No fa massa temps, els
nostres pares, avis, veïns del poble, tenien un bon guany a la muntanya. En l'època de
la collita de les garrofes i de les olives, encara que menys que les altres, es recollien
uns pocs dinerets que venien molt bé. La resta de l'any es tenia cura dels arbres i es
llauraven les terres. Altres com els forners, ramaders, calcers o pica-pedrers, per
citar-ne alguns, també tenien una bona font d'ingressos dels recursos naturals. Tots
aquests jornalers, a més dels caçadors, coneixien la muntanya pam a pam, sabien cada
tros de terra a quina família pertanyia i quins eren els noms que, des de segles enrere,
rebien les partides. Hui en dia les coses han canviat. Les muntanyes semblen unes altres,
les persones velles se'n van a la veritat i amb elles tot un món diferent de viure i de
sabers també ens deixa en l'oblit. Conèixer tot el que ha sigut ens és impossible,
però almenys, amb l'ajuda, col·laboració i bona voluntat d'uns quants veï
ns coneixedors de les nostres muntanyes, intentem que, malgrat que els temps han canviat,
nosaltres continuem fruint d'allò tan preat com són els nostres espais naturals, i
sapigam orientar-nos en un medi del qual només ens recordem els caps de setmana quan
volem respirar un poc d'aire pur, sentir el xiuxiuejar dels ocellets i allunyar-nos del
soroll del medi urbà. Vegem el món de l'aigua, fonts, codolles, aiguamolls i sèquies
amb alguns comentaris del record.
El Barranc de Barxeta és el barranquet on es troba el gabiot de les perdius. A l'Est del
barranc fa un pla, baix d'uns recinglons amb vistes a la Covarxota, entre aquell i el
Barranc de la Covarxota es trobava la Carbonera del Senyor Andrés. Hui és un argelagar
intransitable, però si estiguera net encara podrien veure's les restes del carbó.
Salvador Barxeta era propietari des del començament del barranc de Mondúver fins més
amunt que enllaçava amb el barranc del Picaio del qual eren propietaris els Butifarres i
els Llorques, i el barranc del Pla Negret, propietat dels Negrets (Vicentet del Negret).
El Senyor Andrés era propietari d'una gran part de la muntanya: barranc de la Covarxota,
ombria del barranc de Mondúver des de dalt del corral de Milores fins els recinglons de
les faixes roges, incloïa la font del Mondúver, i la solana del Picaio.
En realitat, la propietària de la Font de Mondúver era la seua dona Adela Roselló
Barber.
Els terrenys del Senyor Andrés tenien garrofers i oliveres. Les oliveres eren les que
encara podem veure cremades a la sospalma del final del Pla la Vella, quasi en terme de
Xeraco. Estaven enfront de les Oliveres d'Amèlia. Les d'aquesta estaven al pla, i les del
Senyor Andrés a la sospalma del barranc, on avui està senyalitzada la senda per
anar a la Font de l'esbarzer.
Les garrofes començaven a plegar-les la primera setmana de setembre, coincidint amb l'alçà
de la veda de la muntanya, que sempre era el primer diumenge de setembre.
En temps de, primer la "Hermandad de Labradores y Ganaderos" i després
"Extensión Agraria", de la qual Pepe Julia era president es van produir una
sèrie de manifests entre ICONA i alguns propietaris de muntanyes com el Senyor Andrés,
els Moscardons i els Butifarres que acabà en unes permutes de terrenys de la muntanya
pels del poble. Es produïren deslindes de terrenys sobre els anys setanta. És a partir
d'eixe moment quan la Font del Mondúver és expropiada dels seus amos i passa a ser de
propietat pública, qui sap per a què.
FONT DEL MONDÚVER.- Com hem esmentat anteriorment, el seu propietari era el Senyor
Andrés de Costa. La seua ubicació en el barranc del Mondúver, uns metres més amunt
d'on la senda creua el barranc del mateix nom i comença l'ascens al Picaio per la seua
solana. Les faixes roges o el cingle roig envolta el paisatge d'espectacularitat i
bellesa. Quan arribem a ella la trobarem resguardada per un corvartxó, i el lloc per on
l'aigua s'aboca a la superfície tapissada per falzia de pou que li dona un verd de vida
al lloc. A més, també trobarem baladres, algunes figueres plantades pel ti Angelino,
antic "sereno" del poble, gran amant de la muntanya i caçador al mateix temps,
tomaquera del diable que s'enllisca pels simals dels baladres i les figueres, i una única
mateta de falaguera endèmica, la falaguera de cintes o de vetes (Pteris vittata L.)
recolzada a l'aigua de la tercera basseta davall de la font, fent-li companyia als
cullerots que allí viuen. Si pugem de febrer en avant, de bon segur que trobarem dins la
basseta algun pandot dipositant el seu tub flexible i viscós ple d'ous dins l'aigua, on
mesos després, si les condicions de vida són les adients, naixeran tot un eixam de
cullerotets. A més, conforme ens acostem als mesos de més calor, també podrem
contemplar com algun escurçó verd o negre beuen de la font o romanen pacients prop de
l'aigua esperant les seues preses, i els torcaços van i venen fent viatges i parant-se
als pocs vells pins rodenos que rodegen la font. Però i la qualitat de l'aigua? Sense
lloc a dubtes: excel·lent. Tenim uns caragolets del gènere Phyca que són indicadors de
la bona qualitat de les aigües. Apart d'açò quan anaven a plegar les garrofes,
tirant-se una setmana a la muntanya, l'últim dia es feien la paella al mateix covartxó
de la font. Doncs, ens han contat, que l'aigua de la font del Mondúver era tan forta que
les dones fregaven el caldero sense sabó, només amb aigua i un fregall que es feien de
fenàs.
Aprofitant els pocs recursos que dona aquesta font i perquè no anara a perdre's al
barranc, es va enganxar una mànega negra que conduïa l'aigua fins el corral de Senent,
per beure el ramat. Ara la podem trobar fins el corral de Milores, però les pluges de
l'hivern passat la van desenganxar de diversos empalmes i l'aigua ja no hi arriba. Si
volem beure cal acostar-se fins la font. Val la pena.
FONT DE LA RABOSA.- Propietari Salvador Barxeta. Situació: al centre del barranc de
Mondúver, uns dos-cents metres abans d'arribar al corral de Milores. Actualment ha
desaparegut. Les últimes pluges torrencials de finals dels anys noranta la van desfer.
Hui podem vore una gran tapissada de baladres, piteres, esbarzers, llentiscles o mates i
arítjols que fan impenetrable el seu pas. També podem vore una gran sedimentació
de terra i pedres arrossegades de més amunt del barranc. Quan era la font, es trobava a
l'ombra d'un garrofer. La fonteta no era cabalosa, només xorrava quan era l'any plovedor.
Això demostrava que era una borsa d'aigua de poca cabuda que tenia un eixidor. Tenia una
particularitat; quan es bevia, l'aigua feia gust a bassa. També hi ha qui diu que l'aigua
eixia calenta.
FONT DE L'ESBARZER O DE L'AMBRASER.- Els seus propietaris són els Madrilenyos. Anaven a
plegar garrofes, i tenien una carbonera. La seua ubicació està envoltada per un paratge
frondó
s i esvelt per la vegetació pròpia de zones ombrívoles i humides, com és el cas de les
falagueres, les quals tapissen una gran part del racó, i els gegants recinglons que la
protegixen. Forma un racó de penya-segats d'una cinquantena de metres d'alçada. Dalt
d'aquestos tenim el pla Negret per la part sud-est, el barranc de Moscardó que aboca les
seues aigües un poc més avall de La Randonera, per la vessant oest, i el pla est de les
oliveres de Fòquio per la vessant nord-oest. Aquesta és la més alta i espectacular. Si
teniu l'ocasió de fer volar les perdius des de la font comprovareu la fortalesa i bravura
d'aquestes aus tan preades pels caçadors. Pugen els recinglons com si d'helicòpters es
tractaren. La senda, a hores d'ara, està marcada amb els senyals groc i blanc paral·lels
en horitzontal que assenyalen senders de menut recorregut, però en l'època dels nostres
avis es podia anar per la senda que passava prop de la codolla de les Oliveres d'Amèlia,
que des d'allí es divisa La Trona en terme Xeraco, i costejant la vessant ombria, en
direcció oest, seguia fins La Randonera on podien detindre's els forners i altres
treballadors a menjar-se un grapat de dolces figues que allí es criaven.
FONT DELS FLARETS.- Fonteta poc cabalosa que es troba dalt de la Mallà fonda, darrere de
les oliveres i del corral de l'obrer. Molts no saben ni que està, però si heu llegit la
revista titolada "Els emboscats" haureu comprovat que aquestos anaven a
subministrar-se d'aigua a esta font.
FONT DELS BATALLARS O BADALLARS.- Es troba a la fita dels quatre termes: Simat, Barx,
Xeraco i Xeresa. El molló que hi ha uns metres més amunt així ho assenyala. Font
mitjanament cabalosa en la que podem trobar, sobretot a l'estiu, gran quantitat de serps
refrescant-se i esperant algun ratolinet o ocellet que vaja a beure per a fer-se amb ell.
La trobarem fàcilment si seguim el camí que agafem des del Picaio, passem per davant de
les oliveres de l'obreret, continuem per la mallà fonda on contemplarem la Vela i la cova
Oliva enfront, i quasi al final del camí
, junt a uns xiprers i altres arbres plantats hi ha una bassa. El barranc que tira cara
Xeraco és el barranc de Serra. La fonteta naix a un covarxó de pedra i per una regateta
arriba a la bassa. Allí formava un safareig per beure els animals.
FONT DEL CARRITX.- El paladar i l'abundància d'aquestes aigües també fou motiu per a
què, ja parlarem de quan i qui, la canalitzaren fins el poble (encara podeu trobar-se
trossos de canonada trencada). La seua ubicació és molt senzilla. Només cal agafar
camí calvari amunt i anar a la cantera o mina de Gualde, que és com els habitants del
nostre poble coneguem la desagradable i incomprensible cantera als peus de la Penya Negra,
on el ti Quico i la ti Rosa anaven a passar el dia o l'estiu tranquils dels sorolls del
poble, i els caçadors a fer-se les paelles el dia de la vespra i l'alçà de la veda. Ara
trobarem tot el seu paratge de color blanc i demacrat per la tristor que ambienta el lloc.
La font i la seua aigua és de domini públic, encara que els nous amos s'han fet una
bassa on per mitjà d'una mànega, l'aigua s'emmagatzema allí, i així, com aprofiten
l'aigua per a regar els seus tarongerets a goteo i algunes mates de melonar, pebrar i
tomacar que fan a les èpoques seques de l'estiu, ens fan creure que allò és una zona de
Transformación agrícola. Doncs sí, més amunt de la bassa, mirant a la Penya Negra, a
tan sols una trentena de metres hi ha uns xops. Si aneu allí i entreu unes passes endins,
veureu el brollador de la Font. És menut, però per un moment s'oblideu de la desgràcia
de l'entorn. Podeu beure si esteu acalorats d'haver contemplat el lamentable paisatge.
L'aigua és bona, i a més, és nostra, del poble, de Xeresa.
FONT DEL MOLÍ.- Possiblement siga la més coneguda de totes les fonts, per trobar-se prop
del poble, davant del Molí, construcció del segle XV, i anar tant de personal a omplir
les garrafes per a l'ús comú, encara que hi ha un escrit a la part de la bassa que diu
"Agua no potable". La gent no fa cas, sent dir que esta aigua és molt bona,
s'ha begut tota la vida d'ella i mai no res li ha passat a ningú, a més d'haver-se fet
alguns anàlisis i demostrar-se que aquesta aigua de la muntanya té una qualitat
excepcional, com cap altra de la Safor, però amb alguns components microbiològics. A la
regadora també podem trobar caragolets, com els de la Font del Mondúver, indicadors de
la bona qualitat de les aigües. Malgrat tot, els últims anàlisis fets el 25 de novembre
de 2002, i que estaven exposats a la paret de la font, ens advertien de no fer ús
d'aquesta aigua per al consum humà per la seua càrrega bacteriològica. Algú ha fet
desaparé
ixer aquests papers. Per la importància de la informació caldria que l'avís es tornara
a posar.
Nosaltres coneguem aquesta font des d'on s'omplin els recipients, però més bé caldria
saber que l'aigua ve canalitzada des de centenars de metres cap al Mondúver. Si seguim el
caminet, arribarem a una porta metàl·lica, i a partir d'ací, ja no podem seguir-la.
Ara, el que cal fer per continuar el seu camí és imaginar-se una línia recta cap al
Mondúver, creuar el camí que va al Carritx i passar a l'altra part de la muntanya on es
troben uns pous o ulls tapats que servien per a l'extracció de la terra i pedres quan es
va fer la canalització. Els últims pous estan a la vessant Sud del barranc de Mondúver
a l'alçada quan este creua el camí. Algun modern ha pintat allí plaça dels pins. El
brollador està prop d'allí, i aquesta zona es coneix com Els ullets, referint-se als
ulls que li feren a la galeria. (Per a més informació remitiu-se a l'article de Tomás
Castelló en la revista nº 4 ).
El terreny és propietat de la vídua i fills de Gilbes, però l'aigua pertany a la
"Comunitat de regants de les Hortes".
La "Confederació de les Aigües del Xúquer" va voler registrar els drets de
l'aigua, aleshores es van manifestar els propietaris de les Hortes i la van legalitzar.
De la seua aigua, a més de regar tots els propietaris que tenien terra a les proximitats
d'on passava la regadora, per totes les hortes, la seua canalització arribava al poble,
passant pel llavador i la parà, i pel camí l'estació fins a l'estació, on desaiguava
al barranc, regant-se també amb estes aigües. Però no acaba ací, perquè les primeres
famílies que disposaren d'aigua potable dins les cases, després d'haver-se costejat les
despeses de la tuberia fins a casa seua, també bevien aigua de la Font del Molí. Totes
les fonts públiques que havien al poble, la font del üelo o del mig, la font del
cuartel, la font de baix i la font de la Pila, menys aquesta última, eren subministrades
per la mateixa aigua del Molí. I com no, els nostres avantpassats, quan construïren La
Cisterna, ja havien provat el paladar que tenia esta aigua i feren la seua canalització
amb una canonada de tubs de ceràmica amb balona des de la font fins el dipòsit.
D'aquesta font podríem parlar-ne més, com la funció que tenia en el treball de les
moles del Molí, però d'açò ja ho farem en un altre article.
FONT DE LES SENILLERES.- El seu nom esdevé del senill que es criava al seu voltant. La
font la trobarem a uns cent metres amunt seguint el barranc des d'on s'acaba l'asfaltat de
l'aigüera del mateix nom. La zona està començant a repoblar-se seguint el pausat cicle
de la Natura, després que, en un moment determinat, el propietari Camilo Bondia¸ va
decidir rabassar aquell racó i al mateix temps deixar-ho perdre sense plantar res. Les
conseqüències; cada vegada que hi ha pluges torrencials, el barranc s'erosiona amb
força. Este paratge, propietat dels Bondies i el ti Fabianet, també té més fets a
contar-nos i és precisament que al barranc abundava la murta, arbust que el dia de Sant
Antoni anaven a tallar-lo, per encàrrec dels festers. Els forners com Quico Capot, Sauret
Capot, Toni Capot, Fedrico el forner i Teodoro, entre altres, amb els seus rucs de
càrrega, la baixaven per enramar-la pels carrers del poble en reverència al nostre
patró. Actualment, la murta és una planta protegida. Ambròs de Barbosa va ser l'últim
jornaler que anà a la font de les senilleres a tallar murta per a fer catifes als carrers
en festes.
FONTETA DEL SAPO.- Aquesta font és una cosa semblant a la de la rabosa. En èpoques
plovedores eixia un xorret que formava una mena de codolla. D'hivern s'assegurava tindre
aigua. Si volem visitar-la hem d'anar al Racó de Verneta. Com sabem, a aquell racó, la
muntanya forma una ferradura, i els nostres avantpassats més recents anaven a plegar
garrofes i algunes olives per tota la finca de Mestre. Aleshores, el racó el podien
recórrer per les tres sendes que li donaven la volta a tres alçades, per la part més
baixa que en un moment del recorregut trobarem un forn de calç, per la mitjana, i la de
mé
s amunt que passa quasi pel llom del racó. La fonteta es trobava a la senda del mig, prop
del Collao de Garreta, el qual compartix vistes amb el Cocó.
LA FONTETA DEL VICARI.- Aquesta, segurament, no serà una font massa coneguda, sobretot,
per la gent més jove, encara que es troba prou a prop dels bancals. La tenim al racó del
Cocó -nom que vol dir racó, codolla, deu- en propietat del ti Paco Fluixá (pare) i que
avui pertany al seu fill Vicent. La fonteta no és massa cabalosa, a no ser que haja
plogut amb ganes, així i tot, quan el ti Paco va rabassar la muntanya regava amb l'aigua
d'esta font que era conduïda amb una mànega fins la bassa que tenia a la mallà de la
muntanya. De les seues propietats sabem ben poc, la ú
nica dita que li hem sentit contar al ti Paco, i en més d'una ocasió, era que l'aigua de
la fonteta del Vicari era bona per als renyons, per a la pedra.
FONTETA DEL PUIG.- De les més desconegudes. Gràcies a Pepe Julia hem pogut saber que era
una fonteta, també poc cabalosa i que només eixia aigua quan l'any era plovedor.
Arrimada a la muntanya, justament al peu del pilar esquerre de l'arcada que passa la
tuberia que creua l'aigüera de la Barcella, prop de les propietats de Salvador Velló
Castellà i de Juan d'Asunción. Quan es va rabassar la finca, la fonteta va deixar de
sumar.
FONT DE LA PILA.- La font de la Pila tots sabem que està al començament de la pujada a
la Covota, però d'on ve la seua aigua? Ara, com la resta de les fonts públiques, del
dipòsit, però abans venia conduïda des del Mayorazgo unes mallades més amunt del segon
dipòsit que es va construir per subministrar al poble d'aigua potable, prop del rajolar.
Si anem ara, i coneguem el lloc, possiblement trobarem la seua entrada a l'alcavó. No
podrem entrar a no ser que tinguem clau, ja que una porteta metàl·lica ens impedeix
tirar cap endins. Encara que no sapigam on està, en arribar a l’última mallada dels
Perellons observarem que hi ha codolletes d'aigua, i la sendeta que passa per allí està
atapeïda de joncs i esbarzers. Si aneu d'estiu podeu collir unes mores més grosses que
el dit polze pels esbarzerars de l'entorn, i gaudireu, a més, d'unes vistes
panoràmiques, del poble, mirant cap al nord. També veureu tó
rtores que van a beure i es paren als fils de la llum, preferentment per la vesprada, quan
més calfa el sol i la tranquil·litat regna en la font.
FONT DE L'ALGEPSAR.- Tots la coneguem. Fins fa uns anys, els berenars de Pasqua, eren
remullats per aquesta aigua. Tothom anava a berenar a l'angepsar. La font està en
propietat d'Enrique Mestre. Mai no ha sigut una font massa cabalosa, però ha sigut capaç
de romandre tot l'any. A la seua escorreguda es cria molt de jonc, es formen bassetes que
molts homes vells del poble tenien afició d'anar a parar l'enfilat: el ti Roberto, el ti
Eusebio, el ti Pepín, el ti Tonico Tomaqueta, Antonio Manuel,... Els ocellets preferits
eren les cagarneres mascles amb color roig intens al cap, cantadores com elles soles. Fa
un parell d'anys van instal·lar per la zona de dalt de la font una bassa per al reg de
goteig. Doncs, segons ens han dit, fa uns mesos, la bassa se'n va eixir i milers de litres
d'aigua se'ls engolí la muntanya. Els visitants quotidians de la fonteta se n'adonaren
que sense haver plogut, de la font eixia un xorro exagerat, i tot el seu voltant era una
bassa. Molta gent del poble va pujar a veureu. Sembla ser que l'aigua engolida uns metres
més amunt va agafar la mateixa galeria subterrània de la font i anava a parar allí. El
resultat fou que es produí una solsida en alguna part de la galeria i ja no ix aigua per
on tota la vida havíem begut. Ara, l'aigua brolla de més avall, del mateix sòl, i Voret
de Leonor, que totes les vesprades es banyava la gola, ara es queixa de la seua absència.
CODOLLES
Com a codolles es coneixen llocs en forma de recipient, normalment de pedra, on l'aigua
s'emmagatzemava i tenia una certa duració
depenent de les pluges de la temporada. Per estos motius, com que l'aigua era casual, no
és freqüent trobar-les, a no ser que hàgem sigut trescadors de la muntanya.
La codolla de Fòquio la feren amb barrines, aprofitant la gran llosa de pedra que hi
havia al barranquet de les Oliveres de Fòquio. Es creu que la feren durant el temps que
construiren els dos corrals, el de l'Obrer (dalt) i el de Fòquio (baix). L'aigua
s'embassava quan plovia, i com que eren anys plovedors i la codolla era gran i fonda,
aigua en tenien quasi tot l'any. Principalment bevien els animals que duien per a les
faenes del camp.
El Clot de Pere.- Situació: al llit del barranc de Mondúver, a uns 200 metres més avall
de la Font de la Rabosa. Els Huracans ens vigilen si alcem la mirada cap al Nord, donat
que el barranc de la Covarxota aboca les aigües uns metres més amunt. Aquest Clot,
natural, al centre del barranc, forma un endinsament en forma de cercle sobre unes lloses
de pedra grandíssimes. Quan plou, l'aigua queda allí emmagatzemada i, si l'any no és
sec, pot durar tot l'any. Feia la funció de codolla i era utilitzada per donar de beure
els animals. Si pugem ara el veurem amb aigua, i cullerots jugant per dins. Crida
l'atenció veure aquesta formació geològica.
La codolla de la Penya Negra la podíem trobar per la senda que pujava per la caseta de
Pepe el Gitano i anava a parar a la Caldereta o bé canviar el recorregut i eixir al
Picaio, per dalt del Cingle Roig. La codolla la detectàvem per l'abundància de jonc que
es criava a la seua proximitat. El cingle de la Penya Negra ens observava mentre passàvem
per allí. Ara, no intenteu passar, les argelagues s'han repoblat de manera que han deixat
intransitable el seu pas. Els burros forners ja no van a la muntanya a fer llenya i la
recollida de les garrofes no reporta les guanys d'antany. Les sendes van perdent-se.
La codolla de Campanero. Cal agafar el barranc que va en direcció sud, dels tres, el del
mig, per dins del barranc hi ha una senda. Quasi al final d'aquest fa un planet on abunda
la boja blanca, que ací anomenem, i diuen que allí hi ha un roglet d'esclata-sangs.
Doncs, uns metres abans d'arribar, a la sospalma de l'esquerre mentre pugem, si som bons
observadors trobarem la codolla tapada amb pedres que la camuflen quasi per complet amb el
terreny. Si duguem un gos que està acalorat ens ho agrairà.
Codolla de la Penya Roja. És una codolla semblant a la del barranc de Campanero,
camuflada per les pedres. Només solen conèixer-la els caçadors. Es troba prop de la
senda, al collao que forma entre la Penya Roja i el començament del Cingle Tancat, per
dalt de la cova dels porcs.
La codolla de la Terra Roja. De característiques a les dos anteriors per la seua aridesa
del terreny i d'amagatall que forma. Si seguim la senda dels burros i pugem dalt del pla
de la Terra Roja, la senda passa pel costat de tres solitaris pins que han resistit els
incomptables incendis. Prop d'ací, a la dreta de la senda es troba el que anem buscant.
Si seguim la senda ens durà a Marxuquera on, no fa massa anys, els nostres avis i pares
anaven a peu per ella quan era temps de la collita de les taronges. Els vehicles de quatre
rodes eren escasos i les pessetes més encara. El transport a peu era el més estalviador.
AIGUAMOLLS
Els aiguamolls solen ser brolladors d'aigua de curta duració, podent observar-se des
d'hores fins a alguns dies. El terreny sempre solem trobar-lo fangós si ha plogut.
Aiguamolls del Pla la Vella. Tant si passegem pel pla per la senda de l'est com la de
l'oest en trobarem; més en la que té vistes a la mar on en alguns d'ells olorarem la
fragància de les poques i frondoses mates de murta prop del barranc de les Senilleres.
Ara, que també trobarem aiguamolls tant a una punta com a l'altra del pla la Vella, la de
vistes al cingle del Falcó o per les oliveres de la Senyora Amèlia que si som
observadors, les petjades deixades pels senglars ens diuen que a les nostres muntanyes
n'habiten de tots els tamanys. No és estrany trobar-nos a uns cinquanta centímetres del
sòl, en algunes soques de pins per on passa la senda que baixa a les Senilleres, el color
rogenc del fang de les rascades dels porcs després dels seus banys de fang als
aiguamolls.
Aiguamolls del barranc de Barxeta. Si després de vàries dies de pluja sentiu dir als
entesos que ha hagut rebentó de fonts, pugeu a la muntanya i gaudireu de la natura.
Agafeu la senda des del creuament de les sendes que va a la font del Mondúver. Quan
passeu uns metres més avant del corral de caixons que es va fer Milores, se n'adonareu
que d'un barranquet baixen unes filades d'aigua que decoren el paratge. És el barranquet
de Barxeta. Si pugeu per vore d'on ix l'aigua sabreu on estan els aiguamolls que parlem.
Es forma com una gran codolla amagada i protegida de baladres, i un rierolet que va a
perdre's metres avall. Pels voltants hi han unes mallaetes que han sofert molts incendis.
Voluminoses soques cremades de pins caiguts pels forts vents que bufen, decoren les vistes
del barranc. Si ens agraden les herbes medicinals, podrem tallar, si duguem la corbella,
unes rametes de pebrella, de frigola o de rabet de gat, i també d'herba d'olives que
alguns l'anomenen sajolida. Resguardeu-se les cames de les argelagues que se'n recordareu,
per uns dies, d'elles. Com punxen les ... !
Brollador de Gorrita. Situat metres dalt o metres baix dels xops de la caseta de Gualde,
rep aquest nom degut a que quan plou de calent del mateix sòl ix un surtidor o brollador
d'aigua, que segons alguns testigs, ens han afirmat que l'aigua aconseguix l'alçada de
dos a tres metres.
SÈQUIES
De la muntanya ens hem anat a la marjal per contar-los les antigues sèquies existents
utilitzades per al reg dels bancals d'hortalisses.
Abans eren molt profitoses, mentre que ara, per a la vida moderna, algunes d'elles han
sigut tapades i convertides en camins.
De la carretera cap a la mar tenim:
1ra.- Sèquia Sant Joan o Sèquia del Rei. Aquesta sèquia pertanyia a Xeresa i començava
a les fonts de la muntanya Sant Joan, a la revolta de la carretera, baix del castell dels
mateix nom. El seu pas el tenia pel costat de la casa Caballero, la Sénia del camí del
llavador, la casilla fins arribar al terme de Xeraco.
2na.- Sèquia dels Xops. Rebia aquest nom per que durant tot el seu recorregut, les terres
que banyava tenien xops i figueres. El seu inici era a l'ullal clar prop de la marjal de
Miliet de Barxeta, passava per davant del motor del Sindicat i fins al terme de Xeraco.
Esta sèquia es netejava "a comú" per tots els propietaris que regaven d'ella.
La sèquia tenia un encarregat. A l'hivern no era normal que es regara; quan s'acostava la
primavera es feïa un ban anunciant-se el dia que s'havia d'anar a netejar-la i que segons
el número d'hores que et pertanyien d'aigua eren les mateixes que havies d'invertir en la
seua neteja.
Els drets de l'aigua per termes d'aquesta sèquia eren:
-Xeresa: nou dies.
-Xeraco: cinc dies.
-Gandia: quatre dies.
Hui, la sèquia correspon al primer camí de baix la via.
3ra.- Canalet del reg. Correspon al segon camí de baix la via.
4ta.- Sèquia Nova.
5na.- Sèquia de la Mota Travessera.
6na.- Sèquia de Trénor.
7na.- Sèquia de l'Ahuir.
8na.- Sèquia Devesa que circula arrimada a la carretera.
Per l'extensió que estem limitats ens quedem ací. Ara, tan sols ens falta una faena:
visitar els llocs que hem tractat amb esperit observador i, per unes hores, remuntar-se un
grapat d'anys enrere quan els nostres jornalers i propietaris passaven els dies a la
muntanya guanyant-se el jornal. Si valorem i respectem allò que forma part de la nostra
vida no mai restarà en l'oblit.
Vicent Serra Mascarell
Agraïm la col·laboració a Vicent
Serra Picornell i, especialment, a José Aparisi "Pepe Julia".
TEXT DEL LLIBRE CONFLICTES DE L'AIGUA A LA SAFOR MEDIEVAL Inici
de Jaume Castillo. CEIC Alfons el Vell, 1997.
1419. Abril, 13. Gandia.
Llicència donada por Bernat de Vilarig, cavaller, procurador general del duc de Gandia, a
Calceran de Vic, cavaller, per dur fins al seu lloc de Xeresa mitjançant una sèquia dues
files d'aigua que brollen vora al castell de Bairén.
Arxiu Històric Nacional d’ Osuna. Lligall 1175-6. Protocols de Joan Lorca.
Nós en Bernat de Vilarig, cavaller, procurador general del molt alt senyor don Alfonso,
duc de Gandia, comte de Ribagorça e de Dénia, conestable d'Aragó, com vós honorable
mossén Galceran de Vich, cavaller, del qual és lo loch de Xeresa, situat en terme de la
vila de Gandia, entenats e vullats fer, de dur e menar al dit loch de Xeresa e territori
de aquell dues files d'aygua de aquelles fonts d'aygua que ixen, brollen o són endret del
castell de Bayrén per obs de regar les terres del dit loch de Xeresa, e les dites coses
fer no puxats sens licència del dit senyor duch o nostra, de què per part vostra es stat
suplicat al dit senyor e a nós pregat d¡verses vegades que ab la dita licència vós
poguessets dur e menar la dita aygua, e nós la derivació e duyment de la dita aygua,
segons som informats, s¡a cosa més prof¡tosa que dampnosa a la dita vila de Gandia e
terme de aquella. Per tal, sots les condicions a retencions davalls expressades, donam e
atorgam licència e plen poder ab la presenta vós dit mossén Galceran de Vich que de
aquelles fonts d'aygües que ixen, són o brollen davall la roqua e endret o prop del
castell de Bayrén dessús dit entrò a la derrera font que hix, brolla o és prop la
terra apel·lada d'en Pastor, vehí de la dita vila, puxats e sia lícit e permés a vós
pendre, traure e haver solament dues files d'aygua e aquelles menar, dirivar e dur a
vostres pròpries missions e despeses envers o tro al loch vostre de Xeresa o territori de
aquell, per obs de regar amprivar totes e qualsevol terres e possessions que regar volrets
e porets en lo territori del dit loch de Xeresa. E aquesta licència e concessió fem,
atorgam a vós ab e sots les condicions e retencions seguents:
Primerament, que vós e los vostres successors en lo dit loch de Xeresa no puxats en
alcuna manera vendre ni alienar fora lo rech de Xeresa les dites files d'aygua ni part de
aquelles ni traure la dita aygua fora lo dit territori de Xeresa sens expressa licència
del dit senyor o nostra.
Item, que abans que la dita aygua prengats o menets o façats, dur, menar e derivar vos
convingats o (...) façats an e ab en Miquel Valls e altres de qui a present és lo molí
draper situat al ribatge de la mar en la cèquia apel·lada del Rey, de tot e qualsevol
dit dan o interés que aquell per lo dit seu molí pretenés o pogués pretendre o haver
ara o en sdevenidor per lo prenient, dirivació
o divertiment que farets de la dita aygua, com totes les dites fonts, segons se diu, vajen
dret al dit molí, lo qual sens les dites (...) aygües o fonts no poria fer son lavor, lo
qual molí és tengut sots directa senyoria del dit senyor duch a cens de cinch sous
reyals de València perpetuals ab loïsme e fadiga, pagadors cascun any en la festa de
sent Miquel. E per ço, sens perjuhí del dret del dit molí, atorgam a vós e donam la
dita licència e no altra manera.
Item, que si per nengun temps per la dirivació de la dita aygua divertint aquella al dit
territori de Xeresa, com dit és, lo propdit molí ne valia menys, enaxí que no hagués o
pogués haver compliment de aygua segons huy ha per menar o lavorar dues rodes o nauchs e
per aquesta rahó lo dit molí valia menys de preu en les vendes fahedores de aquell, que
en tal cas vós dit mossén Galceran o los vostres siats tenguts e obligats pagar, rebre e
smenar al senyor de duch al seus lo loïsme a aquell pertanyent en tant quant lo dit molí
valria menys de preu perla dita rahó. E per ço que lavors sia levat o tolt tot dubte de
la menys valença del preu del dit molí, es stat concordat e avengut entre mi e vós que
no havent o podent haver lo dit molí lavors compliment d'aygua per a les d¡tes dues
rodes o nauchs per la dirivació o divertiment que farets de aquella al dit vostre loch de
Xeresa, que ara per lavors lo dit molí es stat stimat en les vendes fahedores de aquell
en tant quant toqua lo dit loïsme a preu de cinch-cents florins comuns d'Aragó, per los
quals (...)
LA CISTERNA Inici
Tot el nostre
passat només roman en la memòria d'alguns majors i vells. Gràcies a ells podem saber
quina era la vida social del poble, com estaven fetes les cases velles, quines eres les
nostres obres antigues, com és el cas del tema que anem a tractar i que tants records
durà en la memòria dels que l'han coneguda: la cisterna, manzana nº 13. Així podem
llegir-ho al seu lloc original, a la frontera de casa Maria Leandro.
La cisterna era un pou o dipòsit fet a uns quatre metres baix terra amb el propòsit
d'emmagatzemar l'aigua. Aquesta era conduida allí des de la font del Molí, éssent
controlada per una clau de pas situada a la "Font del Cuartel" que hi havia
davant casa de Salvador "Perlita", al costat del barranc.
Fer una descripció del que era i imaginar-nos-la sense haver-la coneguda és difícil,
però amb les dades recollides i els dibuixos intentarem aclarir-ho.
La cisterna estava situada on avuí és C/Ravalet de la Trinitat, 2 ó millor dit, el que
era el local de la música i part del número quatre. L'entrada estava a mitjan carrer
vers al nord, en una primera tirada d'escalons en descens entre vuit i deu- d'una
amplària aproximada d'uns dos metres i mig i una altura entre escalons d'uns vint
centímetres, acabant en un primer replanell que donava al penal de la ti Maria Leandro.
Els escalons eren fets de rajola de tovó del tres i els replanells amb lloses de pedra.
L'entrada, com era al descobert, tenia a la part esquerra una reixa de ferro de varilles
quadrades d'una altura aproximada al metre i si baixaves del Ravalet entropessaves amb
ella- aquesta reixa arribava fins a la porta de la casa de la ti Maria Leandro, que avuí
encara es pot llegir en la seua façana amb una maniseta blanca i lletres blaves:
Cisterna, i a la part dreta de l'entrada hi havia una paret que arrancava des de la
bòveda del primer replanell i amb desnivell finalitzava una mica més cap afora del
nivell de la reixa. Al primer replanell giraves 90 graus cap a la dreta i li seguia una
segona tirada d'escalons, uns quinze, però que baixaven cap a l'est. Allí mateix, al
comença el primer escaló, hi havia al sostre, una bòveda de morter de caixó que
acompanyava els escalons fins la paret d'enfront, tenint molt poc desnivell. Al
començament de la bòveda estaven les dues portes de fusta que s'obrien cap endins.
Seguies baixant i aplegaves al segon i últim replanell o també anomenat "pati de la
cisterna", éssent tot el que l'envoltava blanquinat de calç donant la imatge de
netedat, i a l'esquerra, només s'acabaven els escalons, estaven les dos aixetes de la
cisterna a una altura aproximada de cinquanta, seixanta o setanta centímetres del sòl,
separades una de l'altra dos pams que les persones anaven en la botija, normalment, la
deixaven a terra, dins una xicoteta basseta amb un forat al mig que era el desaigües
comunicat amb l'alcavó i l'omplien amb l'aigua fresquíssima.
La cisterna o dipòsit estava aïllat per una paret d'un metre de grossària feta de pedra
i calç calenta, els vells diuen que era obra mora, la veritat és que aquestos tipus de
construccions poden romandre centenars de segles i restar intactes. L'altura de la
cisterna era de quatre metres, per a millor certessa cal dir que el fons d'aquesta
coincidia quasi amb el sòl del barranc, però només s'omplia d'aigua fins als tres
metres o tres metres i mig. Al fons del dipòsit havia un toll de calç d'uns trenta o
quaranta centímetres que servia per a la higiene de l'aigua cal saber que a la cisterna
només s'anava a omplir aigua fresca en la botija els mesos d'estiu, romanent tancada la
resta de l'any, així que era netejada quasi tots els anys per certes persones, alguns com
Francisquet "de Senent", Francisquet "de Mosca" o Ramón "de
Peret" que baixaven en cordes, no havia escala a l'interior, per unes portes d'uns
dos metres d'altària que havia a la cúpula. Abans de la neteja era buidada obrint una
comporta que comunicava amb un alcavó o desaigües que era a un costat, al sòl de la
cisterna i anava a abocar al barranc (qui no se'n recorda del forat que havia a la paret
del barranc, enfront del local de la música, abans de ser tapat aquell? Doncs, això era
l'alcavó per on es buidava la cisterna). Una vegada buida baixaven els hòmens i
l'acabaven de netejar, principalment fregant el sòl. Després blanquinaven les parets amb
calç i per últim depositaven al fons pedres de calç fins una altura d'uns centímetres
davall de la canonada de les aixetes i a la lluna vella de gener l'omplien. (Ens han dit
que en la lluna vella de gener no es criaven cucs a l'aigua, aquesta es conservava amb
més puresa i la calç era utilitzada com desinfectant i com higiènica. A més, com les
aixetes estaven a uns seixanta centímetres de terra tot el solatge de dins l'aigua no
ixia a l'exterior quan obries l'aixeta, i era aquest solatge el que es netejava quasi tots
els anys.) L'interior del dipòsit era ovalat, alguns diuen que en un principi deuria ser
rectangular però pel temps, de tanta blanquinada, els cantons deuen anar reomplint-se de
calç fins convertir-la en redona.
L'aigua arribava a la cisterna per mitjà d'una canonada de tubs de ceràmica de mig metre
cadascú amb balona (també obra mora) que era controlada des de la "Font del
Cuartel" i passava per la part superior del pont que creuava a aquest fins que
l'abocava per la part superior de la cisterna.
Del manteniment de la cisterna s'encarregava la ti Maria Leandro, que vivia al costat;
ella obria les portes i les tancava, granava les puntes de cigarret i tancava les aixetes
si algú les havia deixat obertes.
UTILITAT
La utilitat de la cisterna era anar a omplir aigua fresca en la botija per als mesos de
l'estiu, i solien fer-ho els xics i les xiques abans de festejar, és a dir, festejar era
entrar dins de casa, demanar a la xica i tot aquell ceremonial, doncs, abans de festejar,
la parella es veia una mitja hora abans de sopar i passejaven pel carrer. Era en aquestos
moments quan agafaven la botija i a l'hora de sopar, anaven, l'omplien a la cisterna,
s'acomiadaven i cadascú a sa casa.
ORIGENS
Els origens de la construcció de la cisterna ens són desconeguts, però per la seua
construcció sembla que va ser obra de moros; caldria pensar si la construiren els moros
que habitaven al castell de castellà, enfront mateix de la cisterna (opinió compartida
per nombrosa gent de Xeresa). El que sí es sap amb certessa és quan fóu destruida, o
millor dit colgada de terra encara que foren destruides algunes arquitectures com la
bòveda, que era tan resistent que un tractor damunt d'ella no va poder desfer-la i van
tindre que tallar-la pels costats, era feta de doble paret de rajola obrada amb morter de
calç.
La desaparició de la cisterna ocorregué éssent alcalde Luis Aparisi i testimonis del
soterrament ens han dit que si avuí hi hagués interés encara es podria desenterrar i
recuperar aquella relíquia de inestimable valor cultural, arquitectònic, històric i
local, això sí, hauríem de reconstruir algunes coses, però la major part d'ella voria
la llum tal com era, ara com els escalons, el pou, els alcavons, canonades i demés. Al
menys, les manises de la seua ubicació encara romanen a la vista, per què no tota ella?
Vicent Serra
(Agraïm la col·laboració de Rafael Peiró Chuliá i Salvador
Ascó Ferrandis)
Pepito Daviu amb el seu carro de bous.
