EDITORIAL Inici
Per poc que s'haja viatjat, se sap que hi ha constants repetides a tots els pobles. Llocs com el carrer les Parres, Major o els Quatre Cantons que anomenen altres indrets, si fa no fa, separats dels nostres. Talment el que ocorre amb la Penya Roja, la Negra o la Barcella, testimonis -nostres- de fetes admirables i de vegades descabestrades .
Parlar d'on és un tal vegada siga allò defendre la pertinença a un país quan es parla d’altres. O d'un carrer precís si s'enraona del propi poble. O simplement siga invocar l'atracció prodigiosa que dels nostres peus fa la terra que sovint xafem. Al capdavall, nàixer en un lloc o altre, ha de ser del tot fortuït i anecdòtic. Considerar la terra on s'ha nascut, o on es viu, pot esdevenir un art sublim que manté l'expectació.
Nosaltres tan sols escrivim, contem sense voler fer endevinalles. Sentim pels altres l'orgull que alguns havien de sentir pel que de vegades els seus van llegar.
Les gents són, però, les que fan els pobles. Homes que un dia han rebassat muntanyes i han segat arròs. Dones carregades amb cànters o amb la post plena de pans tovats per dur-los al forn. Gatzara que ha omplint els horts de gom a gom, perfumant les mans amb la mateixa olor que la pell de la taronja.

Així, les persones fem les cases. Les cases els carrers. Els carrers i les places els pobles. Les viles i els termes les comarques i, ensems, els país. El nostre: lo dit Lloc de Xeresa. Com una morisca madura, amb els peus acaronats per l'aigua i el tocat pentinat pels vents, ara de ponent ara de llevant, aquella que de jove va restar forçadament deshabitada, en una condemna inútil i vana. Aquella que fou ibèrica, calçada romana, alqueria, trapig, sèquia i molí d'aigua.

EL CULTIU DE LA CANYA DE SUCRE A LA SAFOR 1a part Inici

El monocultiu del taronger a les nostres terres ens ha fet oblidar que en segles passats s’hi cultivaven alguns productes que avui en dia resten oblidats o perduren com a simple curiositat. Aquest és el cas de la canya de sucre.
L'esplendor del comtat d'Oliva i del ducat de Gandia a la Safor dels segles XV i XVI no s'entendria sense els beneficis generats per la transformació del suc de la canyamel en sucre i productes ensucrats elaborats.
Però hui, el cultiu de la canya dolça és residual i només es pot adquirir en alguns mercats i llocs de venda de fires locals per al consum fresc.
És per aquest motiu que cal rescatar aspectes de la nostra història que han quedat oblidats i, el cultiu de la canya de sucre, n'és un d'ells.
L'origen de la canya de sucre, canya dolça o canyamel -la ''Saccharum officinarum''- cal situar-lo al llunyà orient. Ja des de l'antiguitat fou coneguda més enllà del riu Ganges, on creixia de forma silvestre, com recull Strabó en la seua Geografhikà (18 a.C.): ''A l'Índia hi ha una canya que produeix mel sense el concurs de les abelles''.
Des d'aquests indrets, la canya de sucre recorregué un llarg camí a través dels segles fins arribar a les nostres terres.
Foren els àrabs qui, des d'orient, portaren el seu cultiu al nord d'Àfrica i des d'allí, ja en el segle IX, la canya passà a Sicília, on el suc ja fou transformat per mitjans industrials.
Els musulmans d’Àl-Andalus, que anomenaven ''açúccar'' al suc de la canyamel i ''cand'' als cristalls obtesos, introduïren el cultiu de la canya dolça a la Península Ibèrica amb l'ocasió dels freqüents intercanvis comercials Àl-Andalus amb Alger i Tunis. Tanmateix, sembla que no extremaren el seu cultiu, limitant-se més bé a plantar algunes canyes als seus horts i jardins per al propi consum ja que la canyamel era molt apreciada per les seues propietats medicinals i per la dolçor i l'agradable sabor que deixava el seu sucre al paladar.
El mateix rei en Jaume I conegué la canya de sucre i degué considerar-la de tan escassa rendibilitat que la va eximir de pagament de delmes per privilegi atorgat el 1.2681. I és que fins al segle XV, el sucre fou un article poc comú i car, accessible només als paladars privilegiats.
No fou fins el 1398 quan el mestre sucrer Nicolau de Santa Fe presentà als jurats de València la canyamel com a un conreu industrial nou, i aleshores aquest cultiu començà a arrelar a la nostra comarca. Així, pels albors del segle XIV, el cultiu de la canya de sucre començà a expandir-se des d'Oliva cap al nord.

“ Anno á Nat. Dni. MCCCCVII, die Sabati XXXI mensis Decembr. in civitate Valentiae, convocat consell publich etc.
E per tal com lo present Consell hagues en singular voler e axju dixeren á ennoblehir é mellorar la ciutat de Valent. axj per fama com per feyts é augmentar lo patrimonj de aquella en so que poguessen é assenyaladament en una cosa novella quils paria de laor e benfactible, so es que sucre hic fos fet e obrat, al qual era molt abta la orta de la dita ciutat per so lo dit consell feu venjir en Nicholau Sentafé especier qui en la supplicació donada dix si eser maestre sucrer e sabidor daquella cosa. E que jatsia fos request e pregat per mercaders estranys anas a estar en altres partides per obrar sucre segons ja havia fet en altres temps pero per reverencia de la ciutat era prest elegir é fer son domicili en aquella e obrar de sa art segons conveja preferint se a fer sucre axj bell e bo com se fahes en part del mon, pero que havia mester algun socors com fos novellament vengut e freturas de ahjnes e coses necessaries al seu offici, om com lo dit consell hagues allo al cor com a cosa molt desigada per retenjr lo dit hom e per lo be ques podia segujr de la sua aturada tench en be provehi e dellibera pregants e comanants son loch als honors. jurats e advocats de la ciutat e á la major part dells que al dit en Nicholau Sentafé fahessen aquell esguart e ajuda de djners quels paregues pero que aquell prometes e juras de estar continuament en la ciutad alguns temporada danys." 1

Al segle XV aquest cultiu ja estava plenament instal·lat a la Safor on trobà un clima i un sistema de reg idonis per al seu conreu. Tot i això, la implantació del conreu de la canya de sucre exigí inversions considerables tant en tecnologia com en equipament, construcció de fàbriques sucreres i millora de les infrastructures de regadiu. També s'afegí la necessitat de mà d'obra especialitzada en l'elaboració
de sucre (mestres sucrers i ajudants) que en el cas de la Safor, vingué des d'Itàlia.

Al llarg dels segles XV i XVI, la canyamel, es convertí en el cultiu més identificatiu de la Safor. Durant aquest període la demanda de productes ensucrats fou cada vegada major entre les classes benestants europees, fet que quedà reflectit en el progressiu augment de la producció.

Aquesta activitat, que generà substanciosos beneficis (els canyamelars lliuraven la meitat de la producció al senyor3), quedà en mans dels senyors feudals i de les companyies mercantils, que l'explotaren com un monopoli.

Per tant, no és estrany que ja a principis del segle XV hi haguera a la Safor cinc trapigs: Oliva, Gandia, Real, Ràfol i Xeresa i que, n’augmentaren en nombre al segle següent quan aparegueren també dos enginys.
Però la canya de sucre passava per un llarg procés abans d'arribar-hi al trapig.

La canya dolça és una espècie que pertany al gènere de les andropogònies de la família de les gramínies i és una planta perenne d'aspecte semblant a la dacsa i a la canya comuna. Però aquesta presenta unes tiges plenes de teixit esponjós saturat d'un suc molt dolç del qual s'extrau el sucre.
Per ser cultivada, la canyamel necessitava una sèrie d'elements.
En primer lloc requeria una bona quantitat de terra mitjanament lleugera i un poc llimosa. Per aquest motiu s'aplicava el sistema rotatiu, alternant la canya de sucre amb altres cultius complementaris, preferentment blat.

Algunes vegades, però, es va utilitzar el sistema de guaret per tal que el sòl descansés i es meteoritzés, reposant, d'aquesta manera les seues principals substàncies químiques.

Un altre factor a tenir en compte era la gran quantitat d'adob que exigia el cultiu de la canya de sucre. Aquest precisament era el malson dels agricultors que, desesperats per reunir l'adob necessari, escombraven carrers i camins recollint els excrements de les cavalleries i altres animals. A més a més, les quadres estaven ocupades per les bèsties de tracció i dedicades a la criança de bestiar boví, porcí, avícola i algunes vegades, també s'hi criaven conills. Les deposicions d'aquests animals es mesclaven amb els eixuts del fenàs, algues, palla i senill de les marjals, que una vegada podrits, proporcionaven un excel·lent adob. Aquest tipus d'adob afavoria tant el camp, que a la collita de canyamel podia seguir-li una collita de blat sense haver d'adobar la terra de nou.
Els camperols, doncs, aprofitaven al màxim totes les oportunitats que tenien per tal d'obtenir-lo. Per això mateix i donada la quantitat de fertilitzant que necessitava el cultiu de la canya de sucre, els estava prohibida la venda de fem a altres senyorius i fins i tot la seua utilització a propietats del mateix agricultor situades fora del lloc on havia establert la seua residència o domicili, és a dir, on hi havia preparat l'adob.
El reg era un altre element imprescindible per al seu cultiu, doncs la canya de sucre necessitava aigua en abundància. D'ací que aquest cultiu tingués una gran expansió a la comarca de La Safor, ja que, aquest territori disposava de l'aigua suficient gràcies al sistema de reg establert pels musulmans basat fonamentalment en la canalització de les aigües fluvials. Però aquesta xarxa hidràulica necessitava una bona conservació. D’una banda, els camperols havien de tenir cura de tots els elements que en formaven part: sèquies, sènies, assuts, etc. D’altra, havien de respectar les disposicions que regulaven la distribució de l'apreciat líquid, abstenint-se de fraus i danys, tant a la xarxa com a tercers, sota pena d'incòrrer en la sanció que hi hagués al seu llogaret.
Finalment, calia tenir en compte el factor climàtic. La canyamel, tot i que era una planta que tolerava climes relativament variats, tenia unes exigències climàtiques notablement diferents en el curs de les dues fases principals del seu cicle: creixement i maduració. Cal dir que el creixement podia retardar-se, o fins i tot, suspendre's per dos factors climàtics: la sequera i el fred, que podia produir la necrosi dels brots més joves. D’altra banda, l'excés de pluges o les altes temperatures influïen directament en el procés de maduració de la canya. També el vent podia provocar una disminució del creixement i rendiment: tombant, esquerdant o arrencant canyes, reduint la recol·lecció, la qualitat de les canyes, afavorint els atacs de les malalties i dels enemics de la canya, sobretot les rates.
Per tant, l'àrea natural de la canya de sucre corresponia a regions relativament plujoses situades per sota de certes altures.
Així, com hem vist, la comarca de la Safor reunia les condicions necessàries per al seu conreu.
Respecte al procés de cultiu d'aquest tipus de canya cal dir que passava per les mateixes fases que la resta de cultius.
A finals de març s'alçava la terra amb una rella i s’adobava amb fem per primera vegada. Després, es dividia el terreny en taules de metre i mig d'ample i s'obrien solcs entre franja i franja, que es regaven abundantment, però sense deixar que l'aigua inundés els espais intermitjos de les franges.
Quan la terra estava en saó, es plantaven les estaques o alifes (de l'àrab ''halifa'': canya de dos anys). Aquest era el procés seguit per tal de plantar la canya.
A continuació, es procedia al segon reg perquè la terra es pogués assentar bé. Des d'aquest moment, el reg seguia practicant-se amb una freqüència quinzenal i s'efectuaven aixadelles per arrancar la brossa. A més a més, s'exterminaven les rates i altres feristeles, per a les quals, les canyes de sucre eren un menjar exquisit.
Als dos mesos començaven a brotar les gemmes i prompte les noves tiges arribaven a assolir trenta centímetres d'alçada.
Normalment, els espais lliures de les franges eren aprofitats per a cultivar enciams i hortalisses, que a finals de maig es collien perquè es pogués remoure la terra dues o tres vegades més, tractant que els peus de les canyes quedaren ben calçats.
Una vegada entrat el juny es fertilitzava de nou la terra. Les canyes eren ja frondoses, per tant, el reg a partir d'aquest moment, es realitzava per les franges, alçant cavallons transversals cada sis metres per repartir l'aigua.
Si l'estiu era plujós, les canyes creixien fortes i boniques però si pel contrari l'aigua era escassa, quedaven migrades i el percentatge de suc reduït.
Tot aquest procés fou recollit minuciosament per Maians i Ciscar i per Cavanilles.

"Fué antiguamente considerable la cosecha de cañas dulces, cuyo zumo convertian en azucar por medio de los ingenios ó molinos, llamados trapichadors, de los que aun se conservan restros en la huerta (...) Pide esta planta un suelo fértil, mucho abono y abundantes riegos. Se reproduce plantando pedacitos de las cogidas en el año anterior, los que deben tener tres ó mas nudos, y como un palmo de largo. Estos se conservan ó enterrados en el campo, ó en un quarto resguardado del ayre, bien cubiertos de hojas, cuidando en este último caso de revolverlos cada quince dias, para que nunca se calienten. Escoge el labrador la porcion del campo que mas le acomoda para beneficiarla luego en otras producciones, y á últimos de Marzo empieza á prepararla con rejas y estiercol , del que pone en cada hanegada como 700 arrobas. Preparada así la divide en trofas, esto es, en faxas de seis á siete palmos de ancho paralelas entre sí: dexa en cada trofa como cinco palmos vacíos, y en el resto, que suele tener palmo y medio, hace líneas transversales y paralelas que distan entre sí un palmo, despues de haber regado copiosamente el campo para poder fixar fácilmente los pedazos de caña que se han de plantar (...) A últimos de Mayo ya tienen un pie de altura los tallos que fuéron saliendo por las hiemas ó nudos á beneficio de los riegos que renueva oportunamente el labrador, introduciendo el agua en las faxas estrechas donde hizo el plantío. Como las cañas arrojan muy cortas raices durante estos dos meses, aprovéchanse los espacios vacíos de las trofas para criar lechugas; pero á mediado Mayo se arrancan las que quedan. A principios de Junio se levanta con el azadon la tierra que media entre las filas de cañas, donde se pone estiercol, que el labrador cubre con la misma tierra que acabó de quitar. A medida que crecen las cañas, añade sobre la faxa que ocupan nueva tierra, que va sacando de los espacios donde se criáron las lechugas, hasta enterrar la parte inferior de las cañas y de los tallos, introduciendo entónces los riegos por el pie del banco que ha ido formando, y los continúa miéntras crecen las plantas. Levántanse estas hasta tres varas, y se arrancan en Noviembre para venderlas, quando forman una especie de bosque por lo mucho que se multiplicáron, resultando por lo comun hasta 30 cañas de los quatro pedacitos que se plantáron en cada fila."

Pel que fa a la reproducció, la canya dolça tenia un doble procediment: plantació d'estaques o rebrolls.
Les estaques s'obtenien dels ulls o plomells de la collita anterior, que es conservaven amb les seues pròpies fulles per tal que quedaren suficientment protegides. Els ulls seleccionats per a la pròxima plantació es guardaven al mateix camp i havien de ser els més grossos perquè les alifes conservaren una reserva suficient de suc i tres o quatre nucs.
Els anys de fred i de gelades feien malbé els ulls de les canyes i s'havia de procedir d'una altra manera. Si la collita anterior havia estat exuberant, amb tiges grosses i nodrides, quan arribava la recol·lecció, les canyes es tallaven de manera que quedessin a ras de sòl i quan brotaven els rebrolls es protegien i es regaven per poder-los trasplantar. Però
si aquesta operació es practicava dos o més anys consecutius, els brots no creixien vigorosos.
La recol·lecció de canyes començava a mitjans de desembre, quan el color de la soca i la dolçor del suc evidenciaven la seua maduresa completa.
Les fulles es pelaven excepte les dels ulls reservats per al pròxim planter, i en apilar-les sobre els carros començava el tràfec de la safra.
La safra era començada amb satisfacció i optimisme, esperant importants beneficis. A tal fi, eren restaurades sendes i camins.
Tanmateix, cap agricultor podia iniciar la recol·lecció sense previ avís al procurador o arrendatari del trapig o enginy. A més a més, senyors i agricultors sabien que el destí obligatori de les canyes de cada senyoriu era el trapig o enginy del seu senyor, a qui corresponia el seu manteniment i disposició perquè el procés de la transformació de la canya en sucre es desenvolupés sense cap contratemps.
Però, el procés d'elaboració del sucre era molt costós i complicat per la qual cosa ja en parlarem més endavant.
Per acabar només resta advertir que malgrat que no es disposa de documentació referent al procés de cultiu de la canya de sucre a Xeresa, aquest no podia ser diferent al de la resta de la comarca i, cal tenir en compte, que durant aquella època el terme de Xeresa reunia les condicions geogràfiques i climàtiques idònies per al seu conreu.


Laura Campos García
Raül Verdú Moncho

REFERÈNCIES:

1.- R. CHABAS: La cosecha de la caña de azúcar en el Reino de Valencia, El Archivo, 1, pàgs. 43-44.
2.- AMV, Manual de Consells 2, f.22, Acord del Consell Públic de la ciutat de València aprovant la plantació de la canya de sucre i la fabricació d'aquest producte en el Regne de València, 31 de desembre del 1407.
3.- J.E. ALONSO: Història de la Safor, pàg. 81.

BIBLIOGRAFIA

- ALONSO, J.E. (1998): Història de la Safor, Simat de la Valldigna, Edicions La Xara, pàgs. 81-82.
- CHABAS, R. (1985): La cosecha de la caña de azúcar en el Reino de Valencia, El Archivo, 1, 43-44-53-54-59-60-61.
- FAUCONNIER, R. (1975): La caña de azúcar, Barcelona, Blume, 433 pàgs.
- MALPICA CUELLO, A. (1988): El cultivo de la caña de azúcar en la costa granadina en la época medieval, Granada, Ayuntamiento de Motril, 43 pàgs.
- PÉREZ VIDAL, J. (1973): La cultura de la caña de azúcar en el Levante español, Madrid.
- PONS MONCHO, F. (1979): Trapig. La Publicacions producción de azúcar a la Safor, Gandia, Alfons el Vell, 127 pàgs.

ANTONIO SALES, EL GUARDA Inici

Alguns oficis que han estat típics a les nostres comarques i als nostres pobles han anat desapareixent pel canvi en la forma de vida, com esquilador o llanterner. Altres han desaparegut perquè han deixat de ser rendibles eco-nòmicament, com ramader o barber. Tanmateix, algun ofici ha desaparegut al nostre poble, no així a d'altres, degut a no se sap bé quines causes.
Aquest és el cas de guarda rural o guarda de terme. Molts encara tenim present la figura d'eixos homes, vestits d'uniforme marró, amb la carrabina al muscle, vigilant per camins i bancals. De tots els que han ocupat aquest càrrec només ens en queda un per a contar-nos algunes de les seues vivències. Es tracta d'Antonio Sales que ara té 75 anys.
Açò és el que ens va contar:
Vaig començar de guarda a l'edat de 50 i vaig exercir fins els 65. Vaig estar, per tant, 15 anys vigilant el terme de Xeresa.
Abans treballava de margener. Vaig treballar 3 anys a la Barcella, també havia treballat al Mayorazgo, i per a Pérez, Girbés, Juan de Roberta, al Massalari, al càmping Caudeli, etc. A més a més, havia anat a segar arròs a la Ràpita i a les Riberes durant més de 20 anys.
Em vaig presentar a guarda perquè estava malalt. Patia de l'esquena i de l'estómac i havia estat gitat 3 mesos en una post.
N'hi havia 15 o 16 inscrits per ocupar la plaça. Els membres de la Cambra Agrària Local em triaren per votació. La vacant es va produir perquè Àngel Cardona "Senent" se'n va anar a Alemanya a treballar. El meu company era Juan Gorrita "de Raimundo". Aquest home era ja major, i no volia jubilar-se fins els 70 anys, però un accident (un bac) el va fer retirar-se i va ocupar el seu lloc Vicent Roselló, Vicentico "el Moreno". Ens jubilàrem ambdós al mateix temps i des d'aleshores ençà no ha tornat a haver guardes de terme.
Als dos mesos d'estar de guarda m'ho volia deixar, principalment pels comentaris de la gent i per les xerrades que em tiraven. Ja ho tenia parlat per entrar a treballar a la finca de Cano. El sergent de la guàrdia civil, Rafael Córdoba, li va dir a la meua dona que no me n'anara, que anaven a posar-nos una bona paga de l'estat. Fins aleshores haviem cobrat de la Cambra Agrària. Aquesta qüestió em va costar moltes discussions amb la meua Carmen. A la fi vaig decidir de quedar-me i evitar problemes a casa.
I efectivament, al poc de temps, deixàrem de cobrar de la Cambra per passar a fer-ho de l'estat. Posteriorment, amb la desaparició de les Cambres passàrem a dependre de l'Ajuntament.
Diuen que per ser bon guarda hi ha que ser bon lladre, però no és així. Has de ser honrat i saber molt bé que vas a fer cada dia i perquè ho has de fer.
El de guarda sempre ha estat un ofici mal mirat, sobretot quan a algú li furten al seu tros.
Tant per al guarda com per a qui va pel camp, el que es porta a la panxa no és pecat. Menjar-te dues taronges o quatre figues és insignificant. Altra cosa és furtar per regalar-ho o vendre-ho, o com feien alguns, vendre-ho a les botigues per traure uns durets i fer-se unes copes.
Amb els xiquets calia tindre molta cura, especialment quan anaven a nadar a les basses del terme. Era millor no dir-los res, per no espantar-los, i parlar amb els pares. Sí que els cridava l'atenció quan els trobava fent guisetes (entremaliadures), com fer harca amb taronges o furtar fruita. El més ingrat d'açò era quan els pares no et feien molt de cas o posaven en dubte la meua paraula dient que els seus fills eren incapaços de fer eixes coses.
Respecte a la vigilància, el guarda ha d’estar pels camins perquè el vegen i no furten, no amagar-se per esperar que es cometa el delit i després denunciar. Sempre és millor la tasca preventiva que la d'aplicar càstigs.
Pel que fa a la gent del poble, se la coneix pel tracte i pel que estan habituats a fer. El lladre no es fa, s'hereta el costum. Quan es feien furts al terme podies saber, poc dalt o baix, qui els hi havia fets.
Denunciàvem quan trobàvem algú furtant. Ho comunicàvem a la Cambra i allí es feia una junta i posaven la multa adient. El més freqüent eren robatoris d'hortalisses, taronges i adobs.
El Sindicat i el Canyar estaven plens de pebrars, melonars, tomacars, alberginiars, etc, i hi havia que treballar tots els dies, festius inclosos. També per Nadal i Pasqua, en plena campanya de la taronja. Això feia que, de tant en tant, trobara parelletes amagades "fent manetes", però mai no he comentat res d'ells.
El servei el feiem en solitari de dia, i en parella de nit o en situacions de compromís.
Una vegada vaig agafar un foraster furtant albergínies per la nit i el vaig "encanonar" per l'esquena amb el llarga-vista (primàtics). Aquell pensava que era una pistola. El vaig dur davant de mi fins l'estació i allí li vaig dir a Llorencet, que pujava del mareny, que cridara la guàrdia civil i que vinguera pel detingut. Després va resultar que tenia diversos antecedents per delictes similars.
Els guardes anàvem armats. Jo tenia permís de pistola, carrabina, escopeta i metralleta. La carrabina que tenia era una "Detroyer" amb bales de 9 mm "Parabellum". En jubilar-me, la vaig lliurar a la guàrdia civil. Podia foradar una soca de 30 cm i abastava una distància bastant considerable. Això que deien de bales o cartutxos de sal eren invencions; les bales eren de veritat.
En l'aspecte personal, les meues grans afeccions eren la cacera i la colombicultura. Com a colombaire he guanyat un concurs provincial, dos comarcals i un tercer lloc en un altre comarcal. Actualment ja no vole coloms. Ho vaig deixar quan van morir alguns dels meus amics i altres també ho deixaren per qüestió d'edat.
Quan ens vam jubilar Vicentico i jo, l'Ajuntament ens va retre un homenatge, férem un dinar i l'alcalde Vicent Moscardó ens va lliurar una placa commemorativa.

Aquesta és una semblança d'Antonio Sales Cardona, l'últim guarda, una persona afable i gratament cordial.
Vicent Puig Daviu.

SÍNTESI D'UNA POSSIBLE HISTÒRIA DE XERESA I EL SEU TERME Inici

Seguint l'article aparegut al número 7 de "LA CISTERNA", continuem amb una breu aproximació a les èpoques i a les gents que han passat o han i viscut on actualment vivim nosaltres.

En principi, cal no descartar la hipòtesi d'un probable poblat iber -de la tribu dels contestans- com l'origen de Xeresa, -no exactament al lloc que ocupa l'actual nucli de població, però sí pròxim- encara que de moment no s'han trobat vestigis abundants que la demostren -si aquestos són lèxics, potser el nom del poble en siga un (veure l'article "Voltant el Calamau" al número 4 de la revista). Afinant més, Menéndez Pidal ho afirma i l'historiador comarcal Josep Camarena ho deixa amb un interrogant (1) per no tenir proves físiques ni documentals. Els llocs més adients pel poblat potser foren la muntanyeta de la Pedrera, amb un cim pla, no massa elevat, però el suficient per dominar els voltants fins la mar; el tossal del Calamau o la part més pròxima a la mar de la contigua Barcella -d'amdues es tindria visió directa del poblat ibèric situat al pujol que ara ocupa l'actual castell de Bairén-. El centre econòmic, xicotet, emmurallat, amb carrerons estrets i mal alineats, amb una necròpolis exterior. Basada l'agricultura en cereals, vinya i oliveres, amb la ramaderia com a complement, i un comerç no molt continu amb els pobles colonitzadors. I amb una gran destresa en el treball del metall -metal·lúrgia del bronze i forjat del ferro-, molt especialment en les armes -els autors clàssics elogien la qualitat i flexibilitat de les falcates (espases) ibèriques-, malgrat no ser les nostres terres riques en recursos miners.
Posats a formular hipòtesis, no és d'estranyar el pas per aquestes terres - i lògicament total domini- de l'exèrcit d'Anníbal, amb els seus elefants, després de desembarcar en El Playazo (prop de Villaricos -Almeria-), cercant guerrers mercenaris -els ibers tenien fama de grans dots bèl·liques així com una excel·lent tàctica de lluita-, camí de Sagunt i posterior pas dels Pirineus, a la segona Guerra Púnica. Aquest pas, militar i de poca durada, no ha deixat rastre. (Pel moment, no se'n coneix).
Tot l'anterior són elucubracions, possibles certeses no demostrables, però lògiques. El fort procés de romanització i la pau que segueix ens fa pensar en poblats establerts al pla, que han estat destruïts pels diferents cultius de la terra. Amb els romans s'introdueix el reg i el forcat, que fan més extenses les superfícies cultivables. D'aquesta època ens queden al terme testimonis en forma d'empremtes materials. I així, conservem restes d'una vil·la romana als voltants del Calamau. Una vil·la era una casa rural constituïda per una sèrie d'edificis alineats al voltant d'un pati obert. A les edificacions s'allotjaven el propietari i família -o el villivus (procurador)-, les persones -esclaus o serfs- dedicades a l'explotació de la propietat agrícola; unes altres es destinaven el bestiar; en altres es guardaven les eines o s'emmagatzemaven els productes obtinguts. Aquesta vil·la està documentada (2) a partir de la prospecció feta per l'arqueòleg J.A. Gisbert i el seu equip, l'any 1993, i que la situa entre els segles I-II de la nostra era. Copiem de forma textual part de la descripció que en fan, per trobar-la altament interessant: "Les parcel·les amb major densitat de troballes on es proposa la ubicació de l'edifici presenten abundants fragments així com dues rajoletes en forma de rombe. El jaciment presenta dues estructures característiques que fins ara no s'havien documentat al sud de la Tarraconense. Es tracta de dos "siri frumentaria", dipòsits de planta circular i forma cilíndrica. Estan excavats en el sòl geològic amb les parets compactes (sembla que degut a l'aplicació de foc).El seu parament intern té perforacions arrodonides a diferents nivells. Cal relacionar-les amb una estructura de fusta que s'utilitza per a la construcció. Les seues mesures són : -diàmetre: 3 metres. profunditat mínima:0,43 metres. S'interpreten com a sitges per emmagatzemar forment i, en general, cereal.. Es coneixen alguns exemplars a la Hispànica Citerior, malgrat que al sud de la Tarraconense són els primers detectats. El registre arqueològic és, de moment, limitat. Presenta vaixella de taula d'importació: terra sigil·lata itàlica, gàlica, ceràmica de cuina i taula africana. Aquest registre situa l'activitat del jaciment als segles I-II dC amb un únic fragment de ceràmica baiximperial (Lucente). Les àmfores de producció local també hi apareixen".

No caldrà repetir altra vegada -per ja sabudes- les citacions de Cavanilles i Madoz entorn les làpides i monedes romanes trobades al terme, de les quals -des-graciadament- no en tenim notícia de l'època, ni de la ubicació, ni del seu estudi. Almenys, però, tenim constància fidedigna de població al terme sota l'Alt Imperi i començament del Baix. L'única deixalla d'aquest ens fa suposar l'abandonament -despoblament- de la vil·la degut a la crisi socio-econòmica de l'Imperi Romà que començà al segle III. La superfície total de troballes -al voltant de 4 hectàrees-, ens fa pensar que aquesta no fóra l'única vil·la romana del terme. Possiblement n'hi havia més, - situades a altres llocs o l'altre costat del barranc, en la mateixa època o en diferents- per passar pel nostre terme un camí -ramal de la Via Augusta- que, des d'un lloc -sense determinar exactament- de la Ribera Alta, es dirigia cap a Dénia. Encara es conserva el topònim "la Calçà" -calçada romana- a molts pobles per on passava, a la comarca de la Safor. Dèiem que potser n'hi havia més d'una, de vil·la, perquè a la Servana també s'han trobat restes de ceràmica romana, així com a la Muntanyeta del Repetidor. A més a més, hom assegura que a una cova prop del Piló de "Justo" es trobà de forma casual un enterrament romà, cobert amb teules, amb una ofrena consistent en una gerreta amb monedes -mostra d'una altra vil·la a la Covota.
Seguint el temps històric, la invasió dels anomenats bàrbars -primer els vàndals, cap el segle V, i després els visigots- no deixa pràcticament senyals, en ser els nadius sotmesos, que són la majoria de població, més avançats que els vencedors, que en són poc nombrosos. Tot segueix igual; pràcticament, els que habitaven ací només han canviat d'amo. La comarca, i per tant, el terme, ha quedat quasi despoblada, ignorant-se els motius certs, però se suposa per causa de la inseguretat i de les contínues baralles. Sembla que tornen a ocupar-se alguns dels antics poblats d'altura ibèrics, en certes èpoques.
L'any 711 comença la conquesta musulmana, per Tarifa. Aviat, els terrenys costers de la Mediterrània estan sota control àrab. Es sofreix una forta "orientalització"(3), és a dir, que hi arriba i s'estableix un contingent gran de musulmans, entre àrabs i berbers, que comporta un canvi social, cultural i econòmic fort. A la llarga, la població, vinguda de fora o nativa d'origen i musulmana de religió, a excepció feta d'alguns que conserven la cristiana (mossàrabs) augmenta a poc a poc, cultivant les terres, introduint nous cultius - canyamel, arròs, magraner, bresquiller, hortalisses i algun taronger-, millorant el regadiu,... i pagant arrendament o tributs a la nova classe dirigent, primer de l'Emirat depenent de Damasc i després del califat de Córdoba. Hi ha un gran creixement econòmic a la zona. Degut a l'augment de la població i als nous productes agrícoles obtinguts pels nous sistemes de regadiu aplicats: noves sèquies, canals, basses i nòries. A principis del segle XI, una sèrie de lluites polítiques condueixen al desmembrament del Califat i a la constitució dels Regnes de Taifes, independents. A València se'n crea un i un altre a Dénia. El terme pertany a aquest últim, -dins els territori de l'hisn -castell- de Bairén- i finalment fa de frontera entre un i l'altre. La població de la zona creix. A finals del segle XI, un episodi esporàdic té lloc molt a prop de Xeresa: és la "batalla de Bairén", on un exèrcit comandat pel Cid s'enfronta amb l'exèrcit almoràvit, en terres prop del castell. (Segons J. Camarena, aquesta va tindre lloc a la partida d'Alcodar)(4) Arribem al segle XII i tenim altra vegada constància de poblament a Xeresa. Es tracta d'una alqueria musulmana, localitzada en la casa de la Servana i voltants. (L'alqueria, al temps que ens ocupa, és un nucli menut de població d'entre 5 i 20 casess -veïns o focs-, és a dir, un lloc habitat per 20 a 100 persones, que formava part, entre altres, d'una demarcació territorial, amb un castell on es refugiava la població de les alqueries en cas de perill, juntament amb el objectes de valor i el ramat). A la façana SO de edifici és on millor s'aprecia - conservat i reaprofitat- un tros de mur de tàpia -tapiera (formigó de graves, arenes, còdols, argiles i calç)- d'uns 13 metres de llargària per 2 metres d'alçada, de construcció clarament islàmica, així com altres fragments més menuts orientats a altres punts, sens dubte, per dades tècniques arqueològiques, de l'època andalusí. A més a més, "als bancals del voltant de l'alqueria... i en totes direccions, apareix abundant material ceràmic dispers en superfície... La fase islàmica és la de major quantitat de materials ceràmics. La vaixella de taula i de luxe està ben representada amb els ataifors i les escudelles que s'empraven per servir el menjar. Es tracta.... de les típiques produccions dels segles XII i primer terç del XIII."(5) S'hi troben també restes d'altres útils per guardar líquids: cànters, pitxers; gerres o tenalles per guardar el gra; cassoles i olles per fer el menjar, etc. tant de l'època andalusina com posterior gòtico mudèjar i cristiana, que corresponen als segles següents. "El jaciment arqueològic de la Servana també presenta una fase d'ocupació de la segona meitat dels segles XII i del segle XIV. Les ceràmiques que representen estos moments estan formades pels típics pitxers de cos globular i peu ressaltat, gerros, etc.."(6)

En la primera meitat del segle XIII hi ha, com a mínim, dues alqueries en el nostre actual territori: Xaresa i Xeresa. Ho sabem perquè Jaume I, després de la conquesta del castell de Bairén, l'any 1240, fa una sèrie de donacions de cases i terres, al "Llibre del Repartiment" (1249):
" A Arnau Carnicer, Ramon Carnicer, Bernat Carnicer, Pere Carnicer i Bernat Vell, sengles cases - una casa per a cadascú- a XARESA; i a Arnau Carnicer, quatre jovades de terra; i a cadascú dels altres, tres jovades de terra. I si per a les susdites jovades no hi hagués terra suficient a l'esmentada alqueria, que les tinguen i que les reben en una altra alqueria anomenada XERESA" (7).
Aquesta cita és importantíssima per dos motius: 1r. Per primera vegada apareix escrit el nom del nostre poble. 2n. Se'ns informa de l'existència de dues alqueries, una de les quals -Xaresa- té com a mínim cinc cases. El que vol dir que la població total de les dues, que amb el temps es reuniran en un sol nucli de població, Xeresa, -Xaresa es despobla a poc a poc, com moltes altres alqueries i no existeix a finals dels XV- és important. - Per l'època i el lloc, és clar!-.
I acabem, de moment, aquesta segona part de la nostra probable història amb unes altres hipòtesis: seria l'alqueria que actualment forma la Servana l'antiga Xaresa? Estaria Xeresa a algun lloc actualment ocupat pel casc urbà?
(Amb aquests interrogants propis de fulletó televisiu, us deixem fins la pròxima "entrega", ja basada , tota ella, en proves fefaents, escrites i/o palpables. Una cosa tenim clara, a hores d'ara: Xeresa ha estat habitada des del segle I d.C. -testimonis arqueològics demostrats- fins els nostres dies. I amb pas, -si no habitatge- des dels primers homo sapiens de la Safor).

Ramon Navarro


REFERÈNCIES:

1.- "Historia del distrito de Gandia" Publicacions de Fomento de A.I.C. Gandia 1965.
2.- Inventari Jaciments Arqueològics. Conselleria de Cultura. Direcció General de Patrimoni Artístic.
3.- "El món islàmic". Dins El llibre de la Safor. ANDRÉ BAZZANA
4.- Op. Citada "Historia del..." Fomento de A.I.C. Gandia 1965
5.- Informe sobre la Servana encarregat pel CEIX a l'arqueòleg P. COSTA CHOLBI. 2001 6.- P. COSTA CHOLBI. Op. Citada.
7.- "Llibre del Repartiment". Full 40 v. (Arxiu Corona d'Aragó) Edició Vicent Garcia Edit.

EVOLUCIÓ DEL CASC URBÀ Inici

Las monedas de plata y cobre, como también las varias lápidas con inscripciones Romanas que se han hallado en el término de Xerésa, indican que allí
habitó esta nacion culta, y que hubo pueblo de alguna consideracion en la antigüedad: ..."
A.J. Cavanilles, 1798.

L'actual emplaçament del poble tal volta no fóra l'únic que existia en temps passats, des de sempre agrupar-se ha sigut la manera de defensar-se de les adversitats naturals i dels enemics, ja diu el refrany que la unió fa la força. En qualsevol cas, des de fa molts anys el lloc actual ha sigut el que s'ha consolidat com el definitiu, a la vora del barranc i sobre els primers desnivells de la muntanya. Aquest model es repeteix a la majoria de pobles del nostre entorn, cal estar a prop de l'aigua i un poc elevat per raons de salubritat i seguretat, cercant el sol i l'aire i, com no, per a poder defensar-se millor en cas de perill. Aquesta situació ha determinat en gran mesura la trama de carrers i el model de creixement experimentat. Un altre element important en la forma definitiva del nostre casc urbà ha sigut la xarxa de camins que comuniquen el poble amb la resta de poblacions pròximes, Xeraco i Gandia, així com la connexió amb els marenys i la mar.

Tots aquests elements marquen la forma dels carrers de la part més antiga del poble, uns paral·lels al barranc i adaptats a la forma del relleu i altres perpendiculars seguint el pendent, fent també la funció d'evacuació de les aigües quan plou. La resta de carrers s'ajusten al traçat dels camins d'eixida de la població primer amb una filera de cases a cada costat que amb el temps ompliran els buits entre ells i els convertiran en el carrer principal del barri.

Com la majoria dels pobles i ciutats, Xeresa ha crescut al voltant d'un temple religiós, musulmà o cristià segons l'època. I és al seu voltant on trobem els carrers més antics de Xeresa, a prop de l'actual església parroquial de Sant Antoni de Pàdua, construïda el segle XVIII en estil neoclàssic sobre l'anterior, situada en un eixamplament del carrer Major i sobre el marge dret del barranc. Un altre edifici emblemàtic per a l'època era el situat al final del carrer Major, que probablement fóra la casa del senyor de la vil·la i que era conegut pel Castell, citat ja per Escolano en la seua obra sobre el Regne de València el 1610. El nucli originari el composarien parcialment els carrers Major, Font de la Pila, les Parres i les Danses amb un traçat interior irregular i tortuós ajustat a la morfologia del terreny.

El que anomenem en l'actualitat casc antic o històric estava composat pel nucli originari al qual se li afegiren part dels actuals carrers Jaume I, la Verge, Ramón y Cajal, Pintor Sorolla i Tossal. Probablement aquest espai, en època medieval i moderna, estava rodejat per una muralla que complia la doble funció de protecció i recaptació. El poble tindria uns determinats punts d'accés o portes que coincidirien amb els encreuaments de camins de l'època, als Quatre Cantons, al final del carrer Major i a la Font de la Pila. Aquest recinte podia ser tancat en moments d'inseguretat, epidèmies i guerres, al temps que l'accés controlat permetia al senyor feudal recaptar el delme (taxa o impost) sobre els productes que entraven i eixien del poble.

Sobre l'existència d'aquesta muralla no tenim cap constància material, però cal imaginar que la nostra realitat era pareguda a la dels pobles veïns. Poc a poc els murs serien assimilats per la construcció de noves cases i amb el pas del temps les portes anirien desplaçant-se a mesura que s'ampliaven els carrers. Tenim referències de l'existència de portes al final dels carrers de Fora, Bailia i Poco Trigo, al carrer Boltesar i al cantó entre Sant Josep i Pocotrigo. Poc a poc s'eliminaren en desaparéixer la seua funcionalitat pel canvi de la conjuntura sòcio-política.

Extramurs, és a dir, a l'altre costat del barranc, apareix el Raval on vivien les classes més desfavorides del moment, al temps que feia la funció de posada per als viatgers o bé per als qui trobaven les portes de la vila tancades. També podem especular sobre el paregut d'aquest carrer amb els barris jueus, juderies, que podem contemplar encara a altres ciutats valencianes o amb les possibles restes d'una factoria de tractament de sucre, el trapig. L'actual Ravalet de la Trinitat conserva l'escassa amplària que els caracteritzava i la irregularitat del seu traçat, probablement ajustat al camí preexistent i al marge esquerre del barranc. També quedaria fora de les suposades muralles el barri de la Covota.

Els segles van passant, jueus i moriscos són expulsats, passa la guerra de Successió i aplega la Il·lustració (almenys a França), la població ha anat creixent a poc a poc i encara que les fonts no són coincidents, de 20 veïns (famílies o cases) al 1536 passem a 43 el 1609, quasi els mateixos que cent anys després, 40 cap al 1713 i fins els 630 habitants al Cens de Floridablanca de 1787. A principis del segle XIX, amb la Guerra del Francés, sembla que es produeix un estancament, 664 habitants a meitat de segle, però durant la segona meitat s'incrementa de nou obligant a ampliar el casc urbà més enllà dels carrers històrics, superant i enderrocant la suposada muralla i les seues portes, com podem constatar en el fragment d'una Acta de l'Ajuntament de 1872. L'any 1900 la població de Xeresa ja sobrepassa els 1100 habitants.

Durant el segle XIX el barranc continuava exercint el paper de frontera protectora que impedia el creixement pel marge esquerre i que forçava l'expansió pendent amunt i cap a l'oest i l'est. El traçat d'aquestos nous carrers va continuar adaptant-se a la forma del terreny, però presenta una major regularitat que els anteriors. Es tracta de part dels actuals carrers Bailia, Sant Josep, Tossal, Moreral, Mayorazgo i Doctor Miguel Vivó. El poble era compacte i allargat, tancat clarament entre la sinuositat del barranc, al nord, i els contraforts irregulars de la muntanya, al sud i a l'est. Durant aquest període és quan apareixerien les primeres cases a l'altra part del barranc seguint el cami de Xeraco, el que s'anomenarà en un futur Carrer de Fora i es va construir l'Ermita de la Santíssima Trinitat al final del Ravalet.

El segle XX suposà la superació dels límits tradicionals del nucli urbà i l'inici d'una expansió dispersa i un tant desordenada, com a conseqüència del fort increment de població generat per la implantació
generalitzada de cultius de regadiu, en especial de tarongers i arròs. Els habitants quasi es duplicaren durant el primer terç del segle: 1450 cap a l'any 1920 i fins els 2000 cap al 1930. Després va vindre l'estancament fruit de la crisi econòmica, la conflictivitat social i les lluites polítiques que desembocaren en la Guerra Civil Espanyola.

L'expansió urbana es va consolidar al voltant dels principals camins de connexió amb altres poblacions, els actuals carrers Doctor Miguel Vivó o Boltesar sobre el Camí de Gandia i Alcodar o de Fora sobre el Camí de Xeraco. Amb aquest fet el poble va perdre el caràcter lineal i compacte que havia tingut fins el moment.

Al voltant del Camí de Gandia i entre el barranc i la muntanya es consolidà una espècie de segon Raval amb illes de cases rectangulars al sud i triangulars i trapezoïdals al nord, els actuals carrers Sant Antoni, Cervantes, Hernán Cortés, Colón, Magallanes i Blasco Ibáñez, per a les primeres i Espanya, Camí Llavador, Lluís Aparisi, Xeraco i Pizarro en el segon cas. En sentit quasi contrari a l'anterior i sobre el Camí de Xeraco s'inicià l'expansió al marge esquerre del barranc i en direcció cap al pla, allunyant-se de la muntanya i del barranc. En aquest període es va construir el llavador als afores del poble, més enllà del Ravalet; la caserna de la Guardia Civil i el nou cementeri, també als afores, però a l'altre extrem, sobre el Camí de Xeraco.
Amb la Guerra Civil, la Postguerra i la llarga recuperació econòmica, la població es va estancar i així està fins l'actualitat, amb alguns alts i baixos que no acaben de marcar una tendència clara, però el casc urbà
segueix creixent. Tal com passa a molts altres municipis, els hàbits de vida van canviant i les necessitats urbanes també. L'ús del cotxe particular determina la configuració dels nous carrers i de les seues cases, al temps que s'abandonen les zones on el vehicle troba dificultats per accedir o aparcar. També la millora de les condicions econòmiques facilita un tipus de vida més individualitzat que redueix el nombre de membres per família sota el mateix sostre; les distintes generacions, pares, fills i nets deixen de compartir la casa com ho feien abans. Sorgeixen noves necessitats urbanes abans inexistents: zones verdes, equipaments esportius, escoles, centres culturals, zones industrials,... Des d'aquesta perspectiva, amb el mateix número d'habitants cal comptar amb una major superfície urbanitzada.

Durant la segona meitat del segle XX, el creixement urbanístic experimentat pel poble va ser poc important com a conseqüència de l'inicial estancament de la població, al voltant de 2000 habitants entre 1975 i 1990, que desemboca en un significatiu descens durant l'última dècada, fins els 1879 habitants al mític any 2000.

Determinades obres d'aquest període condicionen el creixement urbanístic experimentat, la més important és la progressiva canalització i cobriment del barranc al seu pas pel casc urbà, trencant definitivament amb el seu paper de frontera i convertint-se en un dels eixos principals que vertebraran el creixement futur. Aquest procés ve durant molts anys i hui encara continua la progressiva incorporació del llit del barranc a la trama urbana. La canalització del tram central entre el Pont de Dalt i el de Baix va suposar la urbanització de l'actual carrer Mondúver, i el cobriment posterior la creació del passeig Fronton que amb el temps s'ha consolidat com el principal lloc d'encontre dels veïns per: mercat, festes, tertúlies, concerts, jocs infantils, etc... Després va vindre el cobriment entre el Pont de Dalt i la connexió amb el Camí del Molí que va convertir aquest tram en la prolongació del carrer Mondúver; i recentment el tram entre el Pont de Baix i el Parc de les Oliveres, el carrer Barranc de la Martina. Aquest fet suposa la progressiva transformació de les cases que es troben amb un nou carrer on abans estava el barranc, noves portes i canvis de façana que canvien en pocs anys l'aspecte del poble, els patis de corral van convertint-se en portes principals.

Altres obres importants que van condicionar el creixement són les Escoles, el camp de futbol, el cine i la Pista, incidint en la consolidació del creixement cap al nord, al voltant dels camins de Xeraco i de la Mar o de l'Estació. Progressivament les noves cases i naus industrials anaren ocupant els espais buits, el que suposà l'obertura de nous eixos principals com els carrers Dr. Marañón i Alacant que facilitaren l'accés rodat als barris del Ravalet i Boltesar. Al seu voltant s'obrin nous carrers transversals que completen una trama ortogonal a l'estil dels eixamples, els carrers Madrid, Fotògraf Blanquer, València, Ricardo Costa, Hortes i Castelló. L'ocupació d'aquest nou espai urbà s'ha allargat durant molts anys, el que ha provocat que en l'actualitat ens puguem trobar amb un ample ventall de tipologies constructives sobre el mateix barri, fruit de les modes predominats en cada període: cases de poble antigues, blocs de pisos, naus industrials, habitatges familiars que combinen cotxera a la planta baixa i habitatge a les plantes superiors, adossats a l'estil de les urbanitzacions de segona residència, xalets, corrals i solars que esperen pacientment el seu moment. Completa aquest creixement la Casa de la Cultura i el Parc de les Oliveres situats en l'encreuament de carrers que fa la funció de connexió entre distints barris del poble: casc antic, Boltesar, Carrer de Fora i Camí de la Mar o de l'Estació.

El Pla General d'Ordenació Urbana de Xeresa, aprovat l'any 1998, representa el darrer impuls de creixement desmesurat del casc urbà. Si havien fet falta més de 500 anys per aplegar als límits actuals, sols caldran uns pocs anys per duplicar aquesta superfície. El model de creixement elegit ni és modern, ni és novetat, tan sols còpia els defectes que ja s'han patit a altres llocs i que una vegada més ací ens tocarà patir. Bàsicament consisteix a aprofitar les oportunitats de localització que ofereix la carretera nacional N-332, l'accés a l'autopista A-7 i la proximitat de l'estació de ferrocarril de mercaderies i del port de Gandia, quasi res. L'àrea que resta entre l'actual casc urbà, la N-332 i l'eixida de l'autopista A-7 són declarades urbanitzables, per a l'ús industrial la més pròxima a les carreteres i per a l'ús residencial la més pròxima al poble, separades per una zona verda que connecta amb el nou polisportiu. Aquest desplegament cap avall es completa amb tímides ampliacions cap a l'oest, limitades pel traçat de l'autopista, i per l'intent d'ocupar la muntanyeta del dipòsit d'aigua potable amb xalets unifamiliars.

L'execució de les propostes del Pla General van avançant i alguns dels problemes derivats del model d'ocupació del territori ja els podem contemplar: el nostre casc urbà va quedant ofegat per carreteres i naus industrials, cada vegada és menys visible aquell paisatge urbà on destacava el campanar, que podíem contemplar quan ens acostàvem des de qualsevol punt. Altres problemes aniran apareixent a poc a poc; segurament algú intentarà tirar-li la culpa a la mala sort o a les anomenades causes climàtiques extraordinàries.

Que quede clar que aquest plantejament no és una oposició a la creació del polígon industrial, necessari a totes llums, ni a la construcció de noves zones residencials, necessàries per a cobrir la demanda local; es tracta de deixar sobre la taula que hi ha altres maneres de fer les coses, no únicament cercant el benefici immediat. Calen plantejaments amb mires de futur, que refacen el construït en compte de seguir ocupant nous espais i amb l'objectiu de millorar la qualitat de vida dels veïns. La llei li atorga a l'urbanisme la funció de procurar l'ús del sòl d'acord amb el benestar comú
i no de procurar pels interessos especulatius d'alguns.

El nou polisportiu, entre el barranc i la muntanyeta del Camí Llavador ja està construït, el polígon industrial avança de pressa i la plaga d'adossats acapara les noves zones de creixement residencial al carrer Boltesar. Sembla que ací la llei de la gravetat també funciona; probablement, en pocs anys es produirà un desplaçament progressiu de la població cap a les noves zones d'expansió i l'abandonament del casc històric.

Els experts no acaben de posar-se d'acord amb el sector de la construcció, uns parlen de motor de l'economia i refugi d'inversions, altres de bombolla immobiliària i d'un país hipotecat; els més radicals, de creixements desmesurats, innecessaris i insostenibles amb el medi ambient. El ciutadà contempla impotent com dia a dia els preus del sòl, els pisos i les cases no paren de pujar, per suposat sempre per damunt del poder adquisitiu. Algú pensarà que el que està passant a Xeresa no és rellevant si ho comparem amb altres llocs. A cada lloc hi ha una escala i la nostra sembla que és de les menudes.


Vicent Jesús Altur Grau

SOBRE LA MARJAL DE XERESA Inici

Quan tots nosaltres pensem en la marjal ens ve al cap una imatge d'un paratge natural dominat pel senill i borró, i que amb el temps l'home l'ha conquerit mitjançant l'avanç dels tarongers i de l'arròs en temps no tant passats.

Però, aquest ecosistema ha sigut testimoni de les relacions entre homes, dels seus patiments, problemes i necessitats. Una prova del que dic és l'enfrontament, el 1422, entre Galceran de Vic, senyor de Xeresa, i Pere de Sant Joan, abat de Valldigna.

Doncs bé, en aquella època els pagesos per poder obtindre unes collites raonables havien de femar la terra. Però, com que el fem era un bé escàs i preat, aleshores per poder regenerar una terra tan desgastada, el que es feia era fer un adob barrejant el fem del bestiar domèstic amb les plantes de les marjals.

Els vassalls de l'abat de Valldigna, en la seua majoria musulmans, continuant amb aquesta tradició, anaven a les marjals de Gandia, Xeraco, Xeresa, Favara o Cullera, els pobles veïns amb les marjals, els quals no els havien obstaculitzat mai l'extracció de les brosses necessàries degut a l'escàs valor del que se'n duien. Però, per l'hivern de 1422 l'abat de Valldigna "hagué de defensar els seus vassalls contra les intencions de Galceran de Vic, senyor de Xeresa, perquè els prohibia segar, arrenquar sisca e broça de l'amargal del terme de Xeresa... e... portar-se'n a llurs cases per fer fem e femar llurs possessions"*.

El senyor de Xeresa, a més de la prohibició va multar els vassalls de Valldigna, cosa que va provocar l'acció del monestir valldignenc.
Finalment, el cas va arribar a mans del governador del Regne de València, el qual mitjançant l'amenaça d'una multa elevada va fer que la situació tornara a ser normal. S'afirmava així la posició de prestigi i de poder que ostentava el monestir, un dels senyorius més importants i rics del regne.
Per últim, he de dir que igual que els nostres avantpassats valoraven aquest ecosistema com a font de riquesa, nosaltres l'hem d'estimar i mantindre doncs forma part de la història i vida del nostre poble.


Emili Moscardó Sabater

Bibliografia:*Ferran Garcia-Oliver."Cistercencs del País Valencià. El monestir de Valldigna (1298-1530). Ed. 3i4, pàg. 67.

ELS RAJOLARS A XERESA I ALTRES ELEMENTS DE CONSTRUCIÓ Inici

Des de temps antic al nostre poble hi han hagut rajolars. La prova la tenim en l'extensa catifa de restes ceràmiques trobades arreu del terme. S'han localitzat abundants teules romanes, rajoles, vaixella àrab i altres peces de terrisseria que confirmarien una activitat ceramista constat al llarg del temps. Cal assenyalar també la presència de restes de forns terrissers -pro-bablement àrabs- encara observables, i que junt al testimoni d'algun vell rajoler que explicà l'aprofitament que es feia d'aquests forns antics, també afermarien la continuïtat d'aquesta indústria des del passat fins fa unes poques dècades.
L'explicació sobre l'assentament d'aquesta activitat es troba en la presència dels afloraments d'argiles al terme. En totes les zones calcàries, com ara la nostra, abunden les argiles roges procedents dels residus insolubles que s'originen en la dissolució de roques calcàries. Així, aquestes argiles, de vegades barrejades amb algeps, son transportades per l'aigua de pluja fins dipositar-se i originar xicotets afloraments d'aquest material que esguiten el territori.
Aquests dipòsits d'argiles han sigut explotats per tal d'obtenir la matèria primera amb què confeccionar rajoles i altres materials ceràmics. De fet, els diversos rajolars que han funcionat en distintes èpoques, han estat ubicats al damunt dels dipòsits principals d'argila. La concentració dels afloraments explotables es troben a la vessant Sud, tot just seguint la vora de la muntanya, des del camí Gandia fins el "Mayorazgo".

Abans, el treball als rajolar prenia un caire artesanal ja que no estava mecanitzat i per tant la seua producció com l'efecte sobre el medi eren relativament discretes. Aquesta va ser una indústria de tipus familiar que va començar a abandonar-se cap als anys seixanta, moments en què únicament la dedicació ja no podia mantindre la rendibilitat.
Encara que un altre motiu determinant en l'abandonament d'aquesta activitat va ser l'esgotament d'una argila de qualitat. Perquè ací els jaciments tenen una espessor molt variable i quan els estrats superiors començaren a esgotar-se, l'argila eixia barrejada amb pedra que incrementava enormement la feina de garbellar-la fina. Aquesta tasca, però, era imprescindible perquè si les peces contenien alguna pedreta durant la cocció esclataven, ensorrant-se tota la feina realitzada. D'aquesta manera, primer uns rajolers i després altres, anaren canviant d'ofici per l'inconvenient que presentava l'argila.

La feina als rajolars

Ací, prenien el nom de rejolars, i els que allí treballaven es deien rejolers. La primera ocupació en un rajolar consistia en fer la grita, mot que ací que rep l'argila. Aquesta s'extreia del terrer o veta on es trobava la roca. Després, en una mena de sénia, es passava un rutló de pedra arrossegat per un animal a fi de convertir-la en pols. Una vegada fina, l'argila era garbellada per tal d'extraure’n qualsevol impuresa com ho eren les pedretes.
L'argila convertida en pols es portava fins a una bassa i es barrejava amb aigua. Així, es posava a remulla hui, per a treballar-la a l'endemà.

Una vegada obtingut el fang s'amuntegava i era utilitzat per confeccionar les rajoles. Aquestes s'elaboraven manualment amb un motlle de ferro que els donava forma de tres en tres. Per evitar que la peça recent feta s'adherís al motlle o a la taula on es treballava, es banyaven cada vegada amb aigua.
Les peces que s'aconseguien eren del tot massisses. N'hi havia de dos tipus: el tovó, que era una rajola grossa aprofitada per fer pilars, i la rajola del tres emprada per alçar barandats.
Un altre element important que també es fabricava als rajolars era la teula. Per a tal fi s'utilitzava un fang més dur que s'aconseguia afegint més pols a la bassa on estava la grita remullada. Això es feia perquè les teules es mantinguessen plantades en posar-les a assecar. En aquest cas, per evitar que les teules s'adheriren s'empolsegava taula i motlle amb cendra.

Tant unes peces com les altres, una vegada modelades, devien assecar-se completament a l'aire, i amb aixa finalitat els rajolars disposaven d'unes porxades grans i amples. Allí, la propera cuita era ordenada per eixugar-se, preservant-la de la pluja. De fet, els rajolers tenien aparaulat amb el sereno que els donés avís per entrar les rajoles les nits que apareixien núvols o tronada.
Per coure les rajoles utilitzaven els forns anomenats àrabs o moros. Eren uns forns quadrats, destapats per dalt, i amb diversos arcs per dintre que conformaven l'espai on es col·locaven les peces.
En la part baixa es ficava la llenya, desprès les rajoles més grosses, tot seguit les més fines i per últim les teules. Havien de tindre cura de deixar forats, respiralls, entre les peces perquè el foc pogués córrer per l'interior.

Dalt de tot, com a tap, posaven rajoles planes per mantidre la calor. Després trossos de rajola trencada per tancar els buits i retindre el foc, i per últim, terra solta que anava afegint-se a mesura que el foc minvava.

El forn estava encès de vint-i-quatre a vint-i-sis hores en cadascuna de les cremes. I el color de les flames era la guia per decidir en quin grau de cocció es trobava la fornada.

Al cap de quatre o cinc dies, quan la temperatura ja havia baixat, desenfornaven, i per fi, tota la cuita s'emmagatzemava. Els llocs de destinació eren les obres del propi poble però també llocs com Xeraco i Gandia on era transportada la càrrega amb carros de bous.
Relació de rajolars

A principis del segle XX, al poble van arribar a funcionar tres rajolars i una fàbrica de material de construcció. Els rajolars van ser més importants, almenys en número, ja que durant els dos últims segles van tindre un funcionament viable.
Un que ha deixat tant sobrenom a la família que hi treballava com al lloc on s'assentava igual que ocorre a altres poblacions- va ser el rajolar dit dels Rejolers. N’estava situat a la partida del "Mayorazgo". El fundador va ser un avi dels Rejolers, que s'havia casat amb una xica de Vilallonga. La dona venia d'una casa amb tradició rajolera, i així és que va portar aquesta pràctica a la seva família.
En un primer moment, va començar explotant un fornet molt antic, probablement dels àrabs, que estava prop d'on després establiria el seu propi forn. Més tard arribaren a tindre dos forns àrabs i a continuació construïren un de tipus túnel. La majoria de la producció era de rajola però també es feien teules i alguna botija. Va estar funcionant fins el mil nou-cents seixanta, aproximadament.

Un altre va ser el rajolar de Gargorio i Pelegrí, a l'Algepsar. Aquests eren dos germans que també venien de Villalonga, poble encara hui de tradició rajolera. Varen començar a treballar als terrenys emprats o llogats. I fins fa pocs anys encara s’hi podia observar la sénia que utilitzaven per moldre la grita.
Per últim, el rajolar d’Amaro Fenollar, el del Ti Maro. Provenien de Ràfol de Salem, d'una família també amb tradició de rajolers. Primer, no se sap cert, van utilitzar un forn també antic que n'hi havia prop de la mina de l'Algepsar. Després establiren el seu propi forn al Racó Borràs.

La fàbrica

La fàbrica representà la mecanització d'aquesta feina al poble. Era propietat de Antonio Peiró Caballero amb societat amb el metge Daniel Izquierdo. S'ubicava on abans estava el sequer, a l'eixida del poble. Es dedicaven a confeccionar rajoles, teules, tubs, etc. com encara es pot llegir en els anuncis de premsa.
Tot i que per a l'època es disposava d'una considerable inversió tecnològica, com era un forn dels anomenats de doble túnel i una xemeneia d'uns vint-i-cinc metres d'altura (cal recordar que el campanar arriba als trenta), es va treballar molt poc, tancant-se durant la primera meitat del segle XX, a causa -sembla- d'una gestió inadequada.
Tot i això, les porxades de la fàbrica es varen conservar i aprofitar perquè els gitanos ambulants ("húngaros") i altres itinerants, feren els seus espectacles i pernoctaren al poble.

La cova dels algeps

Barrejat amb les argiles, també es troben en el terme afloraments de guix, anomenat també algep. Aquest mineral es troba concentrat de forma explotable a la zona de l'Algepsar.
En principi, l'explotació degué ser molt antiga i a l'aire lliure, però amb el temps es va excavar, a poc a poc, una cova d'uns deu o quinze metres de profunditat i al voltant de cent metres de llargària que s'estenia en direcció Sud cap a la Font de l'Algepsar. Els últims a fer-la servir foren Miguel Tavallo Cardona i el seu fill que tenien la terra arrendada amb dret d'explotació.
Per baixar es disposava d'una escala rodona i per il·luminar la mina s'empraven ciris. També es tenia l'ajut d'una burra per alleugerar la feia de transportar la càrrega dins de la mina. L'animal s’hi baixava o pujava amb cordes segons s'estigués treballant o no.
Una vegada extret l'algeps es coïa en un forn que estava a la mateixa boca de la cova. Quan s'abandonà l'explotació d'aquest jaciment, l'acumulació d'aigua de pluja el transformà en una bassa de proporcions gegantines i amb un fons tèrbol i fondo que despertava la fantasmagòria dels xiquets.
Posteriorment, amb la transformació de la zona per adaptar-la al conreu del taronger, aquest avenc submergit va ser soterrat, per a la qual cosa es necessitaren infinitat de camions de terra i còdols per cobrir-lo.
Cal destacar també la importància que tingueren els forns de calç (exposats al nº3 de "La Cisterna"), que aprofitaven per coure la roca calcària i convertir-la en calç. Aquesta barrejada amb terra i aigua formava el morter, que ha sigut dels més arcaics materials emprats per unir pedra.
La terra s'extreia d'una xicoteta pedrera entre d'altres- que hi havia al Piló de la Bassa l'Horta. Aquest jaciment proveïa tant de material de construcció com de terreta per escurar. Davant del que al seu moment degué semblar una amenaça per aquesta curiosa formació, el ti Pepe Margall va defensar la conservació d'aquest piló, al que retratà com el perfil d'un sentinella petri i encaputxat.
Com dèiem, aquesta indústria que durant llarg temps degué configurar bona part de la fesonomia i color del poble anà desapareixent com el so dels picapedrers,, deixant pas als temps moderns, al progrés, quedant tan sols noms llunyans i sorolls d'homes trafegant amb la grita: els rejolers.


Joan L. Mollà

Han contat coses: José Sebastià el “Rejoler”, Antonio Sales, Miguel Ruiz, Amparo Mascarell i Adelaida Fenollar.

UN TRINQUET NOU DE TRINCA Inici

Les vuit del matí d'un diumenge d'estiu és una hora plena de disparitats i sorpreses. Queda una part de l'aire fresc de la matinada a punt de fugir d'un sol eficaç enlairant-se poderós per sobre d'algun núvol juganer i disposat a torrar terres, collites i cossos vora mar. Pel carrer una parella joveneta amb ulleres fosques sembla retirar-se després d'una venturosa nit. A la porta d'un bar quatre clients asseguts a una taula, saluden sorollosament els qui passen a peu o en cotxe i no podríem aclarir si acaben de resopar o comencen l'esmorzar. Una dona camina apressa cap a l'església mentre la campana crida el tercer toc. Un llaurador, motorista sobre una Mobylette, porta un equipatge complet de màquina de ruixar i recipients diversos.
Totes aquestes coses s'observen camí del trinquet entre oliveres seculars cap al polisportiu de Xeresa. Sis pilotaires aficionats han arreglat partida de trios després de molts intents per reunir-se el mateix dia.
Al polisportiu l'encarregat rep la visita amb gran alegria perquè el trinquet està pràcticament sense ús des del dia de l'estrena quan un cartell amb els millors professionals va inaugurar la instal·lació feia uns mesos.
Fets així sorprenen bona cosa per molts motius. En primer lloc Xeresa ha aportat a la pilota una quantitat considerable de jugadors, entre els quals Antoniet representa la figura més destacada al llarg d'una dilatada vida professional especialment al trinquet el Zurdo de Gandia. La muralla del trinquet vell, pedra i morter, era la referència de tot el poble vist des de la carretera València Alacant.
La vida activa del trinquet va durar des de 1935 en què el va bastir Rafael Miralles Peiró fins l'any 1970 quan es va vendre i els nous propietaris van decidir tancar-lo.

Després d'un parèntesi de 30 anys Xeresa disposa d'un trinquet nou integrat al polisportiu on pot practicar-se la pilota. No és hora d'assenyalar algunes deficiències fàcilment observables. Cal, això si, iniciar l'escola de pilota com a viver de futurs pilotaires sucessors d'aquell trio format per Vicentico, Caballero i Gorrita, dels germans Luis i Cipriano, d'Antoniet, Comba, Pauet, Banyuls...
Autoritats, mestres, clubs, aficionats tenen molt a dir i a fer perquè amb la llarga tradició existent sembla completament possible iniciar una nova etapa per a que Xeresa recupere el lloc que li correspon per la seua història.

Toni Martí
Xeresa, agost 2002

ELS FIGATELLS DE PACO GOSTÍ Inici

Posar els figatells a la paella roent, és encetar un esclat de perfums. Primer sentireu els olors de la canella i de l'altiu all acompanyats de la nou moscada, i un tant més tímid a l'olfacte, del pebre negre. El crepitar del greix que la carn va deixant anar en daurar-se serà el murmuri d'aquest quefer, doncs poc o gens d'oli necessitaran per torrar-se.

Llevat de les espècies que d'antic podien semblar aristocràtiques, els figatells es componen d'una carn tan humil com ho és part de la freixura o menuts del porc amb què s'elaboren: la cansalada magrosa i el fetge. Envoltats per la mantellina, randa o saginera que atorga a la carn picolada el sentit de la unitat i de la fàcil manipulació. També s'amanixen amb la frescor del julivert i dels pinyons; bons acompanyats de tota mena de mandonguilles i pilotes.
Sens dubte, hi ha tantes receptes com carnissers en fan. Hi ha qui afegeix els ronyons del porc i altres espècies com el pebre roig, el clau molt... però al nostre parer i conscients de no haver-los tastats tots, sinó tan sols els que dóna la dedicació acostumada de demanar-ne allà per on es va, dels millors que n'hem menjat són els que s'elaboren a Casa Paco "Gostí", carnisser de tradició i que amb la reduïda producció que en fa els atorga caire de delicadeses.

Clar està que l'anomenada que tenen els de l'altra banda del Serpis, diguem Oliva i Bellreguard, és una fama merescuda. Cal dir, però, que tot i la fastuosa reivindicació que en els últims anys fan alguns per tal d'atribuir-se el seu origen, és contradictòria amb el que es pot llegir en la bibliografia gastronòmica, ja que els figatells tenen una presència comuna a tot el Mediterrani, i han estat inspirats pels gustos dels clàssics, que per sort, els inventaren quan encara no existia el colesterol.
Potser, aquests afanys de donar-li bressol a la cuina responga més bé a les proclames d'un turisme bastard i avariciós que no al naixement natural dels menjars en un si concret, que en els cas del nostre Mediterrani resultaria massa ample per establir falses propietats.

Així, els figatells de les festes fastuoses estan barallats amb els que tradicionalment es mengen als bars -de picadeta- també en entrepà o torrats a la brasa, a les xullades, perquè qui no vol xulles, pocs ois sol fer als figatells.

Com a preferència personal, els figatells han de tindre un gust equilibrat, harmònic, doncs seria fàcil que en la baralla dels sabors, un tant autoritaris, algun ingredient resultés arraconat. També hi conta el presentar-los nets i amb la carn ben esmicolada, reconeixible tan sols al tast. Així mateix, la mida és important, doncs caldrà que siguen menuts perquè es puguen menjar en un parell de mossos, ja que és preferible servir-se'n més a canviar-los la grandària perquè cadellen.

Hi ha que dir que no es tracta d'hamburgueses, ni d'un simple farcit. Més bé els definiríem com a envolts o envoltats per una mantellina del tot mengívola. Una mena de coquetes de fetge com també se'ls coneix a la Vall d'Albaida.

Per sort, però, no cal anar tan lluny per tastar-los, en aquest beneit poble en tenim dels millors que se'n puguen menjar: els de Casa Paco "Gostí", per a mi -sens dubte- els millors figatells del món. Un parell d'ells, una llesca de bon pa i un got de vi: menja dels déus.

Joan L. Mollà

Tornar