EDITORIAL Inici

A finals del segle XIX i principis del XX les publicacions de premsa escrita tenien unes tirades molt inferiors a les dels diaris actuals; però en alguns casos el seu contingut arribava a tanta gent o més del que arriben els diaris actuals. Hi havia pocs lectors, però molts receptors.
A Xeresa i a la majoria de pobles, com que molta gent no sabia llegir, hi havia una persona que llegia en veu alta per a tots. Els secrets del llenguatge escrit eren privilegi d'uns pocs, és per això, que quan a un poble hi havia necessitat de transcriure qualsevol cosa sempre li ho encomanaven a la mateixa persona, que finalment acabava nomenada, amb exclusivitat, cronista del poble.
De vegades, com que el fet de conèixer la mecànica lectoescriptora no és suficient per lliurar-se de la mediocritat, allò que resta en algunes cròniques locals sembla més graciós i anecdòtic que no fidedigne i útil per a futurs estudiosos.
Hui en dia, als pobles, hi ha moltes persones amb preparació i estudis per tal de dedicar temps i esforç a la divulgació de la cultura local. La imatge del saberut cronista és decadent; cal la participació de molta gent en la recuperació i divulgació de la nostra cultura i història.
Nosaltres, des de “La Cisterna” volem participar en eixa tasca; però no amb propietat exclusiva. Per això, per si no estava clar, volem reconéixer la llavor realitzada per totes les associacions, grups, o persones a títol individual en la recuperació del passat cultural de Xeresa i l'engrandiment del futur. I no citem els noms per si ens falla la memòria i algú queda sense nomenar.

PER XERESA I FENT CAMÍ Inici

ITINERARI 6.
Xeresa - Pla de la Vella - Xeresa
DURADA APROXIMADA: 2h. / 2h. 30m.

UNA "DAIXONÇA" ALS TEMPS QUE CORREN

Aquest recorregut tindrà -i us ho dic d'entrada-, parèntesis "a garbellades".
En principi, caldria investigar, documentar-se i escriure entorn l'origen del topònim. Resulta estranya la utilització de l'adjectiu "vella" -com habitualment sol usar-se- i transformar-lo en substantiu: Pla de LA VELLA (sint. subst. Det + N) Quin substantiu femení podria precedir a l'adjectiu "vella", cas d'una modificació del topònim? Una dona? Una edificació? Una població? Tant s'hi val! Deixarem la qüestió per altres més experts i més joves.

Segurament, va ser d'allí estant que els Vic, els Borja, i altres antics senyors de Xeresa van albirar -i admirar- els territoris que els havien atorgat -o havien comprat-.

Més coses. Per una banda, és un lloc "privilegiat" dels caçadors i, si algú s'ensumara el "negoci", també ho seria dels "promotors urbanístics". Per altra banda, ens sembla que tot ell és de domini privat.

Segons el "punt de mira", podrem avistar alguna perdiu, un conill, una llebre o un faisà -la Societat de Caçadors en solta alguna vegada-. O "apuntant" cap un altre costat, -ara, convertits en gossos conillers, pota davantera alçada i cua voltejant- "mostrar" als possibles "caçadors urbanístics" els avantatges que presenta. Qualsevol lector que conega el paratge li podria posar "peròs". I l'aigua? I l'energia elèctrica? I els ecologistes? Ens faria malbé el Pla, amb pals telefònics i elèctrics, carreteres, etc. No, no pense en això: estem a la zona de més alt índex pluviomètric del País - ara bé, l'aigua de pluja, cada vegada més contaminada i més escassa-; existeix l'energia solar; existeixen els telèfons mòbils, cada vegada més perfeccionats…; només caldria un accés poc visible,...

Els avantatges, ens els callem. I no els diguem, perquè cap dels dos "punts de mira" ens satisfà del tot, a nivell personal o de cara el poble. Preferiríem, no obstant, la primera, si no hi ha opció. Ens agradaria
-això sí- una "propietat municipal". No ens feu cas. És un somni. (Uns i altres se'm tiraran al damunt). El Pla de la Vella i jo tenim raons: és una muntanya pròxima, està un poc "desfeta", però té una capacitat immensa de regeneració, gaudeix d'una situació excepcional al terme - ho "domina" tot cap a l'est-, no deu ser cara,… A una propietat municipal, cabrien els caçadors, fent un ús escaient. I els ecologistes. I "cabrien" moltes més coses, sense "trencar" la panoràmica... No ens feu cas, altra vegada; sols són utopies! O -més vulgarment, però més expressiu i més nostre- " pixades fora test"!

Però anem per feina! Si voleu -perquè aquestes no són unes rutes "senderistes" ni d'alta muntanya, sinò simplement "passejos" pel terme-, per fer aquest itinerari, com en tots, caldrà deixar el cotxe aparcat al poble. I enceteu-lo amb forces. I què millor que anar a la "Cerveceria Melchor"? Un entrepà, una ensalada, un got de vi i cacaues seran la millor "preparació tècnica" per la marxa. Una vegada esmorzadets, caldrà començar el passeig. Un poc més llarg que els altres -perquè ara ja n'estem acostumats- però assenyalat últimament pel Club Muntanyenc i Espeleològic, que és un avantatge.

Aneu pel Ravalet, contempleu la façana de l'Ermita de la Sta. Trinitat -edifici construit al segle XIX, seguiu pel Calvari, creueu el túnel per sota l'A7, passeu pel costat del Molí, -atenció a la bassa i al cup, una de les restes més antigues del poble!- i camineu fins que el camí creue el barranc. Esteu ja xafant el ciment que protegeix el camí d'avingudes d'aigua, a l'anomenada "Plaça dels Pins", com deia un rètol de quitrà sobre una gran pedra, fa uns anys. En aquest moment, us aconsellaria de fer l'itinerari -tot o en part- pel barranc. De totes maneres, ara el teniu ben present, a dreta i esquerra. Enfront, una "quasi carretera" de terra, amb un "firme" ferm o no, depenent de les plogudes.
Potser és el moment de fer un descanset. Seguint per la ruta, arribarem, esguardant els "camins" que ha fet l'aigua per sobre d'ella, a divisar un altre creuament del barranc sobre la "carretera". Abans, trobareu a la dreta un camí que puja, empinat: és per allà on hem d'anar. És el camí de l'antic corral de les Cabres - o corral de Senent-. Pugeu-lo i, en arribar al moment que es fa més pla, trobareu una replaceta, ara senyalitzada: "Voltador del Blasco". (El cartell potser estiga a mitges: la "cultura" -la manca- de vegades gasta aquestes males passades). Altra vegada a la dreta, ja per una senda, arribareu a un talús d'arenisca. (Fòssils a doll, si en sou aficionats. D'espècies "no trobables" a altres llocs de la Safor). Continueu senderol amunt, per una pinadeta, que continuarà fins quasi dalt del pla. Atenció, perquè és "camí”
utilitzat també per motos: les pedres soltes i algun tram més complicat "dificulten" el passeig, què es farà molt tranquil i agradable quan camineu per sobre les pedres planes d'un barrancó.

No us gireu, encara que sentiu soroll de maquinària. Si ho feu, veureu un dels espectacles més deplorables del terme. I potser es transformeu en estàtua de sal, com la dona de Lot en eixir de Sodoma
- o era Gomorra?-. Per tant, ulls endavant, mireu al cel, al terra, als pins.

Cap els vint minuts d'ascensió, a mà dreta us trobareu unes pedres planes, just enfront de la magnificència de la Penya Negra -amb els seus misteriosos i intrigants forats-coves a meitat de paret vertical- i el Cingle Tancat. Guaitant -una paradeta per contemplar el paisatge sempre va bé-, es trobareu amb el barranc, allà baix.

De sobte, un altre indicador us informa: "Corral de l'Obrer 1 h 5 m." "Voltador del Blasco -allà d'on arribeu- 20 m." , "Les Senilleres 25 m." Ara caldrà, abans d'enfilar el senderol de les Senilleres, seguir un poc el que assenyala el corral dels Obrerets, per xafar el Pla de la Vella, albirar la mar, les marjals, la Barcella, el Calamau, els tarongerars a la plana entre Xeraco i Xeresa -ni tapant-nos els ulls podrem deixar de veure l'autopista, la N-332, la via del tren…-, per tornar després al mateix lloc, i començar a davallar, seguint les ratlles indicadores, blanques i grogues. Durant uns minuts la llum de l'astre rei en donarà de ple; després serà amortida per una altra pineda. La senda voreja les corbes del terreny, i baixa tranquil·la, sense gaire desnivell. Després ho farà ràpidament, passant pel costat d'una cova, també indicada per un cartell de fusta. Seria interessant de donar una ullada. I fins i tot de baixar, si aneu més d'un i sou àgils.

A partir d'ara, el sender continua a l'ombra, entre pins. És temps de caminar pausadament i contemplar les diverses espècies herbàcies i matolls que trobem al pas. El timonet, per exemple, tan abundant, té unes propietats asombroses: en temps antics s'utilitzava per combatre la lepra i la pesta -no saben si amb resultats positius-actualment, junt amb el llorer, forma el "bouquet garní" dels cuiners, que no solament condimenta diverses menges, sinó que les fa més digeribles. També sabem per tradició oral que, pres en infusió, és estomacal i un excel·lent tònic que influeix en la circulació. Si de cas voleu fer-ne, cal segar la planta quan està florida, assecar-la estesa a l'ombra i a una temperatura no superior al 35 graus. Una vegada seca, es talla a trossets i es guarda en pots de vidre.

Hi trobem una altra espècie molt comuna, -de la qual ja hem parlat un poc a un altre itinerari-: es tracta del romer. Diuen els entesos que és tònic, diürètic, antiespasmòdic, vulnerari, estomacal, antireumàtic, carminatiu, pectoral,… No heu sentit parlar mai del "fum de romer"? Sobre una planxa de ferro calenta es posa un grapat de fulles seques de romer i s'aspira el fum que produeixen. Mà de sant contra el constipat bronquial! I per la pèrdua de memòria, recepta que va: bullir tres culleradetes de les de café en 200 grams d'aigua, durant dos minuts. Colar i posar una cullerada de mel -de romer, és clar!-. Se'n prenen tres tasses al dia, fora de les menjades. Diuen que fa miracles! I si voleu tindre un bany ben tonificant, afegiu a l'aigua de la tina una infusió de romer florit i assecat: 300 grams de fulles i flors amb tres litres d'aigua. I moltes més coses, que ja ho diu la dita: "De les virtuts del romer se'n pot escriure un llibre sencer". I el tenim a l'abast tot l'any! No com altres llocs i nacions europeus més freds o més alts. (El romer no suporta les gelades ni llocs per dalt del 1500 metres)

I continuem caminant. Sense quasi donar-nos compte, ja som als camps de tarongers, molt a prop del camí de les Senilleres. Ara, una vegada encetat l'asfalt, -camí avall… Piló de les Hortes…, bassa del Secretari, creuament de l'A-7…- ja sabeu tornar al poble!

Ramon Navarro

LA COVA DEL CINGLE TANCAT Inici

INTRODUCCIÓ - És una xicoteta i bonica cavitat Càrstica, en la que es pot accedir a tots els seus racons, sense necessitat d'utilitzar materials tècnics de progressió vertical; a pesar de la facilitat amb què es pot descendir a la sala penjada, (Sala de les Columnes), és convenient baixar amb cordes, o escaleta, (Electró), de manera que en el segon cas s'acompanyarà d'una corda dinàmica de segur, per a evitar possibles i inesperades caigudes. En cap cas es tracta d'una cavitat tècnica, sent apta per a tota classe de visites en què els visitants, això sí, sempre acompanyats d'experts espeleòlegs, podran ser molt jóvens o majors, (amb algunes excepcions, que sempre n'hi ha), amb calçat apropiat i roba de a diari, davall d'algun "mono de treball", que evitarà tacar-se la roba d'humit fang argilós, present en pràcticament totes les coves de roca calcària.

SITUACIÓ - Es troba en el terme municipal de Xeresa, a escassos metres de la Collada d'Evaristo, al costat del Cingle Tancat, és a dir sobre la Pedrera del Carritx, en la seua zona Sud a molt escassos metres del terme municipal de Gandia.

APROXIMACIÓ - Eixint des de Xeresa en direcció al Mondúver, passant per la Font Molí on podem omplir les nostres cantimplores d'aigua, que encara que no siga potable, no es coneix cap cas de problemes de salut, per beure de les seues aigües. Vam continuar cap a la pedrera d'arena, com si ens dirigírem a la Font del Carritx. Una vegada sobrepassem la casa de la pedrera, avançarem pel camí de terra que fent esses, arriba al punt més alt de la pedrera per la seua banda Sud, és a dir sense arribar a la zona de la Font del Carritx. En l'arribar a l'última zona plana, en direcció Sud, es trobava l'inici d'una senda que permetia superar la citada Collada d'Evaristo. Així va ser fins a l'any 1999, ja que a partir d'eixe any, uns desmuntes realitzats en la pedrera, no permeten l'accés directe a aquest tram de senda, que passa a escassos 15 metres de la boca de la cavitat. En l'actualitat, una vegada arribats a la zona plana superior, avançarem per ella en direcció Est, com si anàrem cap a Xeresa, per a en arribar al final de la zona de desmunte, introduir-nos en el bosc de pins, arbustos, mala herba, enfiladisses, argilagues, etc, avançant en direcció Oest i camp a través, fins a donar de nou amb la senda que conduïx a l'avenc. Una vegada al capdamunt de la senda, a l'altura de la Collada d'Evaristo, vorem cap a l'Est una xicoteta paret, que seguix direcció Est; la seguirem per la seua base, per espai de 15 metres, i entre unes espesses enfiladisses, aguaita a males penes, la doble boca de l'Avenc del Cingle Tancat.
CARTOGRAFIA I COORDENADADAS UTM-

FULL IGN TAVERNES DE LA VALLDIGNA (770-1V). E= 1:25.000
Coordenades U TM 738825 (Longitud)
4321240 (Latitud)
250 msnm (Altura sobre nivell del mar)

DESCRIPCIÓ
La boca d'accés està formada per dos obertures de forma circular, que s'obrin en la base de la paret Nord de la Collada d'Evaristo. Les dos obertures són de tamany semblant, amb un diàmetre d'uns 0,65 a 0,75 metres, separades entre si per una columna pètria, a manera de pont natural de roca. La boca es trobarà probablement tapada o oculta, davall una espessa vegetació que dificulta enormement l'entrada, tot això
agreujat per unes enfiladisses que naixen en l'interior de la cavitat sobre una base argilosa, a la que té accés la llum solar. Aquestes enfiladisses ocupen totalment les dos boques d'entrada, per la qual cosa portarem els instruments de poda necessaris, per a aclarir el camí d'entrada. Després de la neteja de l'entrada i en cas de no efectuar més visites, aquesta quedarà oculta per la vegetació externa, i les enfiladisses de l'interior, en a penes dos anys, cosa que ja hem tingut ocasió
d'observar. Una vegada en l'interior de la cova, veiem que ens vam trobar en una estreta galeria, amb el sòl de la mateixa formada per terra, argila i matèria orgànica alóctona d'origen vegetal, tot això en pronunciat pendent, que ens obliga a extremar les precaucions, en el nostre desplaçament per la cavitat. Als cinc metres en direcció Sud-oest s'obri un ressalt de tres metres que es pot descendir en oposició, és a dir, sense necessitat d'usar material especifique de progressió vertical, encara que és aconsellable, col·locar encara que siga de forma informal una curta corda que ens permeta un punt d'agarre, en cas d'algun esvaró, a causa de l'enfangada que puga trobar-se la paret per on descendim. Després d'haver descendit aquest ressalt de tres metres, l'estada s'eixampla fins a aconseguir una separació entre parets, d'entre 2 i 3 metres. En aquest punt i en la paret Nord-oest, una estant formada per bugades parietals sobre un afonament soldat per formacions calcítiques, ens permet accedir amb relativa facilitat a la zona Sud de la cavitat, això sí, amb molta atenció, anirem vorejant l'avenc d'uns 10 metres de profunditat que es troba enfront de l'estant. Fins al moment i des de la mateixa entrada a la cavitat, les parets i sostre es troben agraciades amb nombroses formacions estalactítiques i estalagmítiques, molt boniques a pesar del seu relativament xicotet tamany. Per la seua banda el sostre de la cavitat, sobretot en la seua part central es troba replet al llarg de tot l'any, de xicotetes gotetes d'aigua, algunes de les quals representen l'extrem inferior de minúscules estalactites, encara que la major part d'eixes gotes, pengen directament d'una capa argilosa, que es troba pegada al sostre de la cova. Aquest fet és el que més crida l'atenció de l'espeleòleg quan inicia la progressió a l'interior de 1'avenc, a banda de la gran quantitat d'aranyes i insectes que ronden per la boca de la cova, encara que hem de saber que aquests no són éssers cavernícoles, tan sols troben en aquest medi les condicions òptimes per al seu desenrotllament. Al final de l'estant sobre el pou de 10 metres, s'obri entre un caos de roques mal soldades i un tant inestables, la boca d'una curta i empinada galeria que pren direcció Sud, sent de secció prou reduïda, la qual cosa dificulta el nostre trànsit per ella, encara que no ho siga, més prompte pareix un tub de pressió, sent tan sols una forma meandriforme, a favor de la fractura principal que dóna origen a la formació de la cavitat. El seu sòl està format per pols d'argila, prou ressec a pesar de la humitat que reina en la resta de la cova, i alguna que una altra roca caiguda de la boca d'aquesta galeria. Continuant amb la visita de la cavitat, ara ens toca descendir l'únic pou que posseïx, i que tan sols és d'uns 10 metres de profunditat. El primer dia que vam descendir a la seua base, es va fer sense usar cordes, però la sulsida dels materials que componen les parets d'aquest pou desaconsellen aquesta pràctica; hem de tindre en compte que una caiguda a la base del pou, composta per una acumulació de roques de divers tamany, encara que caiguérem de peu ens suposaria una cama trencada, o contusions de certa importància, que és el que no es desitja ocórrega en cap concepte. Una vegada en la base del pou, veiem que està cobert de blocs, amb la qual cosa el que pareixia anava a ser una cova de bon tamany, se'ns va a quedar en quasi res, com la major part de les coves de la localitat. En fi, que se li va a fer. Quan ja havíem pensat en retirar-nos de la cova, observàrem que a uns cinc metres sobre la base de la cova i, en la paret oposada a la que vam usar per a descendir el pou, hi ha una espècie de finestra de bon tamany, per la que poguera ser que continuara la cavitat. Després d'una senzilla escalada vam aconseguir accedir a la finestra, des d'on vam observar una curta continuació, quasi totalment obstruïda per gran quantitat de bells espeleotemes, molts d'ells d'un preciós color blanquinós, després dels que s'albiren tres grans columnes, entre les que s'obri un pou de reduïdes dimensions, que acaba en un albelló impracticable, per l'acumulació de roques molt sòlidament soldades entre si per bugades calcítiques, molt difícils de desobstruir, i que representa la profunditat màxima, a la que tenim accés els espeleòlegs, sent en aquest cas de 20 metres. Tornant a la boca d'aquest albelló i continuant en direcció Nord-oest després de les columnes, vam arribar a una xicoteta estada de 5x3x5 metres, amb parets cobertes de colades, el sostre de xicotetes i fines estalactites, algunes d'elles macarronis; i el sòl cobert d'argila arenosa i alguna que una altra roca, tot això cobrint un pis de bugada calcítica, que al netejar-lo té un aspecte blanquinós brillant molt bonic. Tota la cavitat se'ns mostra neta i resplendent; es nota que aquesta cavitat ha romàs verge fins data recent, sent tan sols visitada de forma esporàdica, tan sols en l'entrada superior.
INSTAL·LACIÓ.- Com ja s'ha indicat en l'apartat anterior, es pot accedir a tots els racons de la cavitat, per dos vies diferents i sense necessitat de material de progressió vertical, (cordes, bloquejadors, descendedors, etc.), trobant-se aquestes dues vies, a cada extrem de l'estant sobre el pou. Existixen al seu torn dos vies de descens amb material de tècnica Només Corda, situades exactament sobre les dues vies de descens en oposició. La primera d'elles es troba en la base del primer ressalt de la cavitat, just a l'inici de l'estant, consistint en un ancoratge artificial, a base de dos embolics autoperforants, comunament denominats spits; (marca comercial); a aquests spits, que romanen per a sempre fixats a la paret, i que posseeixen en el seu interior buit una rosca, se li fixen dues plaques que poden ser Clown, recolzades, revirades, o inclús anelles de diverses formes, sempre tractant de col·locar la placa que millor s'adapte a la paret, en la que es troben els elements d'ancoratge. Aquestes plaques es fixen al spit per mitjà d'un xicotet caragol de mètrica 8, i encara que quedaran ben estrets, mai s'han d'estrényer massa, ja que se sol trencar el caragol de fixació, amb la qual cosa s'inutilitza el spit col·locat a la paret, ja que se li queda fixat en el seu interior una part del mateix. S'ha de tindre en compte que un spit fixat a la paret, li provoca a aquesta en un reduït espai, una forta tensió que pot provocar l'aparició de fissures en la roca, de tal manera que al tensar-lo un poc més sobretot al col·locar una placa i penjar-nos d'ella, pot produir la ruptura de la roca, en eixe reduït espai tan important per l'espeleòleg, ja que és d'on troba assegurat. En cas de ruptura del punt d'ancoratge, i si hem realitzat una bona instal·lació, tan sols ens emportarem un bon esglai, però no caurem més enllà de metre, o metre i mig, on quedarem penjats de la corda de segur. Aquest és un cas que ja ens ha succeït en dues ocasions, però no passa res, ja que tota instal·lació es fa vella, i són coses que han de passar. A causa d'aquest fet, mai haurem de col·locar un spit a menys de 40 centímetres d'un altre, ni a menys de 35 centímetres del cantó de la roca o paret, per a no provocar una sobrecàrrega fatal. Però sempre hem de col·locar dos, així en cas de fallada o ruptura d'un d'ells, quedar-nos sempre subjectes de l'altre. Bé, tornem a la nostra cova. Una vegada col·locades les dues plaques, li posem a cada una d'elles, un mosquetó amb segur, dels que fixarem la corda de 15 metres, amb un nuc de fixació denominat de "Huit de Doble Gaza", ja que els dos mosquetons queden a la mateixa altura, sent aquest el nuc idoni en les circumstàncies actuals. Una vegada col·locada la corda, la posarem en el nostre descendedor en Stop, i entre cinc i deu segons, estarem en la base del pou, si estem pràctics, per a un novell aquesta operació pot allargar-se inclús fins a 5, 6, o més minuts, però el que interessa no és el temps sinó l'aprenentatge, la paciència i la seguretat de moviments. La segona via de descens es troba en la part oposada de l'estant, és a dir en la part Sud, i es compon de dos ancoratges, els dos en natural, sobre dos ponts de roca o merler; als que se'ls posen dues cintes planes, o tubulars, que poden suportar més de 1.000 quilos, units els extrems de la cinta amb nuc denominat de cinta, que és l'únic nuc que s'ha d'usar per a unir dues cintes, amb certa seguretat, encara que a pesar d'això, pot arribar a lliscar a menys de 500 quilos, en determinades circumstàncies.

Bé, ara col·loquem dos mosquetons sobre aquestes cintes, i a ells fixarem la corda. En aquest cas farem un nuc de Nou en el cap de la corda, i la Coca resultant es passarà a través del mosquetó de reassegurança, o superior. Amb la corda ja fixada d'un punt, cosa insuficient per a la seguretat de la instal·lació, farem un altre nuc de Nou a la corda, sense disposar del cap, a l'altura del mosquetó de segur, o inferior, que és del que ens penjarem per a descendir, amb la qual cosa el superior només actuarà en cas de ruptura del de segur. Una vegada fixada la corda es procedirà al descens, que en aquest cas es tardarà més que en l'altra via, al discórrer aquella en volat i sense tocar la paret, sent que en aquesta via si que vam tocar paret, la qual cosa ralentitza el descens. Tant de l'anterior, com de la present via, podem substituir la corda de descens per un Electró, de 10 metres, que consistix en una escaleta metàl·lica a base de dos cables d'acer, amb ànima interior de Perlón, (material sintètic), que servix per a donar una relativa elasticitat i servix de suavitzant, a manera de quelcom lubricant, als que se'ls ha afegit uns escalons d'aliatge d'alumini. El descens d'escaleta és un tant complicat, encara que la pràctica el fa relativament còmode; sempre que s'use escaleta, s'ha d'assegurar a qui descendix, amb una corda de segur que portarà sobre l'esquena, per a no molestar els seus moviments de progressió. Tampoc és recomanable usar-lo en llargues tirades, perquè per a això, la tècnica Només Corda ha evolucionat molt, sent més segura i còmoda que l'escaleta.

ESPELEOMETRIA.- Té un recorregut de 36 metres i una profunditat màxima de 20 metres, és a dir una minúscula cavitat; almenys, és prou bonica.

GENESIS.- Aquesta cavitat, va haver de ser en els seus inicis un albelló, que actualment es troba fòssil, capturat per una de les dos torrenteres que s'inicien en les seues proximitats. Tota la zona es troba molt fracturada, i encara que a simple vista parega que l'antic albelló, basara la seua existència en una fractura de direcció dominant, ENE/WSW, en l'interior de la cavitat observen formes que apunten a algunes fractures de direcció N/S, confirmant aquesta situació, l'existè
ncia de xicotetes galeries en l'exterior de la cavitat, uns pocs metres per davall de l'entrada a l'Avenc del Cingle Tancat, que es dirigixen cap al mateix, sense que l'estretisc de les conduccions, ens permeten connectar amb la gruta, però
que de segur estan relacionades amb la mateixa, i que pareixen ser l'origen de la Sala de les Columnes.
GEOLOGIA I TECTÒNICA. -
Tota la zona confrontant amb l'àrea on es troba la nostra cavitat, es troba fortament fracturada, destacant quatre falles de summa importància de cara a la comprensió, de la tectònica regional de la zona oriental del massís del Mondúver, que és la part corresponent a tot el terme municipal de Xeresa, i que confluïxen precisament en la zona de la Collada d'Evaristo sent una d'eixes falles, la coneguda com a Aliniament Levesa-M.Aldaia, al costat de la qual es desenrotlla l'Avenc del Cingle Tancat; és una llàstima que en la base de la cavitat, a causa del fort goteig general i a la precipitació de calcita en aquest lloc, on en principi hauria de trobar-se l'albelló de l'avenc, s'haja format una crosta de pis estalagmític, amb la consegüent soldadura de les roques confrontants, que són les que en definitiva, han acabat obstruint la continuació, cap a les profunditats que s'endevinen pròximes. Anem, que la potència dels materials carstificables en aquesta zona, està constituïda per capes de fins a una miqueta més d'un quilòmetre de profunditat, mentre que cap de les cavitats de la zona aconseguix els 80 metres de profunditat, sent també cert que entre totes aquestes capes, abunden les de tipus arenós i, amb margas, que impedixen, o dificulten la formació de cavitats Generalment tota la zona que va des de La Creueta; fins a La Penya Negra i el Cingle Tancat, posseïx un fort "bussament" dels seus estrats, cap al Pla de Minyana i el Barranc de Beniopa, en Marxuquera, la qual cosa explica que hi haja alguna xicoteta surgència per aquella zona, mentre que a la part de Xeresa li corresponen alguns minúsculs afloraments d'aigua, sobretot en època de pluges, a l'altura del contacte de les Dolomies amb passades arenoses, del Coniaciense, que pertany al període Senoniense inferior, que al seu torn està comprés en el Cretaci Superior, i en les capes del qual es desenrotlla la nostra cavitat, amb capes inferiors compostes per Calcàries Lagunars, amb Margues i Arenoses, Fàcies Weald, del Barremiense, (Cretaci inferior), sense oblidar que entre aquestes dos formacions geològiques, ocasionalment hi ha una extrusión d'Argiles i Margues Variolades Algepsíferes del Keuper, del període geològic denominat Triàsic.

DADES I BIOESPELEOLOGIA.
En el mes de novembre de 1988, José Ramón Serralta Catalá, (Campaner), va donar a conéixer l'existència i situació de la cavitat, al seu nebot. Enric Saez Serralta, (també Campaner), i a Tomás F. Castelló Ferragud, (el que subscriu). Una vesprada d'eixe mateix mes vam anar a buscar la cavitat sense arribar a trobar-la, encara que si vam donar amb diversos tubs erosius, amb un reduït recorregut de menys de sis metres, generalment en horitzontal, i amb una reduïda secció, la qual cosa ens impedia realitzar una progressió còmoda. De totes maneres, cap d'aquests conductes ens va portar fins a cap lloc interessant, encara que més endavant vam poder comprovar, que estaven relacionats amb la cova, a pesar de no permetre'ns la connexió directa amb ella. Sembla que tots aquests tubs erosius que porten direcció cap a l'albelló de la cavitat, són els que han permés la formació de la Sala de les Columnes. Una altra vesprada d'eixa mateixa setmana vam tornar a la zona, i aquesta vegada vam trobar la doble boca de la cova, que es trobava a l'inici de la paret Est de la Collada d'Evaristo, en la seua base, i oculta davall un espés mantell de matoll, argilagues i enfiladisses, aquestes últimes eixien de l'interior de la boca. El cas és que ja havíem passat al costat de la boca sense vore, tan sols la coincidència d'estar al costat d'ella en el moment en què eixia una glopada de vapor d'aigua, cosa que succeïx en moltes coves, ens va permetre trobar-la. Una vegada vam aconseguir entrar a la cova, la qual cosa ens va costar prou per no posseir ferramentes amb què netejar el brossam. També s'empotarem uns quants arraps de les enfiladisses de l'interior. Vam realitzar un curt desenfile a pèl, fins a l'estant que voreja el pou de 10 metres. Sobre la paret del sostre del pou, Enric va fixar per primera vegada dos embolics autoperforants, Spits, dels que en principi anàvem a penjar-nos per a descendir a la base del pou, cosa que finalment no ens vam atrevir a fer. Quan es porta diversos anys realitzant escalades, descendint grans pous, i avencs a grans profunditats, en els que s'usa pràcticament tot el material tècnic que hi ha en el mercat, s'arriba a confiar cegament del material que vam usar, del que hem de conéixer les seues característiques i ús correcte, així com saber l'estat de bona o mala conservació en què es troben, mentre que quan s'és novell, t'entra el "telele", només de pensar que t'has de penjar d'una corda tan fina, generalment de 10 mm de diàmetre, que solen aguantar prop de tres mil quilos, o de 9 mm, que també poden aguantar més de 2500 kg., o t'entra por de no saber controlar la velocitat de descens, tement arribar a baix d'una sola i ràpida patacada, o com et vas a fiar d'un autoperforant, Spit?, que és un cilindre metàl·lic, buit, amb una rosca interior, (a què se li unirà una placa amb un dèbil caragol, a qui se li unix la corda de descens), amb una longitud total de tres centímetres, tot ell ficat en la paret, que pretén ser la base d'ancoratge i segur principal, del que depén la teua vida. Bo, perquè en eixe segon apartat estàvem Enric i Tomás, és a dir “novellets i acoquinats” davant del que se'ns vènia damunt. En fi, ho vam deixar per a més endavant i quan sabérem un poc més ja descendiríem a aquesta cavitat. Dies després, precisament el 6 de desembre d'eixe any, dia de la constitució., vam tindre un accident espeleològic, en la Cova de les Figuerotes, o Cova del Racó dels Sàbies, situada en la partida del “Majorazgo”, a Xeresa, en la que Enric va resultar lesionat, per la qual cosa va haver d'actuar el Grup d'Espeleosocor de la Federació Valenciana d'Espeleologia, de la que tots els espeleòlegs del Centre Excursionista de Xeresa, (C.MEX), formem part. A arrel d'aquest accident, se suspenen momentàniament, les activitats relacionades amb l'exploració d'aquest avenc. El dijous 9 de febrer de 1989, Antonio Armengol “Randeret”, i Tomás Castelló, realitzen l'exploració de tota la cavitat excepte el pou de 10 metres; finalment el 6 de desembre de 1989, dimecres, just un any després de l'accident d'Enric, Tomás, José Torregrosa i Antonio Morales, el “Nicaragüito”, descendixen el pou principal de la cavitat, que queda definitivament explorada en la seua totalitat. Per eixes dates ja disposàvem dels coneixements necessaris per a portar a terme exploracions de certa rellevància, no en va vam portar 14 mesos practicant a més no poder, en cavitats de tota Espanya, encara que el nostre rècord de profunditat és molt pobre, perquè és de 281 metres davall terra, amb recorreguts màxims d'uns quatre quilòmetres, per galeries subterrànies El que fa tan sols un any ens va paréixer una cova de difícil exploració, hui se'ns ha quedat en una simple visita quasi diumengera. En el següent any es va realitzar una nova visita amb Tomás, A. Armengol i Mustapha Gueddar, per a en 1993 realitzar altres dues visites amb membres del CMEX. Que sapiem, tan sols una dotzena de persones han entrat a l'Avenc del Cingle Tancat, per la qual cosa el mateix roman quasi intacte, sense ruptura d'espeleotemes ni alteració del microclima. En aquesta cavitat no s'ha portat a terme, cap estudi, ni s'han arreplegat mostres, sobre la flora i fauna que l'habiten; tan sols podem aportar algunes dades, sobre el que a simple vista vam vore, consistent en unes poques rates penades, (molt poques), amb alguna quantitat de murcielaguina, (els seus excrements), en la base del pou de 10 metres i la Sala de les Columnes. A banda d’abundants aranyes a l'entrada de la cova, i alguns insectes. En la base del pou i en la sala, així com en l'impenetrable i humit albelló, entre la murcielaguina, es van trobar miriàpodes, cucs i altres bestioles que no sabem que són. Com quasi sempre ocorre en les coves de tipus vertical com ho és aquesta, també vam trobar una granota de color ataronjat i fosc; es tracta d'essers que busquen la humitat de les coves, a banda que en aquestes abunden relativament els insectes, que els servixen d'aliment, cauen per algun ressalt o pou, i es queden permanentment en aquest acollidor, (per a ells), lloc. Quant a la flora podem dir que hi ha presència d'Asparagus stipularis que és prou rar de vore a coves, i Asparagus acotifolius que és més freqüent de vore, que quasi sempre creix a l'empar d'arbustos de gran port, o arbores al costat de la boca de cavitats. Encara que no estiga en la boca principal de la cavitat, dir, que al costat d'un dels tubs erosius que van en direcció a la cova, hi ha una minúscula Ficus carica, que és prou normal vore en la boca d'una cavitat. De fet a Xeresa hi ha almenys huit cavitats amb una figuera en la seua boca, mentre que dues d'elles reben el nom d'Avenc de la Figuera, i la cavitat més profunda i gran de la localitat es denomina Cova de les Figuerotes. I com no, trobant-se la boca en la base d'una paret que està orientada, al Nord-Noroest, també vam trobar la típica Hedera helix, encara que hem de dir, que si bé aquesta naix en un clavill de la cova, tota la part verda es desenrotlla sobre la paret, a l'aire lliure. Una altra de les plantes presents en la boca d'aquesta cova és la Paretaria diffusa, a banda d'altres plantes de les què desconeixem el seu nom. Totes les plantes que fins ara s'han citat són Espermatòfits. Entre els vegetals Pteridòfits, hi ha alguns representants d'Asplenium petrarchae que són unes xicotetes falagueres, que creixen en clavills de la paret al costat de la boca de la cova. També s'observen molses i alguns fongs, en la part superior de la cavitat, és a dir, entrada i paret al costat de l'estant, encara que no sabem el seu nom. L'única cosa que ja queda per dir, és que després de diversos anyss de la seua exploració, la cova i el seu entorn medi ambiental, romanen sense variacions visibles, desitjant que així continue, encara que això no dependrà finalment de nosaltres, sinó que les extraccions d'arena recents a la pedrera del Carritx, no continuen avançant cap a l'avenc, de la que estan a menys de cent metres.

Tomás Castelló

BIBLIOGRAFIA
-Memòries Espeleològiques U.E.Xeresa-C.A. Gandia, 1988-1991.
-Memòries Espeleològiques Centre Excursionista de Xeresa, (CMEX), 1992 i 1993.
-Aproximació a la Flora i la Fauna Cavernícoles de La Safor, (València). Juán José Herrero-Borgoñon Pérez i José Vicente González Silvestre.
-Mapa Topogràfic Nacional d'Espanya (770-1V), Tavernes De La Valldigna, E 1: 25.000, 2ª Edició Institut Geogràfic Nacionral.
-Mapa Geològic d'Espanya, I.GMF , 770 (29/30), ALZIRA, E= 1:50.000, Segona Sèrie, Primera Edició, 1982

APROXIMACIÓ A UNA POSSIBLE HISTÒRIA DE XERESA I EL SEU TERME ( I ) Inici

A MANERA D'EXCUSA.- En les converses de les reunions per fer -en les quals fem la tria dels temes possibles- la revista, moltes vegades he aventurat hipòtesis, deixat caure frases, suposat conjectures sobre els fets antics d'aquest tros de terra que habitem. Fins i tot li vaig escriure a l'amic Mollà unes quantes pàgines "modèliques", -amb alguna pinzellada eròtica, com no- i acompanyades d'il·lustracions adients, -incloent-hi senyals ben visibles del codi de la circulació, per si de cas les imatges resultaven "creïbles"- de cada època. Algunes vegades, en distintes temporades, aquestes hipòtesis les he "deixades caure" a les classes, quan l'atenció s'ho mereixia. El "magisteri"- pareix- ha semblat productiu. I m'han emplaçat, els col·laboradors habituals de la "revisteta" -alguns d'ells antics alumnes-, per fer-ne un resum de la prehistòria, la protohistòria i la història més antiga de Xeresa, treball que jo declinava i posposava en el temps, perquè tenia -tindria quan es fera públic - molt de "història-ciència-ficció", en el sentit de no seguir exactament els camins acostumats de/per la ciència. Val a dir-ho: hi hauria més elucubracions que certeses, en la tria dels llocs del terme per cada època. No hi ha dubte, però, que la "nostra història" no pot ser molt diferent a la de la resta de la comarca, molt més documentada, encara que no en tots els aspectes. A més que la pila d'anys viscuts al poble, els recorreguts habituals i continuats pel terme, les troballes ocasionals i esporàdiques de restes antigues -alienes o pròpies-, el contacte directe amb els xiquets - que tot ho escarben, tot ho troben, tot ho palpen i tot ho conten-, l'afecció pel descobriment, i algunes que altres lectures, em donen la "força moral" -redimonis, quina expressió més pedant! La posarem entre cometes.Torne enrera …cometes… ja…!- per escriure el que a continuació trobareu, que no pensa ser un estudi científic, sinó una simple aproximació -que he volgut molt senzilla d'entendre- als modes de vida d'una gent que, probablement, ha xafat i ha tret profit, abans que nosaltres, a/d' aquesta terra que ara habitem, xafem, destruïm, "asfaltem", i esperem que produesca. I que encara que siga de passada, farem constar que les seues característiques climàtiques, geogràfiques i geològiques propicien assentaments humans des de la més remota antiguitat. I és per ahí que cal començar.

PREHISTÒRIA
Fa uns 125.000 - 35.000 anys.- Estem a l'època que s'anomena Paleolític Mitjà. Una espècie humana ara extingida, coneguda com l'home de Neandertal habita coves pròximes, i segurament visita i es passeja per l'actual terme. En són molts pocs. En principi, viuen de la cacera -cabres salvatges, uros (espècie de bou), cavalls, cérvols- i de la recol·lecció de fruits silvestres, d'arrels i de fulles. És per això que són nòmades, seguint els ramats. Tenen com a utensilis peces fetes de sílex -pedra de foc-: raspadors, rascladors, puntes, ganivets, burils, de vegades no massa diferenciats, però que, amb el pas del temps, cada vegada es perfeccionen més. Aquest utillatge s'usa sobretot, per al treball de la fusta, partició dels animals en peces menudes i l'adobat de les pells.

Solen habitar en coves o en abrics muntanyencs ben orientats. Ocasionalment, estableixen vivenda temporal a l'aire lliure -fet amb branques, pells i ramatge, aprofitant desnivells del terreny-, en llurs desplaçaments o caceres. El clima és un poc més fred que l'actual, però molt semblant, així com la vegetació natural, més abundosa que ara, exceptuant les pinades. Coneixien el foc i com produir-lo. A més de proporcionar-los llum i calor, els serveix per la cocció d'alguns aliments, sobretot la carn. I és al voltant del foc on naixen els primers invents i les primeres manifestacions artístiques: posant-hi prop els nuclis de sílex proporciona una millor fractura i uns retocs més delicats; calfant la limonita s'obté l'ocre, colorant molt utilitzat per pintar i pintar-se el cos; la fusta i l'os es calfen per fer-los més maleables. Un mètode molt habitual per caçar, a més de la utilització de trampes i javelines de fusta, era l'encalçament de ramats mitjançant el foc, dirigint-los a un penya-segat, fins que alguns -o molts- d'ells, espantats, acabaven caent pel precipici.

Sembla que tenien certes idees religioses, així com una sèrie de relacions familiars en el grup-clan-tribu. Soterren els morts amb certs rituals.

S'han trobat, fins ara, -que jo en tinga coneixença- poques eines i vestigis al terme. Sabent que es desplaçaven -trobem restes a la Cova de Bolomor (Tavernes) i a la Cova Foradada de les Muntanyetes d'Oliva-, no ens ha d'estranyar que hi estigueren presents: tenim els llocs perfectes pel que fa a la tècnica de cacera més fàcil: la Penya Roja, el Cincle del Falcó, el cincle Tancat… - tota la línia de la falla, d'oest a est-. S'imagineu la persecució per la part superior fins arribar al despenyament de part del ramat ?

* Fa uns 30.000 - 10.000 anys.- Paleolític Superior. Ens trobem amb l'espècie humana actual - homo sapiens sapiens (Home de Cromagnon)-, que arriba en migracions, sembla, a les nostres terres. Es consolida la presència humana a La Safor, -augmentant-ne la densitat de població- i per tant, al terme. S'ocupen noves coves, a més de les antigues. Es perfeccionen els elements lítics -puntes de llança amb retoc bifacial-, i s'introdueix l'os per fer ferramentes: arpons, agulles de cosir, punxons ( fa uns 15.000 anys ). Poc a poc s'abandona la talla del sílex, reduint-se a peces menudes, mentre augmenta el treball en os: arpons, punxons, agulles de cosir… És el periode que hom anomena "magdalenià", - del que és molt representatiu la cova del Parpalló, en la qual s'han trobat més de cinc mil plaquetes calcàries amb dibuixos incisos o pintures dels animals de la fauna del Paleolític Superior, dels quals s'alimentaven : cérvols, cavalls, cabres, bòvids… És molt estrany que no es trobe representat el porc senglar ni animals menuts, com el conill o la llebre dels quals sí que s'han trobat ossos, -per ser una menja usual-. També s'alimenten d'aus aquàtiques, rapaces, mol·luscos marins i peixos. A les darreries d'aquesta època se sap que es practicava la pesca des de la vora, mitjançant hams, i també amb nanses.
Un incís. I una hipòtesi aventurada. Resulta estranya la ingent quantitat de plaquetes amb motius faunístics acumulada al Parpalló. La cova més bé em sembla un lloc "màgic", de devoció; una "cova santuari" allà on dipositar els "ex-vots" dels temps que corrien. I cap aquell lloc es dirigirien en peregrinació per portar les ofrenes de la bona sort en la cacera els pobladors dels actuals Simat, Benifairó, Barx, Xeraco, Xeresa, …
La pràctica de la caça continua sent un element important per sobreviure, a més de la recol·lecció de vegetals i fruites. En aquest temps s'inventa el propulsor, que no és més que una palanca adaptada a la javelina, d'efecte multiplicador en força i distància. Després, els arcs i les fletxes la fan més efectiva, aquesta cacera.
Els desplaçaments són freqüents i la població té una gran mobilitat i un coneixement del territori pròxim -al voltant de deu quilòmetres de radi- molt exacte. La major part de la vida la faran a l'aire lliure i, en llocs concrets, celebraran reunions dels grups tribals -de vegades molt allunyats uns dels altres- per intercanviar productes, comunicar-se informació, celebrar cerimònies, preparar matrimonis, etc.
De tota aquesta època podem trobar vestigis al terme. A qualsevol hort, i a molts trossos de muntanya, superficialment, trobarem sílex treballat, amb un poc de vista i paciència que hi posem en la busca. De totes maneres, hi ha "concentracions" més nombroses en certs llocs, que podem considerar de pas o estacionaris, o inclús algun xicotet poblat ocasional : indrets de la Terra Roja, certs arrimalls, alguna cova, … Per cert, aquelles que presenten més probabilitats d'habitació continuada serien la del Barranc de Mauro i la dels Emboscats.

* 6.000 - 2.000 anys abans de Crist. Neolític. Arriba a la nostra terra -possiblement a través del sud-est francés o directament per via marítima-, un "invent" produït tres mil anys abans a l'Orient Pròxim i que revoluciona la forma de viure i d'entendre el món: es tracta d'una economia camperola i ramadera, amb l'acompanyament d'altres invencions i tècniques diverses, com el poliment de la pedra i el començament de la ceràmica.
El procés evolutiu és lent per a les comunitats indígenes El canvi, però, serà fonamental en la forma de viure: l'home, per primera vegada, es farà sedentari del tot, perquè cultivar vol dir tindre cura dels camps, recollir el producte, emmagatzemar-lo… Els principals cultius -d'espècies no conegudes ací fins aleshores- són cereals: ordi, blat, civada. Així mateix, la ramaderia de cabres i ovelles -animals en aquella època estranys a la nostra geografia- a més dels porcs, proporcionarien la major part del menjar. L'home continuarà caçant, però
limitant aquesta activitat a certes èpoques i en certs llocs. Al Neolític correspondrien les pintures rupestres de l'anomenat "art llevantí", plenes de dinamisme i expressivitat. De moment, no se n'ha trobat cap al terme, però sí molt a prop (Cova del Vell -Xeraco-)

Cal, però, cultivar la terra i guardar-ne el seu fruit. És per això que es necessiten nous utensilis, noves eines: pals cavadors amb contrapés de pedra, destrals de pedra polida per trencar les arrels i els troncs no consumits pel foc -pràctica habitual per fer un terreny apte i fèrtil per uns anys-; corbelles; atifells diversos -de pell, d'espart- per arreplegar la collita; pedres de molí de mà; recipients fets de fang -a mà, sense torn, d'una gran varietat de formes i tamanys- gerres per guardar el gra, tasses, gots, escudelles etc. Normalment, la decoració de les peces es fa abans de coure-les, amb diverses tècniques. Una de les més conegudes és l'anomenada "cardial", amb incisions d'una petxina, la "cardium edule"-. Després, es passa a la cocció, en forns a l'aire lliure, en clots excavats al terra on es col·loquen les peces, cobrint-les de llenya que crema algunes hores, sense alcançar temperatures molt elevades.
No tots els recipients eren de fang; devien ser d'ús molt habitual i corrent els fets amb matèries vegetals com junc, palmes, espart, etc.

Apareixen, al mateix temps, altres objectes d'os no fabricats ni utilitzats anteriorment, com les primeres culleres conegudes; tubs buits -que es suposen per absorbir líquids-; també els mànecs de fusta afegits a utensilis de sílex, com ganivets, raspadors… I com no, objectes d'ornament personal, fets d'os o de qualsevol pedra polida.

Amb el temps, els poblats baixen al pla -o a un cert desnivell del terreny fàcilment defensable- i fan les seues cabanes amb troncs, pedres, fang, branques, palla,…
Les coves, però, seguiran usant-se com a llocs d'enterrament. Als últims temps d'aquesta època apareixen també soterrars agrupats, formant necròpolis, amb ferramentes i objectes personals dipositats al costat del cadàver, que es troba normalment en posició fetal.
Cap el final d'aquesta època, anomenada Eneolític, i com a resultat de contactes "comercials" amb focus metal·lúrgics del sud-est peninsular, comencen a aparéixer els primers instruments de metall, primer de coure i després de bronze, al mateix temps que objectes d'adornament de plata i or, ja utilitzats anteriorment amb la tècnica del martelleig.

Un dels llocs d'assentament a Xeresa en aquesta època potser el Piló de la Bassa de l'Horta. Allí diuen que s’han trobat quantitats prou grans d'elements de corbella, -peces de sílex amb una brillantor extrema, a causa de l'abrasió continua produïda pels vegetals al tallar-los- que anaven incrustats a una armadura de fusta. Aquests elements ens fan situar el xicotet poblat, d'uns vint-i.-cinc a trenta individus, just al costat del barranc, que proveiria d'aigua. (Actualment no cal buscar més vestigis, doncs l'antiga pedrera de Lluís i l'actual A-7 els han desfet completament. Potser a alguna coveta del Pilonet podríen haver-ne).

2.000 - 600 a.C. Ens trobem ja en plena Edat dels Metalls. Poc a poc, el sílex va deixant pas elements metàl·lics, la majoria provenint d'intercanvis comercials, doncs ni al nostre terme ni als voltants hi ha mines de coure, estany o ferro. Són, però, materials reciclables, que una vegada deteriorats, poder ser aprofitats de bell nou mitjançant una nova fundició. A més a més, presenta un altre avantatge respecte al material lític: pot ser transformat en un altre utensili.
Amb el desenvolupament de l'agricultura i la ramaderia, la població es fa sedentària, construint-se els poblats -durant el segon mil·leni- en llocs elevats, prop de les terres cultivables, amb grosses muralles i adequant-se a la topografia del terreny, amb cases de planta rectangular, de 4 x 7 m, fetes de pedra i fang lluïts, i murs prou sòlids per suportar les bigues d'una segona planta, rebost i magatzem.
(Trobem vestigis d'un poblat de l'època a La Barcella. Possiblement també a La Pedrera?). Es roturen i posen en cultiu nous territoris. ( A La Servana també s'ha trobat ceràmica de l'època. Podria haver-hi hagut un altre poblat, després, al pla, situat prop de les terres de marjal, més pròximes que actualment). A més dels cereals, s'introdueix el cultiu de les lleguminoses.

La divisió del treball sembla un fet. Al Neolític, sense abandonar el treball general agrícola-ramader comencen les especialitats: ceramistes, teixidors, etc. Ara es formaran noves especialitats: miners, metal·lúrgics, pastors, vinaters, comerciants, …

El comerç -l'intercanvi de productes- és importantíssim i cada vegada més fort. Durant el Bronze Inicial es generalitza l'ús del "vas campaniforme", dit així per tindre forma de campana invertida, de difusió peninsular i extrapeninsular, i que es suposa originari d'Europa central. Cap el segle VIII a. C. els fenicis, els grecs i després els cartaginesos fundaran colònies comercials en tota la costa de la Mediterrània, buscant les rutes de l'estany i el coure, incloent definitivament les nostres terres en els circuits comercials, a més d'introduir entre nosaltres nous cultius -olivera i vinya-, la utilització del ferro, l'aprofitament de les salines i la saladura del peix, el torn de terrisser, l'ús de la moneda, l'alfabet, …

Comencen les primeres notícies escrites - comença, per tant, la Història- per les quals tenim constància de la terra i de la població. I per elles sabem què exportàvem: blat, oli, vi, cavalls, esclaus, soldats,….... -tot matèries primeres-; i quines coses importàvem: joies, teles, armes,… -productes manufacturats, molts d'ells de luxe-.

Ramon Navarro

DELS QUE VAREN ANAR (I) Inici

Aquesta nova secció que hui encetem, i que es completarà amb els pròxims números, no és una crònica de batalles. Ni tan sols una visió personal ni evocadora del cistell de conflictes que sobre la Guerra Civil espanyola podem trobar a qualsevol llibre d'història. Vol ser simplement la memòria d'un home que va haver d'anar a la guerra. I sobretot, per a mi, és una mostra de la dignitat de qui, en ser cridat per ningú, va caminar per aquells móns amb les mans buides per retornar -sortosament- amb els mateixos palmells desocupats i el cos nafrat, però amb el suficient seny per poder contar, amb la llunyania que ja dóna el temps passat, el que va viure. Sense res més que això: complaure a qui li pregunta, procurant de no descobrir que amb allò va fer gairebé la pell.
Per això, quan arreplegava aquesta crònica, més d'una vegada he pensat com es pairan tantes calamitats. Però no he gosat preguntar-ho. Potser per no obligar a desvelar cap misteri vital, o, per no evidenciar la meua ignorància davant els miracles, o... no sé ben bé per què.

Pròleg

Per eixes casualitats de la vida, un curs vaig treballar a Gandesa, a la comarca de La Terra Alta, una de les més interiors de la província de Tarragona que fita amb l'Aragó.
Potser aquest nom resulte familiar per semblar-se a Gandia (compartixen fins i tot l'ordre de les lletres comunes, la qual cosa les fa sonar quasi igual). Tal és el cas, que de vegades, em contava l'empleat de la gasolinera del poble, els arribaven paquets extraviats amb aquest destí de València, i els havien de despatxar cap avall, sense saber -Déu sap on- parava aquesta Gandia.
Doncs bé, és aquella una terra de fred i de calor. De molt de fred i molta calor que afaiçona les vinyes i els ametllers, pintant-los sobre una terra groga i seca. Quan vaig arribar, pel mes de setembre, era època de verema. Per ser terra de vins, el tràfec dels tractors carrejant el raïm cap a les cooperatives era extraordinari. I això deixava un flaire agredolç provinent dels cellers que donava a aquell indret un aire quasi bucòlic, però amb un regust estrany que encara no sabia interpretar.
Com deia, Gandesa, encara que té uns dos mil i pico d'habitants, és cap d'una comarca que es nodreix d'un seguit de pobles menuts i escampats per la contornada (allí els nostres pobles menuts resulten grans). El més pròxim, a un pocs quilòmetres, és Corbera d'Ebre. Corbera, supose que pels corbs (com en tot arreu), i d'Ebre, més per distingir-la de les tantes altres Corberes que per la seua proximitat al riu, doncs, si no m'enganye, hi havia més d'una vintena de quilòmetres fins la vora més pròxima d'aquell.
Aquest poble, Corbera, és un lloc xicotet i tranquil dedicat al conreu de secà, que vindrà a tindre uns sis-cents habitants. Allí vaig viure un temps per la seua proximitat a l'institut de Gandesa, alhora que em guaria d'estar al mig de l'embrolla durant les hores no lectives.
Sobretot, l'aspecte de les cases em resultava singular. Semblaven estar construïdes a trossos i a mossos. Els habitatges barrejaven parets de pedra -com les vetustes portalades- amb altres de rajola sense lluir i algun que altre barandat de blocs o bards. I aquesta no era la tipologia aïllada d'unes quantes cases, sinó que la fórmula es repetia una i altra vegada fins construir el que deien "poble nou", doncs "el vell", que ocupava la part alta del tossal on s'assenta la vila, tan sols sostenia una església completament buida i sense sostre, que destacava entre les altres ruïnes del que devia haver sigut el traçat de l'antiga població.
En acabar la guerra, semblava que havia resultat més pràctic alçar de nou el poble, que desenrunar la zona per reconstruir-la. Així, el "poble vell" -carrer amb carrer amb l'altre- va ser completament abandonat i tan sols aprofitat per traure la fusta i altres materials i bastir així les noves cases en construcció, donant aquell aspecte d'apedaçament.
Potser siga aquest un dels pobles que et fa saber el que no saps. Sense massa paraules, això és cert; els veïns veuen als forasters realment com als de fora. Cosa comuna a altra gent d'interior que he conegut. Però
siga com siga, aquelles parets reconstruïdes, aquelles ferides que encara es deixaven veure per tot arreu contaven al visitant forà, el que per altra banda, els parroquians secs i seriosos- havien d'haver escoltat tota la vida.
"Ací en Corbera el vi blanc és bo; saps que va ser la Guernica catalana?", em diria després un company referint-se a ella quan li vaig preguntar sobre el vi que comprar en la comarca. Amb allò em revelava l'obvi secret sobre l'assolament que va patir el poble durant la Guerra Civil, en ser una mena de camp de maniobres on l'aviació havia provat l'armament combat rere combat. Va quedar completament arrasada pels bombardeigs.
Encara es podien veure en algunes cases velles del Camí Calvari, límit entre els dos "pobles", les empremtes de les bales acarnissades al voltant d'algunes finestres resistents. Degué ser de por! I amb aquells signes ja perpetus, un va endinsant-se poc a poc, en el que degué ser la Batalla de l’Ebre, lluny del paper i de les estratègies militars.
Per les vesprades, passejant pel camp véiem com el que després ens confirmarien com a restes de metralla, omplien i ompliran tostemps- camps i bancals com les punxes d'una palera agullonen una pell aliena. Després de les repetides neteges, de les sistemàtiques campanyes de desactivació del material perillós escampat per tot arreu, la metralla seguia estant allí. Sempre. Semblava que eixia de terra, reclamant una presència que va ser encetada en obrir foc.
Però la gent d'allí sembla estar acostumada, o al menys això és el que fa veure -passava el mateix amb el fred-. No és estrany descobrir com les restes més grosses d'alguns projectils i inclús algun morter sense desactivar s'incorporava als marges de pedra, no se sap ben bé si rellevant a aquestes en la tasca constructiva, o mostrant discretament algun trofeu o vergonya de guerra, que al capdavall ve a ser el mateix.
El cas és que quan ú acostuma els ulls, pot trobar per tot arreu i sense massa esforç: trinxeres, refugis antiaeris, reixats de filferro, bales, llaunes rovellades que serviren de proveïment a les tropes, fins i tot, granades de mà per explotar que omplin un paisatge agrest envaït, en aquest aspecte, pel necessari abandó. I al que imaginar com un escenari gegantí ajuda a alleugerir l'aspror dels pretèrits esdeveniments que allí confluïren.

Però, que hi ha de comú entre aquelles terres i la nostra?. Quin vincle es pot establir amb nosaltres que ens faça escriure açò, ací i ara?. Tan sols això, la casualitat. L'atzar que va portar a molts de Xeresa a xafar aquells indrets en temps de guerra, servint eixe mateix sòl de tomba per alguns d'ací. I la mateixa fortuïtat que em fera conèixer com el “ti” Milio Sastre recordava cada passa que havia fet per aquells camps, i que ara al cap de seixanta anys no dubtava en contar-me amb gran amabilitat, fent-se-li grans les paraules quan raonava sobre el tema, relatant des del dia que va eixir per fer la instrucció, fins el que va tornar
-després més d'un any de penalitats- perquè tot restara alleugerit pel record. O potser no tant, perquè encara guarda algunes llibretes manuscrites on conta
-on es conta- el que va haver de passar. Uns papers que li serveixen quasi de guió per repassar la lliçó de la vida, i així, que no se li oblide cap detall.

Al principi.

El conflicte, quan comença la seua història en tot açò, estava poc dalt o baix per la meitat. Fins ací arribaven les notícies del que s'estava vivint fora, i més encara del que ocorria a la pròpia comarca, i com no, al propi poble.
Ja des d'un principi, la quotidianitat, havia quedat trasbalsada. El dia abans de declarar-se l'estat de guerra s'havia fet un ban perquè ningú puguera eixir del poble sense salconduit, tot i que es tolerava que la gent puguera anar a treballar a la terra. S'havien alçat dues barricades a les principals entrades del poble: una al camí Xeraco -on estava la creu- i l'altra al camí Gandia.
Però, per a uns joves de vint anys, la guerra deu ser una circumstància, on ú pot entrar i eixir amb decisió pròpia. A primers del mes de gener de 1938 Milio i alguns altres del poble van quedar allistats a l'exèrcit republicà, amb un tràfec que poc tenia de marcial, i que els permetia tornar tots els dies des de La Vall a casa, una vegada acabada la instrucció.
Després passarien a Gandia on se n'ajuntarien de tota La Safor: Vilallonga, Potries, Palma, El Real... per continuar un desmanegat ensinistrament a l'ocupat Convent de Santa Clara, i que d'alguna manera, ja els anunciava el desgavell de la situació.
Aquesta colla, volent fer un assaig de vida soldadesca va anar un dia a provar el ranxo. El recapte gelat i dur com una pedra -tan sols era arròs bullit - que trobarien a les escudelles els va donar a conèixer, definitivament, una descurança a la que quedarien emparentats per sempre. Aquest esdeveniment va fer que alguns, contrariats per una situació que imaginaven distinta, nomenaren ja aleshores el propòsit de tornar-se'n cap a casa, a mode d'una discreta reivindicació perquè en realitat no fóra escoltada.
Però després d'un mes d'instrucció a Gandia, els conduïren en tren cap Alzira, i d'allí a Villarrobledo, província d'Albacete, on arribaren el 10 de febrer del 38, per seguir després fins a la zona de Terol.
Per aquests dies, el front d'Aragó vivia una intensa activitat que feia mobilitzar gran part dels efectius d'un i altre exèrcit. Allí, en aquell nou emplaçament on es trobaven, pareixia que les coses tampoc anaven a canviar gaire. El descontrol quedava palès fins i tot pel que feia als oficials. El seu batalló mateixa, tan sols era comandat per un escàs sergent. Era evident que ningú no els atenia, ni tan sols els havien armat.
La colla d'uns trenta que s'havia format a La Safor des d'un principi, després de romandre més d'una setmana en aquesta destinació, sense res que fer i passant molta gana, decidiren baixar-se'n cap sa casa. Com el que es lliura d'una situació en un punt que no li és massa plaent. Sense cap obstacle van arribar a Alcañiz en tren, i d'allí a Valjunquera. La prioritat era -i és d'entendre- trobar alguna cosa per dur-se a la boca, i ací, per poder menjar van haver de demanar com a captaires.
Però amb tot i això, continuaren el camí de retorn cap als seus pobles, i ja a la província de Castelló, hagueren de baixar per Morella caminant per la nit. Segons pareix, i així ho conten també els llibres, aquell estava sent un hivern dur, d'intens fred, fins i tot l'escarxa nocturna havia congelat la superfície de les basses, i això els obligava a trencar el gel del damunt per arribar fins l'aigua i poder beure. Però sortosament -o no- pel matí es van topar amb un camió de l'exèrcit i d'alguna manera els van fer pujar, amb la mateixa tranquil·litat que els hagueren pogut permetre continuar. De nou, van ser retornats a Morella on els prengueren declaració per haver desertat. Sembla, però, que el pretext donat per explicar l'escapada va ser suficient: tenien fam i no sabien que fer. O, potser fóra la necessitat d'homes i la consciència de l'embolic que hi havia, el que va ajudar perquè les coses tampoc se'n eixiren de mare.
En aquells moments continuaven junts tres dels que havien eixits junts des de Xeresa: Emilio Sastre, José Sebastià -un altre supervivent de la Batalla de l'Ebre amb qui estaria fins al primer combat- i Antonio Pellicer, a qui donarien després una altra destinació i moriria finalment als Pirineus poc abans d'acabar la guerra.
Per aquests dies, cap al trenta de gener del 38, es va produir la retirada de Terol. L'exèrcit republicà reculava després de l'ordre de retirada general donada per Hernández Sarabia en un intent de salvaguardar la majoria de les forces republicanes, en ser reconquerit Terol per banda dels nacionals.
Novament els traslladen a Valjunquera, a prop d'un camp d'Alcañiz on van estar fent guàrdia a la carretera. Allí mateix, en un terreny que hi havia al davant es podien veure tota mena d'objectes que els republicans en la seua atabalada retirada havien abandonat. Tal era el cas de paquets sencers de tabac, fusells, màquines d'afaitar, pa, colònia... una abundància a la qual no els tenien acostumats.
Part d'aquest material, sens dubte, va ser aprofitat pel seu batalló. El mateix sergent va enviar al “ti” Milio amb dues mules per carregar fusells amb que armar-los.
Pareixia que les coses ja anaven posant-se serioses. El front de Terol s'havia trencat i calia formar novament la línia. Això és el que semblava pel discurs que els va fer un coronel, potser en un intent d'insuflar un ànim que també reculava.
Estant ací va conèixer a Líster (o “Campessins”, el temps és el millor dissolvent dels perfils) que va anar per restablir l'avantguarda republicana. A ells els van agrupar de nou, i els dugueren fins a Roquetes, al costat de Tortosa, la penúltima ciutat que creua simètricament l'Ebre abans d'arribar al Mediterrani.
Els nacionals continuaven avançant cap a Castelló a través del portell obert, i en arribar fins les posicions on ells estaven, el sergent va donar també l'ordre de retirada. Van haver de passar a l'altra banda del riu, a la vora esquerre, creuant per un dels ponts de Tortosa. I d'aquell moment encara queda a la memòria l'avioneta nacional que es sobrevolava, segurament prenent fotografies. Per la nit, després d'haver creuat tots, finalment van ser dinamitats els ponts tortosins que unien les dos bandes de la ciutat, amb l'ànim de tallar el pas als que venien afamats pel darrere.
Amb allò, però, no tan sols van travessar el riu, també passaren una fita que va portar, més tard, un greujós i va intent per recuperar aquelles ribes. Però això, encara que semble una cinematogràfica invenció, és ja el començament d'una altra història. L'escoltarem.

Joan L. Mollà

ANTONIO BLANQUER "ANTONIET" Inici A la foto: Comba, Antoniet i Ciscar.

Cavallers la partida és,
dos "pa" dos,
traient de bot
i tocant paret,
Costa i Boluda
contra
Comba i Antoniet.

Els orígens del joc de la pilota cal buscar-los segles enrere, allà pels inicis dels temps i per diverses contrades del món. Alexandre el Gran, l'emperador romà Vespasià o el rei francés Francesc I són alguns dels més il·lustres pilotaris. En aquest últim país el joc acabà practicant-se amb raqueta i esdevindria en l'actual tennis. Però del joc de pilota que es practica a terres valencianes, de la pilota valenciana que diem, es tenen referències des de poc després de la conquesta (1238). Hi ha constància de l'existència, a l'any 1276, d'una "Placeta del Jugador de Pilota" a Alcoi.
Curiosa és la cita que conta que el dia 12 de maig de 1502, l'italià Girolamo de San Leocadio, que es dirigia a Gandia amb el seu criat Alí Panxaverda, passà
per l'alqueria morisca de Xeraco. En aqueixa data els musulmans de la vila celebraven la "Pasqua Xica". El narrador ens explica l'entusiasme amb el que els veïns seguien una partida de pilota:
-Just hi entràrem acabava una cursa d'haques, o joies en la parla del país, mentre que tres o quatre carrers més a dins dues parelles de xicots es deportaven a la pilota, a "llargues" em feu avinent Panxaverda. El joc m'entusiasmà i jo mateix em submergí en la vociferació, els renecs i els vítols, més no vaig travessar ni un òbol a favor d'un o l'altre bàndol, com feu el veïnatge.
El joc, entre els segles XIII i XIX, va patir moltes prohibicions. El Consell General de la Ciutat de València formulà una crida a l'any 1391 vedant el joc de la pilota per què "se seguien diverses blasfemies en offensa de nostre senyor Deu e dels sants....". Se sap que hi hagué una rebel·lió popular en contra d'aquesta crida que demostra la popularitat del joc. Al 1840 l'ajuntament de Gandia promulgà el següent band:
-Que cap xic o xica puga anar jugant pel carrer a pilota, canonet, ni altres jocs, ni tirar pedrades, baix pena de quatre reals de velló que pagaran els pares per los fills i els amos per los criats.
Però la gent se'n burlava de les prohibicions i satiritzava els motius que adduïen les autoritats :
Cançoneta popular:
En València han fet un "bando",
que no juguen a pilota,
que una "uela" s'ha mort
del "susto" d'una granota.

El joc de la pilota es va estendre per tota la Corona d'Aragó.

Cançó popular mallorquina:
En Jeroni Cota
fa de piloter;
de cada pilota
en vol un dobler.

Cançó del famós bandoler Joan de Serrallonga del llibre "Cançons de lladres i bandolers de camí ral" de Josep Gibert (Barcelona 1948):
Un dilluns, estant-me a Vic,
en fou la desgràcia "mia",
per què vaig barallar-me
amb un donzell de la vila.
Paraules porten raons,
i la raó no s'amida,
i allà al trinquet de pilota
jo li'n vaig llevar la vida.

Cançó de la salpassa a Oliva:

El Pare Vicari
tancat dins l'armari,
jugant a pilota
i resant el rosari.
El joc va anar desapareixent per tot arreu, però potser aquesta vegada el "meninfotisme" que ens caracteritza als valencians ha jugat al nostre favor. La gent es passà per baix cama les prohibicions i amenaces de les autoritats i continuà practicant el joc de la pilota. Huí, el joc és nostre i encara està viu, és el joc de la pilota valenciana.

A Xeresa, com havia de ser, també ha sigut molt popular.
Rafael Miralles Peiró va bastir el trinquet sobre un solar que va comprar als afores del poble creguem que a l'any 1931, encara que al llibre "El joc de la pilota" d'Alberto Soldado consta l'any 1935. La partida d'estrena fou: Vicentet de Xeresa, i "Carinyo" i "Quaresma" de Rafelcofer contra "Vicentico” de Xeresa, i "Xato" i "Morenet" de Bellreguard. Guanyaren els primers 25 a 15. En el debut les entrades es cobraren a un quinzet -25 cèntims-, després es cobraven 15 cèntims. Les partides de professionals es jugaven a cinc jocs i les “d'amateurs” a tres o quatre.
En morir els seus pares Rafaelet es feu càrrec del trinquet i també feia de marxador.
Una de les figures del joc de la pilota, en la modalitat de raspall, ha sigut Antonio Blanquer, "Antoniet", que va nàixer l'any 1932. Abans havien sigut pilotaris a Xeresa el "ti Leandro", un home amb molta aficció que encara de vell anava al trinquet i pegava alguna pilotada i "Vicentet de Faena" que després se n'anà a viure a Vilallonga.
Antoniet va començar a jugar als quinze anys, i en eixa època fent parella amb "Vicentico l'Alguatzil" va jugar contra Costa i Boluda de Xeraco que tenien prou anys més que ell, i quan anaven iguals a tres jocs es va parar la partida per què hi hagué un gran rebombori -bregues i aldarulls- i no es pogué acabar.
Amb el que més voltes va fer parella va ser amb "el Roig" del Grau de Gandia. De jove començà fent parella amb "Pitxoquet" de Daimús, després, cap als vint anys, amb "Godofredo" i cap als 27 amb "Gorxa" el qual acabà casant-se amb Hermínia Cardona de Xeresa. El fill de "Gorxa", també anomenat de la mateixa manera, és actualment jugador de pilota. A Xeresa, Antoniet, solia jugar amb Comba i amb Pau Piera.
-Una vegada, quan tenia vint-i-set anys, jugàrem "Bolo" i jo contra Ciscar i "Godofredo" en benefici de les falles de Gandia i vàrem guanyar nosaltres.

La modalitat a la que sempre ha jugat ell és la de raspall i sempre al trinquet. "Raspote" decidiren les autoritats que es diguera, aquesta modalitat, en castellà. La paraula és malsonant, però imagineu-se que s'haveren decantat per "raspallo".
-Alguna volta he jugat al carrer, però o no veia bé les pilotes o, quan li pegava, intentava encarar-la com al trinquet i l'encalava a la teulada. I això, al carrer, significava quinze perdut.

De jove, que tenia més força jugava de rest, però ja de major jugava de miger o de punter.
Diuen els qui l'han vist jugar que jugava bé amb l'esquerra.
-La dreta és la dreta- diu ell.
Però després d'insistir-li reconeix que encara que preferia la dreta es defenia molt bé amb l'esquerra.

També diuen que tenia molta picardia per a jugar. Que tirava moltes pilotes a la paret, que anaven menjant calç i també trencant escala, i això enganyava els contrincants.
-Hi havia jugadors que eren molt forts. Els que no ho érem tant havíem d'utilitzar altres estratègies, com la picardia.
Les màximes figures de la pilota en la seua època eren Malonda i, sobretot, Ciscar, també casat a Xeresa amb Pepita Blesa.
Ciscar ha sigut el jugador contra el que més voltes ha jugat. Hauria de ser fastigós tindre quasi sempre enfront al campió:
- Contra ell he jugat mitja vida, -ho diu amb una mica de desesperació- sols una vegada allà les mil he jugat fent parella amb ell. Era molt dur jugar contra Ciscar perquè li pegava molt fort a la pilota, "soltava unes cebes que et deixava les mans coentes". I a l'hivern, amb el fred, era pitjor encara. Menys mal que a Ciscar sempre li posaven de parella algú més fluix.
Antoniet va arribar a dedicar-se exclusivament a "jugar a pilota" cobrant entre trenta i seixanta duros, o més, per partida. Però recorda una partida a Benissa que amb els diners que va cobrar no va tindre prou per pagar el dinar i el viatge.

De professional es va retirar als 40 o 41 anys per allà el 1973, encara que anteriorment ja havia parat algun any per problemes als dits.
Però l'any 1977 el cridaren de Pedreguer, on el recordaven amb estima, per organitzar partides de veterans. Va anar una setmana a entrenar-se al trinquet de Xeresa, que ja estava tancat. Després, arran d'aquesta partida continuà jugant tres anys més.
Però no sols a Pedreguer recorden Antoniet, la gent major de Gata, Ondara, Tavernes de la Valldigna, Gandia, Carcaixent, Vilanova de Castelló, Benissa, Aielo de Malferit, Olleria, Alzira, Genovés, Simat, Alberic, Sueca, Vilallonga, Oliva, Rafelcofer, Bellreguard .. quan es reuneix pels cantons encara conta les partides del nostre pilotari.
El tancament del trinquet de Xeresa i la retirada dels nostres jugadors del món professional han coincidit amb una època de crisi de la pilota.
Ara sembla que hi ha interés per la recuperació d'aquest esport nostre. A Xeresa s'està construint un trinquet nou, esperem que les noves generacions de joves puguen continuar practicant el joc de la pilota valenciana.

Vicent Serra i Vicent Bou

D'ELLA I LES SENSACIONS

En ella hi ha tot un món perfectament envoltat de pell i sòlidament cosit. En ella hi ha tanta vida latent com la continguda en tot un continent.
És, com ho podria explicar jo?... bonica, sòlida en les conviccions i busca a cada cop tota l'expressió més florida, més capritxosa per anar d'ací cap allà.
Tots els presents l'esperen impacients per descobrir el seu camí, el seu destí incert, ple d'obstacles i de tantes atentes mirades que en no poder contestar tots els afectes, passa cega, sense adonar-se'n o fent-ho creure. Plena d'inèrcia arriba a fites temporals, cau a terra, l'alcen... Carregada de nova energia se'n torna a buscar nous destins, més amors, més enteniments, que certs o no la senten dibuixada en l'ànima i li diuen, d'amors i odis, llargs repertoris expressius.
Es refreguen les mans, els qui la miren, i ella, dolça i harmoniosa i d'altres rabiosa, nua i salvatge en el seu viure ancestral, batega el cap d'algú o trenca escala, o fuig al cel i es perd més enllà d'elles, de les persones que l'han vinguda a gaudir.
És una curta absència i torna humil i submisa, preparada per donar, en la seua esfèrica infinitud, més amor, més partida. I va i torna, i torna i va, i s'emporta el temps de la gent, i s'emporta les forces d'ells. Bufen, retrauen el lleu i escopinyen a terra no sé ben bé si de ràbia o si del contrari. Probable d'ambdues menes, d'ambdós estats d'emoció.
La miren. De fixa mirada la descobreixen lliure i imperfecta, i la canvien lliure i significativa i la besen. Li diuen d'amor paraules i gestos, promeses vanes. Qui sap si les podran complir?
Més enllà dels acords, de les dimensions dels amants, estan, la senten, la viuen tant, que alguns mengen d'ella, se la mengen.
N'he contat tantes, d'anades i tornades que aquesta se m'ha acabat. No ella! Ella ha anat al descans del calaix, del comentari de la gent, del sabor amarg per perdre, del sabor de mel per guanyar.
Vençuts i victoriosos tornen per desvestir-se les mans, per rentar-se la cara, per buscar la data d'un nou retrobament:
-Dissabte que ve a les sis! -és diuen. I se'n van.

Francesc Alemany i Seguí

Bibliografia:
-El joc de la pilota . Alberto Soldado.
-Vocabulari: El joc de la pilota. Gabriel Garcia Frasquet i Frederic Llopis i Bauset. Edita Generalitat Valenciana. 1991.
-El Joc de Pilota Valenciana. Llopis i Bauset, Frederic.(1999). Carena Editors (València)
Pàgina web de la Federació Valenciana de Pilota: http://hascomnet.com/fedpival

VICENTICO SEBASTIÀ GUEROLA "TERRIBLE" Inici

L'11 de juliol, anàrem a entrevistar a Vicent Sebastià Guerola (1920) com feia mesos li havíem promés. Estava assentat a l'ombra davant de sa casa, amb el tronc ert i la mirada altiva, però amb el seu somriure de sempre, entre irònic i generós, a la boca. L'acompanyaven la seua dona, la "ti Consuelo", i el seu veí José Ramon Milvaques que ens explicà algunes de les seues penúries després de la guerra i que en alguna propera ocasió contarem. Primer que res li preguntàrem el seu nom complet i després de contestar-nos la dona digué:
- Fiqueu "Terrible" que aixina és com el coneixen tots.
El seu sobrenom, "Terrible", encara que semble mentida li ve d'un colom que tenia al que li posà de nom "Terriblet", a ell el "batejaren" igual però sense diminutiu.
-Però també li posaren el nom per com era ell -afegí la dona- i clar, no li podien posar "Terriblet", a tot cas "Terriblot".
Ja de jove ens conta que un dia, abans de la guerra, venia de fer herba, amb els burrets, de l'horta Gandia amb Pepet de Barbosa "Peperrus" i Antonio Fayos Barbosa que, per cert, portaven un burro geperut anomenat "el Califa". Aleshores es veien pocs cotxes per la carretera, però se li va ocòrrer el disbarat de tirar-li pedres de grava a un cotxe negre que passava "d'eixos antics, com el de Tomasín" i d'allí va eixir un home gegant i barbut que semblava un goril·la. Va botar a un bancal de tomaqueres i l'home aquell començà a tirar-li cudols. Ell encara es burlava, cada vegada que ne tirava un, dient:
-Aiii!
Els animals tornaren a casa a soles i ells, fugint del gegant barbut, travessant les muntanyes de la "Casa Blanca".
Era de la quinta del 41, la del biberó, i tenia 17 anys quan se'n va anar a la guerra. Els portaren a Xàtiva a fer instrucció i després a l'Olleria. El cap de setmana baixaren a peu, corrent, a casa. Quan tornaren el dilluns els altres ja se n'havien anat al front.
Un dia, ja a la milícia, després de caminar molt, els soldats es gitaren a dormir a terra i ell s'adormí abraçat al fusell. L'endemà el capità, que li havia agafat el fusell durant la nit, li digué que en arribar al destí l'afusellarien per perdre l'arma. Ell li va contestar que si havia de seguir patint més valia que el mataren allí mateix. Ho va dir tan coratjosament que va deixar esbalaït el capità.
Va passar moltes desventures a la guerra. Un dia una llarguíssima bateria de canons estava bombardejant-los fins que ell va eixir amb la bandera blanca i els feren presoners. Els portaren a camps de concentració: Santa Eulàlia, Saragossa i a un convent on l'únic menjar que provaven era "caldet".
Finalment el portaren a Aranda del Duero on va entrar a la cuina a pelar peix. Allí recorda que hi havia un capità que en to despectiu els deia:
-"Rojos!”
Però recorda que allí hi havia gent que el volia, per què era treballador i ajudava desinteressadament la gent.
Un dia, "fart d'anar descalcet", se n'anà tot decidit a demanar-li unes espardenyes al capità que el va rebre tot arrogant i dient-li:
-"Rojo!"
A ell li va vindre en pinta per contestar-li, en un castellà no tant acurat com el que transcrivim:
-"Yo no soy rojo. A mi me han llamado por quinta."
La seua fama de treballador i bona persona, a més de la contestació, que va deixar atònit el capità, feren possible la seua alliberació i el retorn a casa.
En acabar la guerra les peripècies continuaren. Un dia se n'anaren de paella 19 antics soldats del poble i de fora. Animat per Paco “Catina” d'un bot pujà a la taula i després trepà per una parra fins pujar a dalt d'un xop i engrunsar-se a l'estil “Tarsan el Mamella” per les seues branques i rames. El "ti Visco" deia:
-Per l'amor de Déu que es matarà!
També pujava a la vela del tren quan passava el revisor per no pagar.
Cap a l'any 1943, quan tenia uns vint-i-tres anys, va protagonitzar l'episodi més conegut entre la gent del poble. La baixada del Cingle Tancat a pel niu dels falcons.
-No em tancaran si conte això, veritat? -pregunta mentre accentua el seu somriure irònic.
Els falcons atacaven els coloms del poble i els colombaires decidiren baixar a la cova on habitaven per fer-se amb ells.
-Què havíem de fer? No anàvem a consentir que els falcons es foteren els nostres coloms, veritat?- es pregunta a sí mateix, “Terrible”, per tal de justificar la seua acció.
Paco "el Sord" va intentar baixar, però com que el tallat del cingle no és vertical, sinó que conforme descens se'n entra cap endins, el que baixara s'havia d'engrunsar amb força fins aconseguir agafar-se a les roques de la cova, i Paco va tindre por.
Com que ningú s'atrevia, "Terrible", tot decidit va dir:
-Jo baixaré!
Li van lligar una maroma a la cintura i, entre Ramon “Perlita”, Francisquet de “Mosca”, Daniel “Bacorero” i altres aguantaren les cordes de dalt del cingle. Baix d'ell estaven Alfredo Pellicer i Federico Cardona "Senent" que anaven guiant-lo conforme baixava.
Quan arribà a l'alçada de la cova va haver de tirar-se un cabussó amb la corda mare per poder agafar-se al cingle i trepant poder entrar dins la cova. A més de les cordes portava una canya amb un ganxo de ferro al final per enganxar-lo a les pedres de la paret del cingle i poder acostar-s'hi.
Una vegada dins va deixar el recapte als falcons: dues rateres, una per cada membre de la parella.
A tot això, des del camí del Carritx, entre el "Racó de Tabal" i el "Creuament de les Sendes" hi havia molts espectadors locals, ja que l'esdeveniment s'havia fet públic i allí estava, per què no podia faltar, el rector de Beniopa Don José Sanz.
L'endemà, el dia de Sant Vicent, es va repetir l'operació per comprovar el resultat. Dins la cova estava el mascle enganxat però, i l'altra ratera? El "ti" Quico "Capot" des del mig del barranc cridava avisant que la femella estava enganxada en l'altra ratera.
L'arriscament havia valgut la pena i "Terrible" guanyava protagonisme. No sabem si com a conseqüència d'aquest fet la resta de falcons de la contornada li van agafar por a "Terrible", o no. La veritat és que avui en dia no tenim la sort de contemplar falcons al cingle que porta el seu nom, però és que coloms i falcons no han sigut mai amics. Els coloms tenen qui els protegisca, però els falcons... ni en el seu cingle són segurs.
Un dia el seu germà Fernando "Fanecaes", que tornava de fer herba, l'avisà que la burra tenia por de travessar el pont del barranc de Beniopa. Entre ell i "Pinyol" falcaren el carro i després els dos germans alçaren a pols la burra i la passaren a l'altra part del pont. A continuació, es va posar el collaró de l'animal i arrastrà el carro amb 1500 quilos d'herba fins la “central de la llum”.
Un altre dia després d'anar a collir taronja se n'anaren a casa de Blai el "Panader", que en aquells temps tenia un bar. Begueren prou i agafaren un poc de "burrera", el "ti José Caminero" els va fer blanquets amb farina. Després se n'anaren i passaren pel jardí de l'entrada del poble. Allí hi havia un arbre mig sequellós i es posà a arrancar-lo. Passaren uns guardes i en preguntar-li que feia ell va contestar:
-Arrancant l'arbre.
El guàrdies li digueren al "ti” Paco Gorrita, alcalde de Xeresa en aquells temps, que s'havia burlat d'ells. Aleshores el tancaren a la presó.
A la presó estaven Rafael “de Fontanella" pare de "Rafaelet el del trinquet" i el "ti" Toni “Pacal”. Els vaig arruixar ben arruixats- diu el "ti Vicentico"- referint-se meta-fòricament als seus vòmits.
El seu cosí Paco “Gostí" encara no era municipal, però tenia amistat amb l'alcalde, ja que treballava a "La Servana" i va parlar per tal que el tragueren de la presó. Un guàrdia civil va obrir la porta i ell va eixir com un bou brau, es va abraçar al guàrdia i el va fer ben arruixat també. Decidiren que no estava en condicions i el tornaren a tancar.
Vicentico s'enfada en recordar que el "ti” Paco el va tancar en una altra ocasió, però prompte canvia de tema i comença a contar-nos una nova història.
De jove era un gran esportista. A l'hivern es tirava a nadar a les basses, era bon corredor de bicicleta i millor corredor a peu. Recorda que va guanyar a córrer al campió de Catalunya.
Mentre el seu fill, que acaba d'arribar, ens ensenya la foto que son pare sempre porta a la cartera; el “ti Vicentico” ens explica:
-És el meu nebot Paco quan era menut. Paco “el Carnisser". Sabeu qui és? Jo me l'aprecie molt, i el gos que es veu a la foto també. No deixava que ningú s'acostara al xiquet.
Parlant amb el "ti Vicentico" notàrem que les misèries i mancances patides durant i després de la guerra poc havien afectat la seua ànima forta i terrible; sols va mostrar una espurna d'emoció quan ens contava com el capità decidí alliberar-lo.
Arribarà un temps en que ja ningú a Xeresa ens podrà contar vivències de carros i d'haques, ni de cases pintades amb calç, ni de corbelles i feixos d'herba, ni... més encara, hi haurà un temps en que ningú ni ho haurà sentit. Escoltem-les o llegim-les ara que encara estem a temps. Llarga vida a tots els "terribles"!

Vicent Bou i Vicent Serra

UNA VISITA AL PASSAT Inici

Cada vegada que arribem al poble de Xeresa, un calfred d'emoció recorre el nostre cor. Encara recordem com eixíem de l'escola els caps de setmana sabent que els nostres avis, Joaquim i Maria, ens esperaven amb els braços oberts: pujaríem a la muntanya, passejaríem per l'hort, aniríem a Marxuquera, visitaríem els nostres amics i familiars i tot serien alegries.
Com trobar paraules per explicar el buït que ens heu deixat, quan heu compartit tantes experiències amb nosaltres, tantes estones de jocs i de conversa!
Les dues virtuts més apreciades per qualsevol ser humà són: la veritat i la generositat. I vosaltres, avis, gaudíeu de les dues; eixos dons tant valuosos que feien de vosaltres persones "especials". Sempre ha sigut el vostre costum ajudar a tots els que us rodejen, passant els seus problemes i dolències a un primer plà i olvidant-vos dels vostres, oferint vigor i alé a la gent amb una alegria que es contagiava.
Gràcies, avis, per la vostra inestimable presència.
Gràcies per haver compartit tants bons moments amb nosaltres.
Gràcies per la vostra paciència i bondat.
Gràcies pel regal del vostre afecte.
Xeresa mai serà el mateix per a nosaltres. Se'ns fa difícil mirar el poble per on travessàvem tots el díes amb el vostre somriure, amb la vitalitat que ens regalàveu cada dia, i saber que no apareixereu. Són tan escasses les persones que tenen el do d'oferir generositat a mans plenes i de ser tan desinteressades i apassionades en allò que fan, que no podrem mai oblidar-vos.

Els vostres néts

Carla, Patxi, Toni, Lucia i Clara

Foto: 30 d'abril de 1956 al bar Musical. Paco Carnisser, Ramon Castelló, Juan Peiró “de Roberta” , Salvador “de Benita·” i davant d’ells Don Emilio el metge.

Tornar