IES BIEL MARTÍ

PRONOMS

El pronom és una part de l’oració, variable, que fa una funció anafòrica (quan denota la mateixa idea que un element dit precedentment) o díctica (quan fa referència  als elements d’una situació comunicativa).

Jo vaig al cinema avui; tu ja hi aniràs demà.

[ En la frase anterior, els pronoms jo i tu fan una funció díctica, perquè es refereixen, respectivament, a l’emissor i el receptor del missatge; hi fa una funció anafòrica, perquè substitueix l’expressió al cinema.]
 

El pronom equival a un sintagma, és a dir, que realitza la mateixa funció sintàctica que realitzaria un sintagma (subjecte, complement directe, complement indirecte, complement circumstancial, etc.).  

Els pronoms personals fan referència, sense donar-los un nom, a les persones d’una situació comunicativa. A l’emissor (qui parla), li corresponen les formes de la primera persona; al receptor (qui escolta), li corresponen les de la segona; i a les altres persones, els corresponen les de la tercera. Hi ha pronoms personals tònics, que anomenam forts, i pronoms personals àtons, que anomenam febles.

Formes dels pronoms personals forts:
 

 Remarques:

1) Jo fa la funció de subjecte, i també s’usa darrera la majoria de preposicions fortes. Mi s’usa sempre darrere preposició: tant darrere les febles (a, amb, de, en, per), com darrere algunes de fortes (contra, entre, envers, vers):

Jo hi vaig.

Vine amb mi i riurem.

Sempre estaràs darrera jo. 

 
Nós és usat únicament per personalitats com reis, papes o bisbes; s’anomena "plural majestàtic" i concorda amb el verb en plural, encara que faci referència a una sola persona:

Nós, desijants que la reina dona Sibília, muller nostra, se coronàs, convocam Corts generals de tota la terra en lo lloc de Montsó. (Crònica de Pere el Cerimoniós).

De vegades, en situacions formals (discursos, conferències, publicacions…), es fa servir nosaltres en lloc de jo. És el que s’anomena "plural de modèstia".
   
2) Tu, vós i vostè fan referència a un receptor singular. Quan fan la funció de subjecte, tu concorda amb la segona persona singular; vós, amb la segona persona plural; i vostè, amb la tercera persona singular. 

La forma vós és un tractament de respecte i vostè implica distanciament i formalitat:

Tu tries.

No m’ho esperava de tu.

Estic d’acord amb tu.

Vós, padrí, seureu aquí.

Perdoni, però vostè no té raó.

En el llenguatge administratiu i jurídic s’empra la forma vós.

El plural de tu i vós és vosaltres, que concorda amb la segona persona plural. Vostès és el plural de vostè, i concorda amb la tercera persona plural:

Vosaltres cantareu aquesta estrofa.

Tots vostès esperen el director?

3) Només en la tercera persona feim distinció de gènere: ell / ella, ells / elles.

Si  té un caràcter reflexiu i es fa servir darrere les mateixes preposicions que mi; es pot substituir per les altres formes de tercera persona:

Li agrada molt parlar de si (= d’ella) mateixa.

Anaven contra si (= ells) mateixos.

4) Generalment, prescindim dels pronoms personals forts davant el verb quan fan la funció de subjecte:

Dóna’m la mà!

Varen arribar molt tard.

Avui no romandrem aquí.

5) Els pronoms personals forts no solen referir-se a coses inanimades.