Pic de Vallibierna

APROXIMACIÒ: Barcelona, Alfarràs, Benabarre, Graus, Benasque, pista de Vallibierna, Millor amb 4x4.

Deixem el cotxe en el Refugi de Pescadors a dos quarts d'onze. El temps està variable, amb núvols, clarianes i a la vall una foscor inquietant. Al primer que amb sorprèn es la poca neu que hi ha,i a més a més, està molt amunt. Feia tres setmanes que vaig veure la vall de Vallibierna des del el coll i estava farcida de una bona tova de neu. Amb aquest dies al fer molta calor i les pluges han ajudat a desfer la neu, deixant les vessants nords sense el blanc misteriós. Tots aquest inconvenients no aconsegueixen que abandonem l'idea de anar al cim. Seguim la pista fins connectar en el sender GR-11, que passa per la pleta de Llosars. A continuació anem en direcció a un coll que ens portarà els estanys de Vallibierna i es aquí on ens posem els esquís, després de un hora de caminar. Al arribar al primer estany comença a caure una calamarsa i sort que una gran pedra es serveix per guarir-nos. Mengem, esperem i aprofitem que sembla que s'atura per continuar la marxa. La neu la tenim que anar buscant però, es suficient per arribar al cim i baixar pel mateix camí. Una vegada deixem el segon estany, continuem pujant però, girant en direcció Est per arribar a la coma del Vallibierna per uns lloms suaus. Deixem l'Ibón Chelat a la dreta i seguim en direcció a una pala que arriba fins el mateix cim. Deixem els esquís a cinquanta metres i pugem sense cap dificultat fins la cresta. Seguim la cresta amb compte i arribem a la punta del cim amb vinc minuts. Per fi he aconseguit arribar al punt més alt, després del tercer intent. La baixada amb neu primavera fins una mica més vaig de la Pleta de Llosars. Arribem al Refugi de Pescadors a les set de la tarda.