ESCLAU DEL RELLOTGE
| Sento sovint com s'escola
el present. Miro només el futur desitjat que aquest present s'escarrassa a amagar-me. Meticulós, vaig comptant el meu temps d'hores i anys i minuts que s'escampen -d'hores i afanys cavalcant el mai-més-. Quan, finalment, el Demà sigui Ara, l'instant volgut tindrà massa rovell i molts forats. Al meu cor, que demana, l'avorriment niarà dintre seu. I, ben segur, sentiré fred a l'ànima. Badallaré. I és possible llavors, que en el passat persegueixi la calma. Inútilment. Car l'enyor morirà també llavors, com s'apaga una flama. Doncs molts presents posseïen la data del seu consum caducada de massa. I molts presents, obsolets, s'han buidat abans que jo me'ls empassi, ferotge. Car sóc, ho sé, -sapigueu-ho també- un home absort, un esclau del rellotge. |