El dia 22 de juny proppassat, en les antigues cotxeres del Palau Robert, es va fer la presentació dels dos volums de Poesia Completa de Sebastià Sànchez-Juan (1904-1974) en el centenari del seu naixement.

Francesc Parcerisas, director de la Institució de les Lletres Catalanes, que havia convocat l’acte, el va obrir tot recordant que a pocs metres del mateix Palau, s’estava presentant un recull de poetes (ja relativament) joves, anomenats Els Imparables. Observà que, al costat d’ells, l’impacte en la seva època dels Manifestos de Sebastià Sànchez-Juan, publicats quan el poeta encara no tenia vint anys,  Els Imparables haurien quedat com uns aturats. Tot celebrant la presència d’un públic nombrós i el fet que el centenari hagués donat ocasió a reeditar el primer volum de Poesia Completa, amb poesia publicada entre 1924 i 1933, i ajuntar-hi un altre volum amb la poesia posterior, va donar la paraula a Albert Manent,  "un dels més grans erudits sobre la literatura catalana moderna". 

Albert Manent, que en diversos moments ha escrit sobre Sànchez-Juan (vegi’s l’últim article en l’AVUI del passat 20 d'abril), recordà l’origen popular del poeta i el seu caràcter d’híbrid, fill d’obrer murcià i de planxadora eivissenca. El seu avantguardisme entroncava amb una colla de moviments sorgits després de la primera Guerra mundial i especialment amb la figura, també d’origen popular, de Joan Salvat-Papasseit, encara més “destraler” que ell, quan escrivia:  "Escupiu contra la testa pelada dels cretins".

El sentit avantguardista del nostre poeta va tenir expressió màxima en el seu primer volum, Fluid, publicat el 1924, que  va caure “com una pedra en un estany” en l’ambient literari del seu temps. Manent veu un gir de cent-vuitanta graus en el segon volum, Constel·lacions, publicat el 1927, amb el qual el poeta “ingressa en el gremi de la poesia post-simbolista, mantenint la frescor salvatiana i els elements populars” i és admès en el cercle dels grans escollits de la literatura. Felip Graugés dóna testimoni de l’admiració amb què Guerau de Liost va acollir la seva obra. Semblantment, Carles Riba, Josep Vicenç Foix i molts altres. Però, juntament amb l’element post-simbolista, més romàntic, Sànchez-Juan continua essent futurista:  parla del ferrocarril, de l’avió, així com l’element popular, que desentonava en el seu temps, com en l’Oda al poble nou i l’Oda al cirabotes. Un últim component és el platonisme, provinent de la seva formació catòlica, amb què enfronta el tema de l’amor en els Poemes de promès, publicats el 1933. Cal afegir que Sànchez-Juan es va destacar també com a profund coneixedor de la llengua catalana, fins al punt de ser considerat com un dels millors correctors en català. Manent també va evocar un cèlebre viatge de 1949 als Jocs Florals de Torelló, juntament amb Solervicenç, Roig i Llop, Octavi Saltor, i les animades converses que hi van tenir. Finalment, va recordar que el poeta havia viscut molt íntimament la mort de tants sacerdots i la destrucció de tantes esglésies durant la Guerra civil i que aquest fet va condicionar les seves actituds posteriors, mal compreses per molts dels contemporanis. trovar

Rosa Sayós, professora a la Universitat de Barcelona i curadora del primer volum de Poesia Completa, publicat l’any 1995 i reeditat en ocasió del centenari, va subratllar que el seu accés a Sànchez-Juan no era fruit de records personals, sinó exclusivament de l’estudi universitari, a impulsos del seu mestre Joaquim Molas. Recordà que el poeta no havia deixat de publicar fins a l’any de la seva mort, però la seva obra d’abans de la guerra era absolutament introbable, mentre que l’obra posterior només s’havia pogut difondre entre els cercles més pròxims, degut al buit que li feien les noves generacions. Des del seu primer contacte amb l’obra de  Sànchez-Juan,  Rosa Sayós n’havia admirat l’extraordinària sensibilitat i les  "imatges impactants, d’una gran plasticitat". Això la va portar a retrobar totes les obres publicades fins al 1939, més una segona edició de l’antologia Prismes, dedicada al mateix període, i publicada el 1957. Digué que la seva primera conclusió va ser que el poeta combinava dues tendències que podien semblar contradictòries, però ell sabia harmonitzar perfectament: l’aventura d’avantguarda  (jocs tipogràfics, absència de puntuació, trencament del vers, imatges pures...) i les  formes més clàssiques, que entronquen amb la tradició simbolista. En el segon llibre, Constel·lacions, l’autor assajava diversos metres, uns més clàssics altres més populars, com qui cerca la forma definitiva de la seva poesia. El tercer llibre, Elegies, optava per les formes clàssiques, però sense abandonar les seves imatges impactants, que van merèixer l’elogi de Lluís Muntanyà, l’home dels Set davant del Centaure. El llibre Cua de Gall, de l’any 1929, podia comptar, segons Joaquim Molas, com el millor llibre del poeta. Hi sobresurten Nadal,  l’Oda al poble nou, Impremta de suburbi i Lirodrama sensitiu per l’esplèndida combinació dels motius d’avantguarda amb les imatges populars. Segueix Divagacions, intent d’experimentació moderadament surrealista. Cançons i Poemes  i Poemes de promès, són fonamentalment populars, però no deixen de portar el segell de les primeres obres. L’elogi que Josep Lleonart li dedica en el pròleg de l’antologia Prismes, publicada el 1939, tendia a col·locar-lo ben amunt en el firmament de la poesia catalana, però el fet que, per motius de supervivència més que no pas ideològics, hagués estat funcionari de Censura, més algun episodi desafortunat i potser innecessari, van fer que aquesta categoria li fos sistemàticament negada: que ni la seva obra dels anys 40 en castellà ni la seva obra posterior en català  trobés el reconeixement que li hauria pogut correspondre, malgrat que amb l’assistència a Jocs Florals i amb altres iniciatives, Sànchez-Juan  havia tingut un paper positiu en la recuperació de l’ús públic del català. Només Joan Perucho, Jaume Bofill i Ferro i el mateix Albert Manent van promoure la remuntada que va començar amb l’edició de 1995 i continuava ara en els dos volums del centenari. (Es pot consultar el text complet de la seva intervenció)

Tot seguit la paraula va ser concedida a Jordi Sànchez Bosch, fill segon del poeta i curador, juntament amb els seus germans, de l’edició que es presentava.

Després d’agrair l’encantadora delicadesa de la Institució de les Lletres Catalanes i del seu director, Francesc Parcerisas, que havien fet possible aquell acte i la invitació corresponent, va agrair al nombrós públic la seva presència així com als qui s’havien excusat, que haurien pogut desbordar la capacitat de la sala.

No va deixar d’al·ludir al  "episodi desafortunat i potser innecessari" que havia guanyat a Sànchez-Juan l’aversió irreconciliable de molts contemporanis. El tal "episodi” va ser la publicació l’any 1940 de  "Régimen”, vint-i-cinc pàgines en versos literàriament discutibles d’elogi de la política del moment. A part el fet que tot pecat pot ser perdonat (si més no, al cap de seixanta anys!), Sànchez Bosch va fer notar que diverses circumstàncies feien menys greu aquell  "pecat".  La primera, que juntament amb "Régimen” es publicaven  "Veinte poemas traducidos del catalán", amb la qual cosa Sànchez-Juan s’identificava com a poeta català i reivindicava la capacitat de la literatura catalana de dir alguna cosa de nou ("Las lenguas son patrimonio del Espíritu Santo", deia el poeta als seus col·legues més intransigents). També podia ser significatiu el fet que es negués a fer entrar els seus fills en les organitzacions juvenils de la Falange i que, més o menys sota mà, promogués la publicació de coses en català. Com ja s’ha dit, va donar suport, des de finals dels quaranta, a la celebració de Jocs florals en molts indrets del país. Tan enllà com el 1951, se li va concedir el Premi Ciutat de Barcelona de poesia catalana, premi que es concedia per primera vegada, però després va continuar de manera estable.

Objecte d’aquell premi era el volum Claror, que representava una segona època en la producció del poeta: hi abundava el tema de l’amor, que Manent ha considerat  "platònic" (altrament no hauria agradat pas a la destinatària, la nostra mare!); hi abundava el tema religiós i el record de la guerra com a època de persecució religiosa; hi abundaven les referències al món clàssic, que tenen prou precedents en la literatura catalana; però es mantenia alguna cosa del primer Sànchez-Juan: la renúncia al tòpic, a la poesia-imitació i la incorporació d’imatges totalment noves (com, per exemple, en l’Oda a la Creu Roja).

Malgrat la poca difusió, el segon volum de  Poesia Completa presenta a més una tercera època del poeta, on retroba la modernitat pròpia de l’existencialisme: és representada per Principat del temps, on hi plana l’ombra de la caducitat, de la mort, Somnis i èxtasis, que fa el pas de la transcendència específicament religiosa a la transcendència indescriptible que el poeta descobreix en les coses més petites, i Seny d'amor, que explicita la paradoxa (com ja ho era L'aigua encesa!) ben descrita en les seves primeres paraules: “Sóc una multitud”.

En el volum hi figuren Escaiences, remarcables pel seu valor anecdòtic, i els dos volums (Blanco y rosicler, publicat el 1946 i Sonetos, del 1949), escrits en castellà, llengua que, després de tot, era la del seu pare i de la seva infància. Com en apèndix, el volum conté  unes pinzellades de record, escrites per cadascun dels fills. 

Com en apèndix de la sessió, el menor dels fills assistents, l’Isidor, va mostrar l’agraïment pel pare que hem tingut i per l’acolliment que se li estava donant. Encara s’hi va afegir una adhesió espontània per part del poeta lleidatà, Anton Sala Cornadó

Tot cloent l’acte, Francesc Parcerisas s’augurava que així com es parla de Joan Maragall en l’edició curada pels seus fills, també es pugui parlar de Sànchez-Juan en l’edició curada pels seus fills.