Carreret de somriure,
clar fins els dies rúfols!
Gris verd blavenc viat de xocolata,
negres esmalts amb rosa i or,
tota mena de blaus, verds, grocs i blancs,
pàtines de pedra antiga i de pedra jove!
Més net de tu mateix que de la pluja
que et renta el cel i l'aire,
les bombetes enceses entre miralls i vidre
aquells matins de primavera tèrbola
i tothora que el món és fosc,
ets la perla de Barcelona,
amb la Verge que vetllen
frescor de flors (frescor de mans)
i el llantió brunyit i reblert d'oli pur
llengotejant amb un alè com un esguard.
Els dies de sol,
i sobretot els matins de diumenge,
ets la multiplicada flor, la cinta de sang
entre el ferro i el pi,
corn marí a cau d'orella i ressò de tenora,
i un vi de panses no tastat,
galta fina i cabell daurat o bru.
A les festes, i a l'hora
més lenta i soliua,
se't senten refilà’ uns moixons
i fins vibrà’ el silenci.
Jo diria que et veig somià’ el que ets
i el que, fruit dolç del temps, esdevindràs,
oh gran petit carrer de la Ciutat dels Comtes,
fundada per Alcides!
Carrer trèvol, mimosa, Eulàlia, Dulcinea!
Jorn fira de Mercuri,
amb aurores de Júpiter i postes de dissabte!
Tens cara i creu, carrer d' en Petritxol:
la creu és el carré’ a mig camí solitari
on donen darreres de cases
(teus
i de la Rambla veïna),
aquell carrer d'un altre món
que té la seva menta
i el seu color difús de lluna morta.
Pel rellotge —dit sense parió—
medites a l'extrem el curs del dia,
indiferent als drames que l'omplen i el buiden.
Com ous de dos rovells, i fins de més,
el teu parell de dosos,
els vuits i els onzes triples,
els teus quatre dissets
i els teus divuits rematats pel rellotge
canten les variants de la cançó de la vida.
Aquell vespre, vigília de la Mercè,
aquell vespre,
amb atxes flamejants
i brillant d'ornaments blancs, brodats d'or
—tot, agredolç de cors arraïmats
al llarg de la calçada i vessant pels balcons—
consagrava al bell mig del nostre segle
les essències que guardes en calze multitudinari!
Els teus balcons del segle divuit, i del
dinou,
—de baranes de ferro de pal sec
o de dibuix exquisit—
proclamen, alegrats de flors, la teva joia,
la nostra joia,
que ja sabem on vení’ a retrobar.
Tempera'ns l'enyorança en el teu bany
d'oreig,
enjoiella-la i calça-li els peus nus;
dóna'ns els teus encisos transparents,
aquests mons de paper, de teles i de marbres,
de tendres animals i de llamins cristall de música.
Peix el somni amb colors i amb torterols de dansa
i a la nit amb l'esclat de tanta llum i tan nova.
EL FONS DE TOT
De tant que em sembla entendre-hi, no sé on sóc;
de tant volè’ absorbir, l'excés em mata:
em veig, no em veig, i em sento sang de boc
en esvanit vasull d'un sol de plata.
Enflairat de baladres l'apetit,
tot jo sedec d'un goig de coneixença,
em trobo, embofegat i engegantit,
trossos de cuc en una platja immensa.
Trossos vivents. Només la vermellor
d'aquella mort que esborra i transfigura
em pot refé’ amb un oratjol millor.
Senyor, rebleu encara l'amargura,
ombres abruptes dels meus dintres fan,
però salveu-me un punt de cor d'infant.
TRÀNSITS
Inopinadament en presó de fatiga,
se'm fa accessible el gust de vagar pels afores,
i, sentint llangorós balderejar les hores,
el retorn, augural de nits d'hivern, m'instiga.
Em concilia el son, llunyana, una botiga.
La noia d'airecel en un mar sense vores.
I me li tiro al coll. De cançó! I aleshores
se'm desplega una llum de Llei Nova a l'antiga.
La veritat us farà lliures.* A l'instant,
puja un esbravament del meu redós estant.
Foc, foc de Sant Joan, entorn, al clar de lluna!
I, cor difús en trenc de dia a l'orient,
sobrevolo tossals de gel i un vent rabent
fa saltà’ els ídols, fuls, d'un fons que se n'enlluna.