RAM DE NÚVIA

Poncella galana,
pren aquestes flors
que l'amor t'envia
amb el cor desclòs.

MERCÈ *

Mercè, no ha passat, no passa
el temps del somriure en flor.
La primavera aigualida
brillà un moment com un plor.
Però el temps de les maduixes
anuncia l'estiueig
i sota una ombra amorosa
és molt dolç el somieig.

La Princesa barcelonina
obrirà amb clau d'or la tardor.
De tan alta Patrona i fina
vós també en gaudireu el do.
Mercè, no han fugit, no fugen
colors del Ganges o el Nil
obrint o tancant finestres
amb ànima juvenil.
El temps del raïm que es daura
anuncia un hivern clar.
Si a fora el vent remoreja
el cor vostre somriurà.

(Idea i música de V. Bort-Barbosa)

SANT JORDI, UN ANY

Descavalcat i desguarnit de llança
mentre el cavall aspira olor de flors,
veniu, amb gest de pau que ajunta i llança,
a dar-nos roses on floriren plors.

Insinueu l'adveniment d'un día
pressentit com la flor de l'ametller:
ja us reveurem, amb noble gosadia,
enfonsà’ el cer al drac, sant cavaller.

Als qui pateixen en recer o exili,
i a qui ja entén però no pot sentir,
doneu-los, oh sant Jordi, el vostre auxili:
convertiu el malson en fresc matí.

El zel clos, baldament l'amor que intenta
obrir, i el mal, caricaturen Déu.
Feu davallà’ a la nuditat contenta,
com a les carns de santa Eulàlia, neu.

Temps d'encara merèixer! Oh sant Jordi,
encomaneu-nos aquell aire ric
en ressol i ressons de clavicordi
i olor de roses del bon temps antic!

Sou patró d'Anglaterra i altres terres.
Tu, creu vermella en plata de cendrer,
sobre l’Illa de l'Home, desenterres
el «Domine, dirige nos». «Vindré.»

Sí? Heu parlat? Veniu! No com un símbol,
ans com qui ens dugui a Déu blancs com un foc;
no com de vella seda de cuc minvol,
sinó com llum de neu, nova en tot lloc.

EVOCACIONS (A la muller, pel seu sant)

Solca l’onada on va florint l’escuma
la nau de l’amor,
precedida de coloms blancs,
i tu al mig, dreta, esvelta.

Això en el somni. A la terra ferma del dia
tu em vas vení’ a cercar, fina amor, a través
de les malles de trets amb què es vestia
la ciutat de les nostres glòries i vergonyes.
I ni el plom
—ni els xiulets ni les flames, ni la mort
que el ram de plom encès i esclatant encloïa—
ni cap esfondrament no et van fer tornar pàl·lid
el cor que bategant em vas posà’ a les mans.
Jo em vaig sentir, ple d'alegria, al pit,
cor amb cor, en la nostra infinita abraçada.

No era de boira, el teu pas.
El somni era pintat a l'aire de l'aurora
o descrit a la plana de paper de fil
d'un llibre d'altres temps.
Tu amb el desassossec que t'impel·lia,
amb la teva agredolça enyorança
i amb el goig triomfal de retrobar-nos tu i jo,
feies vermellejar d'una sang virginal,
poncella encara, feies vermellejar d'amor
l'aire viscós de la ciutat captiva.

Jo et veia al fons dels ulls
tot allò que s'enlaira en el cel de l'amor.
I et mirava els cabells al grat del vent,
brilladissos, castanys,
d'una olor com de flor, d'un color com de mel,
com de fruit que després es va multiplicar
meravellosament,
lliri meu, àngel blanc,
neu sobirana, calze d'englantina,
nard, a contraclaror del foc —tan blanca,
suau!