AVUI

DIMARTS

20 D’ABRIL DEL 2004

Tot recordant la memòria d’un poeta important I massa oblidad

El Centenari del poeta Sànchez-Juan

ALBERT MANENT

 

            En un article de premsa, recollit al volum Tot apuntat (1981),  Joan Teixidor escrivia: "Sànchez-Juan és per a mi sobretot aquell poeta que als anys trenta ens va servir molt de bandera en les nostres pugnes juvenils enfront d'un establishment literari que ens semblava abusiu. Esgrimien el seu nom amb el del ja difunt Joan Salvat Papasseit i el de J.V. Foix com l'antídot de certs neoclassicismes molt sensats i prestigiosos que varen imposar els àrbitres del Noucentisme".

 

         Però, abans d'endinsar-nos en la poesia de Sànchez-Juan, recordem que va néixer al barri de Sants, el 10 de novembre del 1904, es formà al Cercle Catòlic, i era fill de Melitón Jorge Sánchez Cortés, nascut a Caravaca de la Cruz (Múrcia), guardaagulles, i d'Isabel Juan Torres, de Sant Antoni de Portmany (Eivissa), i feia de planxadora. Un híbrid, doncs, com tants catalans, que assumí la identitat catalana. De jove Sànchez-Juan va fer de barber i de taverner, però, expert en llengua catalana i deixeble de Pompeu Fabra, potser el millor corrector de l'època, segons em deia Eduard Artells, la tardor del 1927 entrà com a corrector al diari La Nau d'Antoni Rovira i Virgili. Però, segons Josep Villalon, a les Memòries (Abadia de Montserrat 2001) el maig del 1929 passa amb la mateixa funció al diari catòlic El Mati, que dirigia J.M. Capdevila. Villalon afirma que el canvi es féu perquè el poeta cobraria vint duros més al mes.

 

         Cal recordar també que als anys trenta Sànchez-Juan treballava a les Oficines Lexicogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans i hi feia un diccionari de la rima. En una altra oficina del mateix Institut el poeta era, amb Emili Guanyavents i Emili Vallès, el que revisava els originals de la docta institució. Sànchez-Juan admirava molt el Dr. Carles Cardó i escriví unes memòries molt sucoses, l'original de les quals fou lliurat fa molts anys a l'extintora Editora Nacional, i sembla que s'ha perdut

         El 1931 es casa amb Maria Bosch i Pedrós, de Ju neda (Garrigues), veïna de Gràcia, amb la qual va tenir nou fills, tots homes. Jo en recordo uns quants, de petits anant en corrua a buscar postres a la pastisseria del poeta Foix.

 

         EI 1922 Sànchez-Juan, signant David Cristià, publica el Segon manifest futurIsta (contra l'extensió del tifisme en literatura), inspirat en el seu mestre Salvat-Papasseit. Als divuit anys tornava contra els "poetes amb minúscula" i contra aquell establishment. El1924 publicà el recull poemàtic Fluid, en la línia de Marinetti, pIe d'experimentació i pirotècnia: “Els muls beuen aigua d'estrelles / i se n'empassen de senceres". No hi trobem tanmateix arrels anarcoides o polítiques. Es el joc verbal de qui de jove ja era amic de Foix i de Dalí.

 

         El 1927 abandonà el futurisme, bé que n'hi ha rastres en d'altres llibres, i publicà constel·lacions, on trobem cançons, a la manera tradicional, romanços i es veu que el poeta s'incorpora a un Noucentisme evolucionat. Elegies (1928) té poemes religiosos i reflecteix un idealisme desmaterialitzat. Cua de gall (1929), que plaïa tant a Guerau de Liost, evoca Chaplin o la guia telefònica al costat d'una salvatiana Oda al Poble Nou o una altra oda al cirabotes. Divagations (1929) és poc significatiu. Poemes i cançons es ben postsimbolista, carnerieja i hi trobem epitalamis i un tarannà enamoradís, lluny de l'erotisme de Salvat. En tots aquests llibres no manquen unes dosis d'onirisme... Poemes de promès (1933) és un "himne a l'amor i al matrimoni", un poc naïf.

 

         Durant la Guerra Civil el poeta, catòlic fervorós, va patir molt amb els assassinats de preveres i la crema d'esglésies, i no cal dir per poder nodrir la família. El 1939, incorporat en un lloc secundari de la censura, va fer circular restringidament un llibre -ja fet els darrers dies de la República- que titulà Prismes, on reelaborà antològicament la seva obra anterior, però no sempre hi va reeixir, per un excés de pruïja perfeccionista. El 1952 Claror incloïa alguns poemes de caire líric i èpic i retornà en d'altres als temes populars. El 1957 publicà una segona edició de Prismes, amb un llarg pròleg teòric sobre poesia. El darrer recull, Escaiences (1974), no ofereix gaires novetats, però hi ha algun retrat, amb voluntat prosaica, com el de Fabra, a qui qualifica d' "esportiu i universal" i afirma que "era platònic sense deixar de ser aristotèlic".

 

         Els darrers anys, malalt i amb poca mobilitat, vivia molt reclòs, patia, turmentat, però amb la ment lúcida. El vaig veure algunes vegades i era el personatge de sempre.

 

         Amb motiu del centenari del seu naixement, els nou fills han volgut publicar la seva Poesia completa en dos volums, edició limitada que gestiona i hi dóna cobertura editorial Caret.

 

        M'he volgut avançar a la commemoració del centenari del poeta perquè considero, com ja vaig escriure a Serra d'Or el 1975, que Sebastià Sànchez-Juan és un poeta important i massa oblidat.