DIVAGACIO PRIMERA

Pintura verda i cortina de puntes:
finestra —i coixins
que s'adormiren, en llits blancs, com nins
amb les manetes juntes.

El passerell en ferros, esquitxats
de calç àdhuc sa ploma, xiuxejà a mon paraigua
sa perla reticent, que avui ja és aigua
als bassols de les meves ciutats.

El temps no ha clos la ferida
que deixà el bes,
ni cicatritza la pregunta ardida
oberta al cor en ressonar: «Mai més.»

La sang, les benes blanques del jorn, ses polsegueres,
endolceixen la vida i li donen color,
mentre en aigües molt pulcres es filen les banderes
i en beu l'anyell sens marca de l'alta resplendor.

Compassos: el metrònom i el rellotge més vell van tots sols.
Ara em tornen al cor, d'uns temps esborradissos,
lli de sobrepellissos,
i cel de rossinyols.

DIVAGACIÓ TRETZENA

El raig de llum amb pols d'un bosc de lliris rossos
matineja en mon fred de focus fotogràfic.

Els oboès mel·liflus, com rossinyols d’arboços,
baraten per cireres mon plor d’horror del tràfic.

Les almorratxes tintes roses llunyanes eres

contenen ranciesa de sol i ombra de bigues.
Tramvia-barberia, et fongueres
pel túnel descurat, gris, de mes camalligues.

Petita alcova, làctia de llençols a l'aurora.
Apetències flotants entre absents voladúries.
La vaguetat del cel, al cor que s'entrenyora,
amb fil de mort excita l'anhel d'unes cantúries.

Harmònium, violí i flauta d'orbs: l'orquestra
ignora els suïcidis recents, els astres fosos

Com joguines lliscant des de manta finestra
cauen morts pels carrers adolescents formosos.

Les noies, amb joiells fàcils de Copenhaguen
i el record d'unes tardes plujoses al cinema,

cobegen, quan els tristos esforços se'ls apaguen,
unes mans metal·lúrgiques per gentil diadema.