Un paner de forner
fou bressol de ta lluna,
més gràcil que les altres, la dels vellets xirois;
l'estel polar és l'estel dels nois
que els deixà als dits la corda bruna.
Penjarelles de fruita
i espolsadors carmins
clenxinen les teves petites botigues;
la teulada de vidre del mercat, als matins,
té somnis de sirenes i d'aurores antigues.
El vent duu flors de
sol als teus balcons
—aigües de nacre, roba jogassera,
son enganxada als porticons
amb teranyines de la primavera.
Pintada amb esponges
del teu cel,
fa l'ullet una casa marina;
el xiulet del tren esdevé gavina
i la cresta del gall, estel.
Ah Poble Nou!, sense
les sals macàbriques
de Mar Bella en tempesta a la boca dels pobres
tindrien menys de plor les obres
filles dels dits que es fan sang en tes fàbriques.
Icària passa amb
trontoll de carros. Oh Poble Nou,
se't fongueren les ales com espelmes del segle dinou?
Oh Poble, quan et
desdibuixes
en la nit amb esclats de fira i carrossels
ets tan a prop dels cels
que els teus carrers extrems rossegen de tombs d'àngels i de bruixes.
Casa de mals endreços
amb encís
d’un clavicordi rogallec, paraigua
vermell, sol polsegós ensonyadís,
i a la vorera uns arabescos d’aigua
i en la fosca rellotges sonants del paradís.
El cor locuaç fa
pausa: l’oratjol
recull l’alè, com de violes;
oh Rambla del Triomf, d’ombres penjades, ¿voles,
en aletes d’ocell, al mar que et vol?
Via del sol solemne
—estrafet pel comerç amb agulles de fusta—,
sents lluny petges de dansa?: adorem-ne
l’olor de glasses que l’espai degusta.
Entremig
dels teus arbres i els focs de Sant Joan,
passaren, passaran els Júpiters a colles:
Salut! —jo cridaria en el meu cant—
Salut, oh Poble Nou, als teus carboners nets i plats-i-olles!
Visca l’oreig del teu
abril,
l’onda que fa tremir l’antena,
la joia visual d’un salt a corda nena,
la gràcia d’arengades al rodanxó barril!
(Ah si mon verb
tingués més tintura
per miniar ta fira infinita —terrissa, cistells...—
d’una saliva dura
llampant en la posta —sonora d’orguenells!)
Racó de nit claror
verd-poma:
prestatges, cordills; conserves, fregalls.
L’esguard incoherent, en tos miralls,
vessa les gotes de la teva aroma.