LIRA I FLORS

Com qui té deliri
i no li respon
el cos —flam de ciri,
doll escàs de font,—

deleixo de créixer
i escampar-me en cel.
Aspiro, i em bleixa
un augment d'anhel.

Les flors tresoregen plor;
la fusta seca, alegria:
ma lira amb flors, per això,
fa un so de malenconia.

 Amor,

    card en voladúria

     de plomissol.

    
     

La difícil caritat

    afegeix espines, tendres

    del front del Crucificat,

    al nostre difús divendres.


    M'heu multiplicat en fills,

    Déu meu, l'amor de l'esposa,

    per la qual tots els espills

    em tornen la vostra rosa.


    Cap flor del Senyor no té

    llàgrimes de terbolesa,

    sinó rosada de bé

    i aigua i sang de vida emesa.


    

Nadal 1937

Déu en la nit freda, ratllada pels ploms de la lluita,
    neix, i l'adoren uns quants, llisos i tendres de cor.
 

Neix i plora i se'ns dóna; ens parla i, mort, ressuscita:
    naixerà de bell nou en renovades Betlems.
 

Ve a donar-nos la pau, mes no pas com el món ens la dóna:
    cal mereixe’ el fruit bo de la branqueta d'oliu.
 

L'ànima s'alliberi d'angoixa i de melangia,
    i s'enveli amb un tul púdic, diàfan, clement.
 

Al·leluia, al·leluia !... Gaudim-nos d'està’ a les inermes
    mans redemptrius de l'Infant rei del batec dels estels.

SOM ROMANS (fragments)

Blanc de túrgides veles llatines,
el mar nostre glateix món enllà.
Som romans amb corona d'espines
de l'espai on plovia el mannà.

Per la Roma dels màrtirs la vida
reverbera en l'esvelta ciutat
i la parla que es romp estremida
perpetua en bells himnes el flat.

Constantí, que propulsa la vera
llibertat, incompresa d'inics,
incorpora els robins de sant Pere
al redreç del més alt crucifix.

Som romans contra tota barbàrie,
contra els glaços i el foc sense atzur
Som la pàtria més una i més vària,
som el seny i l'audàcia en un mur.

Som romans, esculpits en la pedra
amb cisells d'esperança i de fe,
i, en la fusta de roure o de cedre,
afinats amb l'amor natzarè.

Àgilment subjectades a norma,
virior de quadrigues ens bat
en l'impuls que imprimeix, amb la forma,
el segell de la nostra unitat.

Som romans per Minerva i Maria,
pel no-res exaltat i per Déu,
amb colors d'estrident fantasia,
amb sol d’Àfrica en lúbrica neu.

Som romans per l'esfera capçada
amb la creu que fa els homes germans:
som romeus sota l'ampla estelada,
de la Roma del cel ciutadans.

Som romans, al voltant d'un pessebre,
fent sonar panderetes, cançons;
som romans amb catòlica febre
d'ensenyà’ i de guarir nacions.

Ragen fonts —oh vetusta i venusta
renovada capitalitat!
Creixen pins, i es prolonguen, oh augusta,
amples vies en eternitat.

Suscitem la llar d'or, on els segles
reuneixen la terra i el cel,
reduïda a harmonia de tecles
en cabines o en cambres d'hotel.

Figurats en moneda concisa,
productors d'infinit, el festí
de la romanitat ens irisa
la ploralla d'un goig cristal·lí.

Hem patit. Ens pertany la llum clara
amb què ens vérem gustant el pa dur.
¿I què fóra l'amor, santa mare,
sense plors ni sang viva per tu ?

Avinguts amb l'arada que estova
i vermells de vi verge en bot vell,
som romans, alletats per la Lloba,
redimits amb la sang de l'Anyell.