Article de Mons.
Joan Carrera Planas, Bisbe auxiliar de Barcelona
Publicat a "CATALUNYA CRISTIANA" el 2
de desembre de 2004
No voldria deixar passar aquest
any de gràcia −ja en som a les acaballes− sense contribuir modestament a la
celebració del centenari del naixement del poeta Sebastià Sànchez Juan. Els
seus fills han promogut una edició, en dos volums, de la seva obra que, a
més d'oferir-ne una visió exhaustiva, ens permet d'introduir-nos una mica
en la seva vida personal, tan representativa d'una època i, alhora, tan
peculiar. La imatge que cada un dels seus fills ens en dóna en un preciós
apèndix ens fan més transparents els seus versos.
Recorrent aquests dos volums
−amb menys deteniment, val a dir-ho, del necessari− m'han cridat 1'atenció
un seguit de petits contrastos que atorguen relleus, clarobscurs, al poeta i
a la seva poesia.
Sànchez Juan, fidel a Pompeu
Fabra, és un enamorat de la llengua catalana: la coneix bé, n'explica les
regles als seus fills i corregeix els seus errors, és un excel·lent
corrector d' estil, l' escriu amb absoluta propietat i amb sobrietat.
«Llengua eminentment poètica», escriu, «el català és ric de qualitats
substantivades». Ara bé, aquest fabrià rigorós era fill d'un ferroviari de
Caravaca de la Cruz, de Múrcia, escriu també en bon castellà i coneix bé el
francès i 1'italià. Viu a Sants.
Pel que fa a la
seva obra poètica, hi trobem poemes d'una gran delicadesa i, alhora, de
format clàssic. Tot seguit recordem, en llegir-los, que admirava Carles
Cardó i seguia el seu mestratge; que era molt amic de Bertran i Oriola: jo
mateix he estat testimoni de com aquest valorava Sànchez; i de Pere Ribot, i
de Melendres... Peró, al mateix temps, s'atribueix allò que ell anomena «caotisme
líric»... «A vegades», diu, «aquest caos −que podria dir que és fill de
1'avenc del meu cor− revesteix les imatges fal·lacioses d'una imatgeria
brillant, d'una música dissolvent i suggestiva». Un dels seus fills diu
també que es definia com «anarco-conservador». Va ser sensible al futurisme
de Marinetti i ha estat comparat a Salvat-Papasseit... Tot plegat suggereix
que, tal vegada, Sànchez Juan depassava interiorment els límits del seu
entorn social... I que la duresa de la vida diària d' aquells anys no li va
permetre de desenvolupar totes les seves possibilitats. En aquest sentit,
m'atreuen especialment els seus poemes breus de la primera època, com
«Finestres», dins de Flúid, o
«Espurnes», dins de Constel-lacions,
entre d'altres.
En alló que Sànchez Juan no té
escletxes és en la seva fe profunda. Llegint els seus poemes, veiem que és
un poeta cristià. Observant la seva vida, hi descobrim un cristià que és
poeta. Un bon exemple, doncs, d'home de fe compromès, des de la seva
vocació, amb 1' aventura del seu temps i del seu país.