Però, jo, què sóc ara que suposo que hi ha un cert geni extremadament poderós, i, si goso dir-ho, maligne i astut, que utilitza totes les seves forces i enginy per enganyar-me? Puc estar segur de posseir la més petita cosa de totes les que he dit no fa gaire que pertanyien a la naturalesa corpòria? Em paro a pensar atentament, reviso i repasso una i altra vegada en el meu esperit totes aquestes coses, i no en trobo cap que pugui dir que és en mi; no és necessari que em pari a comptar-les. Passem, doncs, als atributs de l’ànima, i vegem si n’hi ha cap que sigui en mi. Els primers són nodrir-me i caminar; però, si és cert que no tinc cos, també ho és que no puc caminar ni nodrir-me. Un altre és sentir; però no es pot sentir sense el cos i, a més a més, en altres temps m’ha semblat haver sentit en somnis moltes coses que en despertar m’he adonat que no les havia sentides realment. Un altre és pensar, i trobo aquí que el pensament és un atribut que em pertany; només ell no pot ser separat de mi. Sóc, existeixo, això és cert, però quant de temps? Tot el temps que estic pensant, ja que potser, en cas que fos possible, si deixés totalment de pensar, deixaria al mateix temps d’existir. Ara no admeto res que no sigui necessàriament vertader; així, doncs, parlant amb precisió, no sóc sinó una cosa que pensa, és a dir, un esperit, un enteniment o una raó, termes la signifi cació dels quals m’era abans desconeguda. Bé, doncs sóc una cosa vertaderament i realment existent; però, quina cosa? Ja ho he dit: una cosa que pensa. I què més? Excitaré la meva imaginació per saber si sóc alguna cosa més. No sóc aquest conjunt de membres que s’anomena cos humà. No sóc un aire subtil i penetrant escampat per tots aquests membres; no sóc un vent, un buf, un vapor, ni res de tot el que pugui fi ngir o imaginar, ja que he suposat que tot això no era res, i, sense modifi car aquesta suposició, trobo que no deixo d’estar segur que sóc alguna cosa.

Meditacions Metafísiques II, René Descartes