Dietaris Novel.les Relats Poemaris Aforismes Fotografia

Lectures

Veus: Alessandro Baricco

Seda

".... Baldabiou coneixia aquestes històries. Sobretot sabia d'una llegenda que apareixia sovint en els relats dels qui havien estat allà baix. La llegenda deia que en aquella illa fabricaven la seda més bella del món. Feia més de mil anys que s'hi dedicaven, seguint costums i secrets que havien assolit una mística exactitud. Per a Baldabiou, però, no es tractava d'una llegenda, sinó de la pura i simple veritat. Una vegada havia tingut entre els dits un vel teixit amb fil de seda japonès. Era com tenir entre els dits el no-res...." (pg 17)

Novecento

"...Així inesperadament, Novecento es va quedar orfe per segona vegada. Tenia vuit anys i ja havia anat amunt i avall d'Europa a Amèrica unes cinquanta vegades. L'oceà era casa seva. I pel que fa a la terra, doncs mira, no hi havia posat mai els peus. L'havia vist, des dels ports, això sí. Però de baixar-hi, mai. El fet és que Danny tenia por que l'hi prenguessin, amb alguna història de documents i visats i coses d'aquestes. Així que Novecento es quedava a bord, sempre, i en un moment donat tornaven a marxar. Si hem de ser exactes, Novecento ni existia, per al món: no hi havia cap ciutat, ni parròquia, ni hospital, ni presó, ni equip de beisbol que tingués escrit el seu nom en algun lloc. No tenia pàtria, no tenia data de naixement, no tenia família. Tenia vuit anys: però oficialment no havia nascut mai..." (pgs 20-21)

Oceà

....Deixa la ploma, plega el full, el fica dins d'un sobre. S'aixeca, agafa una capsa de caoba de dins del seu bagul, alça la tapa, hi deixa caure la carta, oberta i sense adreça. Dins de la capsa hi ha centenars de sobres iguals. Oberts i sense adreça.

Té 38 anys, Bartleboom. Pensa que un dia, en algun lloc del món, trobarà una dona que és, des de sempre, la seva dona. De tant en tant li sap greu que el destí s'obstini a fer-lo esperar amb una tenacitat tan poc delicada, però amb el temps ha après a considerar el fet amb una gran serenitat. Ja fa anys que, gairebé cada dia, agafa la ploma i li escriu. No té noms ni adreces per posar als sobres: però té una vida per explicar. I a qui sinó a ella? Pensa que quan es trobin serà bonic posar-li a la falda una capsa de caoba plena de cartes i dir-li:

- T'esperava.

Ella obrirà la capsa lentament, quan vulgui, llegirà les cartes una per una, i enfilant-se per un quilomètric fil de tinta blava, farà seus els anys -els dies, els instants- que aquell home, fins i tot abans de conèixer-la, li havia regalat. O potser, senzillament, tombarà la capsa cap per avall i, atònita davant d'aquella extravagant nevada de cartes, dirà a aquell home, somrient:

- Ets boig.

I l'estimarà per sempre. (pgs 20-21)

DIARI AVUI

Suplement de Cultura Dijous 23 d'octubre 2003

El gest de la innocència
NARRATIVA
JOAN JOSEP ISERN

Alessandro Baricco, Sense sang. Traducció d'Anna Casassas. Edicions de la Magrana. Barcelona, 2003.

Som als darrers dies d'una guerra. Una guerra qualsevol, sense referències geogràfiques ni temporals. Tres homes assetgen una casa perduda enmig del camp. A dins hi ha un altre home amb els seus dos fills: un noi a les portes de l'adolescència i una nena de deu anys. Abans de començar el tiroteig el pare amaga la nena en un forat dissimulat per una trapa. Els assaltants entren a la casa i maten el pare i el fill. Abans d'anar-se'n escorcollen tots els racons. Un d'ells, el més jove, descobreix l'amagatall. Durant un instant contempla aquella criatura desemparada que el mira francament als ulls. Després torna a col·locar la trapa sense dir res a ningú i fuig corrent mentre un dels seus companys cala foc a la casa. El noi desconeix què passarà amb la nena. És el seu secret. El secret -i l'angoixa- d'una imatge que l'acompanyarà mentre visqui.
Cinquanta anys després els dos personatges es retroben. Entremig els altres dos assaltants han mort en circumstàncies estranyes que fan pensar en una minuciosa venjança. La guerra és un record llunyà, però no per a tothom. El final és a prop per a la nena i per a l'assaltant -ara ja dos vells- i el resum de tot podria ser que la força d'una mirada o l'empremta d'un gest són arguments suficients per donar sentit a la vida. Una vida que, de fet, per a ells dos va començar just en el moment que els seus camins -les seves mirades- es van creuar fugaçment. Ara, mig segle després, només els resta tancar el cercle.
Vet aquí la història que Alessandro Baricco (Torí, 1958) ha posat en aquest Sense sang, darrera producció d'un autor que domina com ningú l'art d'explicar històries intenses amb els mínims elements possibles. Seda i Novecento són referències prèvies d'aquesta habilitat que a qualsevol lector li seran familiars. I aquest Sense sang d'ara n'és la lògica continuació. Baricco en estat pur. L'exhibició d'un autor que domina com pocs les distàncies curtes, que intueix perfectament quin material del que té a les mans és essencial i quin altre és accessori. I d'això, d'aquesta facilitat per a l'el·lipsi, n'ha sabut fer estil inconfusible.
El món de Baricco és el del que és eteri i del que és perdurable. Els materials amb què treballa són gestos i sentiments. És un món en què la mirada innocent d'una nena pot convertir un botxi en un ésser humà. És un món en què l'esperança de reviure la bellesa d'un gest justifica la recerca de dues persones durant mig segle de les seves vides. Què és l'important, doncs? L'impuls primigeni? Els dubtes del retrobament? El trajecte de tota una vida?
Baricco tot això ens ho explica amb noranta pàgines farcides de detalls i sentiments. Amb una escriptura precisa i mil·limètrica llança preguntes i ens dóna pistes sobre on pot haver-hi alguna resposta possible. El producte que de tot això en resulta només té un nom: literatura. I de la bona, a més a més, creguin-me. (Article Extret del Suplement de Cultura del DIARI AVUI)