Caminem a l'atzar

sota l'impuls

d'una nova certesa,

amb ulls àvids, oberts,

per abastar-ne un escaig

de llum, i esperem.

La mòrbida son de dies,

dits més venturosos,

se'ns apareix com un

bàlsam insípid de

somnis túrpids.

I, sobergues, ens alcem contra

mites, déus i profetes!

Foc a les mans avui

que núvols alts anuncien

una tardor plujosa

i el viure se'ns fa estrany

enmig d'aquesta falsa

placidesa.

La vida hi crema sotmesa

a una roda que gira.

L'eix clavat endins

ganivet que enfondeix

la ferida. La sang

hi brolla calenta.

El moviment del seu fluir

un pèndol que retorna sempre

al mateix lloc d'origen.

Així caminem per l'esfera

de l'inconscient vivíssim

(i els anys se'ns fan

lleugers). Em pesa tanta

mort, no pas la meva.

Vora l’illa roja

Com Ulisses navegaves

A l’espera d’un retorn impossible.

Ara l’illa no hi és.

És un istme que

S’endinsa en el mar.

I del teu somni vençut

Sols en quedem

Tu i jo a la deriva.

-----

No hem parlat de res,

Ens hem assegut mirant-nos.

La primavera era

Un espai somort

Vora un estiu

Que tot just començava.

No hem parlat de res.

La maduresa

Dels nostres esguards

Era ben plena

De paraules.

AL COR DE LES PARAULES (obra poètica 1963-2002)

© Monserrat Abelló, editorial PROA 2002