Dietaris Novel.les Relats Poemaris Aforismes Fotografia

Lectures

Veus

El violí d'Auschwitz

de Maria Àngels Anglada

...La cigarreta, apagada, era a terra, però ni s'atreví a tocar-la. Només l'acompanyaven els roncs del vigilant, un d'aquells presos comuns de rectangle verd damunt la roba, sovint molt cruels, i algun crit escadusser d'ocells nocturns, lluny, vora el gran riu: fora, on creixen els arbres, on hi havia algun altre color diferent del gris i el blanc. Ell bé el sabia, el nom del gran riu, el nom d'abans. Però un company de barracot, un professor de Cracòvia, internat per socialista, que s'havia salvat perquè figurava a la paperassa com a forner -n'era fill de flequer, i sabia pastar i enfornar- l'anomenava amb un nom més estrany: l'Aqueront.

Es concentrà, ara, en el violí. No, no havia pas estat optimista, ho havia calculat prou bé: l'esquerda era poc fonda, les vores s'unien amb una mica de pressió, cap estellicó no en sortia, lloat sigui Jahvé: Primer de tot va cercar al seu voltant, per veure si algun dels petits tascons que feien servir era aprofitable. Per sort tenien sempre el material en ordre. Sí, no li calia pas rebaixar-los, trobà, a la mida, dos menuts cilindres, ben llisos. No tenia, és clar, cola de viroler; disposava, però, d'una aiguacuit prou bo, de grumolls, que reservaven per als treballs fins al pavelló del Tirà. Encengué el fogonet el posà a escalfar, amb cura, mirant que no quedés massa espés.

Era, una altra vegada, ell mateix, no un número, no un objecte de befa: era en Daniel, d'ofici viroler..... (pgs 49/50)

..... En silenci es van tornar a posar la roba vella. Havien eludit el càstig, però no van guanyar ni un vestit que els abrigués. Amb les rampoines de sempre, amb aquella mena d'esclops altra vegada als peus... El seu pensament tornà al violí... (pgs 100/101)

...... Sentí una mà amical, no enemiga, a l'esquena: el professor, ara forner, li allargà d'amagat una bona llesca de pa que havia aconseguit de sostreure de la fleca. Era perillós, el podien matar o assotar per això, però de vegades s'hi arriscava, i repartia les llesques amb un ordre que mai no fallava als companys de barraca, per evitar enveges. Ja no es recordava quin dia li havia tocat, a ell! Aquestes petites conspiracions, enmig de la misèria, eren com flames que escalfaven per dins. Tenia sort el professor, de treballar al forn de pa, però s'ho mereixia perquè es recordava dels seus amics. (Pg 103)