Dietaris Novel.les Relats Poemaris Aforismes Fotografia

Lectures de tardor

ARTICLE // OPUS MEI

ASSALT DELS 'PIJOS' ALS COMUNS

El filòsof alemany Karl Marx va viure molts anys a Londres i allà és enterrat. Segur que més d'una vegada es va passejar pel davant del palau de Westminster, seu de la Cambra dels Comuns, que, en les seves obsessions com a anunciador de la lluita de classes, es devia imaginar que algun dia seria assaltada per les masses famèliques, ansioses de justícia social.
Fa uns dies es va produir l'assalt al Parlament. Cinc joves irats van irrompre al saló de sessions i pugnaven de males maneres amb els gelosos guardians, encarregats que no hi hagi res que alteri el sopor dels representants del poble. Diuen els que han pogut conèixer l'experiència, que no hi ha son més reparador que el dels escons parlamentaris.
Però els agressius joves no eren de la classe social que el barbut pensador es podia imaginar. No eren proletaris explotats. O caps de família víctimes de les retallades socials. Tampoc sindicalistes rebels enfront del conservadorisme thatcherià de l'actual líder laborista, Tony Blair. Eren pijos. Dels de llinatge. Pijos de diverses generacions.
Eren joves de famílies aristocràtiques, que algun dia heretaran els títols que ara ostenten els seus predecessors, que disfruten de l'amistat dels descendents d'Isabel II i que per distreure's participen en la salvatjada de la caça de la guineu, que per una llei aprovada pel Parlament ja té data de caducitat el 2006. L'afició que no podran practicar era la causa de la seva protesta a la Cambra. Encara sort que no se'ls va acudir entrar amb la canilla canina.
¡Pobre Marx! Si a dins de la tomba s'assabentés de l'assalt al Parlament portat a terme pels pijos, segur que es tornaria a morir. Els pijos se subleven i els proletaris es resignen a tot. Ser profeta de la història no és gens fàcil. (Josep Pernau)

Dimecres, 22 de setembre de 2004 de El Periódico

José María Aznar se ha estrenado como profesor en la Universidad Georgetown de Washington con un discurso sobre terrorismo en el que alertó que "estamos en una guerra no convencional" y afirmó que "el problema de España con Al Qaeda empieza en el siglo VIII". (EFE) Diari EL MUNDO http://www.elmundo.es/elmundo/2004/09/22/espana/1095805990.html

"El germanista"

de Francesca Duranti

..... Volgué quan el saludava, eixir un moment de l'anonimat de les relacions profesionals, introduint una nota diferent.

"¿Ja ha vist els diaris, aquest matí?.

Fabrizio no els havia vist ni tenia intenció de veure'ls. Sentia poc interès pel present, convençut que la major part, fets, idees, personatges, seria esborrada pel temps. Llavors, ¿per què afanyar-se a córrer darrere de tot?

"No", respongué, "no els he vist".

"Hi ha un article molt brillant d'Angelo Ceriani. Agudíssim. Genial, diria".

Ceriani: el nom es va clavar com un finíssim estilet en el cor de Fabrizio. Avorria aquell mediocre maître à penser i secretament envejava la seua posició d'estrella de la indústria cultural. Sense voler anar massa a fons, sentia foscament que Ceriani i altres personatges semblants eren els responsables d'haver deixat fora de circulació el seu model de cultura, elegant i una mica démodé, com tot allò que no es compra i no es conquista sinó que arriba naturalment per herènci afamiliar. De l'article, ja ho sabia tot, com si l'hagués llegit. Aquella ireflexiva i sorollosa agitació en la superfície aixecant inútil escuma; l'èxit que tindria; la gran forrolla que se'n faria; la visió claríssima de qui serien els personatges que decretarien aquell èxit; de com, mentre en discutien, es desplaçarien d'un grup a un altre, als salons, amb el got a la mà; de la manera confidencial d'inclinar-se sobre el sofà de l'interlocutor; d'aqueñña perfecta entesa - una entesa sense objecte, que s'exercitava sobre el nores- en la qual tots, excepte ell, estaven units com un cor que ha assajat mil vegades.

Però la cara de ratolí intel.ligent de Colombo irradiava entusiasme i convicció, i Fabrizio no es va sentir amb cor de deixar-lo decebut....

Tornar