¿A debat?
1.- .......Le second aspect de cette marchardisation est l’utilisation de l’enseignement aux fins de stimuler certains marchés. Pourquoi la priorité des Etats est-elle donnée, aujourd’hui, aux nouvelles technologies et non pas au maintien d’un bon encadrement scolaire ? L’explication peut être illustrée par l’ensemble des travaux du sommet de Lisbonne en 2000, entièrement consacré au retard de l’Europe sur les Etats-Unis, le Japon et l’Australie, en matière d’utilisation domestique par les citoyens, des technologies de l’information et de la communication. Les conclusions de ce sommet étaient qu’une généralisation de l’emploi de l’ordinateur à l’école accélère cette utilisation domestique et ainsi stimule l’émergence d’un marché européen des technologies de l’information et de la communication. De même, des statistiques précisaient que 48% de l’achat d’un ordinateur se faisait après qu’un enfant ait appris à l’école à s’en servir. Nous assistons aussi, précise Nico Hirtt, à l’apparition du marketing scolaire. « La Commission européenne recommande l’entrée de la publicité dans les écoles. L’argument soutenu est que des systèmes d’enseignement qui manquent de financements, ne peuvent durablement refuser des offres de bons matériels pédagogiques, provenant de firmes qui ne demandent que cela pour entrer dans les écoles. » (Nico Hirtt)
¿Per a riure?
2.- ........DONA SE'N RIU DE DONA
..........Segons sembla, s'ha acabat la Vuelta a Espanya dels nuvis. S'han coronat alguns ports puntuables i de boda en boda i tiro perquè em toca. Ara a Jordània, que allà també es casen encara que brindin amb suc de
taronja. Però la setmana encara arrossega una visió del món que no té res a veure amb les iniciatives legislatives que propugna el ministre de Justícia per aconseguir la igualtat plena de ciutadans i
ciutadanes.
La televisió eleva la cultura del safareig a la categoria de norma social.......
....... És difícil ser dona del segle XXI amb matrimonieres del segle XIX fent d'harpies per les pantalles. En el gran circ de l'aristocràcia dels diners i de la fama tots fem veure que ens en riem, però a l'hora de la veritat només ho fem de les dones. Ara que ja no hi ha més casaments reials en perspectiva els proposo que es vagin entrenant en una nova litúrgia matrimonial. Que les dones es vesteixin totes amb un mateix model de túnica o de caftà de colors semblants i que l'única nota personal sigui el xal, les sabates o els complements. I que siguin els prohoms els que, d'acord amb el protocol, hagin d'anar al sastre a intentar sorprendre el poble vestits de mamarratxos. Fins i tot en els casaments reials a la dona se li posa el llistó molt més amunt del que una verdadera societat moderna pot admetre. El fi de la lluita de classes és acceptar que l'autèntica classe es porta per dins. (JOAN BARRIL, El Periodico, Dijous, 27 de maig de 2004).
¿Per a plorar?
3.- ......--Va directe a la víscera.
--Ernst Bloch deia que els feixistes guanyarien perquè mentre llancem un discurs fred sobre el progrés, ells van amb un discurs càlid que parla de la
comunitat, de la pàtria, de la sang. És una proposta política per a un món carregat d'incerteses que a vegades menteix o no compleix el que
diu. Fixi-s'hi, apareix als anys 20 i 30, i reapareix als anys 80, a la
postmodernitat.
--Com a temptació...
--És un feixisme que es presenta com a nacionalpopulisme de l'estil de Le Pen, de
Finni, de Haider. Però la veritat és que continua trucant a la mateixa porta, a sectors
desindustrialitzats, que viuen l'anomia urbana, que han perdut la seguretat que els donava l'Estat de
benestar. El feixisme és un resultat de la por...
( Núria Navarro entrevista FERRAN GALLEGO, HISTORIADOR, El periódico, dimecres,
9 de juny de 2004)
¿Per a cridar?
4.- La malaltia mortal
..........L'última notícia que vaig sentir abans d'anar de viatge va ser que la premsa especilitzada protestava perquè els futbolistes no l'atenien com cal. Resulta que cada dia s'ha de parlar de futbol. No em mamo el dit i sé tan bé com vostès que aquí manen els calés. Però la mateixa premsa que protesta perquè un dia el davanter centre no fa acte de presència es queixa que un poeta escrigui més d'un llibre a l'any, perquè aquest és el màxim espai que li pensen concedir. Vet aquí la proporció: tres-cents seixanta-cinc contra u. I encara ens podem donar per satisfets, perquè, si l'atenció mediàtica hagués de ser proporcional als ingressos, el poeta sortiria als diaris en el seu setè o vuitè centenari.
¿És de debò mortal la malaltia d'una societat cada dia més inhòspita, on l'autoritat -Hisenda, municipi, policia- cada cop persegueix el ciutadà amb un furor més implacablement caní, li posa més entrebancs per a la vida quotidiana, el priva de fer més coses normals, li està més a sobre per nimieses, alhora que cada cop hi ha més vàndals i espavilats impunes capaços d'amargar-li la vida sense que hi pugui fer res? ¿D'una societat per als pillets espanyols improductius, carronyers, d'una societat en què la faràndula ocupa el lloc de l'acadèmia, en què l'especulació és el miratge de la producció?
Des de nord enllà, la resposta inequívoca és que sí.
(Miquel de Palol, Escriptor. Diari AVUI, Dimarts 1 de juny de 2004)
