EDITORIAL Inici

Presentem ara, el segon número de La Cisterna, amb el goig que ens dóna l’acceptació que aquesta nova idea ha tingut al poble, oferint-nos una resposta que és la millor recompensa a l’entusiasme vessat en la publicació.

Però aquest mèrit és, sense dubte, de tots els que han col·laborat i col·laboren confiant-nos els seus records, dels que ens han aportat fotografies, dels que ens ajuden a repartir les revistes, i dels que han compartit amb nosaltres el voler salvaguardar la nostra tradició d’una manera o d’altra.

És per això que comencem a pensar en el nostre projecte, amb menys temor que abans, però amb més responsabilitat en voler arribar a tots el millor possible.

Aprofitem doncs, aquest esdeveniment, per agrair les mostres de complaença que se’ns han fet arribar i que desitgem es mantinguen en els pròxims números, també per animar a tots els que vulguen col·laborar de la forma que estimen oportuna Aquest número l’encetem amb dues noves seccions que traçaran amb la seva continuïtat una imatge consolidada del poble. En la primera: "Per Xeresa, i fent camí" podrem esbrinar no tan sols itineraris pel nostre terme, també història, naturalisme, antropologia, i tot, com a excusa per llegir la prosa plaent del seu autor.

També "Cova del motor de la viuda", estrena el que pretenem siga un inventari de les coves del terme, tasca ja realitzada pel Centre de Muntanyisme i Espeleologia de Xeresa, a qui agraïm la confiança en cedir-nos els mapes i escrits.

I com a tema central, aquesta vegada, "les festes de carrer" amb les que adelitar-se encara que siga només, sobre el paper ...

PER XERESA I FENT CAMÍ Inici

Els itineraris proposats no pretenen altra cosa que ser un simple divertiment, una forma d’omplir les hores lliures, i de "redescobrir" el medi pròxim, aquest on vivim. Si, a més a més, ens ajuden a millorar el seu coneixement i ens aparten un cert temps de davant del televisor, millor que millor.

ITINERARI 1.

Xeresa- Piló de les Hortes- Xeresa.

DURADA APROXIMADA: 45 minuts.

PER QUÈ NO EN FAMÍLIA?

Un passeig ben simple i tranquil, que es pot fer amb tota la colla: iaios, xiquets, mares i pares... tots caben! I cas de no ser així, serveix com "preparació i entrenament" dels altres itineraris.

En principi, teniu tres "rutes" alternatives. Una començaria un poc més avant de l'ermita de la Trinitat, vorejant per la dreta el barranc de Calafat -o de la Martina-; l'altra seguiria des del principi -confluència del carrer Doctor Marañón amb carrer Hortes- un camí paral·lel a la canal que condueix l'aigua de la Font del Molí des de la bassa del mateix nom fins totes les terres que hi regaven -i reguen-, més avall. Antiga senda -ara cimentada a trossos- de propietat municipal, sembla. La tercera és un "híbrid". La deixem. Tots dos "camins principals" tenen el seu encant particular.

La primera ruta ens portarà, després de la ullada obligatòria al barranc, per un antic camí de carro –Camí del Motor del Secretari- de terra i pedres, a contemplar antics murs de pedra que delimiten horts de taronger, alguns garrofers i magraners silvestres -"bords"-, i a delectar-nos en certs exemplars d'atzavara -"pitera"-, alguns florits. Arribarà a confluir amb la segona, quasi al final, quan l'abandonem, just al lloc on intenta davallar cap el barranc, quasi enfront del "xalet de Perelló". Desviem-nos cap la dreta, fins creuar la canal de la Font del Molí.

(Ara, al moment d'escriure, el començament d’aquesta "primera ruta" està "senyalitzada" per una enorme palmera trasplantada i algunes de més menudes. El del segon, per dos nisprers altíssims i un blanca paret mig enderrocada, a la dreta; a l’esquerre, un alt mur amb merlets i vidres al damunt. Potser les "senyalitzacions" canvien amb el pas del temps, que se’ns escapa de les mans com les anguiles.)

A la segona "via" -si de cas la utilitzem des del començament- sempre amb la canal d'aigua a l'esquerre, una vegada fetes les primeres passes, podrem "seguir l'aigua", -cosa que fan encara actualment molts dels regants-, només que a la inversa: l'aigua baixarà, nosaltres pujarem. No trobareu sol directe, segons a quina hora. Un hort tancat per un mur, a l'esquerra, impedeix el pas de la llum; a la dreta, els tarongers, grans i alts. Camineu tranquils. Sabem que es tracta d'una eixida familiar. Això sí, un darrera l'altre, en filera. L'espai no dóna per a més. Veureu de seguida per damunt el mur -si hi aneu a la tardor, unes rames que pengen, amb uns fruits verdós-acaramelat: són caquis. Sentirem la frescor de l'aigua, si estan regant. I arribarem tot seguit al Llavador, peça arquitectònica gairebé poc utilitzada a hores d'ara, i abundant, per tant, en "grafitti". Esguardeu-lo. Veureu com aprofitava el que actualment és un bé escàs -aleshores també ho era-. Cal travessar-lo, per dintre o pel costat, i continuar "seguint l'aigua" en sentit oposat. I arribareu a un lloc on cal anar amb cura amb els més menuts, si no voleu que es mullen, cas d'haver-hi aigua. Si és a l’estiu, encara que es xoparen un poc, no passaria res de roí. El pas es fa estret, el matossar moltes vegades molesta. Només serà uns quants metres. Voregeu unes figueres bordes. D'allí passareu, tot de seguida, a pujar, pel costat del respirall, a un camí de servei de l'autopista A-7. Creueu-la per un passadís a sota, i es trobareu davant la bassa -que podeu endevinar sense veure-la- i amb un altre camí. Teniu el Piló de les Hortes al davant. Dirigiu-se a la dreta i, abans del final truncat, veureu una senda o caminet que ascendeix. Preneu-lo, fent atenció a les abelles d'uns ruscs que poden haver a les proximitats. No representen cap perill, però atenent que aquesta és una eixida familiar, totes les precaucions són poques.

La senda és un poc empinada, en principi. Després no està molt marcada, però s'endevina, al costat d'una garbera d'exemplars de gamó -planteta solitària, amb tija alta i flors per embaladir qualsevol-. Quasi de repent, una vegetació tupida ens envolta. Hem començat a caminar més plans, i estem a l'ombria. De seguida, algun pi caigut us estorbarà el pas. Passeu per damunt - o els "crios" per davall, si en porteu de xicotets i volen divertir-se-. Feu esment una mica més avant: la senda es divideix. Preneu aquella que baixa, la de l'esquerre. L'altra, a la dreta, continua amunt, cap el cim del tossal, però arriba a perdre's. (Si algú està interessat, un altre dia, sense xiquets, pot pujar més amunt, fins un xicotet abric, a la cara est. Podrà trobar-hi per terra, parant compte, alguna peça de sílex. I si camina per la vertent del nord, abundants restes fragmentaris de ceràmica, possiblement àrab. Als peus del turó diuen que s’han trobat alguna moneda romana. I és que Xeresa, si no és el melic del món, li falta poc. Ja ho haurem observat en creuar per sota l’A-7).

Però ara caminem, que és aquest precisament l’objecte de l’eixida.

Heu trobat, i trobareu d'ara endavant, esparragueres a curmull i, si aneu a l'època –finals de tardor, principis de primavera-, sempre podreu fer espàrrecs, almenys per un parell de truites. De vegades, cal desviar-se del camí només unes quantes passes. Recordeu les propietats: a més de ser molt saborós i donar un gustet especial a l'ou, és ric en fibres vegetals. I diürètic.

Ara, escolteu el silenci, el piular dels pardalets; altres sons no acostumats, perquè la senda descendeix molt ràpidament, fent ziguis-zagues, fins arribar a terrenys de cultiu. I estant a Xeresa, el que veurem de sobte, només pot tractar-se de tarongers, és clar! Ho heu endevinat, els que no sou del poble! Un punt! Ja som damunt camins de ciment.

I ara, com que el passeig és en família, podria ser l'hora de berenar. I ens parem uns minuts. Avall els "pandorinos", els "bollicaos" i les "nocilles"! Amunt els pastissets de moniato, les coquetes de sagí, els rotllets de Sant Blai i els moniatos torrats! Avall la "pizza" i amunt la "coca en llanda" i els pastissets d'herbes! Fora l'hamburguesa! Visca el pa amb pernil i tomaca!

I ara que ens hem posat "patriòtics" potser calgués recordar els nostres orígens quan, després de la conquesta del castell de Bairén, Jaume I dóna terres i cases a Xeresa, als germans Carnicer -Arnau, Bernat, Ramon i Pere - i a Bernat Vell, el dia 14 d’abril de 1249, com consta al "Llibre del Repartiment." O, si de cas, comentar el cultiu de la canya de sucre al poble, en ple segle XV, i les seues faenes específiques, així com la elaboració del dolç element al trapig de Xeresa, manat construir per Galceran de Vich, i segurament el primer de la Safor. O de com la possessió reial passa -amb Jaume II-, a mans privades, fins arribar a formar part definitivament del ducat dels Borja, amb la compra realitzada per un dels seus membres més influents, Pere-Lluís, fill natural de Roderic de Borja -papa Alexandre VI- i germà per tant, per part de pare, de Lucrècia, Cèsar i Joan, de tan trista memòria. -Compra realitzada a mossén Joan de Vic, per noranta-vuit mil sous, el 24 de gener de 1487, i que porta annexionada el lloc pròxim d’Alcodar-.

I com, després de totes aquestes històries el menjar ja està ben avall encara que la panxa reste "contenteta", caminant, caminant, sempre espaiet i cap avall, voltats de tarongerars -si "furteu" una taronja i se la mengeu com a postre, l'amo de l'hort possiblement no us diga res-, arribareu a un camí d'asfalt. Cap a l'esquerre, va a les Senilleres; cap a la dreta, us portarà -després de passar per una interessantíssima gran bassa de reg, amb contraforts, a mà dreta (Bassa del Secretari)-, a l'autopista. Com creuar? Just davant vosaltres teniu un pas, possiblement enfangat a trossos, que enllaçarà amb un altre camí d'asfalt que vos conduirà al poble, al mateix indret que heu començat la segona ruta. És mperò, desviar-vos al camí de l'esquerre i creuar per sota l'A-7 a un altre pas és pràctic, mmés net. Arribareu al mateix lloc... i haureu caminat un pocs metres més! Que és gran i no fa nosa.

I, com s'ha dit des del principi, que això era una passejada en família, no estaria gens malament dirigir-se al passeig Fronton. Allà trobareu "Porta 17", un "bar/pub" segons l’hora, on us acolliran amb familiaritat. Hi trobareu de tot i per a tots: servei, bon estar, conversa...

Ramon Navarro

COVA DEL MOTOR DE LA VIUDA Inici

Es tracta de la més singular cavitat càrstica, d’entre les més d'un centenar conegudes, en el terme municipal de Xeresa. Originàriament mai no va estar connectada amb l'exterior, és a dir, no tenia boca d'accés al seu interior. Un bon dia es va decidir realitzar una perforació, a la recerca d'aigües soterrànies per a regar els camps, coincidint de forma casual amb la vora Sud, d'una espaiosa sala soterrània, que és el tema principal sobre el que ara tractem.

Amb aquest curt treball, tan sols pretenc en primer lloc, donar a conéixer algunes de les característiques d'aquesta curiosa cavitat, -cosa que faig a manera de fitxa tècnica, un poc desenrotllada-. En segon lloc, que bé poguera ser el primer, pretenc que quede en el record dels Xeresans, tant l'existència certa de la cavitat, -alguns que no l'han visitada, ho posen en dubte-, com el fet històric del seu descobriment, un gran brollador d'aigua soterrània, a càrrec de "La Viuda", - la meua besàvia -.

SITUACIÓ.- En el terme municipal de Xeresa, en el fons d'un pou situat entre tarongers, dins del denominat " Hort del Pilar", més conegut amb el nom de "Motor de Cano".

APROXIMACIÓ. - Eixint de Xeresa en direcció a Xeraco, després de deixar arrere el Quarter de la Guàrdia Civil, seguirem pel camí de l'esquerra, per a poc després creuar l'autopista A-7, on seguirem pel camí del "Racó del Coco" i, Motor de Cano", fins a sobrepassar un camí amb direcció prohibida, a la nostra dreta, i on se'ns presenten dues opcions, una seguir al front, i una altra que gira a la dreta i que triarem, per a avançar per ella uns tres-cents metres, fins a la mateixa caseta on s’ubica el pou de connexió.

CARTOGRAFIA I COORDENADES U.T.M..

Mapa de l'I.G.N. (770-1V)

TAVERNES DE LA VALLDIGNA

Escala = 1:25.000

COORD. U.T.M.

X= 739.980

Y= 4.322.270

Z= 25 msnm.

DESCRIPCIÓ. - En l'interior de la caseta del transformador, on també es troba el motor per a extracció d'aigua, s'obri la boca, -generalment tapada- d'un pou de gran diàmetre dividit en dos compartiments. El més gran alberga en el seu interior les canonades d'extracció d'aigua, i una escala metàl·lica d'escalons, a la que li falten alguns trams, a causa de la forta oxidació ; no obstant això hi ha altres trams, en els que a causa del fort goteig, se'ls ha dipositat una capa de calcita, la qual cosa li conferix un aspecte de formació estalactítica. Aquest pou té uns 38 metres de profunditat, dels que els tres, o quatre de base, solen estar inundats, excepte en època de pluges, que es poden aconseguir columnes d'aigua de 10 metres, o més. Adossat a aquest compartiment se’n troba un de menor diàmetre, ocupat en l'actualitat per una escala de caragol, que facilita la labor de descens a la cavitat. Alguns punts de llum estratègicament col·locats, ens permeten descendir amb seguretat, a 22 metres de profunditat, fins una saleta que ens permet apartar-nos de la zona del pou. Baixant per l'escala de caragol, podem observar que a cada tres metres i mig, que descendim, es troben els dos compartiments, connectats per una finestra, la qual cosa ens permet vore el pou principal en tota la seua extensió; la veritat, és impressionant. Una vegada en la saleta citada, continuem descendint escalons, a través d'una àmplia galeria, ocupada en la seua zona Nord per esplèndides colades estalagmítiques, fins a aconseguir un desnivell respecte de l'exterior, de -31 metres, que ens situa l'entrada de la Cova pròpiament dita, en la seua planta principal, i que constituïx en l'època de repetides extraccions, el nivell lliure d'aigua. La sala en què ens trobem té forma ovalada, amb unes dimensions de 26 x 12 x 6 metres, trobant-se les seues zones Nord-oest, Oest, i Sud, excavades, o engrandides artificialment, per la qual cosa es troben lliures d'espeleotemes, o formacions calcítiques. La zona nord-est, generalment rodejada per l'aigua embassada, és la més interessant i agraciada, tota ella replena d'espeleotemes de diverses classes: gours, colades, tant parietals, com estalagmítiques, estalagmites, estalactites, columnes, alguns penjolls, etc.

El més representatiu, o el que més ens impressiona en arribar al centre de la sala, és una gran estalactita de gran diàmetre en el seu naixement, d'uns dos metres de llarga, acabada en punta roma, tota ella d'un preciós color blanc calcita, en la que s'observen tota una sèrie d'anells paral·lels, de color marró-rogenc i variada amplària, causada pels nivells d'aigua aconseguida en distintes èpoques. Aquests distints nivells, també es poden observar a les parets Nord i Est, de la sala. El sòl de la zona Oest és arenós, mentre que el de la zona inundada, o nivell inferior, està coberta per roques i blocs de diversa grandària, a banda d'arena, fang, i llims.

GÈNESI. - Cavitat cárstica, d'origen freàtic, formada a favor de distintes fractures, de variada direcció.

ESPELEOMETRIA.-

Recorregut: 48 metres.

Profunditat: 38 metres. (els del pou).

Geologia.- El pou s'obri en la seua part superior, sobre argiles i cants angulosos dolomítics ben cimentats, i amb traces d'arena, (COLUVIÓ ANTIC), pertanyent al Pleistocé, amb un gruix d'uns 10/12 metres, per a des d'aquest punt cap avall continuar a través de dolomies grisos del Cretaci Superior.

HISTÒRIA. - La zona de tarongerars on s'ubica la cavitat, no sempre va ser tal com hui la coneixem. Fins A 1910, any de la mort del seu antic propietari, D. Vicent Fernando, natural de Xeresa, que va arribar a ser alcalde d'aquesta localitat, -Besavi de l'autor d'aquest treball-, tota la zona era de secà, amb els cultius típics, tal com. Garrofers, ametlers, i sobretot vinya. En heretar dites propietats, la seua viuda, - d'ací el nom de MOTOR DE LA VIUDA-, la meua besàvia, la senyora Josefa Teresa Castelló Signes, de procedència, Alqueria de la Comtessa, (La Safor), va decidir convertir el secà, en regadiu. Després dels estudis pertinents, es va marcar aigua i va perforar el pou, trobant aigua als trenta i pocs metres. Al principi el pou era tal qual, sense connexió amb la Cova. Es descendia a la base, per mitjà d'un torn de "CARRACA", que era accionat per dos o més persones; posteriorment es va posar una escala metàl·lica d'escalons, que ja s'ha citat al principi. El primer motor que es va instal·lar, era de vapor, de la casa Otto, i es va portar d'Alemanya, aproximadament en 1912/13, ja que l'instal·lador que era alemany, va haver de tornar al seu país en iniciar-se la 1a Guerra Mundial. Amb l'abundant aigua que s'aconseguia traure a l'exterior, prompte va haver-hi canvi de cultius, al punt de convertir-se en pròspera zona d'horta, produint tomaques, pimentons, i sobretot fesol verd, "bajoqueta". Poc de temps després es plantarien els primers tarongers, que amb el temps van desplaçar a la resta de cultius. El segon motor que hi va haver, ja era de gasoil. Més tard la finca va passar a ser propietat de Cano, veí de Gandia; de fet actualment Motor de Cano, és el nom més en boca dels veïns de Xeresa, per a finalment ser el seu propietari actual, el Sr. Pérez de los Cobos, sent el motor elèctric. Quant als canvis haguts -en la cavitat, des que es va obrir el pou, dir que al principi aquesta era desconeguda, perquè el pou no donava a cap lloc. Al realitzar-se les extraccions d'aigua, sobretot en època de sequera, el nivell d'aquella va disminuir tant, que va permetre vore, de quina direcció arribava l'aigua; llavors es va excavar una curta i estreta galeria, que als pocs metres va connectar amb aqueix gran buit càrstic, objecte del present estudi. A partir d'aqueixa data, la cavitat sofrix diverses i irreversibles transformacions, ja que davant de qualsevol sequera d'importància, seria reexcavada en major, o menor mesura, fins a arribar a la situació actual. Es diu, que prop de la base del pou hi havia una formació reconstructiva, que pareixia una mà, probablement un bell penjant, que ja no existix. Cap a 1964 un nou encarregat, es fa càrrec del maneig i manteniment de les instal·lacions, -Salvador Pellicer Lacomba-, també conegut com, "SALVADOR DE CANO"; un parell d'anys després es contracta dos obrers, famosos per ser de molt curta estatura, que van alçar des de l'estant de -22 metres, una escala de caragol, que des d’aleshores facilita el descens-ascens. Des de la dita estança, unes excavacions i una escala d'obra, que consta d'una trentena d'escalons, comuniquen directament el pou a la Cova. Finalment dir, que en 1986/7, es realitza una nova perforació, que no està connectada a la cavitat, i trau aigua a una profunditat menor que la de la Cova. Al poc, es realitza una excavació des de la Cova, en direcció a la nova canonada, i al metre i mig, tot queda connectat. Des de llavors diuen que mai no falta l'aigua en la Cova, sent el seu actual motorista Baldomero Serra Picornell, "BALDOMERO".

Tomás Fernando Castelló Ferragud

LA DEL RAVALET, FESTA PERDUDA/FESTA RETRO/BADA Inici

Una de les essències -i tòpics- de la cultura mediterrània és la vida al carrer, sobretot a les nits. Hàbit que, per desgràcia, va perdent-se a poc a poc, envaïts per influències forasteres i pseudo-modernes, com pot ser la cultura del televisor.

I com que la festa forma part de la mateixa vida, si es fixeu, la majoria de les nostres festes i manifestacions culturals tenen per escenari l’aire lliure, el carrer: les falles, les fogueres, les dansades, els correfocs "santantonians", les desfilades de moros i cristians, les corregudes de joies, el tir i arrossegament, les processons, els berenars de pasqua, etc. Fins i tot, una de les variants més autèntiques i nostres de pilota, es juga al carrer.

Amb l’arribada de les primeres calors, eixir al carrer, posar les cadires a la porta de casa, prendre la fresca, xerrar amb els veïns, és -era- un costum usual, corrent i normal, cada vegada menys practicat. I traure també la taula, i sopar a fora, al carrer, resulta cada vegada més estrany.

I les celebracions -les festes- són, a més de la millor oportunitat de relacionar-se amb les/els altres, una bona ocasió per menjar i beure. Beure i menjar, si pot ser per la nit, i al carrer! Que la calor apreta! Sense por a/de les rosades! -La rosada, ni cura ni mata, diu l’adagi-.

Així és, possiblement, d’aquesta necessitat, com naixen les festes de carrer: d’eixe desig de celebració d’àgaps fresquets, en comunitat, a l’estiu. I la posterior xarradeta i allargament del beure, fins ben entrada la nit. Cal, però, una excusa, com més santa, millor, perquè no hi haja -no hi posen "els de dalt"- impediment de cap classe. I el Ravalet troba l’advocació de la Santíssima Trinitat, com el carrer la Verge - "Pocotrigo" de nom oficial fins el 16 novembre 1884-, ho fa sota el patrocini de la Verge dels Desemparats i el Barri Boltesar li dedica la seua festa a la Verge del Carme.

(Fixeu-vos, encara que siga de passada, en la curiosa distri- bució d’aquestes festes en el temps -voltants o ple estiu-, i en l’espai geogràfic -al centre i als dos extrems opo-sats del poble-).

Tot allò abans dit, no minva en res el punt més o menys insistent de religiositat popular que traspuen, en certs actes -com no?- aquestes festes de carrer, que es respirava a l’ambient, i sentia la concurrència.

La festa de carrer del Ravalet tenia dos dies: la vespra i la festa. Dos dies "a tope", segons m’han contat. Abans, les dones s’havien encarregat de fabricar els primers ornaments: paperets de colors, pegats amb cola a un fil, per fer guirlandes, les quals penjaven de part a part de carrer. Dos dies abans, ja els hòmens havien eixit, carro i haca, per tallar xiprer i murta. Amb aquests atifells vegetals es forraven bigues i arcs, -treballa de nit i dia- que al mateix temps que animaven el carrer, servien d’entrada entre el pont i la cisterna, la part més ampla., arribant, per l’altra part del pont, fins el safareig per beure els animals, on les bigues i els arcs semblaven com una "entrada obligada" al lloc de la festa, i on els pinets o els xiprers pel costat de les voreres de tot el carrer donaven més frescor a l’ambient. Per si fóra poc, encara s’adornava més amb aranyes -làmpades- fetes amb arròs, flors silvestres blanques i dacsa esclafitonera -"monges"- que, a espais ben delimitats -set o vuit- anaven de punta a cap del carrer.

El dissabte -la vespra- començava amb el revolteig de la campaneta de l’ermita, que anunciava la baixada de la Trinitat fins l’església, seguint el camí més curt, tot el carrer Ravalet, pont i actual carrer Major.

Després hi havia el sopar - tots treien les taules i el menjar al carrer- i el ball, als "Bancalets" -terrenys avui desapareguts, que eren aprofitats aleshores per deixar-hi part de la collita, abans d’entrar-la a casa, o per "aparcar" els carros-. En acabar la verbena, "anavem rumbant, tota la nit, de vetla". Cosa que es combinava amb la "cordà", que a més a més del carrer, arribava fins l’altre costat del barranc, fins l’antic "castell".

Un dels animadors i incondicionals de la festa, Pepe "Camila", ens ha afirmat: "Bombo al coll, Ravalet amunt, Ravalet avall, mai me’l deixava; "hasta" que treia la lleu, no deixava de tocar… "Hasta" no rebentar la pell del bombo."

De menjar i beure, al carrer, res d’especial: el que hi havia a cada casa. I gràcies si hi havia! Cadascú feia el que podia. Estava, però, a disposició de tot el poble. Tota una tirera de taules al llarg del carrer, i més a la part de la cisterna, on més ample hi havia. Els temps milloraren i últimament sembla que hi va haver un extraordinari amb el vi: anava per poals i es mesurava amb bassenilles -això, sí; ben netes- fent el paper de gerres.

El diumenge -la festa- era un dia especial. A la processó de baixada de la imatge, ara ja completa, doncs donava la volta que és habitual en l’actualitat a les processons, "anava tot el poble". ( Si traduïm, vol dir-se molta gent.) Cal dir que els festers eren sempre hòmens. Les dones anaven darrere de la imatge, acompanyant-la.

"A la festa, ball, "cordà", sopar, processó … estaven tots convidats, si no venien amb ànim de molestar." "Hi havia "tamé" el concert, al que acudia tot el poble, el diumenge per la vesprada… Es feia al penal de Naia i Salvador de Capot…" " I sempre, acompanyant a la festa, hi havia el tabalet i la dolçaina…La dolçaina, sempre."

Continuava la celebració amb ball i "cordà". Després del sopar al carrer, naturalment.

La rivalitat entre les festes del Ravalet i del carrer la Verge eren proverbials. Deien aquestos últims: "Ravalet, carrer entortillat", "Carrer de la Corbella". Els dels carrer Ravalet retrucaven: "Vosaltres sou "Poco trigo"; nosaltres som "Mucho pan". I una vegada es van atrevir a posar un cartell al primer arc, a l’entrada, que deia: "Se prohibe entrar a los de la calle del Carrer Pocotrigo." I utilitzaven el nom antic del carrer, com menyspreant-lo. Les rivalitats - tot val a dir-ho- eren sanes. A veure qui feia millor la festa. O quina festa era millor, als ulls del poble. Però uns i altres s’ajudaven econòmicament i col·laboraven per les festes del "bàndol contrari". Que, a la fi, eren festes del poble, quan el poble les feia a una altra data, fora de les calors i les feines estivals.

Quan estic acabant d’escriure, uns sons insistents i inconfusibles, repetits una i altra vegada, m’omplin l’oïda i el cervell. És la campaneta de l’ermita de la Trinitat que, insistent, incita, reclama i convida a la festa.

Ramon Navarro

Un agraïment molt especial a Nati i Pepe Ascó Peiró, i a Amparo Roselló i Paco Bertó, que m’han fet conéixer una festa que jo no he viscut.

APUNTS D’HISTÒRIA RECENT Inici

El rellotge del campanar

Les primeres notícies escrites que tenim de la decisió de posar un rellotge al campanar les trobem a l’acta de l’ajuntament de 25 d’octubre de 1874. L’alcalde proposa l’aprovació d’un arbitre especial "para la construcción de un reloj en la torre de la iglesia, por cuanto el pueblo carecía de él, siendo tan necesario su servicio". Es discuteix la proposta i sembla que allò de l’arbitre especial -un "pago" més- no va ser massa ben rebut. Al final algú té una idea "brillant": comprar pollets i repartir-los entre el veïnat, d’acord amb la voluntat de cadascú i la seua disponibilitat de criar-los. Quan foren grans, ja convertits en gallines i pollastres, l’ajuntament s’encarregaria de vendre’ls. Amb els guanys, es finançava la compra del rellotge. I cas que amb un any no fóra suficient, es repetiria un i un altre, fins arribar al preu de compra del rellotge. I com que la idea no comprometia econòmicament ningú, fou aprovada per unanimitat.

Sembla, però, que no va tindre èxit l’escomesa, perquè no és fins vint-i-un anys després -el 15 d’agost de 1903-, quan es decideix la subhasta per posar el rellotge al campanar: recau en el rellotger de València Manel Beltran Obiol, que l’ha ofertat per 1.949 pessetes.

Segons consta a l’acta del 3 d’octubre del mateix any, l’alcalde informa a la resta del consistori d’una carta rebuda del rellotger Beltran: el rellotge no ha arribat abans perquè el vaixell que el portava ha estat en quarantena al port de Marsella, per mor de la pesta bubònica; però prompte estarà al poble. És per això que cal fer una sèrie d’obres per poder col·locar-lo. S’encarrega a l’obrer de vila Bernardino Pellicer Todolí, al fuster Francisco Bou Castelló i al ferrer Antonio Vicente García Roselló, que "hagan las obras necesarias en el expresado campanario en forma sólida y de completa garantía, para que el reloj no sufra detrimento" i que "se construyan las piezas y artefactos necesarios que se salgan de la esfera del contrato celebrado con el señor Beltrán". Les obres es realitzen ràpidament: Però, ai!, encara un però…! Encara faltava una campana d’uns 75 quilos, per marcar els quarts, perquè si s’utilitzava la més menuda del campanar, aquella utilitzada com a complement del vol de campanes, "se daría el caso de que cada vez que tuvieran que revoltear (sic) las campanas tendrían que quitarse los martillos, y si en este intervalo diera algún cuarto, a la vez que no lo anunciaría vendría a producir una gran consternación (sic) en la maquinaria, por no haber dado el martillo sobre el cuerpo duro de la campana". Com que el rellotger ja preveia que l’ajuntament estaria d’acord, s’havia posat en contacte amb l’industrial del ram Jaume Rosas Giner, també de València, per tal que la fabricara, "toda vez que el precio establecido es muy económico; 5 pesetas por Kg." S’acorda la compra del campanó en sessió de 24 d’octubre. El dia 31 d’octubre està col·locant i funcionant el primer rellotge del campanar, i es procedeix a la recepció definitiva -i inauguració- el 2 de novembre a les 10 h. del matí. El rellotge, la campana que tocava els quarts, els materials i treball d’obrer, fuster i ferrer, havien costat, tot plegat, la important suma de 2.752 pessetes i 50 cèntims… d’aquella època, és clar!

I hem escrit abans el "primer rellotge", perquè una vesprada-nit d’un 26 de novembre de 1972, un llamp el va deixar mig derringlat, al mateix temps que part del campanar i campanes. Però açò ja és una altra història!

Ramon Navarro

FESTES DEL CARRER "POCOTRIGO" Inici

Resulta difícil esbrinar tant l’origen de la festa, com la del renom del carrer. Quan preguntes a un o altre, tots coincidixen en haver viscut la festivitat o sentit parlar del Pocotrigo, fa tant temps com els arriba la memòria. Ens diu una veïna del carrer: "si ma mare visquera, ara tindria més de cent anys, i quan jo era xicoteta ja li sentia nomenar que la festa la feien des de temps enrere".

Així, serà un bon remei pel cronista aficionat no donar-li més importància al temps, quan no es pot saber amb certesa on comença el que es busca, conformant-se en dir que fa més de cent o cent cinquanta anys que degué començar la festa.

Respecte al nom del carrer, La Verge, potser més en la memòria calle de La Virgen, ve sens dubte pel fervor dels seus veïns cap a La Verge dels Desemparats, per altra banda patrona dels valencians. Però, amb quin ordre?; és primer emprant el nom de la Mare de Déu, i a partir d’ací naix la devoció, o és primer aquesta la que fa posar el sagrat substantiu. Siga un motiu o un altre, a hores d’ara queda aquest topònim tan arrelat, que més d’un podria pensar de que sempre ha sigut així.

Però més intrigant resulta l’apel·lació Pocotrigo, els seu origen, com quasi sempre que es pregunta sobre la quotidianitat, es perd en la retentiva dels veïns.

La provinença d’aquest sobrenom, cal buscar-lo en la utilització de la paraula castellana trigo com a sinònim freqüent de fortuna, sent per derivació poco trigo persona de poca hisenda o riquesa i per extensió, acostumada a estretors inclús per menjar. Esta potser ser una de les explicacions legítimes, encara que n’hi han d’altres paregudes que restringixen el motiu poco trigo, per a gent que tenia poc per endur-se a la boca.

Però, eren especialment desafortunats els veïns que allí vivien per a suscitar aquesta qualificació?. Probablement no, o al menys en un grau que els diferenciara notablement de la resta del poble, i tampoc en nuclis de població menuts es donen casos de segregació tan exagerats.

Per tant, caldria buscar esta qualificació en algun aspecte en el que es vullguera definir a tots els veïns del carrer amb el seu aspecte més humil. De fet, quan aquesta col·lectivitat prenia identitat rellevant com a tal, era en celebrar les festes del carrer. Així, potser devem buscar l’origen d’aquesta accepció al voltant de la festa. Però, quins interessos n’hi ha per emprar la versió menys favorable?, sens dubte, la disputa (amistosa) entre carrers. Concretament ve de vell la rivalitat entre el Ravalet i el carrer La Verge els quals disputaven qui feia la festa millor, i potser siga aquest l’origen de Pocotrigo, que junt a altres noms com ara llonganissa de trensa, eren obsequiats pels parroquians del Ravalet, mentre que aquests rebien el de mànega de colze, per part dels de La Verge.

Quan es comença a tindre una visió clara de la festa, és a partir de la postguerra, ja que després del parèntesi de la Gerra Civil, que va suposar l’atur per qualsevol festivitat, es reprengueren els actes festius cap a l’any quaranta, al menys, en el que respecta a la component sacre d’aquesta.

Així, la primera feina dels clavaris de La Verge, va ser recol·lectar diners pel poble a fi de comprar una nova imatge de la Mare de Déu, doncs una de les vessants reprotxables de la guerra va acabar amb sants, arxius i altres relíquies en el barranc.

Encara es recordat per alguns que en la primera processó que es va celebrar després de la guerra, es portava en andes un quadre de La Verge a falta d’imatge. Més endavant, en aconseguir prou donatius el veïns del carrer van encomanar una talla nova, estrenada cap als anys cinquanta.

La processó, llevat de la primera que va començar des del mateix carrer, eixia de l’església i donava la volta tradicional però en arribar al carrer Jaume I, trencava pel carrer Tossal i baixava per La Verge, pujant carrer Major amunt en arribar als Quatre Cantons.

Aquesta nova adquisició va portar nous maldecaps als feligresos perquè, en un primer moment van decidir fer-se càrrec de la seva custòdia, i així, durant alguns anys es va guardar en cases particulars. Concretament es diu que en la casa on estava allotjada van habilitar una cambra sencera per aquest fi, ja que la dona encarregada prevenia així, alguna malifeta causada pels xiquets.

Com es pot suposar aquesta custòdia domèstica va durar poc de temps i hui la imatge

ocupa una posella en l’ala dreta de l’església, prop de l’altar. Però encara són les veïnes d’aquest carrer les que s’encarreguen de vestir La Verge i de portar a netejar, de quan en quan, el mantell i les arracades.

Aquest anar i vindre de La Verge, no ha sigut l’únic preocupació dels veïns. També les manisetes amb figura de la Mare de Déu, que estan en la façana de la ti Pureta, han requerit l’atenció del carrer. Com els primers taulells estaven molt deteriorats, es va decidir canviar-los aprofitant les obres de que es varen fer en la casa. Així, els taulells que es poden contemplar ara, no són els que n’hi havia abans ja que aquests van ser substituïts fa una trentena d’anys.

La il·luminació d’aquests es feia en un primer moment amb una llanterna d’oli, el manteniment de la qual corria a càrrec del carrer i per a la qual cosa eixien les dones encarregades a arreplegar els diners. Més endavant, encara que aprofitant l’enlluernat públic, també eren els veïns els que pagaven les despeses, fins que posteriorment es va acordar amb l’Ajuntament que es fera càrrec aquest del consum elèctric.

Però tota festa, amb, o sense excusa sacra, es fa per divertiment i en aquest cas la festa del carrer Pocotrigo tenia fama de ser ben alegre. La commemoració es mamprenia sempre al mes de juny, després de les festa de Sant Antoni, de manera que venien a celebrar-se en la segona quinzena del mes.

Tot i que la festa es concentrava en dos dies: dissabte i diumenge, els preparatius ocupaven la setmana sencera: "s’arreglaven" els carrers amb guarniments tan originals com servilletes o paperets a mode de garlandes que decoraven l’estret cel del carrer. També rames de xiprer o palmeres que es nuaven a les reixes de les finestres seguint les voreres.

Per altra banda, les dones feien rebosteria tota la setmana: "coques cristines", "tortaes" i cocotets, que serien oferits als que s’acostaven a la festa tant del poble com forasters.

El dissabte i el diumenge es sopava al carrer, encara que poca excusa necessitaven els parroquians per traure taules i cadires fora de casa i fer d’aquest àpat una comú unió, doncs la veritat siga dita es sopava al carrer des de que arribava el bon temps fins l’octubre. Per això, tothom estava acostumat a traure el que tenia per compartir.

Es bevia vi negre, cassalla i herbeta per als homes i alguna cosa dolceta per les dones, acompanyant els omnipresents tramussos i cacaues. Era açò el que caracteritzava realment la festa del carrer: la germanor ben entesa i l’aprofitament o invenció de qualsevol esdeveniment per eixir de la rutina.

El dissabte per la nit feien ball, i per aquesta finalitat col·locaven l’entaulat en el cantó que dóna al carrer Sant Josep. Amb aquesta animació la gent omplia el carrer entrant i eixint de les cases on se’ls convidava encara que fora a un trocet de "tortà".

Després, la cordà, que corria amunt i avall augmentant l’espectacle els coets que s’escapaven, més o menys fortuïtament, cap als extrems de la calçada, lloc on s’amuntegaven els vel·laors per tindre bona vista i amagar-se de les espurnes.

Aquesta matèria va portar algun compromís, perquè ja era prou que feren ban prohibint que els coets eixiren dels Quatre Cantons, per a que es desafiara el manament, i algun any van acabar un parell de festers a la presó per ordre de l’alcalde, encara que momentàniament i més per les circumstàncies imposades per l’època que per altra cosa. Per posar una mica de pau, direm, que els coets els portava el coeter de l’Olleria.

A l’endemà, diumenge, es celebrava a l’església una missa, i per la vesprada es feia concert, situant-se també la banda en la confluència amb el carrer Sant Josep. A poqueta nit la processó, que tenia d’extraordinari el recorregut, com hem dit abans.

Després el sopar, de nou al carrer. Es compta que una vegada, per no anar mesurant a un i altre, al menys eixa és la justificació oficiosa, aprofitaren la cabuda d’un rameller per anar empassant-se el vi com a bons germans.

I així acabava la festa, encara que reservaven el dilluns vinent per anar de paella a la fonteta de l’Algepsar, i de segur, encara que no se’n recorden, per la nit soparien versant, com sempre, tots plegats.

Aquesta festa va deixar de celebrar-se fa alguns anys sense cap motiu concret, i encara que en alguna ocasió s’ha intentat restablir tot incloent-la en les del poble, es pot endevinar que ara les inclinacions són altres com també les propostes de distracció de les que es disposa

J. L. Mollà

Aquest article s’ha fet amb el que han contat: Vicent Aparisi, Pepita Cardona, Carmen Mafé, José García, Consuelo Navarro, Pepita Roselló i Amparo Mascarell.

LA FESTA DEL BARRI BOLTESAR Inici

La festa del barri Boltesar començaren a celebrar-la per primera vegada l’any 1.959, quan set veïns del barri que s’ajuntaven a sopar i prendre la fresca al carrer a l’estiu, davant la portella Vicente García, pensaren que, ja que als carrers Ravalet i Pocotrigo organitzaven una festeta, perquè no podien organitzar-ne ells una.

A la foto festers del barri Boltesar.Any 1959. D'esquerra a dreta : El ti Màxim, el ti Moreno, Emilio Perlita, Vicente Garcia (Vicentico les viguetes), Fernando Sendra, el ti Felip.

I Així començà per primera vegada la festa en agost de 1.959 -el dia 21 segons ens conta Vicente Garcia, o el dia 9, segons consta en algunes fotos que ens han passat- organitzada per Emilio Perlita, Màxim, Salvador Canet (El Moreno), Vicente García, Fernando Sendra, Felip Lloret i Juan Vicedo.

Que no estranye als joves d’ara que es fera a l’agost o en juliol, com més avant esmentarem, i no coincidira amb les festes del poble, ja que abans, les festes del poble es feien en octubre, però d’això ja en parlarem en un altre número de LA CISTERNA.

Van pensar, fins i tot, en construir una ermita al final d’on hui és el carrer Sant Antoni.

Ja sabem que tots s’estranyaran de què si la festa del barri que es feia en commemoració a la mare de Déu del Carme i aquesta es celebra el 16 de juliol, com és que la primera vegada la celebraren en el mes d’agost? Doncs, el que cal saber és que els festers es decidiren ja molt avançat l’estiu i, pensat i fet, es posaren a preparar-ho en quan se’ls va ocórrer. És per això, que els pròxims anys es va celebrar quan tocava, normalment en dissabte i diumenge en el que el dia 16 caiguera en eixa setmana i mirant que no coincidira amb la mateixa festa de Xeraco.

El dissabte era la vespra i el diumenge la festa, en honor a la mare de Déu del Carme.

El dia de la vespra es feia el ball davant la casa de Paco Rosa, que allí era on paraven l’entaulat, i el diumenge, dia de la festa, missa pel matí i processó per la vesprada.

Com que el "destape" no era ben vist en aquella època i, a més, era sancionat, als nostres primers festers no se’ls va ocórrer millor idea que dur una animadora per a la inauguració de la festa, així que primer que res anaren a parlar amb l’alcalde que era el ti Antonio Bondia.

-Antonio, anem a fer una festa al barri. Ens deixes portar una animadora a la verbena?

-Bé, porteu-la, però la primera part que es comporte i que només cante unes cançons i balle, i allà després del descans que faça tot allò que vulga. I així, si hi ha protestes, mentre el rector –que era D. José Sanz Esteve- avisa la guàrdia civil, la guàrdia civil m’avisa a mi i jo baixe amb l’agutzil –que era el "ti" Hilario, la festa ja s’ha acabat –els va respondre Bondia.

I després de les paraules de l’alcalde, decidiren contractar, per 5000 pessetes, una animadora per a la verbena.

Com que tots voldran saber quin va ser el resultat de tan esperada actuació, cal saber que el ti Hilario es va quedar mirant-li les cuixes a l’animadora i no ningú va anar a avisar les autoritats.

Com que la senyora Paca era dels rics del poble i el sant de la Mare de Déu del Carme el va pagar ella, oferint-lo a l’església per al poble, eixe primer any van decidir els festers anar a demanar-li alguna ajuda a la senyora Paca per a les festes. La senyora Paca els va pagar només la missa que va costar 2500 pessetes, però a més, els va obligar que la processó pegara la volta també per davant sa casa. És a dir, que eixe any la processó va durar 3 hores, ja que el sant va rodar per la volta de la processó que tots coneguem hui en dia i tot seguit la volta pel barri fins tornar a l’església. Els següents anys ja no van tornar a demanar-li res a la ti Paca.

A la foto el rector "D. José Sanz"

Acabades les festes van anar a casa del rector Don José a pagar-li la missa i el rector els demanà les 2.500 pessetes de la missa més cent duros del taxi del predicador. Resulta que eixe any va vindre un predicador familiar de D. José des de Benissa i venia amb els cotxes de La Unión, i clar, el cotxe parava a Gandia, i des de Gandia havia d’ anar algú a per ell o agarrar un taxi. A per ell va anar Vicente García amb el seu cotxe i a tornar-lo va anar Antonio Pellicer, -en aquell temps sols hi havia tres o quatre cotxes al poble- però D. José volia cobrar-los el taxi encara que el predicador no l’havia gastat. Quan el rector els demanà els cent duros del taxi, Vicente Garcia li va respondre:

Els cent duros del taxi no li’ls paguem perquè el predicador he anat jo a per ell i l’ha tornat Antonio Pellicer també amb el seu cotxe.

"Don José", tot amoïnós li amolla:

-Xé, et sap mal pagar 500 pessetes pel taxi i no et dol gastar-te mil duros per una puta?

-Jo no sé si és puta o no, si vosté ho sap perquè s’haurà gitat amb ella –li retrucà Garcia-.

Encara no havia acabat de dir-li això, el rector li pegà una espenta que va anar del mig de casa fins la porta del carrer.

Durant prou de temps cada volta que Vicente Garcia es creuava amb el rector, "D. Jose" li deia:

-Moro!

Vicente Garcia ja estava fart de que li ho diguera, i després de parlar amb l’alcalde, va decidir pagar un Sant per a l’església i el poble –que és el que ix a l’encontre- i així, és com es va reconciliar amb el rector.

Una de les activitats que es realitzaven en les festes d’aquesta època eren les carreres de bicicletes, i corrien alguns del poble, entre ells Fernando Carreró, Pepín i Tomàs de Talonera.

La volta era per dins del poble, baixaven pel camí Gandia, seguien la carretera general fins La Venta i Camí Casals en direcció cap al poble. No venia ni la Guàrdia Civil, és clar cotxes apenes se’n veïen.

Un dia a l’altura d’on hui està el taller de Bernat, que eren tot horts, estaven alguns aficionats del poble, com el ti Tomàs de Trenella, que conten era molt nerviós i sempre desitjava que guanyara algú del poble, com en aquest cas, Carreró, ja que era bon ciclista.

Mentre mirava la volta des d’allí, el pelotó es va desfer i en pujava un destacat camí casals amunt. El ti Trenella, tot nerviós va dir:

-Carreró puja!

I Federico Blasco li va contestar amb to irònic:

-Carreró se’n torna!

De sobte, el ti Tomàs no va poder fer-se l’ànim i, bam!, li pegà una bofetà a Fedrico que va parar de la vora l’hort on estaven al mig del bancal.

-A l’altra torna.

Les festes del carrer Boltesar van seguir celebrant-se durant uns anys amb els mateixos organitzadors, esmentats al principi de l’article, i després es van deixar de celebrar uns altres anys fins que les van reprendre una nova colla de festers l’any 1973 formada per Paco Fluixá, Vicente Sebastiá, Vicente Ferragud, José Ferrer (Pepe Cama), Alejandro Badenes, Juan Pla, Antonio Vicente Fluixá i Macià Bou. En aquesta segona època les festes es caracteritzaven sobretot per la pintada dels carrers, activitat en la que participava molta gent, que es passava la nit pintant i menjant meló d’Alger. A més, el dia de la vespra es repartien joguets per als xiquets. També es feien carreres de bicicletes, carreres de cintes i cucanyes.

En un dels primers anys de la segona època, la polèmica de les banderes –amb blau, sense blau- va aparèixer en la festa. Uns festers anaren a comprar les banderes per adornar els carrers i compraren senyeres quatribarrades, alguns es molestaren i va haver una xicoteta disputa entre els que defenien l’ús d’aquestes senyeres i els qui les volien amb blau. Finalment es calmaren els ànims i la festa va continuar.

En 1979 els festers del barri van comprar un carro per transportar la Mare de Déu, actualment s’utilitza en la majoria de les processons del poble.

En 1980 un grup de joves: Tomàs, Miguel, Alejandro Burgos (que també va col·laborar en 1981) .... es feren càrrec de la festa intentant llevar protagonisme als organitzadors de sempre..

A partir del 81 els organitzadors han sigut Macià Bou, Juan Pla i Fernando Sendra.

Vicent Serra i Vicent Bou

Agraïm la col·laboració a Vicente Garcia, Vicenta Canet, Fernando Sendra, Emilio Perlita i Vicente Ferragud.

LA ROSELLA EN BLANC I NEGRE Inici

Potser, no corresponga la lectura d’aquest article, a l’època en què millor es troba el roig sagnant de la rosella, però siga l’escrit, acompanyament vàlid de la il·lustració que Vicent Serra (pare) ens ha portat, després que li la demanarem, havent d’anar amb llapis i paper, pel terme, a buscar-la.

Aquesta planta és bona amiga del lletsó i de la cama-roja, ja que per separat o a l’hora, omplin els pastissets que ací diguem de verdura i en altres llocs de brossa.

Cal tenir en compte que la rosella, per menjar, no ha d’estar espigada, doncs resulta massa basta si no està tendra. Així, es pot recol·lectar des del setembre que és quan brosta, fins l’abril, perquè a partir de maig perd els pètals deixant veure la capçana, i açò és senyal de que ja està granada.

En el cas de la rosella, se sol acompanyar de llonganissa roja, fent-la fregir amb una mica d’all, i és també un bon farcit per als pastissets junt a la carabassa torrada, la qual, complementa si és dolça, l’amargor d’aquella.

Menys conegut ara, tan sols en alguns productes de la rebosteria un tant artesanal, és l’ús de les llavoretes seques que contenen les capçanes, empolsegades sobre pans i pastes als conferixen una especial textura per contindre gran quantitat d’oli.

També el pètals s’aprofiten per fer vindre la son o calmar la tos dels xiquets, fent bullir un pessic d’aquests en aigua com en qualsevol altra infusió. I és que la rosella, cosina germana de l’opi, més conegut ací com cascall, compartix amb ell propietats sedants i antitussígenes, però és aquella més meritòria amb els efectes.

Caldrà assecar acuradament els pètals si volen fer-los servir per les anomenades atribucions, deixant que s’eixuguen a l’aire lliure per guardant-los després fins l’ocasió requerida.

Les seues flors s’empraven abans per fabricar tinta roja, i també és fàcil de trobar en versos i cançons on es compara el color abrusant i la fragilitat de la rosella amb els d’una dona candent i vergo-nyosa a l’hora. Com aquella, la que parla d’una jove criada de poble, a la que el senyoret cantava "...cançonetes a l’orella, i la pobreta criada, es feia com la rosella ...".

Joan Mollà

ARXIU DE FRANCISCO BOU SERRALTA Inici

ANY 1901: És va produir una gran barrancada a Xeresa, es va enganxar un garrofer al pont de baix i l’aigua se’n va anar pel carrer Alcodar i després pels quatre cantons per avall.

ANY 1928: Vaig nàixer el 5 de gener de 1928 al carrer Major 29, estava de Jutge de Pau Juan Antonio Caballero Roselló.

ANY 1928: Un jornal valia 3 pessetes.

ANY 1928: Inauguraren el Quarter de la Guardia Civil.

ANY 1932: El dia 4 de gener ocorren "Els successos de Xeresa".

ANY 1933: Es va construir el trinquet de pilota.

ANY 1936: El 18 de juliol començà la guerra civil espanyola.

ANY 1936: En desembre es va produir un terratrèmol greu a la Valldigna amb víctimes mortals.

ANY 1938: Van llevar les campanes per fabricar munició per a la guerra.

ANY 1939: L’1 d’abril va acabar la guerra civil espanyola.

ANY 1939:Un jornal valia 5 pessetes

ANY 1940: En maig un avió bimotor francés va aterrar a la platja de Xeresa. El dia 30 de maig els xiquets de l’escola en companyia del mestre anaren a vore-lo.

ANY 1941: En setembre van tornar a posar les campanes al campanar. En octubre les va estrenar Antonio Pellicer Caballero, fill de 13 anys del "tio" Toni Marta, que va morir de malaltia.

ANY 1944: El jornal valia 15 pessetes, un kilo de farina de dacsa 17 pessetes i afaitar-se a la barberia 1,50 pessetes.

ANY 1945: Terratrèmol a Ontinyent.

ANY 1956: El 2 de febrer es va produir una forta gelada. Va repetir la gelada el 9 de febrer, mai havia conegut temperatures tan baixes.

ANY 1956: El dia 19 de maig va fer la pedregada mes gran que he conegut.

ANY 1957: El 13 d’octubre es va produir la gran riuada de València amb molts morts. Es va repetir la riuada el 14 d’Octubre.

ANY 1960: L’11 de gener es va produir la nevada més gran que he conegut.

ANY 1969: Va parar de funcionar el tren de via estreta (F.E.V.E.) Carcaixent-Dènia.

ANY 1971: El 3 de desembre batejaren la Caixa d’Estalvis.

ANY 1971: El 17 de desembre es va vendre la pelleria a l’Hortil.

ANY 1972: El 23 de novembre va passar el primer tren de via ampla (RENFE) Gandia-València.

ANY 1972: El 10 d’Octubre Començaren a treballar a l’Hortil.

ANY 1972: El 25 d’Octubre Començaren a tirar quitrà pels carrers. El 6 de novembre començaren a asfaltar-los. El 9 de novembre asfaltaren el carrer València i el Mur.

ANY 1972: El 26 de novembre de 1972 a les 9 i 15 minuts de la nit va caure un raig que va trencar el campanar.

ANY 1972: L’ 1 de desembre asfaltaren el carrer de fora i el 5 de desembre el carrer major i la plaça.

ANY 1972 El 12 de desembre enterraren a Pepito Guerola. Fou el primer que va estrenar l’asfaltat i el primer al que no li tocaren campanes.

ANY 1973: El 7 de febrer volien enderrocar el campanar i estigueren dos dies però davant la dificultat van renunciar.

ANY 1973: El 5 d’Octubre asfaltaren el final del carrer València i el magatzem de la mel.

ANY 1973: El 24 de desembre estrenaren el mecanisme elèctric de les campanes, col·locat quan reformaren el campanar, i el 25 la llum dels rellotges.

ANY 1974: L’1 de gener enterraren al ti Emilio Barber i va estrenar el mecanisme elèctric de les campanes.

ANY 1975: El 6 de maig començaren l’autopista "Calamau".

ANY 1976: El 25 d’octubre el rei va inaugurar la FORD d’Almussafes i L’autopista de Silla-Xeresa.

ANY 1981: El 27 de juny acabaren d’asfaltar els camins del terme.

ANY 1982: El 21 d’octubre va haver una gran riuada en Alzira pel trencament de la presa de Tous .

ANY 1983: L’11 de juny va vindre el Governador a inaugurar l’aigua potable, la biblioteca del poble i el polisportiu.

ANY 1983: El 5 d’abril arribà l’aigua des de la Casa Blanca al Molí.

ANY 1983: Comença a construir-se l’autopista cap Alacant.

ANY 1994: El 29 de maig va passar el primer tren elèctric.

Francisco Bou Serralta (Paco Mariana)

Tornar