FastCounter by bCentral
Xiuxiuejos de phileo&sophia
Calaix de sastre a mode de bloc
|
- Qui ets?, digué el petit príncep; ets molt
bonica. |
Las satrapías
10-12-06: Dia Internacional dels Drets Humans recordant, amb la mort natural del dictador Augusto Pinochet, les morts violentes de Víctor Jara, Pablo Neruda, Salvador Allende i tanta gent anònima |
Hypatia (1885), per Charles William Mitchell
Sants [sic]
contra bruixes [sic]. Una altra dona foragitada de la història
general _sense
entrada a la
Gran Enciclopèdia Catalana per exemple_ és Hipatia d'Alexandria
(370-415), filla d'un matemàtic i astrònom, i directora de
l'escola neoplatònica. Hipatia va ensenyar lògica, matemàtica i
geometria, i va inventar més d'un aparell científic. El seu paganisme i la negativa a convertir-se al
cristianisme van ser excuses suficients perquè Ciril, patriarca cristià d'Alexandria (més endavant sant Ciril),
creés un clima i un ambient d'odi i fanatisme cap a ella. Acusada
de fetillera i bruixa pagana, i de conspirar contra el patriarca, una multitud de monjos cristians
la cercà, la colpejà en ple centre de la ciutat i l'arrossegà fins
al temple Cesareum, on fou despullada, torturada i trossejada amb
cargols marins afilats, fins que el seu cos, esquarterat, va ser
cremat al mont Cinaron |
|
Sis de
desembre. Un nou sis de
desembre i, tot i el temps escolat i els canvis esdevinguts, per ella continuem allà mateix on érem: sense reconeixement
real, sense cap
voluntat de reconeixement concret a les envistes, que pugui fer pensar en algun canvi
de la situació actual, desigual i, per tant, injusta. No es tracta pas de
cremar-la però, perquè, encara que no sigui ben bé la nostra, és la seva, amb errors
sobre nosaltres si voleu, però sentida com a seva al cap i a la fi. |
Ulisses i les sirenes 3, i últim. "Doncs, quan ja n’érem tan
lluny com abasta la veu d’un que crida, que passàvem rabents, no
els escapa la nau marinera que botava allí prop, i amb veu fresca
entonen un càntic: "- Vine, tan celebrat Ulisses, honor de l'Acaia!
Atura el teu vaixell i a la nostra veu dóna orella! Mai ningú ha
doblat per aquí amb el negre navili, que de les nostres boques la
veu no escoltés, que és dolçura; però després se’n torna joiós i
més ple de ciència. Car nosaltres sabem tot quant a Troia la vasta
els argius i el troians han sofert per divina volença, com tot
allò que passi damunt la terra nodrissa. "Deien, amb una veu
meravellosa; es delia per escoltar el meu cor; i mano als companys
que em deslliguin, fent-los senyal amb les celles; mes ells,
vinclant-se, remaven. I tot seguit Perimedes i Euríloc s’aixequen
i vénen a refermar-me els lligams i estrènyer-me encara amb més
nusos. Quan hem doblat el cap on eren, que no ens arribava ja ni
el so ni la veu de les Sirenes, ni el càntic, cuiten els meus
honorables companys a treure's la cera amb què els havia
ensordits, i a mi em deslliguen els nusos." (L'Odissea,
Homer, trad. de Carles Riba) |
El principal
defecte, fins aquí, del materialisme de tots els filòsofs —incloent-hi el
de Feuerbach— és que l’objecte, la realitat, el món sensible, hi són
presos només sota la forma d’objecte o d’intuïció, però no com a
activitat humana concreta, com a pràctica, de forma no
subjectiva. Això explica per què l’aspecte actiu fou desenvolupat
per l'idealisme, en oposició al materialisme; però només abstractament,
car l'idealisme no coneix, naturalment, l’activitat real, concreta, com a
tal. Feuerbach vol objectes concrets, veritablement diferents dels
objectes del pensament; però no considera la pròpia activitat humana com a
activitat objectiva. És així com, a l’Essència del cristianisme,
només considera com a autènticament humana l’activitat teòrica, mentre que
es imita a copsar i fixar la pràctica únicament en la seva manifestació de
sordidesa judaica. És per això que no comprèn la importància de
l’activitat "revolucionària", de l’activitat "pràctico-crítica"
(Karl Marx,
1845: Tesis sobre Feuerbach, I) |
|
Dóna’m la mà, soc l’altra mà, no una costella
(plor de Lilith des de les ribes de la Mar Roja). En un xiuxiueig
sobre la Comtessa de Dia, fèiem referència
al desconeixement de la identitat d’altres dones: desconegudes, silenciades, oblidades,
vexades o blasmades per la seva condició de dones alliberades,
importants
en el camp de
la filosofia, la història, la literatura, etc. Avui n'esmentem alguna més: |
I, quan va regar per
última vegada la flor i estava a punt de posar-la sota la campana, es va
adonar que tenia ganes de plorar. |
Semblantment a la fosca identitat d'altres dones, hi ha força desorientació sobre l’autèntica personalitat de la Comtessa de Dia (1184?-1214?): se l'ha anomenada Beatriu, amullerada amb Guilhem de Peitieu (Guillem IX d'Aquitània i VII de Poitiers el Trobador), primer trobador conegut, i enamorada, com a trobairitz, de Raimbaut IV d'Aurenga, fill de trobador, entre d'altres incerteses. Sabem del cert que era una poetessa provençal, de qui conservem cinc cançons senzilles i apassionades. Hi descabdella els temes de la poesia trobadoresca: la infidelitat de l'amant i la gelosia sobretot, però amb un realisme i unes referències a l’amor carnal que no trobem en els trobadors. Estic en gran desventura
(Versió musicada per Maria del Mar Bonet, a
Breviari d'amor; una altra versió, d'Alfred Badia, a Poesia
trobadoresca, MOLU, 14) |
|
Expulsió d'Adam i Eva, abans i després de la restauració i,
per tant, supressió de la censura, de Masaccio,
un pintor que, malgrat la seva prematura mort a l'edat de vint-i-set anys, és
considerat el primer gran revolucionari de la pintura renaixentista,
sobretot en la introducció de la perspectiva. Sempre m'ha semblat
excessivament sever el càstig aplicat en relació a la falta comesa, llevat
que no s'opti pel bandejament perquè allò de què es vol convèncer gaudeix
de pocs arguments
convincents. Al menys, les diverses expulsions que he conegut les he atribuït més a la feblesa dels seus avaladors que a la
pròpia culpa, si és que hi havia, o hi ha, culpa, perquè, com diria Jean-Paul Sartre, "mig víctima,
mig còmplice, com tothom". Paradís
_celestial_ perdut,
però |
Hic habitat felicitas,
"Aquí habita la felicitat". Finalment, l'Estatut no ha incorporat el dret a la
felicitat, tot i algun precedent constitucionalista: la Declaració
de Drets del poble de Virgínia (juny 1776) i la Declaració
d'Independència dels EUA (juliol 1776) esmenten, entre els
"drets innats" de les persones, "dels quals no se les pot privar ni
postergar", el dret a "perseguir i obtenir la felicitat". Dret o no, aquest
sentiment ha estat objecte de la filosofia, molt abans dels
moderns receptaris per ser feliços. Hi ha un
llibre excel·lent de Josep Muñoz Redon, Filosofia de la felicitat (1997), amb
les veus de Demòcrit, Aristòtil, Epicur, Sèneca, Boeci, Sant Tomàs, Thomas
More, Erasme, La Mettrie, Sade, Schopenhauer, Lafargue, Freud,
Wittgenstein, Bertrand Russell, Maslow i Barthes sobre la felicitat. Un
passeig pel costat assolellat del pensament de bon llegir i amb
visions diferents d'un concepte que els pompeians
simplificaven, o no, en les parets de Pompeia, com el flequer que adornava
el forn amb el baixrelleu superior. Tots d’acord, però, en què la
felicitat no és la lluna ni a la lluna! |
Tot i que res no pot retornar a l’herba l’hora d’esplendor, ni la glòria
a la flor, no ens afligirem, sinó que trobarem la força en allò que em
quedi (d’un poema de William Wordsworth).
Esplendor a l’herba (Elia
Kazan, 1961), la primera pel·lícula en la història del cinema americà en
la qual té lloc una besada amb llengua, entre Warren Beatty i Natalie Wood, tracta, amb un
estil exacerbat i explosiu, de l’amor impossible entre dos joves, víctimes de la societat puritana de la depressió.
Una
frase sobre la bellesa i el record de la mateixa Natalie Wood, ofegada
(1981) amb només quaranta-tres anys en caure del seu iot "Esplendor", me
l’ha portat avui
a la memòria: "Encara que
els meus ulls ja no puguin veure aquell pur llambreig que m’enlluernava.
Encara que ja res no pugui retornar-me les hores d’esplendor en l’herba,
de la glòria en les flors, no hem d’afligir-nos, ja que sempre la bellesa
subsisteix en el record". Malgrat el col·laboracionisme d'Elia Kazan
amb el maccarthisme i la conseqüent delació dels seus companys del partit comunista,
aquest cant a l’amor, la passió, la desesperació, el dolor i a
l’abandonament total
és una de les grans obres de la història del cinema. Per gaudir-la, encara
que la imaginació pugui jugar males passades a la memòria |
|
Cada matí l’amistat recorre la terra per
despertar els homes, de manera que puguin fer-se feliços recíprocament
(Epicur, Sentències vaticanes, 52). Força gent recorda
com eren bescantats els epicuris: el mateix Horaci (Epístoles, I,
4, 15-16) s’autoproclamava "un porc de la trujada d'Epicur", a causa
d’una interpretació molt esbiaixada del seu concepte de plaer, del
caràcter de la seva escola _en consideració de l’Acadèmia platònica
o del Liceu aristotèlic_, el Jardí, un hort on eren
admesos esclaus i dones, llavors marginats de la filosofia, i per la
presència, entre d’altres heteres, de Leontion, una prostituta amant del
mestre o una dona lliure que es dedicava a una activitat impròpia amb la
feminitat, segons les fonts _misògines_ de l’època. En canvi,
fora de l’àmbit acadèmic, ben poca gent coneix el valor que Epicur i els seus
"porcs" atorgaven a l’amistat: |
Ulisses i les sirenes 2.
Aleshores jo parlo als companys i els dic amb tristesa: "_Oh amics, no està bé que un o dos siguin sols a conèixer els
averanys
que Circe m'ha fet, la divina entre dees: no, jo els reportaré, per tal
que morim coneixent-los o que mirem d'esquivar-los, fugint de la mort i la parca. Per començar, m'ha ordenat que de les Sirenes divines defugim la
veu i la prada en flor des d'on canten. Jo tot sol ha ordenat que
escoltés; però heu de lligar-me amb un nus treballós, perquè resti
allí sense moure'm, dret a la paramola; i fermeu les cordes ben altes. I
si us prego a vosaltres que em deslligueu, i us ho mano, una cosa heu de
fer, que és estrènyer-me encara amb més nusos. "Jo vaig anar dient i
aclarint als companys cada cosa, mentre ràpidament atenyia la nau ben
obrada l'illa de les Sirenes, que un vent innocent l'empenyia. Súbitament
llavors calà el vent, i es va fer la bonança, sense tan sols un alè; i
condormí les onades un numen. I, aixecant-se, els companys enrotllaren el
drap del navili i el desaren al fons del buc i, asseient-se als escàlems,
emblanquien l'aigua amb les pales d'avet ben polides. "Jo que llavors amb
la punta del bronze tallo a miquetes un gran rotllo de cera i la pasto amb
les mans forçarrudes. I aviat s'ablaneix, car el gran vigor la hi obliga,
i l'esplendor del Sol, el príncep fill de l'Altura. I vaig de rengle
tapant les orelles de tots els meus homes, i ells dins la nau em lliguen
de mans i cames alhora,
dret a la paramola, i em fermen les cordes ben altes; i, asseient-se,
colpeixen la mar blanquina amb les pales."
(L'Odissea, Homer, trad. de Carles Riba) |
Encara que l’origen d'aquesta locució llatina es troba en un vers d'Horaci: Dum loquimur, fugerit inuida aetas:
carpe
diem, quam minimum credula postero, "Mentre parlem, haurà fugit envejós el
temps; cull el dia d’avui i no confiïs gens en el de demà" (Odes, 37-13 ane), és a partir
de 1989, amb El Club dels poetes morts (Peter Weir), que aquesta locució clàssica
es popularitza. En efecte, aquest cant a la vida hi apareix sovint: "El
dia d'avui no
es tornarà a repetir. Viu
intensament cada instant. La qual cosa no significa esbojarradament, sinó
mimant
cada situació, escoltant cada company, intentant realitzar cada
somni positiu, buscant l'èxit de l’altre, examinant-te de l’assignatura
fonamental: l'Amor. Perquè un dia no lamentis haver malgastat egoistament la
teva capacitat d'estimar i donar vida";
"Només en somniar tenim llibertat, sempre fou així, i sempre serà
així"; "Vaig fugir als boscos perquè desitjava viure amb un únic propòsit:
fer front, només, als fets essencials de la vida, i veure si era capaç
d'aprendre tot allò que m'havia d'ensenyar. No volia descobrir, a l'hora
de la mort, que ni tan sols no havia viscut" (d'un text d'Henry David Thoreau); "Colliu ara les roses de la vida, perquè el temps mai atura el seu vol
i aquesta flor que avui s'obre demà estarà mustiua" (d'un poema de Walt Whitman); "...no és
massa tard per partir en busca d'un món nou perquè segueixo tenint el propòsit
de vogar més enllà del sol ponent..." (d'un poema d'Alfred Tennyson),
etc. En fi, "Morir? Sí, però morir vius!", com ens recorda Antonio Gala |
|
Com una fulla inquieta de
tardor, sovint ens deixem arrossegar pel corrent o pel vent, i recorrem a les
palpentes i a les fosques les rutes que no ens convé de veure. I, agosarats com som, encara ens fem la falsa il·lusió que les veiem, les
palpem, les decidim i que, fins i tot, les vivim. Subjectes creadors sota
el domini dels objectes que hem creat, ens hem representat uns camins que ben
poc serveixen per prendre consciència de les condicions de la nostra
subjectivitat creadora. Perquè de la mateixa manera que les circumstàncies
ens fan, nosaltres fem les circumstàncies: les persones fem la història
que fa les persones mateixes! En paraules
d'Orson Welles a Ciutadà Kane: "Només hi ha una persona que pot
decidir el que faré, i sóc jo mateix". I encara que, en moltes
ocasions, no sigui ben bé així, o no pugui ser així, sempre és millor de
pensar que és, o ha de ser o hauria de ser, així. És un bon punt de
partida per fer-ho possible |
Deutes. Les últimes paraules de Sòcrates, sota
els efectes ja de la cicuta letal, les dirigí a Critó, deixeble seu: "Tenim
el deute d'oferir un gall a Asclepi. Paga'l i no us n'oblideu", sembla
que digué segons Plató (Fedó). Un deute raonable si tenim present
que un gall era el present amb al qual s’agraïa a Esculapi, déu de la
medecina, la recuperació de la salut. Ara, a banda de l'enigmàtic plural
("tenim"), estava agraint-li, Sòcrates, la seva mort imminent, considerant-la, per
tant, com el guariment de la malaltia de viure i dels mals de la vida?
Si fos així, i malgrat la injustícia del tribunal que el condemnà, es tractaria d'un deute excessiu, raonablement
o racionalment excessiu, ja
que parlem de Sòcrates. I davant d’excessos com aquest, un es conforma amb
deure algun cafè a alguna persona amiga de tant en tant, perquè
primum vivere, deinde philosophari, "primer viure, després
filosofar", si no s'és capaç d’entendre que vida i filosofia no haurien
d’anar desaparellades |
Qui no ha fet mai la rateta amb un
mirall? No n'hi ha ben bé prou, però un mirall, si
s'evita l'extrem de caure en el narcisisme, pot ser un bon punt de partida
per alliberar-se de representacions, creacions, quimeres, dogmes, monstres
imaginaris, fantasmes, il·lusions i idees falses que ens hàgim pogut fer
sobre el món, els humans, els productes humans i el paper de cadascun. Tot
o res, blanc o negre, i altres esquematismes, simplificacions i receptes
assumits acríticament palesen una vida excessivament empobrida en relació
als llums i a les ombres, i als clarobscurs, que pot reflectir un mirall
ben enfocat. Llàstima que, molt sovint, no ens n'adonem fins que l'hem
trencat |
|
No penso que m’equivoqui de gaire amb les afirmacions
que segueixen. I si m’equivoqués, tampoc perdria cap cel. |
Ulisses i les sirenes 1. I aleshores parlà missenyora Circe, dient-me: "- Mira com tot va tenint acabament. I tu escolta ara el que et vaig a dir; i un déu ja farà que ho recordis. Arribaràs de primer a les Sirenes, que encisen tots els humans, quisvulla que siguin que arriben a elles. Qui per follia amaina i al so de la veu dóna orella de les Sirenes, ja mai la muller ni els fills criatures no el sortiran a rebre, tornant a casa, joiosos: no, les Sirenes l'encisen amb llur cançó prima i clara, des del punt on s'estan; i entorn blanqueja una rima d'ossos de gent que es corromp; i la pell que els cobreix va enxiquint-se. Passa de llarg, però tapa a la teva gent les orelles amb cera dolça que hauràs remollit, a fi que no hi senti cap dels altres; però si el cor a tu et diu d'escoltar-les, fes que et lliguin de mans i de peus dins el ràpid navili, dret a la paramola, i que fermin les cordes ben altes, perquè sentis a pler la veu de les dues Sirenes. I si pregues als teus companys que et deslliguin, i ho manes, ells una cosa han de fer, que és estrènyer-te encara amb més nusos." (L'Odissea, Homer, trad. de Carles Riba) |
Demi Moore, en Una proposició indecent (1993), diu: "Algú va dir alguna vegada: si desitges alguna cosa amb molta força, deixa-la en llibertat. Si et retorna, serà teva per sempre. Si no retorna, no et pertanyia des del començament". La frase ha fet més o menys fortuna com a cita cèlebre del món del cinema i és emprada en fòrums i blocs sentimentaloides o de caire més o menys rosa, malgrat la seva excessiva carrincloneria pel paper que atorga a la propietat, la pertinença, la possessió, etc, en les relacions humanes. I és que no envelleix, malgrat els enterradors, la cita següent, de Marx (La ideologia alemanya): "Les idees de la classe dominant són, en cada època, les idees dominants; és a dir, la classe que és la força material dominant de la societat resulta, al mateix temps, la potència espiritual dominant.". Amb aquests antecedents plens de vigència, millor abandonar la sensibleria i lluitar per allò que es desitja! |
|
Potser la vida no és sinó la voluntat adreçada inevitablement a la recerca ineludible d'altri. Si no, és l’abisme, és la mort, és el buit, és el no-res, és la pèrdua |
Ja et conec, herbeta, que et dius marduix! és una dita proverbial. Però què ha fet el marduix, d'altra banda amb un gran nombre de propietats culinàries i medicinals, per merèixer, en aquesta i en alguna altra (Del marduix, l'amor en fuig o Marduix escapçat, l'amor al costat), el càstig de ser pres popularment com a símbol de la persona astuta i enganyosa, a la qual hem descobert les intencions? |
Sempre hi ha hagut bons propòsits acompanyats d’actituds que hi desentonen. Llevat del cas en què el propòsit es troba en la mateixa actitud, com podria ser la portada d'aquest cèlebre disc de la Patti Smith, en d'altres ocasions, si no hi ha manera de corregir les actituds, bé podria ser que allò que més grinyola són els propòsits |
Música de fons: Nocturne Op 9 No 1, en Si bemol menor (1833, dedicat a Madame Camile Pleyel), de Frédéric Chopin
