"Living Costa Brava", Cascai Teatre
Quatre tarats i una màquina... de riure
Personatges
oblidats dins el seu armari minúscul surten a escena per
interpretar el seu paper davant els turistes, atònits. Un
showman de carrer, una prostituta sonada, un inventor estranger i
un flipat del tunning comparteixen l'espai i les aventures quotidianes,
sense ordre ni concert. Entre el surrealisme i l'absurditat més
inclassificable, els gags es van succeïnt sense donar treva. L'animador i el seu pot de monedes a terra és qui porta la batuta, i els altres són poc menys que la comparsa del còmic proagonista.
 És
de justícia destacar la "màquina", com ells ho anomenen.
Els personatges surten i s'amaguen en un enginyós sistema de
caixes urbanes, farcides de timbres, sirenes, alarmes, conductes,
música i fumerola. Cadascú té el seu espai, una
mena de comunitat histriònica de veïns. I per postres, en
finalitzar l'obra, ens mostren què passa darrera de la màquina, com manipulen els enginys i es canvien en un tres i no res.
El públic de Teatre de Ponent
va passar una bona estona observant les ximpleries d'uns titelles
perduts enmig de la Costa Brava. Potser un homenatge lliure a totes
aquelles persones que fan del carrer el seu medi de vida. Homes i dones
que surten
cada dia del seu forat brut i es planten enmig de la gentada, per fer
alguna cosa que desperti el somriure o la compassió dels
vianants, darrera el pot de les monedes. 
Cascai Teatre, una
companyia catalana formada el 1998, demostra professionalitat i talent
en aquest espectacle, el quart de la seva trajectòria. I ja en
preparen un altre, "Made in Xina", on segur que mantindran la seva
marca de la casa i ens oferiran nous personatges sorprenents. Fa
il·lusió saber que hi ha grups que aposten per la
creació innovadora, que no pretenen enlluernar al públic
amb monòlegs embafadors o diàlegs inacabables,
sinó que simplement es diverteixen i fan divertir al
públic.
Jordi Ballús per Mutis10anys (des 2006)
|
|
"SCOOP", de Woody Allen
Fa uns quants dissabtes per la tarda vaig anar a veure la última pel·lícula
d’en Woody Allen: Scoop (Primícia).
Tracta d’una jove periodista americana que
durant la seva estada a Londres acudeix a un espectacle de màgia on el mag la
fa pujar a l’escenari per realitzar un dels seus  trucs. Al tancar-se dins de la
caixa del mag, li apareix un periodista mort que li ofereix una exclusiva sobre
l’autor d’un assassinat. A partir
d’aquest moment, ella i el mag es dediquen a investigar el presumpte assassí
Mentre que amb Match Point Woody Allen va canviar totalment de registre,
amb Scoop torna a les pel·lícules de sempre, entretingudes, basades en els
diàlegs i les situacions còmiques.
No és una pel·lícula imprescindible com Match Point, però la recomano per a
qui li agrada aquest director i vol passar una bona estona, per exemple un
dissabte o diumenge tarda. És entretinguda, amb uns encertats diàlegs,
situacions divertides i un guió que en encara que pot resultar previsible, té
un punt d’intriga que no et fa perdre l’interés.
Els personatges són correctes, la nova musa d’Allen, Scarlett Johansson fa
bé el paper de noia ingènua i espontània.
I el propi Woody Allen en un paper força protagonista, amb el seu
caràcter graciós i insegur que el caracteritza.
Per tant, si us agrada en Woody Allen de sempre, voleu riure una estona, i
us ve de gust veure una pel·lícula agradable que no requereixi de cap anàlisi
profund, aneu-la a veure.
Anna Sagalés per Mutis10anys (nov2006)
|
|
"La Revelación", de Leo Bassi
La veritat és que vaig
anar-lo a veure "per fer alguna cosa", és a dir, que no ho tenia
planejat dos mesos abans. Però el fet és que m'intrigava
veure un artista tan poc comú com ell. Al començar
l'espectacle la seva manera de parlar (aquest accent
italo-americà que sembla que vingui de fotre's una sangria) em
va inquietar: aguantaria fins al final? Després no tens
més remei que acostumar-t'hi. L'espectacle té moments que
faries una becaineta ràpida, d'aquelles de cinc minuts que et
deixen com nou. De tant en tant, en Leo en deixa anar aguna de forta
que fa provocar al públic una reacció curiosa. Seria una
mena de ja-ja-oh-oh-ja-ja. Ja m'enteneu, un  riure
explosiu de pocs
instants barrejat amb un punt d'escàndol "light". La seva teoria
en contra de les religions monoteistes i a favor de l'ateïsme
més "extremista" no és cap novetat. Tanmateix, diu coses
interessants, argumenta les seves embestides desbocades i
aconsegueix no deixar que l'especador es quedi només amb la
imatge de les bestieses. Vaig entendre el show de Bassi com una
vomitada a la cara, com qui es defoga a ple pulmó davant d'una
realitat que no li plau, com un cagar-se en tot. I ben cert és
que, en això de les caques, en Leo en sap un munt. I va
descarregar amb tot l'arsenal: paròdia, ironia, sàtira,
trencadisses, equilibrismes, empastifades, provocacions, i un punt de
simolisme poètic per amanir-ho tot. El número final, al
mig de les Rambles, va resultar una manera simpàtica de
fer-nos fora del Teatre Capitol. Ens vam trobar tots al carrer mirant un tio
amb tanga i amb el cos pintat de colors, i cridant junts.
Vaig pensar
que estava molt bé que algú, de tant en tant,
estripés les normes del respecte més elemental per dir
unes quantes veritats i fer passar una bona estona a la gent. En
aquesta societat, on la immensa majoria caminem com zombies mentre
parlem de que bé que juga en Messi, un altre Leo va deixant anar
plantufades reveladores, amb l'ús de la seva llibertat.
Jordi Ballús per Mutis10anys (oct 2006)
|
|
