ENTRE LA LA BOMBA I LA METRALLA. 

Índex

1. L’anada.

2. El front.

3. L’Ebre.

4. La ferida.

5. L’exili.

6. La tornada.

7. La postguerra.

1 L’ANADA

1.1 “Les males notícies el vent les porta”, ja feia deies que es remorejava la imminent incorporació al front, va ser una vesprada d’un dia de primeries del mes de novembre del malaurat any 1936 quan vingué l’agutzir a casa, per comunicar-me que m’havia de presentar l’endemà de bon matí a la plaça per tal d’agarrar el camió que em portaria a València per comparéixer a la caixa de reclutament i va afegir a ma mare que no feia falta que portara res més que la roba, una manta i menjar d’un dia ja que la resta de coses necessàries me les donaria la República, ...ai la república! va repetir ma mare amb sorna.

1.2 “Contra força no hi ha resistència”, era la tardor d’aquell desgraciat any i quan encara no n’havia complit vint que em vaig trobar amb aquella obligació, sense gens de ganes d’anar a una guerra que no entenia en aquell moment i que després tampoc mai no he trobat sentit, la meua família estava formada per ma mare però sense mon pare que havia faltat quan jo tenia només set anys, una àvia i tres germanes, per tot això feia molta falta a casa per treballar i poder portar un jornal i més encara en aquells moments, però no vaig poder deslliurar-me de la imposició.

1.3 “Deixeu dormir que descansen”, aquella nit no vaig poder reposar de forma assossegada i me la vaig passar neguitós i cavil·lant, ma mare igualment com jo i quan encara faltava més d’una hora va passar per la meua cambra per avisar-me molt abans de l’hora, m’havia preparat una maleta que tenia de quan es va casar on hi va adjuntar una mena de recapte amb queviures i pa, roba com estovalles, llençols i mantes, i encara que jo li vaig dir que no me la deixarien portar perquè l’agutzir havia dit que no portara res, ella em contestà tu porta-la que jo estaré allí i si no te la deixen endur ja l’agarraré jo.

1.4 “Ens han portat pel solc”, abans del trenc d’alba jo ja estava acompanyat per tota la família a la plaça, el rellotge del campanar marcava que passava un quart de les sis, però no érem els primers, ja hi havia una cinquantena de persones, n’abundaven més d’acompanyants que de milicians, el posat de la gent era tens i trist encara que algun xiquet i algun gos desfeien aquell ambient gèlid que s’hi vivia en aquella entranyable plaça que ara esdevenia de primera concentració. Tots de la mateixa quinta, estava el meu amic Àngel també rodejat dels seus, em va confessar que igual com a mi, sa mare li havia posat sobretot menjar i roba dins una bossa de viatge.

1.5 “De cop i volta” sense adonar-nos el mateix agutzir del poble va passar llista, i quan acabà va fer una carassa de desaprovació al comprovar que en faltaven dos i tot seguit va mussitar paraules desagradables, en pujar al camió va donar la sensació d’un enterrament col·lectiu perquè les cares llargues i plors estroncants sobretot de les mares van predominar en l’acomiadament final tot recomanant-nos l’enviament de cartes. Érem una trentena de joves com jo que ens posàrem en marxa per la carretera d’Oliva, amb cara expectant i esporuguits pel futur pròxim.

1.6 “Les penes amb pa fan de més bon passar”, no vam parar fins estar prop de València quan ja portàvem quasi dues hores de viatge, només vam deturar-nos per estirar les cames però va ser profitós perquè al mateix temps vam menjar i beure un poc gràcies als recaptes que portàvem de casa, la República per desgràcia no ens havia donat res fins aquell moment, però encara estàvem amb el mos a la boca i ja ens indicaren que pujàrem altra voltra al camió per continuar el viatge, quan arribàrem al centre de reclutament no van tardar res en distribuir-nos i a la majoria ens van passar a un altre camió preparat per a eixir.

1.7 “Quan sonen els tambors de guerra, les lleis callen”, el viatge resultà pesat i la manta que em posà la mare dins la maleta em vingué bé perquè dalt el camió a pesar que estava tapat feia un fred que pelava, quan arribàrem prop de Motilla del Palancar de colp i volta vam sentir una explosió i el camió se’n va eixir de la carretera, el terreny era pla i no va bolcar, el conductor va fer una bona maniobra i va poder dirigir-se per un caminal a una arbreda propera, unes quantes avionetes ens donaven la benvinguda i soltaven ràfagues de metralla, començàvem bé, nosaltres indefensos i acollonits, ells armats i envalentits, semblava una premonició.

2 EL FRONT

2.1 “No hi ha lloc com a casa”, sense més entrebancs arribàrem a Madrid i ens dirigírem cap a la caserna del Pardo on estàvem destinats, ja era ben fosc i en arribar al quarter ens van distribuir per companyies i a mi em va tocar la tercera companyia i només amb un altre pegolí, però el meu amic Àngel va parar a la segona, estàvem prop però no al mateix edifici, era la primera nit que passaria lluny de casa però no l’última, vaig dormir profundament sobretot pel cansament del viatge, a l’endemà ben de matí ens van despertar a toc de trompeta i ens van indicar les principals normes del quarter després de repartir-nos la vestimenta militar.

2.2 “Res aventurat res guanyat”, els dos primers dies no vam eixir del campament, només féiem instruccions i un sergent ens va explicar les característiques elementals del fusell i de les metralladores però al tercer ja ens vam dirigir cap al front, jo vaig pensar que era un poc precipitat però no vaig dir absolutament res, el nervi i l’ensurt s’apoderava de mi i observava els meus companys i per les expressions de les cares que feien tampoc semblaven molt serens ni assossegats, quan vam sentir prop els primers trets vam baixar dels camions i ens dirigírem seguint les instruccions dels comandaments cap a les trinxeres que hi havia prop.

2.3 “Val més caure en gràcia que ser graciós”, un dels principals objectius de la companyia on em destinaren era la de construir trinxeres, búnkers i refugis, amb la finalitat d'evitar els atacs dels revoltats que intentaven entrar a la capital pel nord, de totes maneres val a dir que un dels sergents de la companyia em va encarregar portar la ràdio de campanya a mi i a un altre soldat de nom Manuel que era natural d’Albacete i amb qui vaig establir una bona amistat, així que mentre els altres portaven el material de construcció i treballaven en les obres, nosaltres només portàvem la ràdio encara que també era veritat que pesava una miqueta.

2.4 “A las Rozas morirás!” va ser la lletra que vam posar a la música de trompeta que sentíem quan ens cridaven a formar, de totes les zones on vam anar va ser pel voltants de Las Rozas on més estona vam passar perquè allí vam construir moltes trinxeres i moltes voltes estant treballant havíem de parar perquè ens disparaven bombes, i també alguna volta van atacar-nos els avions nacionals i altres voltes llançaven fullets de propaganda perquè ens passàrem al seu bàndol prometent-nos millores que no teníem al nostre, una de les voltes fins i tot ens van tirar xocolate i tabac per demostrar-nos que ells en tenien i nosaltres no.

2.5 “A gos flac, tot són puces”, una de les voltes ens vam dirigir cap a unes trinxeres per tal d’acabar-les de construir situades lluny del nostre campament i vam haver de preparar-nos el vespre anterior, tardàrem tot un dia, i quan ja estàvem a punt d’arribar-hi ens van atacar amb foc d'artilleria, vam haver d’amagar-nos primer a les cunetes i després fugir pels horts veïns per cobrir-nos de la incessant pluja de metralla que amollaven aquells projectils, però molts dels companys van ser ferits de diferent consideració, l’atac em va semblar inacable, uns quants ens amagàrem i quan acabà vam eixir i vam reagrupar-nos per tal d'ajudar els ferits i aquell dia vam retornar al campament sense ni començar el treball programat.

2.6 “Allò feia feredat” quan una altra volta el nostre destí va ser ajudar la tropa del Campesino que estava en aquella ocasió a una vintena de quilòmetres del nostre campament, va ser una de les pitjors experiències que vaig passar perquè des del primer moment em vaig vore enmig d’un foc creuat, per una banda teníem la tropa nacional al nord i també a l’oest mentre que nosaltres veníem per la banda de l’est i la del Campesino estava al sud, però va passar que els homes del Campesino es van pensar que érem de l’exèrcit revoltat i ens van bombardejar, en rebíem de totes bandes i no sabíem per on tirar i tot plegat em va semblar un infern i que allí s’acabava tot.

2.7 “Anar de mal en pitjor”, finalment la companyia va rebre l’ordre de dirigir-se cap a la zona de l’Ebre on s’estava intentant recuperar tota una àrea que les tropes republicanes havíem perdut i que eren bàsiques per a unir les zones lleials a la República perquè altrament Catalunya i València (on estava el govern) es quedaven incomunicades, ja feia uns quants mesos que estava a Madrid, m’havia acostumat però les ordres eren ben clares i el nostre destí dirigir-nos al riu Ebre, abans d’eixir també ens van atacar per aire i van destruir algunes instal·lacions del nostre campament, principalment el polvorí, pel que es veu ho tenien ben planificat.

3 L’EBRE

3.1 “On regna la força, la raó no té lloc”, altra volta el viatge tan poc còmode amb aquells camions descoberts ens portà des de Las Rozas en direcció al sud per a després buscar la carretera cap a Tarancon, sempre fugint de la zona nord on estaven les tropes de Franco que ens van acomiadar amb l’intens bombardeig el dia anterior, cap a Conca, Terol, Alcanyís i d’allí a la comarca de la Terra Alta i concretament a Gandesa on era el nostre destí, població situada a la part de l’oest o dreta del riu Ebre i que estava limitada per les Serres de Pàndols i Cavalls que separaven la població del riu i on vaig passar els moments més dolorosos de la guerra.

3.2 “No es pot fer truita sense trencar ous”, en aquell viatge no vam patir cap atac de l’enemic, però quan vam arribar estàvem més que baldats pels sotracs dels vehicles i per l’acumulació de la pols i brutícia que acumulàrem durant el trajecte, només arribar al poble de Gandesa vam dirigir-nos als afores del poble en unes runes d’un gran magatzem que havia servit de bodega de vins que ens va servir d’aixopluc uns quants dies perquè no vam tardar en plantar un campament amb tendes i refugis a la falda de la serra de Cavalls que ens serviria per a sojornar i també com a trinxeres defensives i des d’on atacar a les tropes contràries.

3.3 “La por guarda la vinya”, esperàvem ordres per atacar les tropes nacionals que estaven a uns quants quilòmetres més amunt del riu Ebre, però quan pensàvem que seríem nosaltres qui atacaríem ens vam veure sorpresos per l’atac d’ells i com quasi sempre començava l’artilleria i tot seguit els avions alemanys van fer que tot plegat semblés una apocalipsi, nosaltres estàvem ben estacats dins les trinxeres i no podíem fer res més perquè si treiem el cap hi havia perill de perdre’l, vam passar així unes quantes hores fins que no vam sentir més trets i vam poder per fi albirar l’horitzó.

3.4 “Cada cosa al seu temps”, el comandant Líster manava en aquell moment la nostra divisió i segons es deia era molt bon estratega i es caracteritzava per ser prudent i tant atacava quan calia com retrocedia si era menester per salvaguardar la vida dels seus soldats, l’exèrcit popular republicà havia vingut pel sud i s’havia apoderat de la serra de Cavalls i Pàndols i la nostra companyia des de Gandesa va recolzar-lo quan venia de Pinell de Brai, aquell dia va ser més tranquil, es veu que l’enemic estava preparant-se per fer-ne de més fortes. L’ordre que teníem era la d’avançar cap el nord.

3.5 “Ajuntar-se la fam i la gana de menjar”, comandats per l’oficial Líster vam avançar cap al nord i vam parar al poble de Corbera situat també a la falda de la serra de Cavalls, el poble estava dalt d’un turó anomenat la Muntera, ens van distribuir per les cases del poble i jo vaig dormir aquella volta al corral d’una casa d’un matrimoni major que es va esforçar per atendre’m bé i aquell lloc em va semblar un palau al costat dels nostres campaments i trinxeres on passàvem la majoria de les nits, aquell matrimoni em va abastir de llandetes de tonyina, sardines i fins i tot pots de llet condensada que em va semblar com un manà inesperat.

3.6 “A emboscada de roïns fugir per tots camins”, la incursió que estàvem fent seguint aigües amunt de l’Ebre no va tardar molt en estroncar-se perquè en arribar a la carretera de la Fatarella a Móra d’Ebre vam patir bombardejos tant d'artilleria com de la Legió Còndor i l'aviació italiana i ens vam veure obligats a desplaçar-nos cap al riu Ebre però en intentar passar-lo en el moment que no estava l’aviació ni l’artilleria atacant-nos resultà que el riu portava més aigua que mai, es deia que Franco havia soltat aigües dels pantans que estaven riu amunt i ens vam veure obligats a esperar que les aigües baixaren un poc.

3.7 “Qui fuig d'es foc cau dins ses brases”, semblava que s’aproximava el final de la batalla perquè ens havien ordenat retrocedir cap a la banda esquerra del riu, però no l’havíem passat encara que el teníem ben prop. Altra volta l’artilleria dels nacionals ens acribillava i com a conseqüència de les bombes la serra de Cavalls es va cremar i l’incendi encara ens va obligar a retirar-nos més ràpidament cap el riu, estàvem prop del poble de Miravet on havíem de creuar el riu a l’altra banda i que el dia anterior no vam poder per la crescuda del riu, ara per fí sí que vam poder passar.

4 LA FERIDA

4.1 “Déu apreta però no ofega”, només vam passar el riu mentre marxàvem a la rereguarda van continuar amb el foc d’artilleria ara acompanyat per les bombes que amollaven els avions alemanys i italians, en un instant em vaig vore pegant una voltereta com si fóra un acròbat de circ produïda per una explosió que em va tindre un instant inconscient i sense respirar, vaig creure que allò era la fi, l’esperava des que havia eixit de València, en un moment va passar per la meua memòria els records de la meua existència i vaig pensar fins ací he arribat, però no va ser així perquè em vaig alçar marejat sense saber ben bé on em trobava i què feia.

4.2 “Mentre hi ha vida hi ha esperança”, em vaig posar dret ajudat per dos o tres soldats que ni coneixia, segurament els de la meua companyia m’havien deixat abandonat pensant que estava sense vida, però obligant-me a caminar apressa per fugir de l’infern en què s’havia convertir aquell indret pel foc intens de l’enemic, però de sobte em vaig donar compte com si el meu braç esquerre no seguira els moviments normals del cos, es quedava endarrerit com si tinguera peresa de seguir la meua marxa, amb el braç dret vaig intentar agarrar-lo i clar! estava sagnant i es veia fins i tot l’os, es veu que la metralla m’havia encertat la part superior del braç.

4.3 “A malalt qui ha de viure, s'aigua li és medecina”, al principi no tenia cap dolor de la ferida, però en passar poc temps vaig començar a sentir unes punxades fortes al braç esquerre que em marejava i només tenia ganes de descans però el foc enemic era un estímul per seguir avant sense esma em vaig agarrar amb el braç sa a la cua de la burra que portava la metralladora, i així em vaig ajudar perquè no tenia ni força per poder caminar, vam continuar unes quantes hores fins que un capità em va ordenar que havia d’anar amb la resta de ferits cap a Tivissa des d’on aniríem a l’hospital de Reus.

4.4. “Passar el teu mal procura, que el temps tot ho cura”, un infermer de la companyia que m’havia acollit quan estàvem entre Miravet i Ginestar m’havia embenat la ferida però hi havia perill de gangrenar-se i calia una intervenció a l’hospital per això el capità va ordenar la meua retirada a Reus, al mateix poble de Ginestar vaig pujar al camió amb altres ferits que em portaria a la capital del Baix Camp, i concretament a l’hospital de sang de l’Institut Pere Mata que es trobava als afores de Reus i que era un edific molt bonic d’estil modernista i que segons em van dir havia estat anteriorment un hospital psiquiàtric.

4.5 “Allà on no hi ha pa no hi ha pau”, vaig passar una vintena de dies a l’hospital de sang de Reus, si no fóra perquè estar a un hospital sempre és penós perquè es veu dolor per totes bandes podria dir que em trobava en un paradís comparat amb tot el havia passat fins aquell moment des que vaig eixir de Pego, ara el menjar tampoc era molt esplèndid, es notava que estàvem en guerra i les restriccions també arribaven allí, poc menjar i poca varietat en l’alimentació, només teníem llet, pa i menjar de calent de creïlles, fesols, arròs i llenties i poca cosa més.

4.6 “L'amor només es pot correspondre”, poc va durar la treva hospitalària perquè de seguida ens van enviar cap a Barcelona, aquesta vegada vam fer el trajecte en tren des de Tarragona fins la capital catalana, les notícies que arribaven era que havíem d’anar cap a la frontera i d’allí ja es voria què fer. A l’hospital vaig fer amistat amb Teresa una infermera de Tarragona que em va ajudar molt i de la qual sempre recordaré la seua comprensió i assistència desinteressada que significà un alè d’esperança i humanitat enmig d’aquella selva de brutícia i barbàrie que va ser la guerra civil.

4.7 “Barcelona és bona si la bossa sona”, vam arribar a l’estació de França de la capital catalana, es notava en l’ambient una certa desconfita, la gent pel carrer semblava esperitada, com si anaren buscant alguna cosa que havien perdut, jo i la resta de ferits que veníem de l’hospital de Reus ens vam dirigir a peu cap una caserna propera i d’allí ens van dir que ens portarien a la frontera on per fi estaríem fora de la guerra, però quan vam arribar ens van dir que els camions disponibles només podien portar-nos fins a Girona i des d’allí hauríem de trobar altre mitjà per arribar a la frontera.

5 L’EXILI

5.1 “Entre molts peregrinats, tan caminen els coixos com els sans”, des de Girona vam haver d’espavilar-nos per marxar cap a la frontera i com que no teníem vehicles a la nostra disposició, tots els que podíem caminar vam posar-nos en marxa a peu, vam passar-nos tot un dia fins arribar a la Jonquera, estàvem molt cansats i en qualsevol aixopluc vam descansar aquella nit per tal que al matí següent ja estàvem en terres franceses ben lluny de l’infern d’aquella guerra que ara ja podíem dir s’havia acabat però no podia imaginar que encara passaríem altres jornades penoses primer a França i després a casa.

5.2 “D'on no n'hi ha, no se'n pot traure”, només vam traspassar la frontera ja estava esperant-nos la gendarmeria francesa que la primera cosa que va fer va ser requisar les armes que encara portaven alguns soldats, van fer un gran muntó de fusells i pistoles i no paraven amb ‘allez, allez’, perquè seguírem les seues ordres, ens van dur amb camions a un camp de concentració prop del poble d’Argelers, penós, sense tendes ni cap mena de construcció, estàvem a cel ras, amb molta arena, a la vora del mar, bruts i cansats, vam poder per fi descansar, els primers dies vam ser auxiliats per persones del poble veí però després ja no les van deixar entrar al campament.

5.3 “Mentre hi ha vida hi ha esperança”, estant al camp de concentració no teníem cap contacte amb les famílies, no coneixia a ningú només un xic que havia estat amb mi a Reus, jo ja feia més d’un mes que no sabia res, no sabien per tant res de la ferida i ni tan sols si encara estava viu, encara vaig passar més d’una setmana sense cap esperança de retornar a casa, per fi ens van dir que podríem escriure cartes que farien arribar a les nostres famílies o coneguts per tal que es pugueren fer càrrec de nosaltres, clar vaig pensar que les autoritats franceses volien que si fóra possible la majoria tornàrem als nostres llocs de procedència per tal de poder anar buidant els camps de concentració.

5.4 “La fam tot ho fa bo”, així que vaig escriure a casa contant-los que des de l’Ebre havia anat a França i que estava bé, sobre la ferida no els vaig dir res per no preocupar-los, i també els deia que només pugueren que m’enviaren un certificat de bona conducta per tal de presentar-lo a les autoritats del camp de concentració per vore si em donaven permís per tornar a Pego, estàvem afamats i ens donaven només pà que repartien tirant-lo d’un camió com si fórem animals, al principi estàvem tots mesclats homes, dones i infants, després ens van separar a una banda estàvem els militars i a l’altra els civils.

5.5 “Per a tot hi ha remei menys per a la mort”, no vaig rebre cap notícia de casa i havia passat ja més d’una setmana que estava en aquella classe d’infern que era el camp de concentració d’Argelers, no teníem aigua bona, la que teníem era d’un sabor salat que es treia de pous, els guàrdies eren senegalesos que ens tractaven molt malament com si fórem criminals en lloc de refugiats, violentaven les dones i els xiquets es veien flacs com anaven passant els dies per la falta d’aliments, de fet cada dia eren soterrats quatre o cinc persones al cementeri veí, de contemplar tanta desgràcia la meua ferida ni la notava, de totes maneres vaig anar una volta a la infermeria per curar-me-la però ja no vaig tornar més.

5.6 “La sort està tirada”, jo esperava notícies de casa per tal de tramitar el desitjat permís per retornar-hi, però resultà que el govern francés, com a conseqüència de la declaració de la fi de la guerra, va decretar que aquells que volgueren podríen tornar a Espanya i també van proposar que si es volia anar a Mèxic o Veneçuela, això que per a mi va ser una immensa alegria per a altres va ser una actuació covarda ja que consideraven tornar a Espanya com una traïdoria perquè era com si passares al bàndol enemic, de fet quan ens vam apuntar per tal de tornar alguns ens miràven malament.

5.7 “Qui a poc està acostumat, amb poc s'acontenta”, així va ser, mentre per una banda estava content de deixar aquell camp de concentració per l’altra també em preocupava on aniria a parar ara ja que ens van dir que es faria càrrec de nosaltres el ‘estado español’ i efectivament altra volta ens van pujar en un camió i quan estàvem eixint del camp ens van escridassar per la decisió presa, però jo aquell infern no el podia patir més, en un parell d’hores ens vam plantar a la frontera ara la benvinguda que ens van fer encara va ser més malagradosa que l’eixida, ens van fer passar per una sala, ens van registrar i fitxar de males maneres per enviar-nos a un altre camp.

6 LA TORNADA

6.1 “Una flor no fa estiu”, vam arribar a Figueres i concretament en un antic magatzem de carbó on ens van classificar com si fórem objectes, així estàvem esperant que ens traslladaren a casa, a presons o als camps de concentració de Cervera, de Reus o fins i tot de Miranda d’Ebre, així que havíem d’esperar les informacions que anaven rebent de nosaltres, ens van deixar escriure a casa, les cartes que vaig enviar des d’Argelers no van arribar mai a destinació, en la carta d’ara vaig dir-los on estava i que em trobava bé i sobretot que necessitava un aval de bona conducta per tal de retornar a casa.

6.2 “A cada pardalet li agrada el seu niuet”, em va produir una alegria indescriptible primer la contestació a la carta anterior que vaig rebre on m’enviaven un aval firmat pel secretari de la Falange de Pego en què es certificava la meua bona conducta i la situació familiar i afegien que la meua incorporació a la guerra va ser de reclutament obligatori i encara molt més goig el permís, dos dies després, que em va donar un oficial del camp en la qual em lliurava un salconduit per poder tornar a Pego, era a primeries del mes de maig de l’any 1939 quan em vaig preparar tot nerviós i impacient per tornar a casa.

6.3 “Carretera i manta”, no volia esperar-me ni un segon més, acabat de donar-me el permís vaig tardar molt poc en acomiadar-me de les persones que havia conegut als dos camps de concentració, el d’Argelers i el de Figueres desitjant-los tota la sort del món, i ixir d’aquell magatzem presó i buscar de seguida la carretera que anava cap al sud a vore si algun carro o vehicle em podria portar fins a Girona, només tenia un tros de pa i tres llandetes de menjar, me les distribuiria per tal d’anar enganyant la fam i sense diners ni res més només que amb una manta i una cantimplora d’aigua vaig posar-me en marxa.

6.4 “Qui no plora no mama”, també va ser un cansament perquè la meitat del camí vaig haver de fer-lo caminant i l’altra meitat vaig conseguir que algú em portara així vaig pujar en un camió que portava mercancies de Girona a Barcelona, una volta a Barcelona la mateixa operació camí i manta, molta fam i brutícia, només veia algun bancal em menjava fins i tot les els brots de fulles tendres d’alguns arbres i altres voltes vaig aconseguir algun rosegó de pà en alguna casa de particular on demanava per caritat, de València a Pego tot resultà ser més fàcil, i encara que semblava un esperitat la gent em va ajudar a arribar a casa.

6.5 “No hi ha estar com el de casa”, finalment vaig arribar a Pego i cansat i flac com estava els de casa ni em van conèixer quasi, quan vaig entrar a casa ma mare, l’àvia i les tres germanes es van posar a plorar igual com jo i vam estar una bona estona sanglotant, passat aquell primer impacte em vaig rentar amb aigua calenta, vaig menjar de calent i em vaig gitar a descansar, encara em feia mal la ferida jo vaig dir que només havia estat una rascadura que em vaig fer, però ma mare de seguida va notar que allò no era una ximple rascadura i va dir que aniríem al metge perquè tenia por que s’endenyara.

6.6 “Treball dóna llibertat; sempre que pugues ser amo, no vulgues mai ser criat”, només d’estar a casa per a mi ja era prou, després de tant de dia rodant pel món allò era la felicitat, ma mare em va obligar d’anar a donar les gràcies al secretari de la Falange per haver enviat l’aval que m’havia facilitat el permís de la meua tornada, també vaig haver d’anar a cal tio Salvador que segons ma mare estava molt preocupat per la meua sort, així com altres familiars per dir-los que ja estava sa i estalvi a Pego, no vaig tardar més de dos dies en tornar al treball ja que totes les terres estaven mig ermes i necessitaven l’atenció que no van poder rebre en els anys de la guerra.

6.7 “D’allò perdut trau-ne el que pugues”, ara bé vaig notar que no estàvem com abans de la guerra, semblava que hi havia pau però també hi havia molta por, molta repressió, molta gent que mirava de reüll els seus veïns, els qui havien perdut la guerra molts callats i altres tancats a presons o continuaven en camps de treball, es volia oblidar i al mateix temps hi havia moltes venjances i recremors entre persones, els partidaris del Alzamiento molt orgullosos de la seua victòria els altres emmudits per la tristesa i tots un poc debatuts després de la guerra, a les tendes faltaven productes bàsics com el sucre, el cafè, ni tan sols l’arròs que abans tant abundava.

7 LA POSTGUERRA

7.1 “Una desgràcia no ve mai sola”, i no era això només, també es comentava que molts soldats que havien recolzat la República encara es trobaven per les muntanyes amagats i que es mostraven en contra del règim de Franco i que tenien enfrontaments amb les forces nacionals i amb la guàrdia civil, alguna volta se sentia dir que havia hagut detencions de republicans i tants aquests com els que es declaraven desafectes al règim eren internats en presons i en camps de concentració, un dels més sonats estava a Albatera on van morir molts afullesats per no declarar-se adeptes al règim.

7.2 “Qui compra el que és inútil, ven el que és necessari”, al mateix temps es va imposar el racionament que ja havia funcionat durant els anys de la guerra segons em contà ma mare, és a dir els productes només es podien adquirir per mig de la cartilla de racionament familiar o individual perquè eren escassos i això va fer que moltes persones no en tingueren prou amb el que s’adquiria amb la cartilla i compraven a l’estraperlo, és a dir fora de la forma legal, tots compraven i venien a l’estraperlo perquè n’hi havia qui venia per aconseguir diner i n’hi havia qui comprava d’estraperlo per poder menjar, també totes les pessetes de l’època republicana es van retirar de la circulació i molta gent es va empobrir encara més ja que no es podien utilitzar ni canviar.

7.3 “Per l’obra coneixereu el mestre”, aquells que es van declarar no adeptes al règim van patir persecució de les autoritats i o estaven fugitius o tancats en camps de concentració, també hi hagué algú que es va passar tot el temps de la guerra amagat, el meu mestre que m’havia ensenyat a llegir, escriure i fer comptes i que tenia idees republicanes no el vaig vore més per Pego i no vaig rebre cap més notícia sobre ell, un amic de mon pare que també li era un poc familiar em van dir que havia caigut al front, i també un altre conegut havia mort al front però des del bàndol republicà se’n va passar al nacional i així van desaparèixer de la meua vida moltes persones.

7.4 ‘A carn dura dent aguda’, estant així, la majoria de la gent com jo va optar pel silenci, per la no inclinació cap un bàndol o l’altre i això significà també el menyspreu per part d’uns i per part dels altres, però d’on venien les més severes i tristes burletes per haver guerrejat en la part republicana era evidentment dels partidaris del règim i tots els que com jo havíem estat a la part dels perdedors vam haver de patir sempre el desdeny aquells primers anys de la postguerra, significà que per a qualsevol tràmit oficial sempre havíem d’esperar després dels que formaven part del movimiento.

7.5 “Qui de jove no treballa, de vell dorm a la palla”, vaig haver de treballar de valent perquè les terres estaven molt abandonades i en alguns arbres sobretot els tarongers es veien que patien amb les fulles enrotllades per la falta de reg i d’adobs ja que havien estat més de tres anys sense cap mena de fems ni menys de fertilitzants, van ser dies de treball de quan eixia el sol a quan es ponia però comparant-lo amb tot el que havia passat aquells tres anys anteriors allò sonava a glòria, la majoria de la gent no estava per festejar res però la tradició anual de la processó de l’Ecce-Homo pel mes de juliol es va reanudar com els anys anteriors a la contesa.

7.6 “Geni i figura fins a la sepultura”, mentre que els seguidors de la República van haver de resignar-se per la condició de perdedors a la por, la repressió, la falta de llibertat i drets humans més elementals i fins i tot a la pobresa al mateix temps es va permetre l’enriquement de moltes de les persones que van col·laborar d’una forma activa amb el règim del general vencedor, així molta quantitat de gent es va haver de posar fora la llei per viure, com per exemple els maquis refugiats per les muntanyes de la vall d’Ebo que encara van guerrejar a favor de les idees republicanes i altres perseguits per les forces nacionals per continuar amb les seues idees contràries.

7.7 “Dos no es barallen si un no vol”, l’única conclusió possible a tot l’horror que vaig passar durant aquella guerra que em va resultar incomprensible en aquell moment i encara ara és que servisca d’exemple perquè no torne a passar altra volta, tant els vencedors com els perdedors de la guerra han tractat d’esborrar la memòria de tot el que va passar siga pel sentit de la responsabilitat o siga per la constant por a la represàlia jo he volgut fer una aportació de recuperació i divulgació del meu passat individual i per extensió col·lectiu per tal que no caiga en l’oblit, i de tot cor desitge que no passe mai més.

Josep Vicens Pascual

Octubre 2018