La primera documentació escrita que trobem de l'existència d'un monestir en aquesta zona correspon a l'any 859, quan apareix apareix en un precepte d'immunitat que va donar el comte de Tolosa Ramon a l'abat Deligat.

A principis del segle X, el cenobi entra en decadència i va ser annexat al de Santa Maria de Gerri, dins de l'òrbita de la casa comtal de Pallars. Segons un document de l'any 1006, el comte Sunyer va confirmar i renovar la donació de Sant Pere del Burgal a Santa Maria de la Grassa. El monestir de Gerri no va acceptar aquesta cessió i va mantenir les seves pretensions sobre la comunitat del Burgal. Això va provocar nombroses tibantors entre tots dos monestirs, que es van resoldre en una concòrdia signada l'any 1337 i per la qual el cenobi de la Grassa en conservaria gran part del patrimoni de Sant Pere del Burgal i en canvi el monestir de Gerri rebria diversos bens i propietats.

En 1570 el monestir va ser secularitzat, començant d'aquesta manera el seu declivi definitiu, doncs cap al segle XVIII ja es trobava en runes. Per aquest motiu, malgrat que Sant Pere continuava com a parròquia, aquestes funcions es feien a Escaló. En 1770 va ser traspassada a l'abat de Gerri.

La desamortització del 1835 suposà la desaparició total del cenobi, passant a ser una simple capella.

Les edificacions que avui en dia podem observar corresponen als segles XI i XII. 

Es tracta d'un edifici molt interessant, ja que el temple tenia dos capçaleres. Aquesta circumstància només la podem observar a l'arquitectura catalana en l'església de Santa Maria d'Arles, al Vallespir.

La capçalera principal està formada per tres absis semicirculars decorats externament amb arcuacions llombardes i lesenes.

A cada absis lateral podem trobar una finestra de doble esqueixada, mentre que al principal en podem veure tres.

Per sobre de la coberta de l'absis de la nau principal podem veure una finestra en forma de creu. Al seu damunt s'alça un petit campanar de cadireta d'un sol ull.

Els absis i part del presbiteri s'han tancat per donar al recinte l'aspecte de capella.

El temple tenia tres naus, amb la principal de més alçada. Al costat nord encara es conserva el mur i els arcs formers que separaven la nau lateral de la principal. Pels vestigis que ens han quedat, es suposa que les naus eren cobertes amb un embigat de fusta.

L'altra capçalera, situada a l'oest, tenia un únic absis, encarat a la nau principal.

Tenia dos nivells. L'inferior s'ha conservat perfectament i es pot observar l'arc presbiterià i la volta de quart d'esfera.

El pis superior, que ha patit algunes alteracions en els darrers anys, tal i com es pot observar si es comparen les fotografies del 2003 i l'anterior, encara es conserven alguns dels arcs cecs amb que estava decorat externament.

En aquesta façana podem trobar la porta principal, que dóna accés a la nau del costat nord.

En l'altra nau lateral s'observen restes d'altres dues portes que comunicaven amb les dependències monacals.

Es poden definir els perímetres d'algunes d'aquestes dependències, situades al sud-oest del temple, però és impossible ara mateix poder obtenir més dades sobre la seva funcionalitat.

A l'absis principal es va instal·lar una reproducció de les pintures que originàriament decoraven el temple.

Es tracta d'una còpia de les que es troben en el Museu Nacional d'Art de Catalunya i que van ser pintades a finals del segle XI o principis del XII.

En elles podem observar una part de la mandorla on hi figurava Crist en Maiestas Domini. Només s'ha conservat el peu dret.

Al seu costat apareixen Ezequiel i Isaïes, adreçant-se a Déu i flanquejats pels arcàngels Sant Gabriel i Sant Miquel.

Just a sota, a l'alçada de les finestres, trobem a la Verge Maria acompanyada per Sant Pere, Sant Joan Baptista, Sant Pau, Sant Joan Evangelista i un altre apòstol sense determinar.

La decoració en el nivell inferior de l'absis està formada per una faixa on s'alternen el fons verd i el vermell, sobre els que es dibuixa una corona amb gemmes. El conjunt està emmarcat per una greca amb dibuixos amb perspectiva geomètrica de tipus clàssic. Sota aquest motiu trobem cortinatges.

En l'extrem dret de l'absis trobem una figura femenina que sosté un ciri. Gràcies a una inscripció podem saber que es tracta de la comtessa Llúcia del Pallars. Segurament va pagar la realització de les pintures i va voler immortalitzar la seva persona apareixent en l'absis. Es creu que el seu marit, el comte Artau I de Pallars, podria estar representat en el costat oposat de l'absis. No és un fet gaire usual en el romànic i tant sols és comparable a les pintures se Sant Pere d'Esterri d'Àneu, també conservades en el MNAC. Es dóna la circumstància que el comte va morir excomunicat per haver usurpat possessions al bisbat d'Urgell (1081). Set anys més tard, quan Llúcia i els seus fills van restituir els bens a l'església, van poder enterrar al comte en terra sagrat i per tant és probable que encarreguessin aquestes pintures per mostrar la "cristiandat" de la família i "fer punts" per gaudir d'una vida eterna plena.

A l'intradós de l'arc triomfal hi havia representats deu personatges masculins asseguts. Només dos d'ells conserven encara el seu cap.  Algunes fonts els identifiquen amb profetes, mentre que altres estudiosos afirmen que completaven l'apostolat de l'absis.

Inicialment també es conservaven i foren arrencades dels murs els peus d'aquestes dues imatges i els de tres més. El seu estat de conservació és molt més deficient a la resta del conjunt. Actualment estan en procés de restauració en el propi museu i tan bon punt s'acabi aquesta tasca, seran col·locades a l'exposició permanent.

Posteriorment es van descobrir nous fragments de pintures murals en el temple i que en aquest cas es van conservar in situ. Malauradament, aquestes pintures s'han de veure a través d'un vidre força brut i com que la il·luminació a l'interior dels absis es limita a les obertures originals romàniques, resulta complicat prendre bones fotografies d'aquesta part del temple.

El fragment més important el trobem en el mur existent entre l'absis nord i el central. La particularitat d'aquestes pintures és que hi ha dues capes diferents, una sobreposada a l'altra. En la capa primerenca, que  és coetània a les pintures de l'absis, veiem dos figures humanes. Una d'elles sembla ser un personatge femení, mentre que l'altra sembla correspondre's amb un home, probablement OT, que era clergue i que posteriorment va ser bisbe d'Urgell. Per l'espai que queda en el mur és molt probable que els acompanyés una tercera figura. Montserrat Pagès planteja la possibilitat que fossin tres dels cincs fills de la comtessa Llúcia i el comte Artau I de Pallars, degut a la gran semblança entre ells i la imatge de Llúcia. La dóna, a més, porta el mateix pentinat que la comtessa. Els altres dos fills estarien representats en el mur de separació existent entre l'absis sud i el central.

Sobre aquestes dues figures i en una època indeterminada, però encara dins del període romànic, es va dibuixar al seu damunt i tapant-los parcialment, una altra figura amb el cabell cobert amb una toca. Aquesta és de color groc amb línies de color turquesa. Té una expressió d'aflicció, amb la mà esquerra assenyalant alguna cosa.

En el temple també hi ha una reproducció de la talla d'un Crist Crucificat, que es conserva en el MNAC. Quan va arribar al museu estava fragmentat en quatre parts (tres fragments eren de la col·lecció d'Oleguer Junyent i el quart el va comprar el propi museu). Un cop units els fragments, ens trobem amb una imatge de fusta, d'un Crist ja mort i amb una expressió de dolor contingut. Està datada durant la segona meitat del segle XII.

Durant les obres de restauració i consolidació es va posar al descobert el paviment del temple, que en alguns sectors encara es conserva. Estava format per còdols, disposats de manera que traçaven dibuixos geomètrics a la nau central.

En l'angle sud-oest de la nau, es conserva una pica circular tallada en pedra.