Fou una de les primeres parròquies aixecades a la Plana de Vic després de la seva reconquesta. Alguns estudiosos afirmen que ja podia haver-se construït en el segle VI i que en restaurar-se la seu episcopal a Vic es va reconstruir el temple. Estava edificada prop de la casa senyorial dels Balagnans o Balaniano. Les primeres notícies que ens han arribat del temple daten del 12 de març de l'any 948, quan apareix esmentat en un testament.

L'any 1083 el bisbe de Vic Berenguer Sinofred de Lluçà va consagrar un nou temple, dedicat a Sant Fruitós i als seus diaques, sant Auguri i sant Eulogi. Malauradament les nombroses modificacions que ha patit aquest temple al llarg dels segles fa difícil poder-hi veure l'empremta romànica.

A mitjans del segle XIII es consagren altars en honor a Santa Maria, sant Salvador i sant Bartomeu.

Entre els anys 1626 i 1642 fou ampliada amb capelles laterals, on s'instal·laren altars dedicats a la Verge del Roser i a sant Isidre. En 1654 fou saquejada i incendiada per tropes franceses. Això va obligar a reconstruir el temple, moment en que es va construir l'actual porta d'accés barroca. Està situada en el mur oest i està presidida per un relleu on es representen als antics titulars del temple: Sant Fruitós i els seus diaques.

El temple té una única nau acabada en un absis pentagonal, que va substituir a l'original romànic. La volta de la nau també va ser substituïda l'any 1701.

Encara es conserven de l'època romànica la majoria dels murs perimetrals,  que posteriorment foren sobrealçats. Encara es pot observar l'alçada del temple romànic gràcies a alguns frisos d'arcs cecs llombards, que estaven sota la cornisa de la teulada.

També és d'aquesta època la part baixa de la torre de campanar. Té planta quadrada i es troba adossada al mur sud, prop de la capçalera. Era d'estil llombard, decorat amb lesenes cantoneres i possiblement també amb arcs cecs que no ens han arribat.

Tenia dos pisos d'alçada, als que en el segle XV se n'hi va afegir un altre de gòtic, amb un gran finestral apuntat en cada costat.

En el darrer pis romànic s'obrien finestres geminades, la majoria de les quals estan avui cegades. Només resten obertes les finestres del costat est.

En un moment determinat, que no es coneix amb certesa, es va canviar l'advocació del temple. Hi ha documents datats en el segle XVIII que parlen de La Mare de Déu de la Bona Sort o de L’Ajuda, venerada en aquest temple. Una imatge de la Verge, que es va renovar a mitjans del segle XX després que fos destruïda per les tropes franceses, presideix des d'aleshores el retaule major. D'aquesta manera el temple es convertia en el Santuari de la Mare de Déu de l'Ajuda. El culte a Sant Fruitós es va traslladar a l'església del poble.

En les immediacions del temple trobem un comunidor del segle XVIII, que té incrustat un element probablement reaprofitat d'edificacions anteriors. Sembla tractar-se d'una clau de volta esculpida amb la imatge de la Verge i el Nen.

Durant l’edat mitjana hi havia un petit nucli o sagrera al seu voltant, del que només queden un parell de cases: El Verdaguer i l’Estebanell.