Situada dins del terme del castell de Lluçà, la trobem documentada des de l'any 905, quan fou consagrada pel bisbe de Vic Idalguer, en un lloc on prèviament havia existit un altre temple. D'aquests dos temples no ens ha arribat cap vestigi, ja que l'església que podem contemplar avui en dia es va començar a edificar en el segle XII, moment en que es va construir una canònica agustiniana. Aquesta va començar el seu període de declivi en el segle XIV, degut a la mala administració dels seus bens i al progressiu descens del nombre de canonges que en tenien cura. Aquesta situació es va agreujar durant el segle XV degut a dos terratrèmols, que van malmetre la canònica. El cop definitiu va ser la secularització de les canòniques, ordenada pel Papa Climent III en 1592. Això va provocar la fi de la vida monàstica. A principis del segle XIX es van desamortitzar les seves dependències, quedant l'església com a parròquia rural i en la Guerra Civil es van cremar els seus retaules. 

El temple va ser profundament reformat desprès dels terratrèmols del segle XV, en que es va enfonsar la torre de campanar, part de la volta i la façana. Originàriament es va  construir amb una amplia nau, acabada en un transsepte, en el que s'obrien tres absis semicirculars.

Els dos laterals estaven orientats al sud i al nord, cosa que a Catalunya només es repeteix en Sant Serni de Tavèrnoles i després de la reforma feta en el segle XII en l'església de Sant Nicolau de Girona. La del costat nord va ser destruïda en 1765, per construir la capella del Santíssim, però encara es conserva la del costat sud.

La nau està coberta amb volta de punt d'ametlla.

L'absis, en canvi, es cobreix amb una volta de quart d'esfera, modificada en el segle XV.

En el segle XIV es va decorar la volta inferior del cor, situat als peus de la nau, amb pintures murals en que es representa la vida de Crist, de la Mare de Déu i de Sant Agustí.

Actualment es conserven en el museu del temple. 

En l'altar podem contemplar una reproducció del frontal romànic d'influència bizantina, que actualment es conserva en el Museu Episcopal de Vic. És l'exemple més interessant d'aquest corrent a Catalunya.

Va ingressar en el museu vers l'any 1898, desprès de ser trobada fent de porta d'una cort de porcs. Per poder desenvolupar aquest nova tasca, havia estat serrada per la meitat, perdent així gran part de la policromia.

Es va pintar en la segona meitat del segle XIII. En el centre està representada la Mare de Déu amb el Nen a la seva falda, envoltats per quatre àngels. Maria porta a la mà dreta la poma de l'arbre del Paradís, convertint-la en la nova Eva, la quan amb el seu fill va redimir al món. Els àngels que l'envolten tenen al seu costat el nom dels quatre evangelistes i sostenen amb les seves mans el firmament, en el que està Maria, el sol i la lluna.

En els extrems es van representar, distribuïdes en dos nivells, quatre escenes de la infantesa de Jesús: l'Anunciació, la Visitació, l'Epifania , i la fugida a Egipte.

En el lateral dret es va pintar a Maria i a Sant Joan, asseguts en dos bancs. Envoltant a Maria hi ha set coloms, dins un cercle vermell, que representen els set dons de l'Esperit Sant.

En l'altre lateral es representa l'escena de la Coronació de Maria per part de Crist, un tema poc habitual en la pintura romànica catalana.

També es conserva en aquest museu una talla de Crist Crucificat de la segona meitat del segle XII.

El Crist presenta una actitud serena i sense patiment, típica en les Majestats d'aquesta època, mostrant així el triomf sobre la mort. La imatge porta una túnica blava.

Aquesta talla va ser de les primeres obres en formar part del fons del museu i va ser exhibida en l'expossició universal de Barcelona de 1888.

La creu ha perdut la majoria de la seva policromia, especialment en la cara posterior. Per la part frontal només es conserva la inscripció en llatí "Jesús Natzarè rei dels jueus". A la part posterior només podem veure el bou que representa a Sant Lluc i un petit fragment de l'Agnus Dei.

Sobre el frontal també es pot observar una creu d'altar dels segle XIII, obra del mestre de Lluçà. És lleugerament posterior al frontal, amb una marcada influència bizantina i anunciant ja les línies gòtiques en la figura de Crist pintat sobre la creu.

En el museu també podem contemplar una talla de la Mare de Déu, que ha perdut el Nen que hi havia a la seva falda. Està datada en la segona meitat del segle XII.

Presidint l'altar trobem una reproducció d'una altra talla de la Verge amb el Nen a la falda, que va ser cremada durant la Guerra Civil.

La porta d'accés al temple es va refer en època barroca, però conserva bona part de la forja romànica

També és de forja, però del segle XV o XVI la creu de terme, que es conserva en el Museu Episcopal de Vic. En ella podem veure representat un Crist Crucificat envoltat dels símbols de la passió (tenalles i martell) i motius florals.

Un altre dels elements interessants d'aquest edifici és el seu claustre, de planta irregular. 

Als peus de la nau es conserva la pica baptismal de l'església de Salcelles. És un exemplar de grans dimensions, datat a finals del segle XII o principis del XIII.